Don Carlos (Verdi)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Don Carlos
Portada del llibret de Don Carlos
Portada del llibret de Don Carlos
Títol original: Don Carlos
Llengua original: francès
Gènere: Grand Opéra
Música: Giuseppe Verdi
Llibret: Joseph Méry i Camille du Locle
Font literària: Dom Karlos, Infant von Spanien de Friedrich von Schiller (1805)
Actes: cinc
Estrena: 11 de març de 1867
Teatre: Opéra de Paris
Estrena al Liceu: 27 de gener de 1870 (en italià) (estrena a Espanya)

27 de gener de 2007 (en francès) (estrena a Espanya)

Personatges:
  • Felip II, rei d'Espanya (baix)
  • Don Carlos, infant d'Espanya (tenor)
  • Rodrigo, marquès de Posa (baríton)
  • El Gran Inquisidor (baix)
  • Carles V (baix)
  • Isabel de Valois (soprano)
  • La princesa d'Eboli, la seua dama d'honor (mezzosoprano)
  • Thibault, patge d'Isabel de Valois (soprano)
  • La comtessa d'Aremberg (paper mut)
  • El Comte de Lerma (tenor)
  • Un herlad reial (tenor)
  • Une veu del cel (soprano)
  • Diputats flamencs (baixos)
  • Inquisidors (baixos)

Don Carlos, en la versió francesa, o Don Carlo, en la versió italiana, és una òpera en cinc actes de Giuseppe Verdi, sobre un llibret de Joseph Méry i Camille du Locle, basat en el drama de Friedrich von Schiller (escrit l'any 1805). Va ser estrenada l'11 de març de 1867 a l'Opéra de Paris.

L'òpera de París, per donar major solemnitat a l'Exposició Universal de 1867, va decidir encarregar una nova òpera a Verdi, una vegada que Meyerbeer, el compositor operístic francès per excel·lència, havia mort el 1864. Verdi aportà al model que exigia París una nova i profunda dimensió amb la seva gran personalitat i intuïció dramàtica. Així, Don Carlos és potser la darrera obra mestra de la grand opéra francesa, ja en el moment del seu crepuscle.

Una estrena a París significava cinc actes i l'inevitable ballet, el que donava com a resultat una enorme durada que s'havia d'adaptar, a més, a qüestions tan banals com els horaris dels últims trens de rodalies, per la qual cosa Verdi va haver de retallar algunes escenes. Verdi va tornar a trobar-se amb l'obstacle dels horaris nocturns quan anys més tard va decidir emprendre la transformació del Don Carlos francès al Don Carlo italià. En una carta del 3 de desembre de 1882 escrivia al seu amic Giuseppe Piroli:

Redueixo a quatre actes el Don Carlo per a Viena. En aquesta ciutat, sabeu que a les deu de la nit els porters tanquen la porta principal de les cases i en aquesta hora tots mengen i beuen cervesa i pastissos. En conseqüència, el teatre, és a dir, l'espectacle ha d'haver acabat per a aquestes hores.

Encara que el protagonista és un tenor, Verdi va compondre aquesta obra principalment per a veus masculines greus, tres baixos i un baríton.

L'acció transcorre a Espanya, durant la segona meitat del segle XVI, en el regnat de Felip II, excepte el primer acte de la versió de cinc actes, que transcorre al bosc de Fontainebleau, prop de París. Les relacions del rei i el seu fill Carles, mort empresonat, introdueix els suposats amors entre Carles i Isabel de Valois, muller de Felip II, i crea les figures de Rodrigo de Posa, l'amic de Carles i valedor dels drets dels Països Baixos, i la princesa d'Èboli, personatge real que aquí té un paper conspirador, i també l'inquietant personatge del Gran Inquisidor. Felip II és la figura central, molt complexa, que desconfia del seu fill, que estima la seva jove esposa però sense sentir-se estimat, que sent afecte i admiració per la noble figura de Posa malgrat les seves discrepàncies polítiques.

L'empremta de Schiller es manifesta també en la psicologia dels altres personatges, subratllada amb eficàcia i dramatisme per la música verdiana, igual que amb els grans temes que s'hi plantegen: el cant a la llibertat, a l'amistat i a l'amor, les tensions entre la vida pública i la privada o entre l'Església i l'Estat, el poder i la revolta, la passió i la gelosia, l'idealisme i la traïció, la religió i el fanatisme, la tirania i la llibertat dels pobles. La condició de grand opéra dóna lloc, a més, a brillants escenes col·lectives, com la del cruel acte de fe davant de tot el poble i els diputats flamencs.

Fitxa tècnica[modifica | modifica el codi]

Versions diferents[modifica | modifica el codi]

  • Versió original (1866) : Sobre text francès, consta de cinc actes sense ballet.
  • Versió de París (1867) : Verdi afegeix un ballet a la versió original i efectua diversos talls amb el propòsit de mantenir la durada de l'obra.
  • Versió de Milà (1884) : Verdi suprimeix l'acte I i el ballet; a més a més, reelabora una gran part de l'obra segons la revisió del llibret feta per Du Locle i traduït a l'italià.
  • Versió de Mòdena (1886) : En aquesta versió es torna a incorporar l'acte I. Es tracta d'una versió híbrida entre les versions de 1867 i de 1884. Sembla que Verdi no va participar en aquesta reelaboració.

La versió que ha prevalgut en el temps és el Don Carlo en italià i quatre actes, estrenada al Teatro alla Scala el 1884, mentre que la versió de l'estrena parisenca, Don Carlos, en francès i cinc actes i amb el ballet La Pelegrina, ha estat sempre una veritable raresa, fins i tot a França, per les dificultats de reunir un repartiment adequat.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

L'acció transcorre a l'any 1559 al bosc de Fontainebleau, durant la negociació de la pau entre França i Espanya. Segons els termes del tractat l'Infant d'Espanya, Carles, haurà de casar-se amb Isabel de Valois, la filla del rei de França, Enric II.

Per tal de conèixer la seua promesa, Carles ha vingut d'incògnit a França. En el transcurs d'una cacera organitzada pel rei, es troba amb Isabel, que s'ha extraviat de la companyia del seu patge Thibault. Sota pretext d'ajudar-la a trobar el castell, Carles l'aborda i s'inicia una conversa entre ells. Isabel li parla del seu pròxim casament i dels seus temors respecte a haver d'esposar-se amb un home que no ha vist mai. Per apaivagar les seues inquietuds, Carles li mostra una miniatura que representa a l'infant d'Espanya. A la vista del retrat, Isabel reconeix el seu interlocutor i un duo apassionat uneix els futurs marit i muller. Aquest duo és interromput per l'arribada de l'ambaixador d'Espanya a França que ha vingut a anunciar la decisió del rei d'Espanya, Felip II, que és vidu, de casar-se ell mateix amb Isabel de Valois.

Aquesta notícia provoca l'alegria dels acompanyants de l'ambaixador, però sumeix en la tristesa els dos joves enamorats.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Primer quadre: En el claustre del monestir de Yuste a Extremadura.

Un monjo prega prop de la tomba de l'Emperador Carles V, mentre altres germans salmodien a la capella.

Carles, vingut per trobar en aquest indret la manera d'apaivagar les seues preocupacions, creu reconèixer la veu de Carles V, el seu avi, en la del monjo que resa.

La seua meditació és interrompuda per l'arribada del seu amic Rodrigo, marquès de Posa. Aquest acaba de tornar dels Països Baixos, on ha estat testimoni dels excessos de l'ocupació espanyola, i demana a l'infant que utilitze la seua influència davant del rei en favor dels flamencs. Carles, per part seua, li confessa el seu amor per la reina, la seua madrastra. Rodrigo li aconsella allunyar-se de la cort i anar a donar suport als flamencs. En separar-se, els dos homes es juren eterna amistat.

Segon quadre : Als jardins del monestir.

Les dames de la cort departeixen alegrement. La princesa d'Eboli, tan bella com intrigant, comença a cantar una cançó. Rodrigo aprofita aquesta reunió per a trametre a la reina una carta de sa mare (Caterina de Mèdici), a la qual adjunta una nota de Carles. Rodrigo suplica a la reina d'acordar una entrevista amb aquest. Aleshores apareix Carles i s'inflama, però Isabel li recorda que, malgrat tot, ara és sa mare. Desesperat, Carles se'n va.

El rei arriba envoltat de cortesans; s'estranya de veure la reina sola, cosa totalment contrària al protocol. Aleshores decideix despatxar de la cort espanyola la dama d'honor de la reina, la comtessa d'Aremberg, qui hauria d'haver tingut cura de fer companyia a la reina. La reina s'esforça a consolar l'exiliada.

Rodrigo aprofita l'avinentesa per a defensar davant el rei la causa de Flandes.

Sensible a la franquesa del marquès, el rei deixa anar confidències íntimes: atès que sospita una intriga entre el seu fill i la seua esposa, demana al marquès que els vigile, i li aconsella desconfiar del Gran Inquisidor.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Primer quadre : De nit, als jardins de la reina.

Carles llegeix una carta que el cita a mitjanit. Veient una dona emmascarada que ell creu que és la reina, es precipita vers ella tot deixant anar paraules inflamades de passió. Però descobreix que es tracta de la princesa d'Eboli. Carles no pot negar a la princesa el seu error, i aquesta, veient-se menyspreada jura venjar-se'n. Rodrigo intenta calmar-la, però ella se'n va amb un to amenaçador. Aleshores el marquès aconsella Carles que li envie els papers comprometedors que poguessen estar en possessió seua.

Segon quadre : Davant la catedral.

El rei, la reina, la cort, el clergat i el poble s'han aplegat; uns heretges condemnats per la Inquisició seran cremats.

Una delegació de diputats flamencs encapçalats per Carles interromp l'execució. Els diputats demanen al rei que escolte la seua súplica, però Felip II els fa arrestar. Carles, indignat, escomet son pare amb l'espasa, i a conseqüència d'això és arrestat pel seu amic Rodrigo. El seguici reial se'n va, mentre ascendeixen les flames de la foguera.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Primer quadre: a l'alba, en el gabinet del rei.

Felip II està sumit en la tristesa de no ser estimat per la seua esposa, quan s'anuncia l'arribada del Gran Inquisidor. El rei l'ha fet venir amb el propòsit de preguntar-li si pot condemnar el seu fill a mort per haver-se rebel·lat contra ell. El Gran Inquisidor li respon afirmativament i, en contrapartida, reclama al rei la vida de Rodrigo, a causa de les seues idees subversives. Felip refusa.

Arriba la reina, qui demana justícia pel robatori d'un estoig. Felip li'l dóna, l'obre i obliga la reina a reconèixer el retrat de Carles sobre un medalló. Davant l'acusació d'adulteri, Isabel perd el coneixement.

A la crida del rei acudeixen Rodrigo i la princesa d'Eboli.

Quan Felip es penedeix de les seues sospites, la princesa confessa a la reina haver estat l'autora del robatori, amb l'objectiu d'acusar-la d'adulteri. Isabel, com a càstig, la deixa triar entre l'exili o ingressar en un convent.

Segon quadre: a presó.

Rodrigo visita a Carles a la presó. Li confessa que és un home en perill des que s'han descobert a sa casa els dos homes a la cel·la; l'un amb l'hàbit d'inquisidor, l'altre assassina Rodrigo amb un tret d'arcabús. En expirar, Rodrigo confia a Carles que Isabel l'espera l'endemà al convent de Yuste.

El rei, escortat pel gran Inquisidor i uns prínceps, arriba per alliberar el seu fill, però aquest el rebutja. Se sent sonar la campana d'alarma i el poble penetra en la presó per tal d'alliberar l'Infant. Però finalment la intervenció del Gran Inquisidor descoratja el poble, que finalment pren posició al costat del rei.

Acte V[modifica | modifica el codi]

En el convent de Yuste, Isabel prega davant la tomba de Carles V, quan Carles arriba per anunciar la seua partida a Flandes. S'acomiaden, i en aquest moment arriba el rei en companyia del Gran Inquisidor. Aquest darrer vol fer arrestar l'Infant, del qual sospita que vol donar suport als flamencs. Carles es defensa.

En aquest moment arriba un monjo. Porta la corona reial i parla amb la veu del difunt emperador Carles V, que temps enrere havia triat Yuste per a retirar-se del món i morir en pau. El rei i tots els presents queden colpits d'estupor. El monjo protegeix Carles enduent-se'l cap a les profunditats del claustre.

Teatrí de Francesc Soler i Rovirosa per al projecte escenogràfic (Acte II, quadre 2) de l'òpera Don Carlo de Giussepe Verdi al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'any 1870. Consta de tres rompiments i un quadre de fons. D'estil realista, s'emmarca en la producció pròpia dels pintors de la corrent realista de finals del segle XIX.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Don Carlos (Verdi)