Don Quixot de La Manxa
L'enginyós cavaller Don Quixot de la Manxa (en castellà, El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha) és l'obra més reeixida de Miguel de Cervantes Saavedra i un dels llibres més traduïts de la literatura universal després de la Bíblia. Cervantes crea un origen fictici de la història, fent veure que es basa en el manuscrit d'un tal Cid Hamet Benengeli, un historiador morisc inventat. És una novel·la escrita en dues parts, la primera publicada el 1605 i la segona en 1615. Entre les dues dates aparegué una segona part apòcrifa escrita per Alonso Fernández de Avellaneda.
Taula de continguts |
[modifica] Argument
El llibre narra les aventures de l'hidalgo Alonso Quijano, àlies Don Quixot i el seu escuder, Sanxo Pança, per terres de Castella. S'obre amb una de les frases més famoses de la història, en la seva versió castellana: "En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme...". (A un poblet de la Mancha, el nom del qual no vull recordar-me, vivia, no fa gaire temps, un d'aquells hidalgos de llança arraconada, darga antiga, rossí magre i llebrer corredor.)
Quixot és un vell esprimatxat, esgrogueït i llargarut. Munta sobre un magre Rossinant, que és una cavall de baixa qualitat. Per casc duu un bací de llautó que feien servir els barbers. Un personatge en veure'l diu que té una trista figura. Així, el mateix Quixot, sense cap mena de vergonya, es fa nomenar com a pseudònim, "Cavaller de la Trista Figura", ja que ell ha llegit que tot cavaller n'ha de tenir un.
El protagonista, embogit per la lectura de nombroses novel·les de cavalleries de l'època i volent-ne emular els protagonistes, es fa nomenar cavaller. Per armar-se cavaller Don Quixot entra en un hostal que confon amb un castell, pren dues prostitutes com a donzelles, el porquerol pel trompeter que anuncia la seva arribada i l'hostaler sorneguer com el governador del castell. La cerimònia és una burla, però Don Quixot és armat cavaller i marxa satisfet.
Aleshores surt a la recerca d'aventures per oferir-les a la seva princesa Dolsinea, figura que segons ell tot cavaller aventurer ha de tenir. Contínuament transforma la realitat: el seu encegament li fa veure castells on hi ha hostals, grans exèrcits on hi ha un ramat de bens i una princesa on hi ha una pagesa. Fins que és vençut a les platges de Barcelona i per ordre d'un batxiller, fent-se passar per cavaller, preocupat pel seu trist estat, li ordena que se'n torni a casa, on mor un cop ha recobrat el seny.
[modifica] Primera part
Comença amb un pròleg en el qual es burla de l'erudició pedantesca i amb uns poemes còmics, a mode de preliminars, compostos en llaor de l'obra pel mateix autor, qui no va trobar ningú que volguera lloar una obra tan extravagant com esta, com sabem per una carta de Lope de Vega. En efecte, es tracta de, com diu el capellà, una «escritura desatada» lliure de normatives que mescla lo "líric, èpic, tràgic, còmic" i on es fiquen entremig del desenrotllament històries de diversos gèneres, com ara les de Grisóstomo i la pastora Marcela, la novel·la El curioso impertinente, la història del captiu, el discurs sobre les armes i les lletres, la de l'Edat d'Or, la primera eixida de Don Quixot i la segona amb el seu inseparable escuder Sancho Panza.
[modifica] Segona part
La segona part narra la tercera i darrera eixida, amb l'encontre amb el bandoler Perot Rocaguinarda, l'estada a Barcelona, la recuperació del seny i el final de Don Quixot.
[modifica] Anàlisi
El primer llibre consta de 51 capítols i el segon de 69. Els capítols són d'entre 4-7 pàgines, cosa que en facilita la lectura.
La novel·la ha atret milers de lectors per la seva fantasia, el carisma dels personatges (que han esdevingut arquetipus literaris) i sobretot pels múltiples nivells de lectura.
Hi ha jocs narratius entre la realitat i la ficció basats en tres eixos: el suposat manuscrit àrab que dóna peu a la història, la confusió del cavaller entre el que veu i el que passa realment i el diàleg entre els personatges i el propi llibre, ja que a la segona part es refereixen a ells mateixos com a protagonistes de la primera o bé es burlen d'Avellaneda i el seu llibre.
La tècnica narrativa és realista i barreja diferents gèneres: a la paròdia de les novel·les de cavalleries l'autor hi afegeix contes, diàlegs teatrals, descripcions, reflexions filosòfiques, referències a coneguts... A la seva època va ser rebut com un llibre d'humor per aquest fet, però successives relectures han trascendit aquests límits, sobretot a partir del Romanticisme. Sembla que la inspiració argumental va procedir de l'Entremés de los romances, una obra teatral on l'heroi boig abandona la seva família per creure's les històries que veu representades.
A mesura que avança la novel·la, la parella protagonista s'influencia progressivament; Don Quixot es contagia del sentit comú i de la manera de parlar, plena de refranys, del seu amic i Sanxo Pança aprèn a valorar l'idealisme i l'afany de canviar el món del seu amo i ja no ho considera una simple bogeria.
La segona part de Cervantes és considerada per molts crítics molt superior a la primera. Amb un major aprofundiment en la caracterització dels personatges, per les discussions que s'hi donen, sobretot entre Quixot i Sanxo, i per les reflexions filosòfiques que hi ha sobre diversos temes.
El llibre va tenir un èxit immediat i internacional, inspirant Gustave Flaubert, Jorge Luis Borges o Laurence Sterne entre d'altres.
El dia de la enterrament de Cervantes, que coincideix per desfasaments de calendaris amb el de Shakespeare, ha estat designat com a Dia internacional del llibre, el 23 d'abril, Diada de Sant Jordi.
[modifica] Edicions
La novel·la consta de dues parts: La primera, El ingenioso hidalgo Don Quixote de la Mancha, fou publicada el 1605. A l'agost d'aquell any hi havia dues edicions de Madrid, dues publicades a Lisboa, i una a València. Una segona edició amb drets addicionals fou impressa pel regne d'Aragó i Portugal. El 1607 se'n va fer una edició a Brussel·les. La segona, intitulada Segunda parte del ingenioso cauallero Don Quixote de la Mancha, a finals del 1615. Aquesta segona part va ser impresa en la mateixa impremta que la primera, i fou reimpressa ràpidament a Brussel·les, València (1616) i Lisboa (1617). Totes aleshores colònies sota domini espanyol. La primera part i la segona foren publicades a Barcelona com una de sola el 1617.
La inspiració de Cervantes per a compondre esta obra va vindre, segons pareix, de l'anomenat Entremés de los romances, que era de data anterior (encara que açò és discutit). El seu argument ridiculitza un llaurador que embogix creient-se heroi de romanços. El llaurador va abandonar la seua muller i es va llançar als camins, com va fer Don Quixot. Este entremés té una doble lectura: també és una crítica a Lope de Vega; qui, després d'haver escrit nombrosos romanços autobiogràfics en els quals contava els seus amors, abandonà la seua muller i marxà a l'Armada Invencible.
La primera part, en la qual s'allargava la prèvia «novel·la exemplar», es va repartir en quatre volums. Va assolir un èxit formidable i va ser traduïda a totes les llengües cultes d'Europa. Tanmateix, no va suposar un gran benefici econòmic per a l'autor a causa de les edicions pirates. Cervantes només va reservar privilegi d'impressió per al Regne de Castella, causa per la qual els regnes veïns van imprimir Don Quixots més barats que després vendrien a Castella. D'altra banda, les crítiques de caràcter neoaristotèlic vers la nova fórmula teatral assajada per Lope de Vegada i el fet que s'inspirava en un entremés en qual se li atacava, suposà atraure l'esquírria dels lopistes i del mateix Lope; qui, fins llavors, havia sigut amic de Cervantes. Això va motivar que, el 1614, isquera una segona part de l'obra amb el nom d'Alonso Fernández de Avellaneda.
[modifica] Versió apòcrifa d'Avellaneda
Entre les dues dates aparegué una segona part apòcrifa escrita per Avellaneda. En el pròleg s'ofén greument Cervantes acusant-lo d'envejós, en resposta al greuge infligit a Lope, ofensa a la qual Cervantes respon a la segona part del seu llibre, on diu que per tal que no li tornin a plagiar l'obra, farà que aquesta vegada Don Quixot mori al llit, sense que així se'n pugui fer una continuació.
La identitat real ha estat subjecte de diverses teories, però no hi ha un consens entre els acadèmics. L'important cervantista Martí de Riquer sospita que va ser un altre personatge real agreujat per la publicació de la primera part, que apareix com a personatge fictici en l'obra, Ginés de Pasamonte. La novel·la no és dolenta i és possible, fins i tot, que s'inspirara en la continuació que estava elaborant Cervantes. Així i tot, no és comparable a la que es va imprimir poc després. Cervantes jugaria amb el fet que el protagonista en la seua obra s'assabenta que hi havia un suplantador.
[modifica] Relació amb Catalunya
[modifica] Referències dins el llibre
[modifica] Tirant lo Blanc
Quan el rector del poble va a fer neteja dels llibres de cavalleries que havien embogit Don Quixot, després de topar-se amb desenes de llibres de cavalleries castellans, com Amadís de Gaula, els quals llença per la finestra i ordena cremar, topa amb el llibre català Tirant lo Blanc:
- Anà a caure als peus del barber, qui, prenent-li desig de llegir son títol, trobà que deia: Llibre del valerós e strenu cavaller Tirant lo Blanc. -¡Valga'm Déu, exclamà el rector, ¡qui es trobi per ací Tirant lo Blanc! Doneu-me'l, compare, que faig compte com si hagués trobat un tresor de delícia i una mina d'entreteniment. És ací que parla del valerós Kirieleyson de Montalbà, de son germà Tomàs i del cavaller Fonseca, i no-resmenys que refereix les enginyoses sentències de la donzella Plaerdemavida, les amors i falòrnies de la vídua reposada, i com la senyora Emperadriu s'enamorà del jove escuder Hipòlit. Puc dir-vos amb veritat, senyor compare, que per son estil és aquest el millor llibre del món: aquí els cavallers mengen, dormen i fins moren en llurs propis llits, fent testament ans de morir: encara s'hi troben moltes d'altres coses de què estan desproveïts tots els llibres d'orde consemblant. Amb tot, dec dir-vos que son autor, per tants despropòsits com sens necessitat estampà, bé mereixeria anar a les galeres per tota sa vida. Porteu-lo a casa, llegiu-lo i veureu com és veritat quant d'ell vos he dit.
La influència de l'obra és constant en les aventures del Quixot, qui es compara en diverses ocasions amb Tirant com a model i intenta repetir algunes de les seves proeses.
[modifica] Perot de Rocaguinarda
Abans d'arribar a Barcelona, el Quixot topa amb un tal Roc Guinard, que sens dubte es refereix al famós bandoler Perot de Rocaguinarda. Aquest li diu
- No estigueu tan capficat, bon home, que no caiguéreu en les mans d'algun despietat Ossiris, mes en les d'En Roc Guinard, les quals jamai han maltractat aquells de qui no ha degut ell prendre venja.
Alguns estudiosos han fet notar que en Perot de Rocaguinarda era l'enemic número 1 de la reialesa, i que per tant és grotesc pretendre que Cervantes sigui un noble (formant part de l'aristocràcia), tal com sosté la historiografia oficial.
[modifica] Barcelona
L'única ciutat que Don Quixot visita durant tota la novel·la és Barcelona, passatge que va del capítol LVI fins al LXI. Quan ja en marxa, en parla en els següents termes:
- archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única
[modifica] Traduccions del castellà
El mallorquí Jaume Pujol dugué a terme una traducció inèdita al català d'aquesta novel·la entre 1835 i 1850. Eduard Tàmaro va traduir la primera part del Quixot al català (Barcelona, Impremta de Cristòfol Miró, 1882). La primera traducció impresa gairebé íntegra del segle XIX fou la realitzada el 1891 pel catedràtic Antoni Bulbena i Tussell amb el títol L'enginyós cavaller Don Quixot de La Mancha; fou reimpresa el 1930 i el 2005. El sacerdot mallorquí Ildefons Rullan el traduí al dialecte mallorquí (L'enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha, Felanitx, Impremta d'en Bartoméu Rèus, 1905-1906). Octavi Viader, el 1936 en féu també una traducció i Joaquim Civera i Sormaní en va fer una altra a Barcelona (Editorial Tarraco, 1969)
Tanmateix, l'única traducció total, que inclou àdhuc alguns poemes que els anteriors traductors havien deixat en castellà, és la de l'advocat mallorquí i gran cervantista Josep Maria Casasayas, que hi dedicà quaranta-vuit anys durant els quals la va reescriure vint vegades. En va imprimir només vuit exemplars que regalà a cadascun dels seus néts, atès que cap editorial va voler imprimir-la per al gran públic. Aquesta traducció combina els diferents dialectes catalans i posseeix una àmplia i erudita anotació.
Una de les col·leccions més importants d'edicions del Quixot que existeixen al món és la de la Secció Cervantina de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, que es basa en la col·lecció Bonsoms enriquida després per Joan Givanel.
[modifica] Crítica
Segons l'historiador Jordi Bilbeny i altres intel·lectuals, el Quixot forma part del conjunt de llibres censurats per la Inquisició.[1] Obligat a ésser reescrit en llengua castellana. Segons ell, el procediment emprat fou el del desdoblament, tal com va passar amb Cristòfor Colom. Així, tot i que l'autor original fos un subdit de València, aparegué un nou Cervantes castellà, qui va morir amb tres llibres i els fills del qual foren analfabets. Altres fets dubtosos són la partida de naixement, on es pot llegir "Carvantes" i es veu com la paraula "Miguel" hi és escrit al costat, possiblement amb posterioritat.
[modifica] Llegat
El llegat cultural del Quixot és immens, car ha estat definida com una de les obres més influents de la història de la literatura.
[modifica] Influència literària
Apart de l'estil realista, el joc amb la ficció i la relació entre la parella, que han creat corrents literaris de gran riquesa, a la tradició es troben obres directament inspirades en la novel·la de Cervantes. Han aparegut diverses continuacions apart de la d'Avellaneda, com les de Filleau de Saint-Martin, Juan Montalvo, Alonso Ledesma Hernández, Graham Greene o Andrés Trapiello.
Un altre focus són les obres basades en els personatges de l'obra. Madame Bovary, per exemple, pateix la mateixa malaltia en llegir, només que ella és amb l'amor i no amb l'aventura. La distorsió de la realitat que calca la del cavaller apareix a altres històries, com The Moor's Last Sigh de Salman Rushdie o Els papers pòstums del Club Pickwick de Dickens.
Jorge Luis Borges especula sobre l'escriptura al seu conte "Pierre Menard, autor del Quijote". A Els tres mosqueters de nou uns cavallers ingenus volen ordenar la realitat, com confessa el seu autor. El Tristram Shandy el pren com una de les bases paròdiques de la seva estructura. A The Return of Don Quixote, de Chesterton, un llibreter decideix emular explícitament l'heroi, un tema que apareix en altres obres.
Les versions adaptades per als nens compten amb edicions en còmic o text per a diferents edats, ja que és una de les lectures aconsellades des de l'escola.
Per últim, cal destacar l'ampli conjunt d'obres crítiques i assajos que recreen lectures personals o temes apareguts al Quixot, com els de Nabokov o Thomas Mann.
[modifica] Influència artística
Les representacions en arts plàstiques són molt nombroses. Places espanyoles tenen escultures del Quixot, acompanyat sovint del seu escuder, com per exemple les poblacions d'Alcalá de Henares o Madrid. Els homenatges a la via pública es poden trobar a altres països, com prova les estàtues de Brussel·les.
La seva aparició en pintures, gravats i vinyetes ha estat constant des de l'aparició del llibre, com proven les obres de Doré, Honoré Daumier, Picasso, Goya o Dalí.
Igualment ha servit d'inpiració a compositors com Richard Strauss, Henry Purcell, Felix Mendelssohn, Manuel de Falla o el català Robert Gerhard i Ottenwaelder. Apareix també a cançons modernes, com les dels grups Mägo de Oz, Dana International o Coldplay, entre d'altres. Al món de la dansa sobresurt el Dom Quixot (ballet) de Marius Petipa.
L'obra ha estat adaptada al cinema en múltiples versions. Les més famoses són Man of La Mancha, un musical de 1972; la inacabada d'Orson Welles i la canònica de Manuel Gutiérrez Aragón. Ha aparegut també una sèrie de dibuixos animats i adaptacions anime.
[modifica] El Quixot a la cultura
El Quixot ha esdevingut una icona pròpia d'Espanya, per això ha aparegut en monedes i bitllets, com els antics d'una pesseta.
L'adjectiu quixotesc s'ha incorporat al lèxic comú per designar una empresa idealista però impossible, o la cerca de justícia en un context advers amb ajuda de la fantasia. Alguns líders polítics, com Zapata o Simón Bolívar, han volgut reivindicar el seu llegat.
Els actors i humoristes francesos Dau et Catella l'any 1999 van muntar l'espectacle Mais qui est don(c) Quichotte ? inspirant-se en el cèlebre personatge.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Referències
[modifica] Enllaços externs
- L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha. Traducció online Eduard Tàmaro
- El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (ebook) (castellà)
- Audiobook: El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (1605) (castellà)
- Iconografia del personatge
