Dona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Dona (desambiguació)».
Imatge d'una dona a la placa enviada a l'espai amb les sondes Pioneer 10 i Pioneer 11.

Una dona (del llatí domina, 'senyora'[1] és una persona d'òrgan sexual femení de l'espècie humana,[1] per oposició a l'home, l'individu d'òrgan sexual masculí. La seva anatomia li permet gestar, donar a llum i alletar.

Amb la biologia, les perspectives històriques i culturals formen part d'angles d'estudi de les especificitats femenines, per exemple davant del lloc de les dones en les societats tradicionals i les contemporànies.

Existeix també el dia internacional de les dones, el dia de la Dona Treballadora, el 8 de març.[2]

Biologia i sexe[modifica | modifica el codi]

Sistema reproductor femení.
Piràmide poblacional a Espanya vers 2005.

Els factors biològics no són els únics que determinen si s'ha de considerar a una persona (o si es considera a si mateixa) dona. Algunes donen poden tenir anomalies hormonals o diferències cromosòmiques (per exemple hiperplàsia suprarenal congènita completa o de manera parcial, la síndrome d'insensibilitat androgènica o altra condició intersexual), i hi ha dones que poden estar-hi, almenys els períodes inicials de la seva vida, sense una fisiologia femenina convencional (asexual).

En termes biològics, els òrgans sexuals femenins formen l'aparell reproductor, mentre que les característiques sexuals secundàries tenen com a funció l'atracció d'un home o l'alimentació dels nadons. La major part de les dones no transsexuals tenen el cariotip 46,XX, però una de cada mil tenen el 47,XXX, i una entre 2500 té la 45,X.

Encara que neixin menys dones que homes (la proporció queda al voltant del 1:1.05), hi ha més dones entre la població adulta (sobre un 1.04:1). Les dones tenen un índex de mortalitat inferior que els homes, encara a l'úter, i viuen una mitjana de cinc anys més degut a una combinació de factors:[3] la genètica (els cromosomes sexuals de les dones disposen de gens redundants i variats); sociologia (en la major part dels països no han de realitzar cap servei militar); salut (menys percentatge en suïcidis i en el consum del tabac i l'alcohol, encara que referent al tabac, la tendència està canviant als països occidentals); la presència de l'estrogen (hormona femenina), que té un efecte cardioprotector en les dones premenopàusiques; i l'efecte d'alts nivells d'andrògens en els homes. L'any 2001, de la població total, hi havia 101.3 homes per cada 100 dones.

Amb l'inici de la menstruació (menarquia), les funcions reproductives permeten que la major part de les dones puguin quedar embarassades i donar a llum. En la ciència que estudia la reproducció femenina i els òrgans reproductors s'anomena ginecologia. Les dones generalment arriben a la menopausa al voltant dels 50 anys, edat en què els ovaris deixen de reproduir estrògens i acaba l'etapa d'aptitud reproductiva.

En general, les dones pateixen les mateixes malalties que els homes; tanmateix hi ha algunes malalties específiques que es donen amb més gran freqüència o exclusivament en dones, i per l'altra banda hi ha malalties que les dones no pateixen com l'hemofília, afecció exclusiva dels mascles.

Generalment les dones tenen una menor mida, talla i pes total que els homes. També, i a causa de factors hormonals, tenen un pes ossi inferior i un major percentatge de greix amb menys massa de greix. Tot i això les dones es desenvolupen més ràpidament durant l'adolescència, per tant en aquest període té una mesura d'alçada major que els mascles que decreix fins que s'arribi a l'etapa adulta.

La distribució del greix de la dona és diferent al de l'home, presentant una distribució major en glutis, mamelles, cuixes i malucs.

La dona té una pelvis més ampla, major angulació de fèmur i major lordosi lumbar que l'home.

Aspecte físic[modifica | modifica el codi]

Detall del Naixement de Venus de Bouguereau (1879).

El cos de la dona tradicionalment es mesura a partir de tres punts d'inflexió que la diferencien de l'home: el pit, la cintura i els malucs. Segons les dimensions i formes d'aquests, es formen quatre tipus bàsics de cos:[4] poma o triangular, on la cintura és més estreta, els malucs sobresurten poc i el pit és ampli; el cos recte, on la cintura té més d'un 75% de l'amplada dels altres punts d'inflexió; pera, on la cintura és més estreta que els pits, i els malucs el punt més ample; tipus rellotge de sorra, on les corbes estan més marcades que en altres tipus corporals, la cintura és estreta i les extremitats s'allarguen. El Ministeri de Sanitat espanyol va decidir en 2008, adaptar aquests tipus a les dones de l'Estat, establint que hi havia tres classes de dones: cilindre, diàbolo i campana.

La pressió per mantenir la bellesa física és major entre les dones i els homes, fet que propicia un tractament més sexualitzat en l'art i la publicitat i una major incidència de trastorns alimentaris i consum de cosmètica.[5] Malgrat les queixes del moviment feminista, l'aspecte físic continua sent una variable discriminatòria a l'hora d'aconseguir i mantenir una feina o en les relacions socials, en un grau més elevat que entre els homes.

Cultura i rols[modifica | modifica el codi]

El símbol del planeta Venus, que vol representar el mirall de mà (amb mànec) de la deesa Venus, també és el símbol del sexe femení

Llevat d'algunes societats primitives de règim matriarcal, la dona ha sigut objecte al llarg del temps d'una discriminació respecte a l'home pel que fa al desenvolupament de funcions i rols socials. L'arrel d'aquesta diferenciació de rols cal cercar-la en les diferències biològiques i anatòmiques que es donen entre ambdós sexes; la constitució anatòmica més feble i les limitacions imposades per la maternitat.

A determinats països, la diferència en l'esperança de vida i el desenvolupament canvia molt entre homes i dones, essent els més desiguals: Iemen, Aràbia Saudita, Oman, Guinea-Bissau i Sudan.

El feminisme és el moviment que busca equiparar el paper de dones i homes en la vida pública. Per representar una dona amb un símbol es fa servir una estilització del mirall de Venus o un ninot amb faldilla.

Segons Talcott Parsons,[6] hi ha dues situacions límit als països desenvolupats, en una la separació entre rol social i gènere és màxima i en l'altra mínima. Així, en els models de separació, s'aposta per l'educació diferenciada a l'escola i es privilegia que els homes estudiïn més anys que les dones, ja que ells estan destinats a mantenir la família i treballar fora de casa en llocs de prestigi, mentre que el treball femení es veu com a complementari quan existeix. Per contra en un model igualitari l'educació és mixta i s'aposta perquè tothom pugui arribar al màxim nivell educatiu, no hi ha diferència entre ls professions per sexe i no hi ha discriminació salarial. En el model segregat, la dona té com a màxima funció la cura de la casa i els nens, tasques que són compartides en el model igualitari, que també proposa que les decisions importants siguin fruit de tots els membres de la llar. Els models s'acostumen a donar només gradualment en la majoria de contextos.

Història[modifica | modifica el codi]

Probablement, en el transcurs de la prehistòria, la diferenciació de rols es va començar a accentuar dins de les primitives societats arran de l'aparició de l'especialització del treball i de la propietat privada i la seva transmissió hereditària; els condicionants físics i la maternitat provoquen que la dona, en aquest tipus de societat, tingui una capacitat productiva menor que l'home, fet que la relegà a un paper de servidora domèstica minorant la seva força com a element productiu; amb tot, sense menystenir la seva capacitat com a cohesionador social dins la societat primitiva i la importància vital del fet de la maternitat per la supervivència d'aquestes. És, en efecte, en aquest estadi de l'evolució humana, on s'inicien les diferenciacions dels rols socials on es troben els inicis del sexisme, si bé que aquest presenta en aquest estadi una un fons purament pràctic directament encaminat a permetre la supervivència del grup o tribu. No obstant la manca de força que atorga la funció productiva esdevé crònica al llarg del temps: la majoria de les societats primitives esdevenen societats patriarcals. Aquesta situació s'afermà amb l'expansió de les civilitzacions semites i greco-romanes. Amb tot, la dona romana anà adquirint una categoria jurídica més important que la que tingué dins les societats gregues i semítiques, com ho demostra el valor que tingué en el dret romà la figura del matrimoni, o societat conjugal.

El cristianisme, tot i establir una igualtat entre home i dona, tot considerant-les com a persones individuals, mantingué el principi de submissió de la dona dins la família i la preponderància de l'home en la jerarquia social.

Al llarg de l'edat mitjana i fins al segle XIX la preponderància masculina es va mantenir, i si cap, es va ampliar: Els estaments medievals no reconegueren pràcticament cap paper a la dona en el món feudal, gremial i polític, i tampoc no va tenir accés als estudis superiors oficials.

Si bé que els primers moviments generals de la lluita per les llibertats (Revolució Francesa, independència nord-americana) implicaren un cert alliberament en aquestes condicions de desigualtat, el Codi de Napoleó, que influí en una gran part de les legislacions europees (entre les quals el codi civil espanyol), confirmà una gran part de les limitacions tradicionals de la dona casada, tant en les qüestions de dret civil com en determinats casos de dret processal.

La Revolució Industrial obrí les portes a l'alliberament d'aquestes condicions de desigualtat: la participació de la dona en aquesta, mitjançant el treball contractual, la limitació de la natalitat i de les càrregues que la maternitat comporta, junt els avantatges del progrés tècnic han estat uns factors que han fet possible una evolució en la condició de la dona. Aquesta abandona el paper tradicional de mestressa de casa integrant-se activament en el teixit productiu. No obstant aquesta evolució social tarda a traduir-se en la legislació. Jurídicament els canvis socials són plasmats molt lentament i, en general, aquests canvis són donats per la pressió que exerceixen els moviments polítics de signe progressista i per l'aparició dels moviments feministes, els quals sorgeixen a la segona meitat del segle XIX.

Aquesta tendència a l'equiparació jurídica, però, no sempre s'ha traduït en la realitat. La discriminació sexual continua, en part, en el camp professional i laboral, com també en el polític i, especialment, en l'eclesiàstic i militar.

Dins el sistema jurídic català, el qual és basat en els drets romà i canònic, atorga protecció especialment a la dona casada: La vídua exerceix la pàtria potestat sobre els fills menors, Si no ha estat pactada una altra cosa en els capítols matrimonials (associació en compres i millores, pacte de mig per mig, d'igualtat de béns i guanys, tantundem, etc.), el patrimoni de la dona resta lliure de tota ingerència del marit en el règim de separació de béns, i la dona pot, doncs, alienar els seus béns, com també usar-ne, gaudir-ne i disposar-ne, sense intervenció marital (excepte els aportats en dot). La constitució Hac nostra (1351) concedeix a la dona casada el dret de tenuta (assegurant la restitució del dot i de l'escreix) i beneficia la vídua amb l'any de plor (que permet disposar de les rendes del patrimoni del marit durant l'any següent a la seva mort).

Fins a l'any 1984, quan es modificà la Compilació de dret civil de 1960, pel Parlament de Catalunya, eren vigents els articles referents a l'Authentica si qua mulier, al senatconsult vel·leià i a la constitució Hac edictali vers la limitació imposada en la successió al cònjuge sobrevivent del causant bínube (que s'ha casat en dues ocasions) en concurrència amb descendents d'anteriors matrimonis. La mateixa llei del Parlament català féu que la quarta marital passés a ésser la quarta vidual amb igual tractament per a la muller que per al marit, i que la presumpció muciana, per la qual se suposava donats pel marit els béns adquirits per la muller durant el matrimoni, s'estengués a ambdós cònjuges i es limités als casos de fallida i concurs de creditors d'un d'ells.

Les Corts Generals espanyoles, amb la finalitat d'adaptar la legislació a la Constitució del 1978 han dictat diferents disposicions legals que modifiquen el codi civil a fi de convertir en realitat la igualtat de sexe: Així s'atribueix la pàtria potestat als dos esposos, suprimeix la submissió de la dona al marit i l'obligació d'adopció de la seva ciutadania i, en general, dóna a marit i muller un tractament d'igualtat; així mateix, quant al codi penal, s'efectuaren, també, lleugeres modificacions acabant amb la discriminació contra la dona en l'adulteri, suprimint aquesta figura de delicte, com també la de l'amistançament; no obstant es manté una legislació restrictiva respecte a l'avortament.

La dona a la literatura[modifica | modifica el codi]

Helena de Troia, d'Evelyn de Morgan (1898, Londres).

La presència de la dona a la literatura reflecteix en gran mesura el seu rol social. Existeixen gran part d'obres on la dona és el símbol sexual per excel·lència, el trofeu que l'home ha d'aconseguir: així apareix Helena a les obres d'Homer, la princesa dels contes de fades o la variant angelical dels poemes trobadorescos i les novel·les de cavalleries. La funció de la dona és passiva, o bé no apareix com a personatge participant o bé es tracta que resisteixi per defensar la seva virginitat (com a Pamela, de Samuel Richardson). També és qui ha de ser rescatada per l'home, com les princeses segrestades per dracs, un exemple de l'estereotip de donzella en perill.

Un cop casada, és part de l'honor del marit, com es veu als drames barrocs. Al contrari, el mite de la vagina dentata o de dona destructora per la seva força sexual ha estat usat freqüentment en literatura, amb dones temptadores que segueixen el model bíblic d'Eva. Les superheroïnes i dones guerreres (com per exemple les amazones gregues) han heretat part dels seus atributs. La femme fatale és una variant d'aquesta concepció.

La dona expressa el seu amor preferentment en la lírica, tant popular (les "cançons d'amic) com culta (els poemes de Safo de Lesbos). Des d'aquell model es passa a l'ideal del romanticisme, on l'amor esdevé el centre de la vida de la dona, que no assoleix la felicitat si no l'aconsegueix (com es veu a Madame Bovary). Les dificultats socials són un al·licient o un entrebanc per a la parella, com a Romeu i Julieta.

Enfront aquest amor idealitzat, apareixen ja al segle XVIII les novel·les que giren entorn del matrimoni i la difícil posició de la dona, un tema recurrent al llarg de tres segles, on es mostren protagonistes que tenen casaments infeliços i busquen la seva realització en l'adulteri o que són forçades a aliances de conveniència. Aquesta visió pessimista contrasta amb les trames d'intriga amorosa pròpies del teatre.[7]

Els dilemes personals de la dona, al marge de la seva realització amb una parella, no centren la literatura fins a mitjans del segle XIX i augmenten a finals del XX, amb l'auge del feminisme i de la revalorització del rol social de la dona. És en aquests segles quan sorgeixen les protagonistes femenines independents de forma majoritària, ja que havien estat presents en la literatura escrita per dones des dels inicis de la cultura.

Un altre rol tradicional de la dona a la literatura és el de mare. Els protagonistes evoquen la seva mare idealitzant-la, com a símbol de protecció i amor, lligada a la infantesa com a època d'innocència. La seva desaparició provoca la infelicitat, com a Oliver Twist o la Ventafocs. La mare desconeguda és un arquetip que permet jocs d'identitat (usualment un noi o noia pobres acaben descobrint-se com a fills de nobles) o tragèdies com la d'Èdip.

Al marge del seu paper com a personatge, hi ha gèneres considerats com propis de dones. Les novel·les sentimentals o roses i la chick-lit són dos exemples (clàssic i contemporani) de naraccions concebudes específicament per a dones, si bé elles són més lectores que els homes en el total de la literatura des de la generalització de l'educació bàsica.

Psicologia[modifica | modifica el codi]

Les diferències observades entre dones i homes en psicologia i manera de comportar-se són difícils d'estudiar, donat que els límits entre el que és part del rol cultural i el que és una ment diferent no estan gens clars[8] i per tant se sol parlar de tendències descriptives (i no explicatives).

Les dones puntuen més alt en els tests obertura a l'exterior i menys en estabilitat emocional, fet que ha consolidat l'estereotip de la dona comunicativa (especialment amb les amigues) i afectuosa[9] però neuròtica, caricaturitzat al llarg de la història. Sembla que la diferència sorgeix de la necessitat de cooperació entre les tasques tradicionalment reservades a les dones, amb la consolidació dels rols culturals associats. Les dones acostumen a mostrar menys agressivitat o bé la manifesten d'una manera menys física.

Feminisme[modifica | modifica el codi]

Clara Campoamor fou una política espanyola defensora dels drets de la dona
Article principal: Feminisme

El moviment feminista ha estat una lluita pel reconeixement de la igualtat d'oportunitats i la igualtat de drets per a les dones. Les dificultats per obtenir aquest reconeixement s'han degut a causa de factors històrics, en combinació amb els costums i les tradicions socials. Actualment, gràcies als canvis econòmics, el suport del poder econòmic i els esforços del moviment feminista de fa dècades i altres moviments de drets humans, en la major part de les societats les dones tenen accés a carreres i feines, més enllà de l'atenció de les tasques domèstiques o de mestressa de casa. I, encara que hi continua havent una forta discriminació cap a les dones a nivell tant laboral com familiar, pot dir-se que, en termes generals, les condicions de les dones han millorat.

Feminisme als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Durant la Restauració borbònica s'iniciaren a Barcelona diferents moviments pretesament feministes, dits moviments, dirigits per elements burgesos procuraren millorar les condicions de les dones treballadores mitjançant una protecció de caràcter filantròpic (tot creant escoles per a obreres, hospicis, etc.). Així, Dolors Monserdà inicià la seva intensa activitat en aquest camp amb la creació del Patronat d'Obreres de l'Agulla, i el 1912 intentà l'organització d'una Lliga de Compradores. Així mateix dins de Solidaritat Catalana es creà un moviment femení per al suport polític del catalanisme, tot concretant-se amb l'aparició d'"Or i Grana" (1906-07), "setmanari autonomista per a les dones", que propugnava una Lliga Patriòtica de Dames; formaven part d'aquest grup, entre altres, Josefa Dachs de Prat de la Riba, Eulàlia Forment de Vinyals, Pilar Gispert de Llimona, la mateixa Dolors Monserdà o Francesca Bonnemaison. Tanmateix dita lliga no es tractava d'un moviment feminista de reivindicació, ja que rebutjaren el vot de les dones i l'actuació directa d'aquestes en política.

La revista Feminal (1907-17), sorgida com a suplement de La Il·lustració Catalana, dirigida per Carme Karr, va tenir un caràcter més reivindicatiu tot defensant sobretot un programa de culturització de les dones de classe mitjana que els permetés de treballar al mateix nivell que els homes. En canvi, la creació (1910) de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona per part de Francesca Bonnemaison respongué a una visió que limitava el paper de les dones fora de la llar a activitats i professions subalternes (taquimecanografia, comptabilitat, magisteri, etc.).

Durant el primer quart del segle XX van sorgir diferents associacions com per exemple: la Federació Sindical d'Obreres (1912) (fundada per Maria Domènech de Cañellas), el Cercle de la Dona de l'Avenir (1919), l'Institut de la Dona que Treballa (1920) o Acció Femenina (1921), a Barcelona, l'Agrupació Concepció Arenal (1920), a València, etc.; foren publicades obres de caràcter feminista com Breus consideracions sobre la dona (1904), de Joaquima Santamaria, El feminisme a Catalunya (1907) i Estudi feminista (1919), de Dolors Monserdà, Ço que deu ésser el feminisme (1915), de M.Poal-Aragall, Las reivindicaciones femeninas (1927), de Santiago Valentí i Camp, etc. Cal destacar, d'altra banda, l'obra de Margarita Nelken La condición social de la mujer en España (1919).

El 1926 Lily R. Schenrich de Cabrera, marquesa del Ter, va representar Espanya en el Congrés de l'Aliança Internacional per al Sufragi de les Dones, celebrat a París.

Amb la Segona República, es concedí el sufragi femení, tot i que el vot de les dones contribuí, en les eleccions del 1933, al triomf de les dretes. Iniciada la guerra civil de 1936-39, Frederica Montseny, com a ministre de sanitat del govern de Largo Caballero, defensà el decret sobre l'avortament, que, d'altra banda, fou aprovat per la Generalitat de Catalunya pel desembre del 1936. El curs de la guerra exigí, més i més, una participació real de les dones en les tasques d'indústria de guerra, de serveis públics, etc. Pel juliol del 1937 es creà l'Institut d'Adaptació Professional de la Dona, adscrit a la conselleria de treball, que pel març del 1938 ja havia mobilitzat per al treball 5 000 dones. Els dies 6, 7 i 8 de novembre de 1937 se celebrà, al Palau de la Música, de Barcelona, el Primer Congrés Nacional de la Dona, convocat per dones de la UGT, la CNT, el Partit Sindicalista, l'ERC, el PSUC, l'ACR, l'Estat Català i el Partit Federal Ibèric; hi assistiren 800 delegades, i es decidí la creació de la Unió de Dones de Catalunya, que organitzà posteriorment, a Barcelona, la Jornada Internacional de la Dona.

La postguerra i el règim franquista representà la paralització de qualsevol reivindicació de caràcter feminista; l'única organització femenina autoritzada fou la Secció Femenina de la FET y de las JONS. No fou fins als anys seixanta que se suscità novament l'interès per aquest tema. Una de les figures més destacades d'aquest desvetllament fou Maria Aurèlia Capmany (autora de La dona a Catalunya, 1966 i El feminisme a Catalunya, 1973).

Ja en la Transició democràtica, l'aparició del Partit Feminista (1978-79) encapçalat per Lidia Falcón, les celebracions de jornades com l'Emancipació Femenina, Utopia, realitat o engany (1979), sobre el Patriarcat (1980), les Segones Jornades de Deu Anys de Lluita del Moviment Feminista (1985), així com les campanyes públiques contra els maltractaments a les dones, en favor del dret a l'avortament, la lluita per l'escola no sexista, així com la constitució de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya (1985), que nasqué a partir de la campanya pel dret a l'avortament i que ha passat a englobar el moviment feminista a Catalunya demostren la presència i vitalitat del moviment feminista a Catalunya.

Les dones a la política i el govern[modifica | modifica el codi]

El paper de la dona en la política ha anat canviant any a any i tant en països orientals com en occidentals és actualment comú trobar dones ocupant càrrecs polítics i, malgrat que encara n'existeixen molts prejudicis i dubtes a causa de limitacions culturals, moltes dones han assolit alts càrrecs dins dels governs dels seus respectius països, fins i tot en alguns casos han arribat a cap d'estat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Entrada "dona"». Diccionari de la GEC. L'Enciclopèdia. [Consulta: 6 de novembre del 2009].. En català antic se'n deia muller (del llatí mulier, 'dona'), mentre que dona conservava el valor etimològic llatí de 'senyora'; ambdós mots intercanviaren el significat, procés que ja havia conclòs cap al segle XIII. En l'Edat Mitjana també se'n deia fembra (del llatí femina, 'dona'), mot esdevingut arcaisme de fa segles.
  2. Dia de la dona treballadora, mite i història.
  3. «Why is life expectancy longer for women than it is for men?» (en anglès). Scientific American, 30-08-2004. [Consulta: 17-10-2009].
  4. McCormack, Helen. "The shape of things to wear: scientists identify how women's figures have changed in 50 years", The Independent. 21 de novembre del 2005. (en anglès)
  5. Ferraro, F. Richard; Muehlenkamp, Jennifer J.; Paintner, Ashley; Wasson, Kayla; Hager, Tracy; Hoverson, Fallon. (octubre del 2008). "Aging, Body Image, and Body Shape". Journal of General Psychology vol. 135 (número 4): pàgines 379-392 (en anglès)
  6. Brockhaus: Enzyklopädie der Psychologie, 2001. (en alemany)
  7. Badia, Montse. «Representació cultural de la dona en l'art». Bonart [Girona], núm. 119, setembre 2009, p.17. ISSN: 1885-4389.
  8. Bren, Linda (2005) Does Sex Make a Difference? FDA Consumer magazine, número del juliol i agost del 2005. (en anglès)
  9. Feingold, A.. «Gender differences in personality: A meta-analysis» (en anglès). Psychological Bulletin, 116, 1994, pàg. 429-456.

Bibliografia complementària[modifica | modifica el codi]

  • Chafe, William H., "The American Woman: Her Changing Social, Economic, And Political Roles, 1920-1970", Oxford University Press, 1972. ISBN 0-19-501785-4 (en anglès)
  • Roget's II: The New Thesaurus, (Boston: Houghton Mifflin, 2003 3a edició) ISBN 0-618-25414-5 (en anglès)
  • Women in world history : a biographical encyclopedia, 17 volums., edició d'Anne Commire, Waterford, Conn. [etc.] : Yorkin Publ. [etc.], 1999 - 2002 (en anglès)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]