Dona d'aigua

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Les dones d'aigua (també dites encantades, aloges,goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana,[1] figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

Les dones d'aigua prenen forma de belles donzelles, d'ulls blaus o verd maragda. Tenen llargues cabelleres daurades o pelroges fulgurants als raigs del sol o a la llum de la lluna, que destrenades cascadegen fins als peus. Hi ha qui assegura d'haver-ne vist d'alades, com papallones o espiadimonis. Van nues o amb tuls transparents volàtils o atrapats a les belles formes del seu cos, o també amb túniques molt blanques o d'or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva natura és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps ni tara que les faci envellir; tanmateix són mortals, bé que arriben a viure més de mil anys.

També a Occitània hi ha les daunas d'ayga, a l'Alvèrnia les danne d'aigüe, a l'Aragó les moras, a Astúries les xanes, a Euskadi les lamiak i a Cantàbria les anjanas o mozas de agua. Són genis que afavoreixen els naixements i la fertilitat, que donen vida i regeneren constantment la creació.

La relació d'aquestes deïtats aquoses amb els humans sol ser favorable, però sempre torbadora: vetllen pels infants des que acaben de néixer, els eduquen i ensenyen a tenir voluntat d'heroi; però, de vegades els roben, se'ls enduen, per ensinistrar-los millor a sa manera. Tenen poders per guarir malalties, però també per ofegar i per fer perdre. Atrauen irresistiblement per amor, sedueixen fins als límits de la follia, fins a l'oblit de la seva pròpia personalitat, de la fidelitat i del compliment dels seus propis deures. S'explica casos, en què han arribat a viure durant anys amb un marit que sabia, o no, que era una dona d'aigua, fent-se passar durant tot el temps com una dona normal i corrent, amb la condició de no fer alguna cosa que s'assenyala com a tabú. Si algun dia, l'home, es desfà del tracte, o l'incompleix per descuit, adéu-siau, s'ha dit, que l'Aloja desapareixerà, i no la tornarà a veure mai en la seva vida.

Característiques de les dones d'aigua [cal citació][modifica | modifica el codi]

Aquestes deïtats són el cànon de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles les acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos. Els seus ulls verd maragda o blau profund brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre sinuosos tuls transparents. Només una vegada l'any, la nit de Sant Joan que és nit de meravelles, quan tots els esperits de la natura es desvetllen i recobren la franquesa que regnava en els temps originals, poden ser contemplades generosament pels ulls humans sense perill d'encantament.

Els hàbits de les dones d'aigua són nocturns i és a la nit quan surten dels seus palaus, de dia es transformen en merles d'aigua. D'aquestes se n'explica en especial que tenen la capacitat de transformar-se en merles d'aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s'hi submergeix un estrany.

Es poden trobar a rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat i la vida, talment com l'aigua fa créixer les plantes i permet viure als homes.

Van vestides amb robes fines i riques i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.

Les dones d'aigua tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza. No coneixen la successió del temps i els costa molt d'aprendre i recordar els noms dels dies de la setmana. Compten les nits i estan molt amatents a les fases de la lluna; s'exalten quan fa el ple. Dins dels seus palaus de vidre el temps té tota una altra dimensió: poden haver passat cents d'anys fora mentre sembla, qui ha aconseguit d'entrar-hi, que tot el seu somni ha transcorregut en una nit.

Respecte a les seves característiques psicològiques es podrien definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten malparats. Són extremadament geloses i malfiades dels humans: qui ha gosat torbar el seu misteri i capbussar-se dins del bosc on elles s'amaguen ha sigut arrabassat a les profunditats per terribles xucladors i no se l'ha vist més.

Les aloges tenen moltes similituds amb les nimfes greco-romanes, definides com a donzelles dels camps, boscos i aigües. Representen la fecunditat i la gràcia. Es classifiquen segons el seu habitacle. Les que viuen en els rius s'anomenen ondines o nàiades, la dels boscos alseides, les napees de les valls i les arbredes, les del mar en calma nereides o oceànides de l'oceà, orèades a les muntanyes i dríades les dels boscos de roures. Les nostres dones d'aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, típicament catalanes, però no acostumen a viure al mar. Les nereides gregues, malgrat ésser divinitats marines, tenen els mateixos trets que les dones d'aigua. Són donzelles molt boniques que viuen en un palau al fons del mar, rocallós per fora però esplendorós a l'interior, n'hi ha unes cinquanta que seuen en cadiretes d'or. Passen l'estona filant, teixint i cantant. Aquestes no gaudeixen de cua de peix com les sirenes. Així que les podríem definir com a dones d'aigua marina. Les aquàtiques tendeixen a agrupar-se en petits grups i defensen molt el seu territori.

Encontres amb les aloges [cal citació][modifica | modifica el codi]

La majoria de les relacions de dones d'aigua amb humans no porten més que desgràcies i mals averanys.

Sovint se n'ha descobert colles sota dels salts d'aigua pentinant-se amb pintes d'or les enlluernadores cabelleres que se'ls entortolligaven amb els branquillons dels arbres, els circells de les vidalbes i les arrels menudes de les heures. Uns les han espiades en ple migdia, d'altres, diu que a trenc d'alba, amb les primeres clarors, sorgint de l'aigua com ombres resplendents.

Surten les nits de lluna plena de les coves on s'oculten i ballen balls rodons al so de músiques suaus i balls captivadors. En certes ocasions, al llindar de més d'una de les balmes on habiten, s'han filtrat raigs de claror com aurèoles blaves o rosades, i s'han sentit harmonies estranyes: celebren esplèndides festes en nits assenyalades. Fins hi ha persona que ha escoltat el dring de les copes de puríssim cristall i ha flairat l'olor de menges exquisides.

Molta gent coincideix que sovint surten dels seus cataus, de nit a fer bugada: de nit se senten els cops dels picadors... Se les ha vist estenent la blanquíssima roba als clars de la lluna, sobre la gespa dels prats i damunt de les roques. Qui pogués haver-ne una peça, un mocador tan sols, tindria sort mentre visqués i veuria complerts tots els desigs. Però més d'una vegada, si elles se n'adonen, els atrevits han sigut encantats, tornats de pedra, o presoners de l'amor de les aloges en les seves mansions de sota terra.

Finalment, s'han donat casos de persones que han passat la nit en algún bosc d'aquesta zona i que han cregut escoltar les rialles d'aquests personatges, que solen celebrar orgies i banquets en els seus palaus de vidre, situats sota algunes coves. Pasten farina per fer pa i coques. Dins les coves no hi transcorre el temps, de manera que tothom que hi ha estat, per anys que sigui, n'ha sortit tan jove com abans; per això les encantades són eternament joves.

El llegendari ens conta moltes històries d'amors i casaments entre goges i éssers humans que han d'acceptar les condicions que aquestes els fan. Generalment els exigeixen que per cap raó del món mencionin la naturalesa aquàtica de la noia, quan l'home esmenta el mot "goja" desapareix amb la fortuna i abandona el marit, però no pas els fills, als quals pentinarà i vestirà cada matí.

Altres matrimonis entre mortals i dones d'aigua són el d'un hereu de Gombrèn, la de l'hereu Viaplana de Granollers, el de Can Blanc d'Arbúcies i el de Can Prat de Gualba, el de Vinçà i el fargaire de Bor, a la Cerdanya.

Un dia, la bona dona es cansà d'aquella vida apartada dels seus i decidí retornar al llogaret. Abans de marxar, les dones volgueren fer-li un regal i li col·locaren sobre davantal quelcom molt pesat, posant-li al mateix temps la condició que no el mirés sota cap concepte abans de passar per un indret pel que corregués l'aigua. La dona inicià el seu camí vencent la temptació de mirar, però després d'haver recorregut un bon tros, com que estava morta de curiositat i no trobava cap rierol ni font, decidí obrir el davantal, descobrint amb terrible sorpresa que portava un munt de segó. La primera reacció fou d'enfadament per sentir-se enganyada, però en sacsejar-se el davantal descobrí una unça d'or i llavors comprengué que tot el que havia dut era aquell metall preciós, convertit en segó com a càstig a la curiositat.

S'ignora quina fou la versió que la dona donà d'aquest fet en tornar a casa, però des d'aleshores una font que estava una mica més endavant del lloc en què perdé la seva fortuna passà a anomenar-se la Font d'Or (curiosament avui una de les marques d'aigua en ampolla més conegudes).

Altres vegades, les dones d'aigua queden embarassades d'un mortal i necessiten ajuda per parir, car no en saben, i si alguna dona passa per casualitat i les ajuda també li paguen amb el segó que es transformarà en or sota una condició. Així passà a Sant Iscle de Vallalta, quan una goja tingué un fill d'un pastor mortal i l'ajudà a infantar una vella, que tampoc acomplí la condició de no mirar el que li donaren.

Una llegenda contada per Joan Conill, de Borredà, ens diu que un bon dia, un hereu ben plantat d'un mas va topar-se amb un nadó mentre passejava pel bosc. En veure que estava tot sol i mort de fred decidí criar-lo. Així van passar uns anys molt feliços en aquella casa pairal, el vailet era molt fort i estava dotat d'una gran bellesa i intel·ligència. Malgrat tot, un bon dia passejant pel carrer, per davant del nen va passar una dona molt bonica, amb una cabellera rossa i uns ulls blaus que il·luminaven. El nen la va fitar i va córrer cap a ella anomenant-la mare. Des d'aquell moment el pare mai més en va saber res i la desgràcia va caure en el mas.

Cal esmentar que hi ha unes deïtats anomenades dones de fum que són éssers de l'aire, germanes de les llufes, esperits eteris, representats com a dones bellíssimes, bondadoses amb el bondadós, desagraïdes amb el desagraït. Al Solsonès s'anomena a les dones de fum "dones de fum i aigua", de manera que és molt probable que aquestes també estiguin relacionades amb indrets d'aigua dolça. En algunes històries apareix el terme "llufa o dona de fum" fent referència a dones d'aigua.

Dates assenyalades [cal citació][modifica | modifica el codi]

La nit de Sant Joan és la nit més màgica de tot l'any. És per això que moltes de les històries succeeixen durant el període d'aquestes hores plenes d'una llum de torxes i fogueres. També hi apareixen una sèrie de rituals populars, supersticions que parlen de l'encontre de les nimfes boscanes amb humans.

Tanmateix és aquesta la nit en què campen per on volen i es fan visibles als humans. Es diu que veure-les porta sort i felicitat, però és perillós pel fet de ser encantat per goges entremaliades. Hom conta que uns fadrins de Viladrau van intentar agafar un vel que estava penjat vora les aigües d'un estany, coneixent que si el prenien serien benaventurats tota la vida, però quan ja el tenien entre les mans disposats a endur-se'l aquest s'estirà i s'estirà fins que els fadrins s'esporuguiren i entengueren que no el podien agafar. Quan el van deixar anar, aquest s'arronsà i recuperà la forma inicial.

Aquesta tècnica la utilitzen les aloges, cansades que els éssers humans més ambiciosos els agafin la seva roba. També procuren estendre la roba en indrets de difícil accés i l'envolten amb un filat que protegeix les seves teles, teixides per elles.

Malgrat tot, hi ha un desajust en aquesta afirmació entre diversos folkloristes, ja que, per regla general tots els éssers màgics, com ara les sirenes, aquesta nit perden tot poder encisador i els humans poden contemplar-los sense patir cap mena de perill, per tant sembla que la gent del Pirineu no s'haguessin pogut encantar essent la nit de Sant Joan. Per això es diu que aquesta nit és màgica. Joan Amades, en el volum III, que parla de l'hivern, ens diu que les dones d'aigua perden el poder la nit de Nadal, fet que aprova la concordança del propi autor, però es diu que és la nit de Nadal quan els éssers cobren poder i anar sol pel carrer pot resultar molt perillós en el cas de topar amb algun ésser mitològic català. Per contra Joan Soler i Amigó al llibre "Mitologia catalana" i a "Enciclopèdia de la fantasia popular catalana" reafirma la teoria que les dones aquesta nit no poden encantar els mortals, com també ho diu Jan Grau al seu llibre "La Nit de Sant Joan".

Justament és per la revetlla de sant Joan que les dones d'aigua es poden veure a un poble de la comarca de la Garrotxa. La nit de sant Joan és "La nit de les dones d'aigua" a Sant Joan les Fonts, una nit màgica on les dones de les nostres fonts apareixen al riu Fluvià, sota el pont medieval. A les 22.30 h aquests éssers fantàstics es fan visibles als nostres ulls en un entorn únic. El poble de Sant Joan les Fonts cada any a la mateixa hora dur a terme un espectacle de dansa i teatre o es representa la llegenda de les dones d'aigua catalana per a tots els públics.

A la nit de Sant Silvestre si que és perillós trobar-se-les.

Localitzacions dels mites als Països Catalans [cal citació][modifica | modifica el codi]

Les dones d'aigua viuen en diverses zones de Catalunya, no només al Pirineu, i habiten dins dels gorgs profunds en palaus encantats. Acostumen a estar regides en reialmes presidits per una reina, que viu en el lloc més profund del gorg des del principi del món, quan encara no havien nascut els homes. Com ja s'ha dit, la seva descripció és la d'una dona molt més bella que cap de mortal, amb cabells fins i llisos d'or trenat amb perletes més transparents que les gotes de la rosada, i els seus ulls són com estanys verds i sense fons on s'han negat molts homes que han volgut enamorar-les.

Les dones d'aigua tenen preferència per les zones més altes del Pirineu, a les comarques del Pallars, la Vall d'Aran, l'Alt Urgell, el Capcir, el Vallespir, Andorra, la Cerdanya i el Berguedà, on acostumen a viure a coves properes als rius i llacs. Però també es coneix la seva presència en algunes coves de l'entorn de Ribes de Freser i fins i tot sembla que antigament hi hagué petits grups al Montseny. Actualment n'hi ha en aquesta zona, a prop de Santa Fe del Montseny i Riells, entre els gorgs de les goges. També s'ha de destacar la presència a l'estany de Banyoles d'un regne de dones d'aigua (les Estunes).

A través d'històries contades de boca-orella i de referències donades en diversos llibres que no només hi ha goges als llocs anomenats, però malauradament les històries han quedat guardades amb aquells qui, suposadament, han sofert un malefici. Alguns indrets que són considerats màgics són Sant Julià de Ramis, la Creu d'Olordre, Montsoliu, Montmany, Esponellà, Congost del Collegats, Carançà, la Vall de Cabó i Sant Jordi de l'Empordà. En trobem també en coves situades a Fou (Cerdanya), Coma llenyat (Berguedà), D'Ordis i del Mont (Alt Empordà), Puig graciós (Vallès Oriental) i tinc referències de llocs màgics a Occitània (on la llegenda conta que les dones es convertiren en orenetes, talment com les dones del Gorg Negre de Gualba que al matí són merles), Marcal de les fados, Font de los encantados, Fôret des fées...

Al territori català es troben molts indrets i regnes de dones d'aigua:

  • A Rocabertí (La Jonquera), les goges, que són bones filadores, sovint fan favors a mortals, oferint-los un fus màgic on no hi mancarà mai fil, amb l'única condició de no dir mai mal del fil. Una dona es guanyava molt bé la vida gràcies a la font interminable de què ella havia gaudit des de feia moltes generacions. Un dia a la seva néta, que tot just estava aprenent l'ofici de filadora, se li embolicà la troca i digué sense pensar-s'ho dues vegades: "Maleït aquest fil!", i el fil va desaparèixer, i també van desaparèixer totes les peces de roba cosides amb aquest fil.

A Torroella de Montgrí hi ha un gorg anomenat "El gorg blau" on molts homes s'hi ofeguen sense deixar el rastre del cos mort. Se suposa que les goges fan aquesta acció. I també passa al gorg de Vall-llobera, a l'Alt Ripollès.[2]

  • Al municipi de Masies de Voltregà (Vic), a sota de Sant Boi hi ha un indret anomenat La font de les donzelles. Com ens conta Antoní Vinyoles al llibre "100 llegendes de la Plana de Vic" una vegada un pastor, o un soldat, baixant per la font de les donzelles va relliscar i va caure. Quan va demanar auxili se li aparegueren set o vuit noies, joves, boniques… donzelles. Aquestes el van ajudar, el van curar i van desaparèixer, mai més ningú les tornà a veure. En aquesta història no podem saber del cert si foren o no les dones d'aigua qui van ajudar a l'home, però la llegenda ens dóna moltes pistes que encaminen a pensar que eren aloges. Ja que es tracta de dones que viuen en una font, en són set o vuit, joves i precioses. El que pot posar-ho en dubte és la manca d'informació vers el final de la història, què li passà a l'home? Preguntant a la gent de la Plana de Vic sobre aquesta història m'he adonat que aquesta pregunta no és la important. Però si aquest restà enamorat d'aquelles dones i les buscà la resta de la seva vida, és que aquelles deïtats foren, ni més ni menys, nimfes d'aigua.

A Banyoles conten que, una vegada, una dona embarassada passava pel costat de l'estany quan, de sobte, va sentir els dolors previs al part. Les dones d'aigua la van ajudar amb amabilitat i li van oferir tota mena de cures. Quan ella marxà duia el nen infantat abrigat amb un llençol de les aloges, i així va ser com la família d'aquella dona va prosperar i mai no els va mancar res.

Pel bosc de les Estunes del Pla de l'Estany, amagades entre uns roures ancians, trobem unes esquerdes que ens duen cap al palau de les aloges. La fada de Banyoles fila de nits vora l'estany, teixeix amb fils d'or, teler de cristall i llançadora de vori. Molts n'han vist la claror. Un bon dia una vella de Banyoles s'atansà a l'estany i sense pretendre-ho va veure aquestes belles criatures, a canvi d'haver-les vist li feren rentar la seva roba i li pagaren amb un grapat d'or que només va poder mirar en arribar a casa. L'endemà una seva amiga hi anà, netejà la roba de les aloges i rebé el seu premi. Impacient, mirà pel camí el seu pagament i veient un grapat de cereals, així doncs, llençà l'or convençuda que eren grans de segó.

Una dona que va veure sense voler les dones d'aigua de les Estunes fou perdonada a canvi que els hi rentés la bugada. En pagament li lliuraren un munt d'alguna cosa al davantal amb la condició que no ho mirés fins que arribés a casa. Així ho féu i descobrí que era or. Una altra veïna volgué repetir el fet, però mirà abans d'hora el davantal i veié que només era segó.

A la Garrotxa s'hi troba un caràcter més juganer en les dones d'aigua, que es podria relacionar amb l'actitud que adopten els follets entremaliats. Elles feien enfadar els traginers que rondaven per aquelles rodalies en pentinar les crineres de les mules i en muntar-hi a sobre. En aquesta petita narració veiem com, curiosament, els homes no resten enamorats de les nimfes de l'aigua, sinó tot al contrari, s'hi enfaden.

  • La riera de les Arenes conté or i al llarg del temps el rierol ha anat forjant un gorg amb forma de petxina. Als voltants d'aquest, s'hi veuen sempre cueretes torrenteres que hi nien. Els ocells són les dones d'aigua que de nit recuperen la seva naturalesa idíl·lica i mostren altra vegada el seu cos nu entre els raigs de lluna. Un dia foren descobertes per un vailet i una d'elles li tirà un raig d'aigua que el convertí en pedra.

Goges pirinenques [cal citació][modifica | modifica el codi]

La inevitable fascinació que exerceixen les dones d'aigua sobre la gent que viu als apartats pobles pirinencs ha donat lloc a una gran quantitat d'històries.

  • A l'estany de Noedes (la vall del Conflent), conten que hi ha el catau de les goges. S'enfurismen quan algú gosa entrar en el seu indret. Es diu que un dia una fada s'enamorà d'un xicot i el captivà, l'ullprengué amb la blavor de l'estany amb la intenció d'endur-se'l al seu palau, dessota les aigües, però l'encanteri causà la mort del seu estimat.
  • Les de Sirac, al Rosselló, en ple Canigó, presidides per la reina Flordeneu, que s'endugué l'encisat Gentil com molt bé canta el fantàstic poema Canigó, de Jacint Verdaguer.
  • Al Solsonès, on s'anomenen dones de fum i d'aigua, vora la Riera Salada.
  • A la població d'Odèn (Solsonés) hi ha "La Font de Cal Sala". En aquell indret hi ha tradició molt arrelada sobre aquests éssers. Expliquen les llegendes que les dones de fum i aigua anaven a pentinar-s'hi i s'emmirallaven en les aigües d'aquesta font.
  • Les de Toloriu (Alt Urgell).
  • la Coma de Llenyot (Berguedà),
  • Les de la Fou (Cerdanya),
  • A Puigcerdà encara avui es viu aquesta tradició i se la fan seva. Totes les històries es desenvolupen al voltant de l'estany de Puigcerdà. Això ho podem veure precisament en el pregó que va fer Màrius Carol en l'inici la Festa Major de l'any 2000:
« "Puigcerdà és una vila amb estany i no hi ha estany sense llegenda. L'estany de Puigcerdà no té monstre, com el més cèlebre llac d'Escòcia, perquè no ens cal […] no té monstres, però té vella. La vella de l'Estany és una bruixa bona o una fada anciana. Amb el seu gipó i caputxó, aquesta velleta centenària comparteix un jorn de joia amb les gents de Puigcerdà, abans de desaparèixer per entre les branques d'un saüc ploraner. Des d'allà inicia en vaixell el seu viatge de tornada a la mansió palatina, que una fantasia va saber construir-li sota les aigües, on l'esperen una congregació de fades que un dia remot van arribar del llac de Llanós per quedar-se entre nosaltres. […].

Perquè sabem de la seva bondat, perquè vigila el que passa per aquestes terres i perquè té poders ultraterrenals, li volem demanar que vigili que no ens facin una autovia a la vall, que no ens posin més grans superfícies i que no ens urbanitzin tot el que encara no està urbanitzat. I si ella veu que alguna d'aquestes amenaces estan a punt de complir-se, li demanem que cridi la resta de dimonis, dones d'aigua i gegants del llac de Llanós. […]"

»

A Espui, petita localitat situada a la Vall Fosca, en ple Pallars Jussà, conten que un mosso s'enamorà d'una d'elles, amb qui arribà a casar-se. Abans de contraure matrimoni, però, ella li féu prometre que mai, sota cap concepte, l'anomenaria dona d'aigua. La singular parella fou feliç durant molts anys i arribà a tenir descendència. Però un dia l'home va haver de sortir de viatge i, quan retornà, es disgustà molt per alguna cosa que havia fet sa muller i li digué, en to airat: <<Dona d'aigua havies de ser>>. La reacció d'aquesta fou fulminant: desaparegué tot seguit, sense deixar rastre. L'home, mentre intentava refer la seva vida, observà que cada dia, en tornar del treball, trobava la seva petita filla aixecada, arreglada i pentinada. Tractà d'esbrinar qui la cuidava quan no hi era i la nena li explicà que era la mare. No donant massa crèdit a la imaginació de la seva filla, decidí quedar-se un matí observant d'amagat i veié com, efectivament, la dona sortia d'un pou proper i s'ocupava d'aixecar a la petita, acomiadant-se després d'ella amb un petó i desapareixent pel mateix lloc per on havia arribat. Una vegada més l'home cometé l'error d'intentar retindre-la i aquesta vegada la dona desaparegué per sempre, altres versions diuen que també amb la seva filla.

A Sant Pere de Roda, al cim de la muntanya de Verdera, els anys que hi ha lluna plena, les goges, fades i sirenes s'apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a les seves llars convertides en un nuvolet blau. Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta.

El Canigó, regne per excel·lència de dones d'aigua [cal citació][modifica | modifica el codi]

També per aquesta simbòlica i emblemàtica muntanya catalana símbol de Catalunya és on es troben els regnes més importants de gojes. Corren pels seus cims fent gala de llur excepcional bellesa i de la magnificència de llur riquesa i opulència.

Vivien pels fons dels estanyols, vora de les aigües plàcides i cristal·lines i pels cataus i balmes de la muntanya. Tenien llur estada en palaus immensos, dels quals part de nit vessaven clarors meravelloses que sobresortien de les aigües o dels caus on vivien i il·luminaven tota la rodalia com si talment hagués estat en ple migdia. Celebraven unes grans festes, harmonitzades per cantúries i pel so dels instruments molt melodiosos que deixava embadalit tothom qui els escoltava. Entremig dels cants se sentia el dring de les copes d'or, que empraven per beure uns vins i licors de boquet molt delicat, fets amb raïms de vinyes que elles conreaven en indrets secrets de la muntanya. Per tal que ningú no les anés a destorbar, durant llurs festes voltaven tots els encontorns de llurs palaus amb una malla de filferro tan tènue i subtil que era imperceptible a la vista. El qui caminava cap al lloc on elles vivien, atret pel so harmoniós de les cantúries, es trobava tot d'una deturat per una paret invisible de malla que li barrava el pas.

Les goges i encantades a voltes rentaven llur roba; molta gent havia sentit ben bé els cops de picador. L'estenien al clar de lluna. Era blanquíssima, com un glop de llet, i feia goig de mirar. El qui en podia heure alguna peça tenia la sort i la riquesa assegurades per tota la vida. Era, però, empresa difícil, puix que elles la guardaven amb gran gelosia. Hi ha qui diu que també estenien pels voltants de la bugada el mateix filat subtil amb què es guardaven llurs palaus mentre feien alguna festa. Conten que una vegada un pastor, amb molt d'enginy, va poder agafar a una tovallola de les encantades. Però heus ací que, a mesura que ell fugia, cames ajudeu-me perquè les goges no l'atrapessin, la tovallola s'anava estirant sense desprendre's del matoll on l'havien estesa. La tovallola gemegava, planyívola i corprenedora, com si hagués sigut un infant, de tal manera que els seus planys foren sentits per les encantades, les quals van sortir a l'instant i van estirar la peça de roba per l'altre cap. Aquesta es trencà i va restituir-se a la mida normal. El cap que estirava el pastor se li va escapar de les mans; amb l'embranzida que portava en córrer no es va poder deturar i s'estimbà cingle avall. Mai més no se'n va saber res, puix que no fou trobat ni viu ni mort. Des d'aleshores tots els qui tresquen pel Canigó encara han sentit més respecte que abans per les encantades i per llur roba, i ningú no hauria gosat de tocar-ne ni un fil.

El llac lluminós de Lanós[modifica | modifica el codi]

Segons Joan Amades[3] la gent del Pirineu oriental aquesta nit tem acostar-se a l'estany de Lanós per por de restar encantada. La ciutat de Lanós es troba al fons de les aigües de l'estany del mateix nom, al peu del Carlit. Està encantada; hi viuen fades i éssers femenins d'una bellesa sens parió i d'extraordinària gràcia, que sostenen terribles lluites amb les bruixes i els diables de Balatx o Balaitg, dels que en són grans enemigues. Fan tant de bé com poden i desbaraten les malifetes d'aquells.

Una de les situacions més perilloses que amenacen als muntanyencs als Pirineus és la d'haver de quedar-se a dormir vora un llac durant la nit de Sant Joan, de Nadal i d'altres assenyalades. Als pobles propers a l'estany de Lanós asseguren que durant aquesta nit les dones d'aigua celebren una gran orgia al seu palau subterrani, se senten belles cantúries i músiques seguides de riallades, drings de copes i remor de plats, i que surt tal resplendor que el llac s'il·lumina completament; el que és a prop se sent atret de forma irremeiable, quedant encantat per sempre a viure a la ciutat i sense poder sortir mai més del fons de les aigües. L'arribada d'un nou hoste es reconeix per kilòmetres la rodona, ja que les dones solen fer-li una gran rebuda, acompanyada de tal guirigall de riures que retrona en totes les muntanyes properes.

La reina de les dones d'aigua de Lanós, una de les reines més importants i poderoses de totes les gojes. Manyaga i tranquil·la, obeïda per totes i jau al fons de l'estany. És la més gentil de totes elles i hom la creu dotada de la facultat de volar per ella mateixa. La fantasia popular la imagina surant pels alts aires mentre cavalca un ésser imprecís tan graciós com ella i que a voltes tira una carrossa d'or massís curulla de perles i d'altres mil miroies de les que embelleixen els fons dels llacs de maravella. La reina de Lanós surt cada dia a passejar per tots els seus dominis, que comprenen els estanys alterosos del Cadí i del Canigó, i dels de Sant Maurici arriba fins a les Estunes de Banyoles, poblades per altres estols de gojes que també li reten vassallatge.

Les coves d'en Riubanys [cal citació][modifica | modifica el codi]

Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent. La llegenda conta que hi vivien unes encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per heure'n una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa, cosa que és ben certa, una peça de roba d'encantada porta riquesa i sort per tota la vida. Un dia un pescador de Prades els donà conversa mentre que amb l'ham intentava prendre'ls una cofa, però elles se'n van adonar i li ventaren una pallissa. Una vegada anà a la cova una dona en estat gràvid i les encantades la van atendre. Embolicaren el nadó amb unes tovalles tenyides amb flors de ginesta i el ficaren dins una olla. Passats uns dies se'n tornà la dona cap a casa seva i sense que les goges s'adonessin s'emportà el nin embolicat amb les tovalles per tal de guarir el seu pare, anomenat el Gamat, el qual patia una greu malaltia. Aquest seguidament les recollí i cobrint-les amb un drap negre les guardà a l'armari. Passats tres dies, en caure les batallades de les tres, es posà a tres passes del guarda-robes i digué tres vegades les tres fórmules següents:

« El dia voldries veure

el dia no veuràs el dia faré el que voldré.

»

La família posseïdora de les tovalles hagué la major riquesa i prosperitat. L'avi del nin es posà tan bo, que en lloc de Gamat l'anomenaren el Toixó, i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament les dels veïns, car les encantades els enviaven tota mena de dissorts en trobar-se a faltar les tovalles.

El Ripollès[cal citació][modifica | modifica el codi]

  • A les coves de Rialb, al Ripollès.
  • Les del Puigmal, al Ripollès.
  • Les de la Tosca del Pinatar, al Ripollès.
  • A la Vall de Freser (a Ribes) conten que amb la invasió dels Gots, cap al segle IV, el rei Euric matà el rei dels bagaudes, habitants de la vall de Freser. Euric es volgué casar amb Sigiberta, princesa bagauda. Atemorida, la noia fugí cap a les coves de Freser per buscar un amagatall. Un cop allà sentí sarau i drings de copes. Sense tenir cap altra sortida i, també encuriosida, entrà dins d'aquella esquerda que hi havia en la roca, i es va trobar, ni més ni menys, davant del palau de les dones d'aigua de Ribes. Les dones d'aigua en veure-la tan bonica i formosa, l'adoptaren i la feren reina. A l'entrada de la cova, les nimfes de l'aigua, tenen un balcó guarnit amb clavellines, que amaguen quan algú ronda pels voltants. Conten que encara ara a l'avenc de Montgrony sovint se senten els sorolls de les festes que organitzen.
« "Mon palau és dins d'un cingle

que el Freser parteix en dos, a cada banda del cingle tinc finestres i balcons, amb heureres per cortina, lligaboscos per festó."

»

El Montseny[cal citació][modifica | modifica el codi]

Al gorg Negre de Gualba (al Montseny), en el que, en temps remots, arribà a haver unes dones d'aigua que vivien tutelades per una dona de carn i ossos, una espècie de mainadera. Hi ha una entrada de mina anomenada Roca Babilla, es diu que aquesta mina arriba fins a Mallorca i les encantades de cada país van i vénen, de dia essent merles i de nit dones d'aigua. Quan algú les veu queda convertit en pedra. Si algú les toca, se l'emporten dins l'aigua i queda encantat la resta de la seva vida. Conten que l'amo de can Prat un dia en fer-se tard, just quan començava a fosquejar, va anar a parar al Gorg Negre de Gualba, allà veié una dona d'aigua que pentinava la seva llarga cabellera rossa a la llum de la lluna. Ell en quedà enamorat i li va declarar el seu amor. Ella primer no el volia escoltar, però de tant que va insistir la dona s'hi va casar amb la condició que no mencionés mai la seva naturalesa aquàtica. Van tenir dues criatures molt boniques, un nen i una nena tan preciosos com la seva mare i amb aquella mirada humida que posseïa la dona. Però un dia ell li digué "dona d'aigua", i ella tornà al Gorg Negre. Mes cada nit acotxava els seus fills i les llàgrimes que li queien es convertien en perles. Al matí el pastor les recollia sense imaginar que eren de la seva dona.

També al Montseny hi ha la font de les Paitides o Païtides, la gent del Montseny ha anomenat "paitides" a aquestes divinitats aquàtiques. Guerau de Liost té un poema anomenat Fantasia que descriu molt bé aquestes divinitats. Actualment en aquesta font cada dia un munt de persones van a buscar-hi aigua, ja que es creu que aquesta aigua està plena de virtuts i va molt bé per a la salut.

« A flotonades

en els estanys,
juguen les fades
a fer paranys

»

Al terme municipal d'Arbúcies hi ha una cascada que s'anomena el Salt de la dona d'aigua. Es conta que l'hereu de Can Blanch mentre dormia a l'ombra d'una alzina va sentir una dolça veu que deia suaument [...]. L'home es dirigí al gorg d'on havia sentit la cançó i s'enamorà d'una dona d'aigua. Al cap d'unes quantes jornades de súpliques i de declaracions amoroses, la dona d'aigua i el vailet es van casar, però com en altres històries, l'home mencionà la naturalesa aquàtica de la dona en un atac d'ira i ella es llançà al Gorg Negre. L'home i el mas es varen arruïnar, però els fills trobaven cada matí unes perles a la seva habitació, que eren les llàgrimes de la seva mare, gràcies a aquests petits minerals els nens van tirar la casa pairal endavant i la fortuna mai no hi va faltar. Des d'aleshores es creu que el salt d'aigua és la cabellera de la noia, en certes nits se sent cantar i es pot veure la seva figura. Si anem a Arbúcies veurem en la ciutat un estany que porta per nom "l'Estany de la dona d'aigua" i una pedra que fa referència a aquesta llegenda.

  • A Sant Miquel del Fai (Riells), hi ha un salt d'aigua que s'anomena "El gorg de la goja". La màgia d'aquell indret ha donat pas a moltes històries. Hi ha moltes llegendes que fan referència a dones, com una de cent donzelles que van ser entregades a un moro, però no ens hi endinsarem, ja que no ens parlen concretament de les aloges o dones d'aigua.

A Riells conten que hi ha un gorg d'aigües cristal·lines on hi habiten les dones d'aigua. Una nit un noi va acostar-se al gorg encuriosit per les històries que s'explicaven. Així que, amagat rere un arbre, va veure la noia més bonica que havia vist mai, i a l'instant se'n va enamorar perdudament. En atansar-s'hi, ella es va espantar i s'endinsà dintre de les aigües. El noi anava dia rere dia al gorg i plorava per sa estimada fins que la dona d'aigua emocionada per les paraules del noi va accedir a casar-s'hi, amb la condició que mai, sota cap concepte, l'anomenés "dona d'aigua". Van passar uns anys molt feliços i van tenir una filla encantadora i tan bonica com la seva mare. Un bon dia mentre l'home era de viatge, la muller s'encarregà de les collites i sabent que més endavant hi hauria una forta pedregada va manar segar els camps abans d'hora. El seu marit, en veure-ho, li recriminà:

« Veus què has fet? Dona d'aigua havies de ser! »

I un cop dit, no hi hagué marxa enrere. Ella desaparegué, de cop i volta, en forma de fum com per art de màgia. Però cada matí pentinava la seva filla. Un bon dia el pare ho va descobrir i digué a la seva filla que amb una agulla cosís el vestit de la seva mare, ja que d'aquesta manera ell la podria veure una vegada més i li suplicaria que tornés. Però el pla no sortí tal com ell volia, ja que la dona d'aigua en veure-ho s'endugué la seva filla al gorg.

Una altra variant d'aquesta mateixa història ens explica com l'aloja, en descobrir el pla maquinat entre pare i filla, clavà una bufetada a la nena i no tornà a aparèixer mai més.

Les encantades del Maresme[cal citació][modifica | modifica el codi]

  • A l'indret màgic de Dones d'Aigua a Sant Iscle de Vallalta, al Maresme.
  • Al terme municipal d'Arenys de Mar, just al límit amb Caldes d'Estrac, hi ha la construcció coneguda com la Torre dels Encantats. Diu la llegenda que un bon dia hi comparegué una dona d'aigua. Contra el que generalment es creu, d'ençà que aquella dona vivia en aquell indret tot va començar a anar malament. Les collites es perdien i la pluja era escassa. El poble es va reunir i tothom parlà malament de la dona d'aigua. Després de pensar molts dies i moltes nits el que calia fer, varen arribar a la conclusió que fóra millor demanar consell a la dona d'aigua que no pas oposar-s'hi directament. I tal dit tal fet, varen anar a trobar la goja i li demanaren protecció. Ella els indicà un indret on hi passava un riu subterrani d'aigües medicinals i els digué el punt exacte on podrien trobar-hi aigua. I així, Caldes d'Estrac mancada d'aigua, va trobar el seu guariment en les paraules d'aquella dona, que proporcionà la font de riquesa del poble que, encara avui, utilitza.
  • Salt de l'Aigua de la riera de Pineda de Mar (Maresme). Ben a prop del Salt de l'Aigua hi vivia una colla de dones d'aigua. En nits de lluna plena hi anaven a fer bugada, i estenien la roba en unes pedres planes que hi ha poc més amunt. Un mosso d'una de les masies d'aquell veïnat, sabent que la possessió d'una peça de roba de les dones d'aigua assegura benestar material i felicitat per a tota la vida, s'hi va acostar d'amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrere, per por que no l'empaitessin. Però un tros de roba es va enganxar a una romeguera i es va anar desfilant sense que ell se'n adonés. Quan va arribar a casa, ja no li quedava res. Les dones d'aigua van recuperar el fil i van tornar a fer la peça de roba.

Les dones aigua a la literatura[cal citació][modifica | modifica el codi]

Vegeu el text del Cant sisé del Canigó

Jacint Verdaguer, a Canigó, realitza un interessant i bell retrat de les encantades filles i vassalls de Flordeneu, al so de clarins i de corns, quan van difondre la nova de les noces del cavaller Gentil amb la reina de les aigües dolces del Canigó. Totes les altres goges es disposaren a honrar la seva companya en rics presents: la goja de Lanós, la de Ribes, la de Carançà, la d'Engolansters i totes les altres dels estanys i de l'ample Pirineu. L'una li féu present de l'anell; l'altra, del mantell, l'altra, de la corona i de la flor de tarongina. Tota la muntanya es va enriolar i es va vestir de festa per tal de celebrar la magna cerimònia de les noces. El poema Canigó ho explica perfectament; parlen les dones d'aigua com la goja de Ribes o la de Banyoles.

Víctor Català, a la novel·la Solitud va narrar la rondalla de Floridalba, una llufa o encantada, era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità. Es transformà en ocell d'or li va fer interrompre l'oració i després el féu tornar boig apareixent-se-li tota nua. Ella li va oferir tota mena de temptacions… però ell resistí. Malgrat tot, ell se n'enamorà i cridava desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les altres encantades el repetien mofant-se del pobre ermità i així sorgí l'eco. Encara avui podem sentir la veu de l'home que busca Floridalba.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hadas. Guía de los seres mágicos de España. Jesús Callejo, Marina Seoane. Ed. EDAF ISBN 84-7640-973-7
  2. «El Gorg de Vall-Llobera». Festa.cat. [Consulta: 10/7/2011].
  3. Costumari Català al volum IV"

Celdoni Fonollla merla blava Joan Maragallla dona d'aigua Apel·les MestresLiliana

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]