Donzell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Donzell
Exemplar de donzell del Caucas
Exemplar de donzell del Caucas
Artemisia absinthium.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Asterales
Família: Asteraceae
Gènere: Artemisia
Espècie: A. absinthium
Nom binomial
Artemisia absinthium
Linnaeus

El donzell o donzell mascle[1] (Artemisia absinthium, del grec artemisía -artemisa-, i apsínthion -absinti-) s'ha emprat tradicionalment com a planta vermífuga. L'Artemisia absinthium, L.,Sp.Pl.2:848.1753 és de la família de les Asteraceae (alt. Compositae) i també es pot dir Artemisia absintha L. orth. var., Absinthium officinale Brot., Absinthium vulgare Lam. o Artemisia indica Willd, i se la pot conèixer com a donzell (arbustiu), donzell mascle, artemísia amarga, encens d'Andalusia, herba santa o absenta. Etimològicament, "absintium" prové de "a" que significa "sense" i "bsinthium" que vol dir "dolçor", indicant el gust amarg de la planta. El gènere Artemisia deu el seu nom a Àrtemis II de Cària, experta en botànica i medicina que va viure durant el segle IV aC. Àrtemis II era germana i muller de Mausol, rei de la Cària. Aquesta, després de la mort del seu marit, va encarregar la construcció del Mausoleu d'Halicarnàs, una de les Set Meravelles del Món Antic.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Donzell cultivat a la Serra de Castelltallat de llavors provinents de Finlàndia sembrades l'any 1996

És un camèfit, és a dir, una planta generalment llenyosa, amb les gemmes persistents situades sempre per sota els 40 cm d'alçària. És un arbust perenne que pot créixer des de 60 fins a 120 cm d'alçada, presenta una tija llenyosa i erecta amb multitud de fulles. La rel és fasciculada, car, les rels secundàries creixen tant o més que la principal, a més, té una tija amb consistència llenyosa i ramificació monopòdica, ja que la ramificació té lloc a partir d'una tija principal de la qual, s'originen tiges laterals.

Les fulles són alternes i pubescents en l'anvers i revers, el que li dóna una textura sedosa. Les fulles de la part inferior, són bi o tripinnaticompostes i les fulles de la part superior són simples. La mida de les fulles és d'1,5-5cm, amb els segments d'1,6 mm d'amplada i són blanques i platejades-grisoses per les dues cares. La inserció a la tija és peciolada.

Presenta tricomes en forma de "T", situats a l'anvers i al revers. Són pèls pluricel·lulars formats per almenys tres cèl·lules, dues d'elles petites i una tercera que forma un cap ample i aixafat. A més, hi ha pèls tectors unicel·lulars i llargs, a part dels pèls secretors de la tija bicel·lular i cap pluricel·lular (de 2 a 4 cèl·lules). Les bràctees són poc piloses i, en canvi, el receptacle és pilós.

Consta de flors internes que són hermafrodites i fèrtils i també flors externes femenines. Es pot apreciar que té una inflorescència racemosa paniculada mirant cap avall i amb talls, generalment de 3-4mm, sent una planta molt aromàtica. Els capítols són hemisfèrics, quasi globulars, plans per la part de dalt, grocs i penjants. L'androceu presenta cinc estams amb les anteres concrescents; el gineceu és ínfer, bicarpel·lar i presenta dos estigmes. El periant és de color groc i simètric. El seu fruit és la cípsela, un tipus d'aqueni que prové d'un ovari ínfer pluricarpel·lar.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Brots de donzell
Donzell
Donzell
Mata de donzell

És espontània a: Nord d'Àfrica (Algèria i Marroc), Àsia tropical (a l'Índia, per exemple a Jammu i Kaixmir), l'oest d'Àsia (l'Afganistan, Iran i Turquia, Sibèria, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan i Turkmenistan), nord d'Europa (Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, Regne Unit, Noruega i Suècia), Europa Central (Àustria, Bèlgica, Txecoslovàquia, Alemanya, Hongria, Polònia, Països Baixos i Suïssa), l'est d'Europa (Bielorússia, Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia, Federació Russa i Ucraïna), al sud-est d'Europa (Albània, Bulgària, Grècia, Itàlia, Romania, Iugoslàvia), al sud-oest d'Europa (França, Portugal i Espanya). Però en l'actualitat és possible trobar-la a quasi tot el món a causa de la facilitat del seu cultiu.

Pel que fa a Catalunya prolifera a comarques marítimes (de la Selva de Montsianès); referent al País Valencià es troba en comarques d'hivern temperat com la Plana Alta o la Costera. I a les Illes Balears és cultivada, i és subespontània a tota la zona. Per altra banda, veiem que també la podem trobar als Pirineus, a la Serra de Guadarrama, etc. És típica de viure a herbassars secs dels estatges montà i subalpí, és molt rara al Montseny, però no a les Guilleries ni els Ports de Beseit. Es troba en contrades mediterrànies marítimes d'hivern temperat, també en roques, gleres i terres sense cultivar.

Època de recol·lecció[modifica | modifica el codi]

Les tiges i les fulles, tot l'any. Els botons florals, des de la darreria de la primavera fins a mig estiu, quan les flors estan a punt d'obrir-se. Per a conservar-les cal deixar-les assecar. És cultivada com a ornamental entre els mesos de juny i setembre, i més o menys subespontània als voltants de les residències humanes.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

La part utilitzada o droga són les fulles i les summitats floríferes dessecades.

La seva composició química és la següent: La planta conté d'un 0,2% a un 0,5% d'un oli essencial de color verdós o blavós (depenent de les seves característiques) i un fort gust amarg. En ella s'han identificat, entre altres, els següents constituents: alfa i beta tuyona (0.35%), cis-ocimen, canfè, pinè, felandrè, acetat de sabinil i de crisantenil; sesquiterpens com xamazulè (0.17%), cariofilè, bisabolè, cadinè. Per altra banda, veiem que conté lactones sesquiterpèniques com: aquilicina; guaianòlids com absintina, artabasina, anabsina, anabsinina, anabsintina, artibina, matricina; germacranòlids com quetopelenòlids. A més a més, conté: flavenoides, artemisetina, artemetina, isoquercitrina, rutina, glucòsids de patuletina, isoramnetina, quercitrina. Un 4.5-7.0% són tanins i també hi ha àcids fenòlics derivats de l'àcid cinàmic, àcids clorogènic i para-cumàric.

Artemisia absinthium s'utilitza en casos d'anorèxia (ja que té acció orexigena), per la dispèpsia i els seus símptomes: plenitud gàstrica, aerofàgia, flatulències, espasmes abdominals; per les afeccions biliars com dispèpsia biliar, discinèsia biliar, litiasi biliar, colelitiasi. Tradicionalment, es feia servir per a trastorns gàstrics, dismenorrea, febre, infeccions parasitàries com teniasi, ascaridiasi...; per l'amenorrea i per lesions i úlceres cutànies o picades d'insectes, otitis i cremades (mitjançant un ús tòpic).

La planta és utilitzada en medicina com a estimulant i vermífuga. A més, té acció orexígena, és a dir, estimula la gana, i té efecte digestiu, ja que estimula les papil·les gustatives i, per un efecte reflex, augmenten la producció de sucs intestinals que et fan sentir gana i digereixen bé l'aliment un cop pres. També és antiespasmòdic, relaxa el múscul llis, i estimulant nerviós a causa de la tuyona. Finalment, fa de protector hepàtic i encara s'està estudiant el perquè.

Toxicitat i contraindicacions[modifica | modifica el codi]

Artemisia absinthium és tòxica a grans dosis. No és recomanable prendre l'oli essencial tuyona per via interna, ja que és altament tòxic, tot i que aquesta planta en té poca quantitat. La intoxicació es manifesta amb espasmes gastrointestinals, vòmits, retenció d'orina per l'afectació renal, vertigen, cefalea, tremolors i convulsions. També pot tenir efectes secundaris com reaccions d'hipersensbilitat o dermatitis per contacte, a aquelles persones sensibles. L'ús prolongat d'Absenta, la beguda alcohòlica, produeix un símptoma que és l'absintisme que es caracteritza per trastorns nerviosos, gàstrics i hepàtics, pel qual el consum a molts països com Alemanya, Bèlgica o Suïssa està prohibit i a Espanya està regulada la seva venta.

No es recomana a gent amb hipersensibilitat al medicament o a altres espècies de la família Compositae, tampoc a gent que prengui fàrmacs antiepilèptics, ja que disminuiria l'efecte, ni a les dones embarassades o que acaben de tenir un fill, ja que es creu que té un efecte estrogènic amb el qual podria haver-hi avortaments espontanis i malmetre la llet materna (a causa de les neurotoxines). Finalment, com que no se sap del tot l'eficàcia ni la seguretat sobre els infants tampoc és recomanable, però si s'ha d'utilitzar, cal prendre les dosis adequades, ja que els olis essencials poden resultar tòxics i convulsius. Pot afectar substancialment a la capacitat de conduir o manipular maquinària i, per tant, cal evitar-la fins que se sàpiga amb gran certesa que el tractament no els afecta de forma adversa.

Formes de consum[modifica | modifica el codi]

El seu sabor amargant li confereix un caràcter molt aperitiu, és per això que s'empra per a elaborar el vermut, nom alemany de l'absenta, i altres licors amb propietats digestives i aperitives.

Elaboració de begudes[modifica | modifica el codi]

Artemisia absinthium s'utilitza també per l'elaboració de licors, com l'Absenta, el vermut, etc. L'excés d'aquests licors pot provocar trastorns, convulsions, malsons, tremolors, etc. El licor conegut amb el nom de Donzell es fa amb aquesta i altres herbes. L'Absenta és una beguda destil·lada a partir d'herbes, principalment Artemisia absinthium, l'anís verd i el fonoll, amb contingut alcohòlic molt alt (fins a 89,9°) i un gust semblat a l'anís. A més, conté una substància al·lucinògena, procedent dels olis essencials de l'Artemisia, la tuyona.

Es va crear a Suïssa, però es va fer popular a França a meitats del segle XIX entre els artistes i escriptors romàntics de l'època, convertint-se així, en la imatge principal del moviment bohemi. Del seu nom científic, aquest licor va heretar la seva identitat en francès, "Absinthe", i va ser batejada la "Fée Verte" (la fada verda). La van prohibir en alguns països d'Europa i en els Estats Units (aproximadament l'any 1915), pels poders al·lucinògens que li van ser atorgats. Actualment, l'absenta només està prohibida en alguns estats dels EUA.

Tradicionalment, l'Absenta se servia en un vas de vidre i s'utilitzava una cullera amb orificis on es col·locava el terrós de sucre, aleshores se servia en una gerra amb aigua freda que s'utilitzava per diluir l'Absenta i desfer el sucre, convertint el licor verdós del principi en una barreja blanca anomenada "louche". Darrere d'aquest licor hi ha moltes històries sobre els seus bevedors, com la que diu que el famós pintor Van Gogh, ebri d'Absenta, es va tallar l'orella; o una altra que assegura que després de la prohibició de l'Absenta, un camperol suís va matar la seva dona i als seus dos fills. A més, l'Absenta apareix en nombroses pel·lícules i cançons.

A part de l'elaboració de begudes, Artemisia absinthum s'utilitzava antigament com a insecticida contra les arnes de la roba i en la fabricació de la cervesa per a substituir el llúpol.

Cultiu[modifica | modifica el codi]

Artemisia absinthium prospera bé en clima temperat, té bona resistència al fred i a la sequera, el que proporciona una gran facilitat en el seu cultiu. Creix en terres de consistència mitjana, en els argilencs calcaris, sílics argilencs, lleugers i profunds, que siguin secs.

La multiplicació es pot donar per llavors, per estaques i per divisió de mates.

Se sembra a finals d'hivern o a principis de la primavera. Les llavors d'aquesta planta són molt petites, i per això és convenient barrejar-les amb una mica de terra i dispersar-les superficialment per la terra. Durant l'estiu, es recull la planta, un cop els capítols florals s'han obert o estan a punt d'obrir-se.

Com a tot tipus de cultiu, s'ha de tenir molta cura amb el reg, l'eliminació de males herbes i el control de les formigues.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada donzell al DIEC

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Duran, Núria; Morguí, Mercè i Sallés, Mercè: Plantes silvestres comestibles, p. 108. ECSA, Barcelona, juny del 2004, Col·lecció Pòrtic Natura, núm. 20. ISBN 84-7306-467-4
  • Bolòs O, Vigo J, Masalles RM, Ninot JM. Flora manual dels Països Catalans. 3 ed. Barcelona : Pòrtic; 2005
  • Polunin, Oleg. Guía de campo de las flores de Europa. 4ª ed. Barcelona: Omega, 1991. ISBN 84-282-0378-4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]