Dret d'asil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Demandants d'asil segons el país d'orígen.

El dret d'asil es la potestat que tenen els estats per a oferir protecció a determinades persones (nacionals d'altres estats), les vides dels quals, llibertats o drets fonamentals siguin objecte de persecució o violència, o es trobin amenaçats en el seu país d'origen o tercers països. L'asil comporta els efectes de no devolució, no expulsió i no extradició de la persona que gaudeix d'aquest estatut.

Amb la "tesi d'extraterritorialitat de les ambaixades i legacions" de Grotius, es considerava que l'asil diplomàtic era un corol·lari de l'asil brindat per un estat estranger, pel qual el delinqüent quedava asilat no només si aconseguia escapar a territori estranger, sinó també si obtenia asil en la legació o ambaixada d'un país estranger. Avui pot dir-se que el dret d'asil diplomàtic per als delinqüents polítics no és una institució reconeguda pel dret internacional general de base consuetudinària: és un pràctica de base convencional i consuetudinària que lliga gairebé exclusivament als països d'Amèrica Llatina, un costum regional.

Orígens històrics[modifica | modifica el codi]

La institució del dret d'asil la trobem ja a en diverses civilitzacions clàssiques com ara l'Antic Egipte, l'Antiga Grècia, la Roma Imperial, i també s'observa en diverses parts del llibre de l'Antic Testament.[1]

A Grècia el terme "asylía" tenia un doble sentit: En el seu aspecte polític suposava la garantia que una ciutat oferia als visitants estrangers de respectar llur vida i propietats. En l'aspecte religiós constituïa el dret de certs temples a oferir a qualsevol que busqués protecció dintre dels seus murs la inviolabilitat respecte aquells que el perseguissin.

El catolicisme va universalitzar-lo durant el segle IV a partir de les prèdiques de sant Ambròs i sant Gregori Nazianzè, i el va formalitzar al concili de Cartago del 399.[1] Encara s'establia al Codi de Dret Canònic de 1917 (cànons 1160 i 1179), però actualment rarament s'aplica a la pràctica.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 68, entrada: "asil, dret d' ". ISBN 84-297-3521-6.