Dubte metòdic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'objectiu de Descartes és trobar veritats absolutament certes sobre les quals no sigui possible dubtar en absolut, veritats evidents que permetin fonamentar l'edifici del coneixement veritable amb absoluta garantia. El primer problema plantejat, és com trobar-les, i per resoldre'l elabora el mètode. Un cop obtingut, es qüestiona per on començar la cerca. La resposta i el primer moment d'aquest procés de recerca del coneixement veritable, és l'anomenat dubte metòdic.

El dubte metòdic[modifica | modifica el codi]

Exigir un punt de partida absolutament veritable obliga a un llarg procés de crítica i eliminació de tots els coneixements que fins ara eren considerats veritables, però que, tanmateix, no tenen una certesa absoluta que estigui més enllà de qualsevol possibilitat de dubte, per molt radical i extrema que sigui. El primer pas ha de ser dubtar de tot el que creiem i rebutjar inicialment tot allò del que sigui possible dubtar. La sola possibilitat de dubtar, ja serà motiu suficient perquè una opinió o creença que fins aquell moment hàgim considerat veritable quedi rebutjada i en suspens fins a veure si s'ajusta al nivell de la raó.

Aquest primer pas es dirà dubte metòdic, i el resultat de l'aplicació del primer precepte del mètode: "no admetre mai cap cosa com a veritable fins que no la conegués amb evidència". Aquest dubte no ha de ser considerat com a real, sinó com un instrument metòdic per assolir el seu objectiu: trobar una veritat que pugui ser el punt de partida de l'edifici del coneixement. Tres seran els motius de dubte adduïts per Descartes.

  • Dubte sobre la fiabilitat dels sentits o dubte sobre el món sensible.
  • La hipòtesi del son, o la impossibilitat de distingir la vigília del son.
  • La hipòtesi del Geni Maligne o dubte hiperbòlic.

Dubte sobre la fiabilitat dels sentits[modifica | modifica el codi]

Els sentits ens posen en contacte amb el món material i ens proporcionen un coneixement de coses que solem acceptar com a veritables. Però també sabem que, de vegades, els sentits ens enganyen.

Tot el que he admès fins ara com més segur i més veritable que he après dels sentits o pels sentits, ara bé, he experimentat que de vegades aquests sentits m'enganyen, i és prudent no refiar-se mai del tot dels que ens han enganyat alguna vegada.

Hi ha un gran nombre d'il·lusions i alteracions perceptives com quan submergim un pal a l'aigua i el veiem trencat, i, això no obstant, sabem que està sencer. O veure les coses alterades per la distància o una altra circumstància, com quan veiem des de lluny una torre rodona que després vam descobrir que és quadrada. Igualment hi ha altres al·lucinacions i altres alteracions de la percepció que ens fan percebre com a veritables o existents "realitats" que no ho són en absolut. Aquests fet són innegables, però es dubtarà sobre en quina mesura són suficients per rebutjar per complet la percepció sensible com a font de coneixement o de concloure d'aquestes experiències que els sentits ens enganyen sempre.

Hipòtesi del son: impossibilitat de distingir el somni de la vigília[modifica | modifica el codi]

Tant quan estem dormint, com quan estem desperts, no podem distingir-los. De vegades ens dóna la sensació que sí que podem distingir, perquè quan estem adormits els somnis són menys intensos, com estant en una nebulosa, però quan tenim malsons les sensacions s'intensifiquen com si fossin reals. A més, considerant que ja hem estat enganyats pels sentits, qui ens assegura que mentre estem llegint això no estem adormits? Perquè en alguns somnis hem somiat el mateix que en la realitat, que estem davant del foc, amb el paper a les mans ... Descartes, conclou que no es pot distingir el somni de la vigília.