Durrës

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Durrës
Durrës
Localització
Durrës situat respecte Albania
Durrës
Localització de Durrës a Albania
Durrës Albania 2.jpg
Estat
• Comtat
Albania
Districte de Durrës
Altitud 0.5 msnm
Població (2008)
  • Densitat
246.401 hab.
Coordenades 41° 19′ 00″ N, 19° 27′ 00″ E / 41.31667°N,19.45000°E / 41.31667; 19.45000Coord.: 41° 19′ 00″ N, 19° 27′ 00″ E / 41.31667°N,19.45000°E / 41.31667; 19.45000
Zona horària +1
Web

Durrës (italià Durazzo, eslau i otomà Drač, Dirač o Durač) és una ciutat d'Albània, capital de l'antic districte (rrethi) de Durrës i des del 1993 de la nova divisió administrativa anomenada comtat (qark) de Durrës, situada al golf de Durrës a la mar Adriàtica. Sobrepassa els cent quinze mil habitants, i és el principal port del país.

Història[modifica | modifica el codi]

Fou la ciutat grega d'Epidamnos, fundada per Còrcira (amb ajut de Corint que va aportar una part dels colons) el 627 aC a un istme d'una península a la costa d'Il·líria poblada per taulantis. El líder de la colònia fou Faleos d'una família heràclida de Corint. La seva situació favorable a la mar Adriàtica la va enriquir ràpidament. El governament fou oligàrquic amb un sol magistrat al capdavant. Els caps de les tribus formaven un consell, i els artesans i mercaders eren la classe inferior.

Poc abans de la guerra del Peloponès l'oligarquia es va dividir en faccions i fou enderrocada; el cap de l'Estat (arcont) es va mantenir però els càrrecs inferiors, els filarcs, foren substituïts per un senat elegit sobre bases democràtiques; tot i que el govern va acceptar estrangers amb bastant liberalitat, els contactes amb els veïns il·liris eren prohibits, i només s'autoritzava el comerç a uns agents especials anomenats poletes. Però el comerç no era solament amb les tribus de l'interior sinó també amb altres llocs, com la mar Negra (Euxí).

Les disputes entre Corint i Còrcira per Epidamnos es va originar a causa dels oligarques enderrocats per una revolta i enviats a l'exili que van voler enderrocar a la democràcia de Epidamnos; Corint va donar suport als oligarques i Còrcira als demòcrates (vegeu Tucídides) i tot i que va ser un dels detonants de la guerra del Peloponès, no se'n sap el resultat final perquè Epidamnos no torna a ser esmentada a la història fins al 312 aC. En aquest any el rei il·liri Glaucies, amb ajut de Còrcira, es va apoderar de la ciutat però sense establir-hi guarnició. Pocs anys després va caure en mans d'una banda de pirates però els habitants van aconseguir recuperar-se de la sorpresa inicial i van expulsar als pirates fora de les muralles. Més tard els il·liris van tornar amb una flota i van assetjar la ciutat però l'arribada dels romans els va obligar a retirar-se. Epidamnos es va posar sota protecció de Roma (229 aC), a la que sempre va restar lleial, i especialment durant les guerres a Il·líria i Macedònia.

Dirraquium (llatí Dyrrhachium o Dyrrachium, grec Durrakion) fou el nom que van donar els romans a la ciutat d'Epidamnos. Sembla que la paraula era d'origen grec i es donava a la península on era la ciutat, que en aquella època s'havia mogut lleugerament d'emplaçament. Fou punt de partida de la Via Egnàtia fins a Tessalònica.

Fou teatre de la lluita entre Cèsar i Pompeu. Aquest darrer va marxar des Tessalònica cap a Dyrrhachium (en mans de Cèsar) i va ocupar la dreta del riu Apsos obligant a Cèsar a estar a l'esquerra del riu i a passar l'hivern en tendes. En múltiples operacions militars fins que Juli Cèsar, tot i la seva habilitat, va haver d'evacuar la ciutat i buscar millor fortuna en un altre lloc (48 aC).

Més tard la ciutat fou partidària de Marc Antoni durant la darrera guerra civil, fins que August es va imposar; fou August qui el 31 aC la va convertir en colònia militar romana per als seus veterans i la va declarar ciutat lliure (civitas libera). Els habitants adoraven llavors a la deessa Venus, i els antics grecs s'havien barrejat amb il·liris.

Vista de l'amfiteatre de Durrës

A la divisió de l'Imperi Romà fou capital de la província del Nou Epir (Epirus Nova). Vers el 430 hi va néixer l'emperador Anastasi I que anys després va reconstruir les seves muralles, destruïdes poc abans per un terratrèmol. El 481 fou atacada pel rei ostrogot Teodoric.

Va romandre en mans de Bizanci fins que va caure en mans del búlgars al segle X però els bizantins la van recuperar el 1042. El 1081 fou assetjada[1] i el 1082 ocupada pels normands de Robert Guiscard que van derrotar a l'emperador Alexis, però va tornar a Bizanci el 1085. El 1185 fou altre cop ocupada pels normands (pel rei Guillem II de Sicília) El 1205, en el repartiment de l'Imperi, va quedar pels venecians (que ja havien establert una posició a la ciutat des del 1202 quan partien cap a Constantinoble), fins que va ser ocupada pels Comnè d'Epir el 1215. El 1265 fou la dot d'Hel·lena Comnè quan es va casar amb Manfred de Sicília; el 1268 va passar a mans de Carles I d'Anjou (rei de Nàpols) i del 1272 al 1368 fou la capital d'un teòric regne d'Albània del que Carles es va proclamar rei però que mai va existir més que en el títol.

El 1273 va ser parcialment destruïda per un terratrèmol i després fou la capital del Ducat de Durazzo establert el 1294 per Joan d'Anjou (net de Carles I d'Anjou) i que va passar a Felip de Tàrent el 1304. El 1333 va caure en mans del principat d'Acaia, i el 1336 en mans d'Esteve Dushan de Sèrbia, que va morir el 1355 i els seus successors la van perdre el 1368, any en què fou ocupada pels caps albanesos Jordi Balsha i Carles Tapia (Thopia); la companyia navarresa dirigida per Lluís d'Evreux la va recuperar pels napolitans el 1376, però els Balsha la van reocupar el 1379.

El 1392 fou ocupada per Venècia, per cessió dels Thòpia que no la podien defensar contra els otomans; els venecians hi van construir unes muralles de perimetre més estret; un imminent atac otomà sota Mehmet II, el 1467, va provocar la seva evacuació pels civils, però finalment el setge es va aixecar i l'atac no va tenir lloc; els vencians i la van conservar fins al 17 d'agost de 1501 en què va passar als otomans mitjançant un atac per sorpresa de nit dirigit per Isa Beg-oghlu Mehmed Beg, governador otomà d'Elbasan, quan el governador estava absent. Les muralles foren reconstruïdes encara en un perimetre més reduït.

Sota domini turc es va dir Diraç i va entrar en decadència. Part de la població es va fer musulmana. El 1670 només tenia 150 cases (era seu d'un voyvodalik) i el segle XIX només tenia un miler d'habitants. El 1912 fou ocupada pels serbis a finals de novembre, durant la guerra balcànica. El 1913 va ser inclosa dins els límits de la nova Albània i fou capital del príncep Guillem, i declarada oficialment capital el 7 de març de 1913. El 1915 fou ocupada pel Regne d'Itàlia i el 1916 per l'Imperi austrohongarès. Els aliats hi van entrar a l'octubre de 1918 i fou capital provisional d'Albània fins al 1920.

Sota el regne de Zogu I es va modernitzar el port, i gràcies a les inversions italianes va tenir un gran desenvolupament. El 1926 un terratrèmol la va destruir en part però fou reconstruïda quedant molt millorada. El 1939 fou ocupada pels italians, i el 1943 pels alemanys. Els guerrillers comunistes van entrar a la ciutat el 1944 i aviat es van esborrar les destruccions de la guerra i es van crear indústries. El 1947 fou la parada final de la primera línia de tren d'Albània. El 1991 una força italiana es va desplegar a la ciutat (al port) per controlar l'emigració en massa d'albanesos cap Itàlia i la Comunitat Europea va iniciar un programa d'ajut alimentari (Operació Pelicà). El 1997 una força multinacional dirigida per Itàlia es va desplegar a la ciutat per fer front als aldarulls que havia provocat l'ensorrament de l'economia albanesa pel sistema de l'estalvi piramidal

Economia[modifica | modifica el codi]

Platja de Durrës

Durrës encara és un punt d'unió important entre Albània i l'Europa Occidental, gràcies a la seva proximitat amb les ciutats italianes de Bari i Brindisi. També hi ha drassanes, indústries manufactureres de cuir, plàstic i tabac. Al districte del qual és capital també s'hi produeix vi i aliments.

El turisme, atret per les platges, és important: s'estima que la ciutat rep anualment uns 600.000 visitants.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bronchud, Miguel H. The Secert Castle: The Key to Good and Evil (en anglès). DigitalPulp Publishing.com, 2007, p. 339. ISBN 0976308398.