Dusminguet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 01:22, 27 gen 2016 amb l'última edició de AlbertRA (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.

Dusminguet és un grup de música originari de la Garriga, al Vallès Oriental.[1] Segons els seus components: "és un grup que agafa música d'aquí i d'allà per transformar-la en mil colors i formes i adaptar-la al seu propi món, a la seva manera de veure les coses; música que no té sentit sense el ball i la festa, una trituradora de músiques populars".

El grup

Dusminguet neix l'any 1995 i comença tocant tex-mex, rumbes, merengues, vals... Canten en català, castellà, anglès, francès, portuguès i àrab. Dusminguet neix d'una idea de Xavier Boixader, trombó, d'ajuntar el màxim de gèneres de ball reconeguts per la nostra tradició llatina i del "sud", en un format de grup lleuger i versàtil inspirat en el "texmex" i en especial pel Flaco Jimenez, fugint, alhora, de la influència de la indústria anglosaxona i del rock en particular, buscant també adreçar-se a un públic intergeneracional.

Llavors va autodefinir el seu estil com "world pagès music" (world music made by peasants). En un primer moment el projecte és compartit per Joan Garriga, acordió diatònic que més tard passaria a ser-ne el cantant, Dani Portabella, guitarra, Marc Sanpere, veu, Demian Recio, baix, el Martí Vilardebó a la bateria i veu, i ja, en un segon moment, Carlos Rivolta al baix, el Beto Bedoya a la percussió i el Tomás Arroyos als teclats. Altres músics que van passar pel grup en algun o altre moment van ser en Martí Perramon percussió, Dick Them, contrabaix, Joan Costa, veu. En aquesta primera etapa el grup va autoeditar una maqueta en format K7 amb una tria de set temes del seu primer repertori de versions.

Aquest grup mestís compromès amb l'antiracisme practica un estil descendent directe de grups com Mano Negra i la seva patxanga. És a dir, des de l'ska i el tex-mex fins al folk, el vallenato, el pop o la rumba, però tot ben barrejat.

El gener del 2004, i després de deu anys dalt dels escenaris, amb un miler de concerts, la publicació de tres discos i la participació en molts més, el grup de la Garriga va anunciar la seva dissolució. La decisió de plegar es va deure a la necessitat dels músics de fer un canvi de rumb en la seva carrera musical.

Joan Garriga

Joan Garriga és un acordionista i cantant de rumba, cúmbia i fusió de la Garriga (Vallès Oriental). Va ser el líder del grup Dusminguet (1995-2004) i des del 2005 lidera La Troba Kung-Fú.[2] Paral·lelament, ha fet nombroses col·laboracions amb altres músics, com ara Manu Chao, Amparanoia, Peret o Muchachito Bombo Inferno, i ha participat en altres projectes, sobretot en el temps entre la fi de Dusminguet i l'inici de La Troba Kung-Fú (2004-2005), com Radio Bemba, Xerramequ Tiquis Miquis, Atomik Pardalets o Ensaladilla So Insistent. També ha treballat com a productor per grups com Rauxa.[3] El 2007 va rebre el premi Ciutat de Barcelona de música.[4] Segons una entrevista concedida a Fernando Cruz, Joan Garriga es dedica a la música per l'impacte que va causar-li l'Orquestra Plateria quan era petit i perquè "És l'activitat que, posant-me menys pressió, millors resultats m'ha donat".[5] A banda de la música, va estudiar cinema durant tres anys.[5]

Els discs

Vafalungo

El seu disc de debut, Vafalungo, surt l'any 1998 (Virgin-Chewaka). El defineixen com "un viatge pel món, un passaport que et deixa viatjar sense ensenyar papers. És la trituradora de totes les músiques que fan ballar, és una revetlla sens fi, una nit que no acaba fins que no surt el sol. Acordió, guitarra, baix, djembe, bateria, cajón, teclats... són els colors que conformen aquest arc de Sant Martí musical". Els ritmes que es creuen són el reggae, la cúmbia, el cha-cha-chá o fins i tot la sardana. Durant la gira Vafalungo van fer més de 400 concerts per Catalunya, Espanya, França i Itàlia i es van consolidar com a grup que sap donar el millor de si en directe. La seva música ha sigut definida com a world pagès music; música d'arrel que arrenca de la patxanga postissa i popular, un popurri d'alegria i vitalitat, un viatge musical.

Postrof

L'any 2000 treuen el segon disc: Postrof. El disc es va gravar a Xauen (Marroc) i va comptar amb multitud de col·laboracions, com la de Neat Veliov (Koçani Orkestra), Moustafa El Haffer, Nando Lumbaú (proyecto Lumbalú), Martín Fuks (Macaco), ...

Descriuen: "El viatge musical postís transcorre en un poble imaginari que es diu Postrof. És el poble on tot és possible, on de dia estan permeses unes coses i de nit unes altres, on el nord i el sud es fusionen amb un fil conductor que és la música de Dusminguet".

En aquest disc apareixen pinzellades de música àrab, trompetes gitanes de l'est, havaneres mediterrànies... El segon viatge de Dusminguet segueix reivindicant una manera particular i peculiar de fer música; arriscats exploradors de músiques tradicionals i de revetlla, deixen sempre la seva empremta surrealista. Durant la gira Postrof toquen per Espanya, França, Marroc, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Mèxic.

La dissortada mort del seu baixista Carlos Rivolta, en ple concert a Guadalajara (Mèxic), fa replantejar la situació del grup. És en aquest moment que Dusminguet anul·la tots els concerts i es concentra en la gravació del seu tercer disc: Go.

Joan Garriga, acordió i veu del grup, descriu així el segon disc de Dusminguet:

"En arribar a terres de Vafalungo van albirar el far cançoner i, darrere seu, la ciutat emmurallada que pujava com una heura pujol amunt, contemplant el mar. Així doncs, s'hi van acostar i van entrar a Postrof. Xino, xano, xino, xano i pas a pas, van veure el gran mirall del mar on tot Postrof s'hi reflecteix, i així, uns mirant el reflex dels altres, feien el contrari. A Postrof hi ha qui escriu de dreta a esquerra i qui ho fa de l'esquerra a la dreta, qui permet beure i prohibeix fumar, i també el seu revers, qui és un lladre robat i abdicat, qui veu les finestres quadrades i qui les veu rodones, i qui per terra navega i per mar s'enterra. També, a Postrof, hi ha qui té l'hora nova o l'hora antiga i, trobant tots la seva, hi ha qui troba la normal i qui viu sense trobar mai l'altre.
Xino, xano, xino, xano, finestra a finestra, van arribar de dalt del pujol i, deixant el mar i Postrof a baix d'esquena, van observar, terra endins, el gran desert de les cases unifamiliars. De baixada ja, i per curiositat, van decidir el que els vells obligaven. Per poder veure el dia en la nit, no va dormir durant un dia i una nit, per així viure el somni, i, pescant les cançons de cada hora i cada racó, omplir els llibres dels disbarats. Xino, xano, embolica que fa fort..."

Go

Aquest treball gravat a la Garriga és continuista però afegeix un bon assortiment de ritmes grecs, rock-and-roll, guitarres gypsy i samplers de l'est d'Europa. El disc va entrar en la llista Afive entre els més venuts de l'Estat.

Referències

Vegeu també

Enllaços externs