Easter Parade

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Easter Parade
Easter Parade poster.jpg
Pòster de la pel·lícula

Fitxa tècnica
Direcció: Charles Walters
Direcció artística: Cedric Gibbons i Jack Martin Smith

Producció: Arthur Freed i Roger Edens

Guió: Sidney Sheldon
Frances Goodrich
Albert Hackett

Música: Irving Berlin i Conrad Salinger (no surt als crèdits)

Fotografia: Harry Stradling Sr.

Vestuari: Irene (per les dones) i Valles (pels homes)

Protagonistes: Judy Garland
Fred Astaire
Peter Lawford
Ann Miller

Dades i xifres
País: Estats Units
Data d'estrena: 1948
Gènere: musical
Duració: 107 minuts

Companyies
Productora: Loew's
M.G.M.
Distribució: M.G.M.
Pressupost: 2.503.654 dòlars

Pàgina sobre “Easter Parade a IMDb

Valoracions
IMDb 7.3/10 stars
FilmAffinity 6.8/10 stars

Easter Parade és una pel·lícula musical estatunidenca de Charles Walters, estrenada el 1948. Aquesta comèdia reuneix Judy Garland i Fred Astaire (que signa la seva tornada després de dos anys d'absència) en una atmosfera nostàlgica molt Belle Époque.

El guió es basa en antigues i noves cançons d'Irving Berlin, girant al voltant del vodevil i de les revistes de començaments de segle. En el ballet titulat In The Harem es troben els mateixos colors cridaners i exòtics ja presents en la comèdia musical El pirata. Charles Walters, Robert Alton i Fred Astaire van imaginar petits números graciosos i inventius, entre les quals Beautiful cares need beautiful clothes amb el gag del vestit de plomes de Top Hat.

Èxit total a nivell musical i coreogràfic, Easter Parade és concebuda com un seguit impressionant de números amb disset cançons entre les quals vuit de noves, totes escrites per Irving Berlin.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Nova York, 1912. Don Hewes, un ballarí, i una amiga es troben en un bar a Hannah Brown, de qui s'enamora de seguida. Promet fer d'ella una estrella que atraurà totes les mirades, canvia el seu nom pel de Juanita, li compra coses i l'ensenya a ballar. Hannah és la nova estrella d'un espectacle que comença la vigila de Pasqua. És un triomf.

Producció[modifica | modifica el codi]

Film produït per Arthur Freed -un especialista en èxits musicals-, que suposa la tornada de Fred Astaire al món del cinema, després de dos anys d'inactivitat.

El realitzador va declarar en la seva autobiografia: «... Clar, ho entenia. Si el fet de rodar junys hagués d'engendrar conflictes emocionals, la solució era simple! Havíem de rodar separadament, i en l'aspecte privat, mostrar-me encoratjador, i prodigar-li tota la meva atenció.»[2]

Charles Walters actor, ballarí, coreògraf oficial de la MGM[3] és escollit per a la realització: «De fet, he fet la meva segona pel·lícula per casualitat. Vincente Minnelli l'havia de rodar-la amb Judy Garland, que era la seva dona, i estaven a punt quan el seu psiquiatre ha suggerit que no havien de treballar junts, que amb la meitat del seu temps junts n'hi havia prou... Llavors Arthur Freed m'ha convocat i m'ha dit que em donava la pel·lícula.»[4] Walters havia dirigit l'any abans el seu primer film, Good News.

Es reprenen les activitats, però després d'alguns dies del rodatge, Gene Kelly es trepitja el turmell.[5] jugant a beisbol[6] De seguida, Gene Kelly proposa de ser reemplaçat per Fred Astaire en semijubilació des de fa dos ans,[6] després es dedica a una cadena d'estudis de ball i a una de les seves passions, la cria de cavalls de carreres[7] Després d'algunes indecisions (es troba massa vell per al paper), acaba acceptant gràcies a la lectura del guió.[6] i a la perspectiva de ser el company de Judy Garland[8] Un cop reunits per primera vegada, la parella se sent de maravella.[3] Arthur Freed va testimoniar : «Judy estava encantada de treballar amb Fred Astaire. La preocupació que posava a polir les seves cançons, la va posar en els seus números ballats. I aprenia de pressa. Mai no he vist ningú repetir dur com ella. Si Irving Berlin em va cedir els drets de la seva obra, és que volia fer de totes totes una pel·lícula amb Judy. Heus aquí la verdadera raó. »[3]

Arthur Freed i Fred Astaire que ja havien col·laborat a Yolanda and the Thief i Ziegfeld Follies, treballaran d'aleshores endavant junts durant prop de deu anys[8] fins a l'obra mestra The Band Wagon.

Tanmateix el rodatge no va ser gens descansat, Judy Garland esgotada físicament cau malalta. Somnífers i amfetamines li fan patir «dramàtiques fluctuants pujades de pes »,[5] canvis d'humor i absències repetides.[3] El rodatge es va acabar per miracle, aconsegueix a l'estrena un èxit tal que la MGM va voler encadenar de seguida una altra pel·lícula, The Barkleys of Broadway, amb el mateix equip.[5] Però era suposar que les forces de l'actriu aguantaria[5] i després de tres setmanes de rodatge, és incapaç de continuar rodant aquest nou film[1] i ha de renunciar al paper .< br /> És reemplaçada per la companya privilegiada dels anys trenta de Fred Astaire, Ginger Rogers.

Estava previst que Cyd Charisse fes el paper de Nadine Hale però, com Gene Kelly, es va ferir i va haver de ser reemplaçada per Ann Miller.[9]

El rodatge es va desenvolupar del 25 de novembre de 1947 al 9 de febrer de 1948 als estudis de la Metro-Goldwyn-Mayer a Culver City i es van rodar escenes addicionals el 12 de març de 1948.[10]

El pressupost estimat és de 2.503.654 dòlars amb una recaptació bruta de 6.803.000 dòlars als Estats Units.[10]

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Números musicals[modifica | modifica el codi]

  • Happy Easter
  • Drum Crazy: Fred Astaire
  • It Only Happens When I Dance With You
  • I Want to Go Back to Michigan: Judy Garland
  • A Fella with an Umbrella: Judy Garland, Peter lawford
  • Muntatge d'espectacle de varietés: I Love A Piano / Snookey Ookums / The Ragtime Violin / When the Midnight Choo-Choo Leaves for Alabam: Judy Garland, Fred Astaire
  • Shakin' the Blues Away: Ann Miller
  • Steppin' Out with My Baby: Fred Astaire
  • A Couple of Swells: Judy Garland, Fred Astaire
  • The Girl on the Magazine Cover
  • Better Luck Next Time: Judy Garland
  • Easter Parade: Judy Garland, Fred Astaire
  • Let Me See Him By The Shore: número tallat

Al voltant de la pel·lícula[modifica | modifica el codi]

Gènesi del film[modifica | modifica el codi]

Gran clàssic de la comèdia musical americana, Easter Parade és abans que tot el producte d'un mestre incontestat del gènere, Arthur Freed, gran productor de la MGM,[13] promotor de pel·lícules famós també per El Cant de Missouri, Show Boat, Un americà a París, Cantant sota la pluja o encara Tots en scène.[13]

Va ser l'iniciador dels principals talents del musical: va reclutar Gene Kelly a Broadway, va afavorir l'ascensió de Judy Garland al si de la MGM, va llançar la carrera de Fred Astaire a mitjans dels anys quaranta i va saber envoltar-se d'una «tropa» de tècnics i de nous reclutes del món de l'espectacle.

Va contractar Vincente Minnelli llavors principiant, convertit els ballarins Stanley Donen i Charles Walters a la realització, i va descobrir joves actrius com Cyd Charisse i Leslie Caron entre altres.[14]
Se li deu també d'haver produït l'única pel·lícula que reuneix al capdavant de cartell, les dues superestrelles de la comèdia musical Judy Garland i Fred Astaire. Tanmateix, aquest càsting somniat no era previst en un principi.

Critiques[modifica | modifica el codi]

La pel·lícula va tenir èxit tant de crítica com de públic i és considerat encara avui entre les millors comèdies musicals americanes.

  • «Agafeu Irving Berlin, Fred Astaire i Judy Garland, la música, el ball, i heus aquí una pel·lícula de primera classe, un foc d'artifici... Fred Astaire més que mai giravoltant i magnífic i molt ben reforçat per la senyoreta Garland. A Esaster Parade , la senyoreta Garland accedeix a la maduresa... Una bonica actriu, segura del seu talent. Easter Parade no és només la seva última pel·lícula, és també una de les seves millors aparicions.»[15]
  • «Tres estrelles i mitja. Tot el que els aficionats de cinema han buscat des de fa molt de temps a Broadway : alegria, esperit, música, el ritme màgic d'Ann Miller i de Fred Astaire i de Judy Garland murmurant aquests aires fascinants d'Irving Berlin...»[16]
  • «... Musicalment, és una verdadera felicitat, amb Astaire interpretant un solo de bateria a Dum crazy , ballant al ralentí Stepping out with my baby o disfressant-se de vagabund per al cèlebre duo A couple of swells , que es convertirà en un clàssic de Garland a l'escena. Amb Shakin' the Blues Away , la virtuosa de les claquetes Ann Miller està particularment fantàstica amb el seu vestit groc, molt tecnicolor.»[17]

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 50 anys de cinema americà per Jean-Pierre Coursodon i Bertrand Tavernier - Éditions Nathan - 1991/1995 - (ISBN 2-258-04027-2).
  2. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Minnelli_2
  3. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Judy_Garland_1
  4. Charles Walters in Positif, numéros 144-145
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Tous en scène, Vincente Minnelli - Autobiographie, JC Lallès, 1981, p. 209.
  6. 6,0 6,1 6,2 Judy Garland , de Morella i Epstein traduït de l'anglès per Françoise Ducout, Georges i André-Charles Cohen, Editions Henri Veyrier (ISBN 2-85 199-151-5), pàg. 145.
  7. Hollywood - Comèdies musicals, Ted Sennett, Editions Nathan (ISBN 2-09-290-548-1), pàg. 202.
  8. 8,0 8,1 Metro Goldwyn Mayer, Esplendor del cinema americà de Peter Hay, traduït per Paule Pagliano, Bordas (ISBN 2-04-019778-8), pàg. 244.
  9. Metro Goldwyn Mayer, Splendeur du cinéma américain de Peter Hay, traduit par Paule Pagliano, Bordas (ISBN 2-04-019778-8), p. 260.
  10. 10,0 10,1 Imdb
  11. Judy Garland, auge i caiguda d'una estrella (en anglès). 
  12. Angelina Jolie i altres cames d'infart. (en anglès). Angelina Jolie i altres cames d'infart. 
  13. 13,0 13,1 Le Cinema , Gran història il·lustrada volum 3, Edicions Atles, 1982, pàg. 646.
  14. Le Cinema , Gran història il·lustrada volum 3, Edicions Atles, 1982, pàg. 646/647.
  15. Georges Barnes - New York Herald Tribune.
  16. Kate Cameron - New York Daily News.
  17. Le guide du cinema - sota la direcció de Pierre Murat - Telerama fora de sèrie - Edicions 2009 - (ISBN 978-2-914927-09-3), pàg. 1137.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Easter Parade Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal: cinema