Ebre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ebre
L'Ebre a Miravet
L'Ebre a Miravet
Cota del naixement 1.000 msnm
Naixement Fontibre, Cantàbria
Desembocadura Mediterrani
Longitud 910 km
Cabal mitjà a Tortosa 614 /s
Superfície de la conca 85.362 km²
Territoris de la conca Cantàbria, Castella i Lleó, País Basc, La Rioja, Navarra, França, Aragó, Castella-La Manxa, País Valencià, Andorra i Catalunya[1]
Icon river delta.svg Accediu al Portal:Geografia
Desembocadura de l'Ebre
Fotografia aèria del riu Ebre al seu tram final desembocant a la mar Mediterrània pel delta de l'Ebre
Riu Ebre des d'un vaixell

L'Ebre (en castellà, aragonès i basc Ebro, en llatí Hiberus Flumen, en àrab Ibruh) és el riu més cabalós de la península Ibèrica, l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània. Neix al vessant sud de la Serralada Cantàbrica, des d'on segueix una trajectòria ESE amb una longitud d'uns 910 km i 83.093 km² de conca fins a la Mediterrània, on desemboca formant un ample delta de 500 km².

Etimologia

El nom està plenament documentat en les fonts antigues com Ἴβηρος i Ἴβηρ en llengua grega, i Hiberus i Iberus en llengua llatina. Tanmateix el seu origen no és clar. La teoria més acceptada afirma que el nom deriva d'"Iber", antic hidrònim utilitzat pels pobles ibers abans de l'arribada dels grecs, que també va ser portat per un altre riu al sud de la península (identificat amb el riu Tinto, a la província de Huelva) que hauria donat nom a la península Ibèrica (Ιβηρία en grec, Hiberia i Iberia en llatí) i als pobles ibers (Ἴβηροι en grec, Hiberi i Iberi en llatí). L'etimologia d'aquests hidrònims ha estat relacionada amb els mots bascs ibar (ribera o marge del riu) i ibai (riu) i seria compartida pels noms d'altres rius com l'Ibor (afluent del Tajo a Càceres) i l'Íbias (afluent del Navia a Astúries). Aquesta etimologia és avalada pel Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll.[2]

Una altra etimologia més dubtosa planteja que el mot deriva del grec antic "Έβρος", que significaria "ample" i que fonèticament sona 'ebros'. Aquesta teoria es fonamenta explicant que aquesta hauria sigut la primera designació que van donar-hi els grecs quan van arribar a la costa occidental mediterrània, cap al 575 aC, i van veure els 345 metres d'amplada màxima de la desembocadura de l'Ebre. Així doncs, diu que originalment el terme Iberia, usat per designar la totalitat de la península, derivaria d'una deformació del terme grec arcaic que designa l'"ample i extens".[3] Tanmateix aquesta teoria topa amb el fet que el nom grec del riu era Ἴβηρος i Ἴβηρ, com s'ha assenyalat més amunt, i no "Έβρος", i que el mot grec per a "ample" era εὐρυς. En l'antiguitat sí que va existir un riu anomenat "Έβρος", l'Hebros, l'actual Maritsa a Tràcia.

Partint de la teoria etimològica del mot, tant sigui la relacionada amb els ibers com amb els grecs, el que és clar és que amb l'arribada dels romans l'Ebre s'anomenà en llatí "Hiberus Flumen". Històricament també s'ha anomenat "Ibruh" en àrab, derivat del mateix origen incert.

Naixement

Tradicionalment s'establia a la deu de Fontibre (del llatí Fontas Iberi, "fonts de l'Ebre"), a Cantàbria, a 880 m d'altitud. Actualment es fixa a les fonts del riu Híjar, a la serra de Peña Labra, a Cantàbria, a 1.980 m, ja que l'aigua que brolla a Fontibre és una surgència de l'Híjar.

Recorregut

El tren paperer Silla → El Espartal al seu pas pel terme municipal de Flix amb la xemeneia de condensació de la nuclear d'Ascó de fons i vorejant el riu Ebre.

Entre d'altres, l'Ebre passa per Reinosa, Miranda de Ebro, Haro, Logronyo, Calahorra, Alfaro, Tudela, Alagó, Saragossa, Casp, Mequinensa, Faió, Riba-roja d'Ebre, Flix, Ascó, Móra d'Ebre, Tivenys, Xerta, Aldover, Tortosa, Amposta, Sant Jaume d'Enveja i Deltebre.

L'Ebre va ser escenari d'una de les batalles més importants de la guerra civil espanyola.

Cabal

L'Ebre pateix les seves crescudes més freqüents a l'estació freda, d'octubre a març, tot i que de vegades s'allarguen al tram final fins al maig; les d'estació freda solen estar lligades al règim pluvial oceànic, mentre que les primaverals són fruit de la fossa de les neus dels Pirineus. Els estiatges es produeixen a l'estiu: de juliol a octubre, a Miranda de Ebro i de finals d'agost i primers de setembre a Tortosa.

Les seves aigües s'aprofiten en nombrosos punts per al regadiu mitjançant canals com l'Imperial, el Tauste i, al tram final, els canals de la Dreta i l'Esquerra de l'Ebre, que neixen a l'assut de Xerta. El seu cabal es regula pels embassaments de Mequinensa i Riba-roja. Aquests embassaments produeixen actualment que el Delta pateixi un fenomen de regressió, ja que aturen els sediments que haurien d'arribar a la desembocadura.

Desemboca al mar Mediterrani a Deltebre, al Parc Natural del Delta de l'Ebre, que va ser creat l'any 1983 per la Generalitat de Catalunya, prop de Deltebre i Sant Jaume d'Enveja (Tarragona), formant un gran delta on l'Illa de Buda parteix el corrent en dos braços principals (gola Nord i de Migjorn). El Delta de l'Ebre és la zona humida més important de Catalunya i la seva superfície total és de 7.736 hectàrees.

Conca

La conca de l'Ebre

L'origen de la conca de l'Ebre va ser la formació dels Pirineus que va produir, en compensació, l'enfonsament de la vall de l'Ebre. Els principals massissos muntanyosos que la delimiten són els Pirineus, al nord, el Sistema Ibèric, al sud, i els Pics d'Europa al seu naixement. Recull les aigües dels rius del vessant meridional dels Pirineus (Arga, Aragó, Gàllego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). La conca s'estén per part de les comunitats autònomes de Cantàbria, Castella i Lleó, País Basc, La Rioja, Navarra, Aragó, Castella-La Manxa, País Valencià i Catalunya. També comprèn el principat d'Andorra (445 km²) i petites parts de França (502 km², la major part a l'Alta Cerdanya).[4]

Afluents principals

Pel marge esquerre

Transvasaments

Actualment hi ha 8 transvasaments en funcionament que són els següents:

  • Ebro-Besaya: és reversible, data de 1982, comunica l'embassament de l'Ebre amb la conca del Saja-Besaya al nord. La seva funció és garantir el subministrament a l'àrea industrial de Torrelavega.
  • Alto de Tornos-Capçalera del Cerneja (Nela): escassa entitat, abasteix petites poblacions de la Conca del Nord de Santander, (Cantàbria).
  • Cerneja-Ordunte: situat al riu Cerneja, transvasa cabals de l'embassament d'Ordunte per abastir Bilbao, data de 1961.
  • Zadorra-Arratia: situat a la capçalera del Zadorra, abasteix Bilbao a través del salt de Barazar.
  • Alzania-Oria: situat a la capçalera del riu Alzania, afluent del riu Araquil, té escassa entitat, i es destina a la producció hidroeléctrica, data de 1927.
  • Carol-Ariége: situat a França, aprofitament hidroelectricitat. Torna els cabals.
  • Siurana-Riudecanyes: situat al riu Siurana, Tarragona, està destinat a usos agrícoles i urbans.
  • Ebre-Camp de Tarragona: abastiment urbà i industrial de Tarragona, 55 hm3 el 1997.

L'únic transvasament que aporta aigua a l'Ebre és d'Araviana, que subministra aigua a Ólvega.

Referències

Enllaços externs

Coord.: 40° 57′ 22.17″ N, 0° 29′ 34.85″ E / 40.9561583°N,0.4930139°E / 40.9561583; 0.4930139