Edén Pastora

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Edén Pastora (Ciudad Dario, Managua, 21 de gener de 1936) militar i polític nicaragüenc.

Pastora estudià en un col·legi jesuïta abans d'ingressar en la Universitat mexicana de Guadalajara on realitzà alguns cursos de Medicina. Després dels incidents produïts el juliol de 1959 en la ciutat de León, que costaren la vida a quatre estudiants i ferides a més d'un centenar de persones, abandonà els seus estudis i retornà a Nicaragua per participar en la lluita armada contra el govern somozista. L'adolescència de Pastora havia estat marcada per un profund refús al règim del dictador d'ençà que la Guàrdia Nacional assassinà el seu pare quan el jove Edén tenia només set anys.

Monument A Sandino a Tiscapa

Així el 22 d'agost de 1978 liderà el moviment guerriller que prengué a l'assalt el Palau Nacional de Managua i, durant alguns dies, va mantenir retinguts a més d'un miler de responsables polítics afins a Anastasio Somoza per exigir l'alliberament dels presos política. Aconseguí el seu objectiu i aquell dia nasqué la llegenda del comandant zero.

Dos mesos més tard, el líder del moviment sandinista, Daniel Ortega, anomenà Pastora cap de l’Estat Major General de l'Exèrcit insurgent. Confirmat el 1979 el triomf de la revolució sandinista, el comandant Zero assumí el càrrec de vice-ministre en el departament d'Interior ocupat per Tomás Borge. En el mes de juliol d'aquell any també va rebre l'anomenament de primer cap nacional de les milícies del Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN) però no fou integrat en la Junta Militar dels nou comandants encarregats de dirigir el país després de la dictadura.

L'idil·li de Pastora amb el FSLN aviat es tornà en franc enfrontament. La seva manifesta rivalitat amb els líders polítics de la revolució, fonamentalment amb els germans Ortega, es féu pública el 8 de juliol de 1981 quan renuncià als seus càrrecs com a vice-ministre i cap militar i acusà al govern sandinista d'haver canviat l'orientació del seu projecte inicial envers els plantejaments comunistes representats per Cuba i la Unió Soviètica. Prengué el camí de l'exili cap al Panamà primer i Costa Rica després.

L'abril de 1982 anuncià la seva ruptura radical amb el govern nicaragüenc i la creació d'una força d'oposició que, sense descartar accions militars, lluitaria per enderrocar l'executiu sandinista. Els comandants de la Junta Militar contestaren al seu desafiament des de Managua amb una condemna a mort.

Des de la seva base a Costa Rica, Edén Pastora constituí l'anomenat Frente Revolucionario Sandino, grup armat en el que aconseguí reclutar més d'un miler de combatents i què, abans d'acabar 1982, adoptà el nom d'Alianza Revolucionaria Democrática (ARDE). Convençut de que els seus antics companys de guerrilla havien prostituït l'esperit de la revolució, pelegrinà per Europa i Amèrica Llatina a la recerca d'ajuda per combatre als sandinistes. El president panameny Omar Torrijos es convertí en un dels seus mentors i trobà en les arques dels Estats Units la principal font de finançament pel seu projecte.

L’Agència Central d'Intel·ligència dels Estats Units (CIA) havia començat a orquestrar el 1981 un moviment contrarevolucionari encarregat d'organitzar operacions militars contra el govern sandinista. El lideratge de la Contra nicaragüenya se'l repartien dos grups principals: els somocistes de la Força Democràtica Nicaragüenya (FDN) i l'Alianza Revolucionaria Democràtica (ARDE) d'Edén Pastora. Quan es plantejà la possibilitat que ambdós fronts coordinessin llurs accions bèl·liques contra l'enemic comú, el llegendari comandante Zero optà per abandonar ARDE. La seva negativa a fusionar la seva guerrilla amb els combatents del FDN debilitava l'avanç de la Contra i Pastora es convertí en un personatge incòmode pels interessos dels serveis secrets nord-americans.

L'abril de 1984, havia aconseguit assolir la costa atlàntica nicaragüenya i establir la República Libre de San Juan del Norte. Malgrat que la seva proclama resultà efímera perquè les forces governamentals tardaren només uns dies a desallotjar al comandante. El 30 de maig de 1984 sofrí un atemptat amb bomba en el que moriren onze persones, quan celebrava en la localitat de Pencas, pròxima a la frontera costa-riquenya, una roda de premsa en la que havia previst denunciar les suposades pressions que rebia de la CIA per abandonar la lluita armada.

Pastora i la seva muller Yolanda salvaren la vida perquè malgrat que sortiren del país amb múltiples ferides. Dos anys després de l'atemptat, anuncià la seva renúncia a l'acció armada i demanà asil polític a Costa Rica. Junt una vintena d'antics combatents de l'ARDE creà una petita empresa pesquera a Samara i agafà així una de les passions professionals que l'havien acompanyat durant tota la seva vida.

En aquell moment, vers novembre de 1986, esclatà als Estats Units l'escàndol Irangate que implicava a membres del Consell de Seguretat Nacional en operacions il·legals de venda d'armament a Iran, els quals beneficis es desviaven per a finançar a la Contra nicaragüenya. El maig de 1987, Edén Pastora reconegué públicament que la CIA li havia subministrat material de guerra i acusà al tinent coronel Oliver North, directament implicat en l'Irangate, d'estar darrere l'atemptat que sofrí a Pencas el 1984. Investigacions posteriors responsabilitzaren als serveis de seguretat sandinista de l'atac malgrat que d'altres fonts no descartaven la intervenció de la CIA en l'intent d'assassinar a Pastora.

En aquells moments començaven les negociacions de pau entre el govern de Daniel Ortega i els grups contrarevolucionaris i el febrer de 1990 se celebrà un procés electoral coordinat per la Comisión de Verificación y Apoyo Internacional de la Organización de Estados Americanos (OEA), de la que formaven part cinc presidents dels països de l'àrea. Pastora havia retornat al país el desembre de 1989 i participà activament en la campanya electoral en favor del Partido Socialcristiano (PSC), liderat per Erik Ramírez, malgrat caure la victòria finalment en Violeta Barrios de Chamorro, candidata de la Unión Nacional Opositora (UNO).

Visqué dos anys més a Costa Rica i a mitjans de 1992 tornà temporalment a Nicaragua amb la intenció d'organitzar un partit polític de tall nacionalista i socialdemòcrata que es constituí el 1994 sota la denominació de Movimiento de Acción Democràtica (MAD).líder d'aquesta formació que pretenia convertir-se en tercera opció política enfront dels partits majoritaris, intentà presentar candidatura a la presidència del país en les eleccions de novembre de 1996. Això no obstant, el Consell Suprem Electoral es pronuncià contra les aspiracions polítiques del comandante amb l'argument de que la Constitució prohibia la presentació d'un candidat amb doble nacionalitat, nicaragüenya i costa-riquenya en el cas de Pastora. Arnoldo Alemán resultà elegit president en aquells comicis.

Després de fracassar les seves opcions a la més alta magistratura de la nació, i malgrat el rumors que circularen sobre la possibilitat que Pastora estigues reorganitzant un moviment armat, anuncià la seva intenció d'aspirar democràticament a l'alcaldia de Managua. El llegendari guerriller no volia deixar l'arena pública però va haver d'abandonar davant les escasses possibilitats de les seves opcions polítiques.

Complerts els 64 anys i arruïnat, el que fou heroi del sandinisme primer i líder de la Contra després, declarà l'abril de 2001 que s'enfrontava a una vellesa en la misèria i que per evitar aquesta situació es veia obligat a posar la major del seu patrimoni a la venda.

Referències[modifica | modifica el codi]