Edat d'Or neerlandesa

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Edat d'Or holandesa)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La ronda de nit (Rembrandt, 1642), peça emblemàtica del Rijksmuseum d'Amsterdam

L'Edat d'Or neerlandesa va ser un període de la història neerlandesa, que aproximadament abraça el segle XVII, durant la qual el comerç, la ciència, l'exèrcit i l'art de les Set Províncies Unides, els futurs Països Baixos eren entre els més aclamats del món.

Causes de l'Edat d'Or[modifica | modifica el codi]

El 1568 les Províncies Unides| que signaren la Unió d'Utrecht (neerlandès: Unie van Utrecht) començaven una rebel·lió contra Felip II que conduiria a la Guerra dels vuitanta anys. Abans que les Disset Províncies es poguessin reconquerir completament, esclatava la guerra entre Anglaterra i Espanya, forçant les tropes espanyoles de Felip II a aturar els seus avenços. Mentrestant, les tropes espanyoles havien conquerit les importants ciutats comercials de Bruges i Gant, fixant-se Anvers, que era llavors el port més important al món, com a una conquesta imprescindible. El 17 d'agost de 1585, Anvers va caure marcant el límit dels Països Baixos espanyols, més o menys l'actual Bèlgica, sensa el Principat de Lieja). Les Províncies Unides (grosso modo els Països Baixos actuals) varen lluitar fins a la treva dels dotze anys, que no va acabar amb les hostilitats. La Pau de Westfàlia finalment va acabar amb la Guerra dels Vuitanta Anys el 1648.

Migració de treballadors del coneixement als Països Baixos[modifica | modifica el codi]

Sota els termes de la rendició d'Anvers el 1585 la població protestant (no disposada a convertir-se) varen tenir dos anys per resoldre els seus afers abans de marxar de la ciutat i el territori d'Habsburg.[1] Similars acords es varen fer a d'altres localitat. Els protestants estaven especialment ben representats entre els artesans especialitzats i comerciants rics de les ciutats portuaries de Bruges, Gant i Anvers. Molts es varen traslladar cap al nord durant el període 1585-1630 mentre que els catòlics es traslladaven en direcció contrària. Dels que varen anar al nord, molts es varen instal·lar a Amsterdam, que era un petit port el 1585, però gràcies als immigrants es transformaria ràpidament en un dels ports i centres comercials més importants del món cap al 1630. L'èxode es pot descriure com la 'creació d'un nou Anvers'. Aquesta immigració massiva des de Flandes i Brabant fou una important força del desenvolupament de l'Edat d'Or.

A més a més de la immigració massiva de nadius des dels Països Baixos del Sud, hi havia també significatius moviments de refugiats no natius que ja havien fugit prèviament de la persecució religiosa, especialment els sefardites de Portugal i Espanya i, més tard, els hugonots des de França. Els pares pelegrins també varen estar allà un temps abans d'anar-se'n al Nou Món.

Fonts d'energia barates[modifica | modifica el codi]

Altres factors també varen contribuir a la floració del comerç, la indústria, les arts i les ciències a la república dels Països Baixos durant aquest període. Una condició necessària era el subministrament d'energia barata dels molins de vent i de la torba, fàcilment transportada per canal cap a les ciutats.

Patrimoni i naixement de les Finances Corporatives[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XVI els navegants neerlandesos, tradicionalment hàbils mariners i cartògrafs,[2] començaven a dominar el comerç mundial, una posició que abans havia estat ocupada pels portuguesos i espanyols.

El 1602 es va fundar la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (Neerlandès: Verenigde Oostindische Compagnie o VOC). Era la primera multinacional de la història, finançada per accions que establien la primera borsa moderna. Aquesta companyia va rebre el monopoli neerlandès sobre el comerç asiàtic que mantendria durant dos segles. Es va convertir en l'empresa mercantil més gran del món del segle XVII. Les espècies s'importaven a l'engròs i aportaven beneficis enormes, a causa dels esforços i riscs associats i de la demanda aparentment insaciable. Per finançar el creixent comerç de la regió, el Banc d'Amsterdam s'establí el 1609, essent el precursor, si no el primer, Banc central.[3]

Monopoli sobre el comerç amb Japó[modifica | modifica el codi]

Aquestes raons que expliquen el domini d'Amsterdam com a centre del comerç varen conduir a convertir-se en monopoli el 1640 mitjançant la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (VOC) amb Japó a través de l'oficina de comerç a Dejima. Aquesta antiga illa a la badia de Nagasaki només fa 15.000 m². Fins al 1854, els neerlandesos eren l'única finestra del Japó al món occidental. Les ciències i productes occidentals es presentaven als japonesos i els contactes ocasionaven els anomenats Rangaku o aprenentatge neerlandès. La República de les Set Províncies Unides esdevenia un instrument de transmissió de coneixement de la revolució industrial i científica que s'estava desenvolupant a l'Oest al Japó. Els japonesos compraven i traduïen nombrosos llibres científics, obtenint d'ells curiositats i manufactures occidentals (com els rellotges), i rebien mostres de diverses innovacions occidentals (com les dels fenòmens elèctrics, i el vol en globus d'aire calent a començaments del segle XIX). Als segles XVII i XVIII, els neerlandesos eren indiscutiblement els més rics i científicament avançats de totes les nacions europees, situant-los en una posició privilegiada per transferir coneixement Occidental al Japó.

Gran poder europeu[modifica | modifica el codi]

També dominaven el comerç entre els països europeus. La República estava favorablement ubicat en el pas de les rutes comercials est-oest i nord-sud i estava connectat amb les rutes interiors alemanyes a través del riu Rin. Els comerciants neerlandesos enviaven vi de França i Portugal als Països Bàltics i retornavaen amb fibra destinada a països al voltant del mar Mediterrani. Pels anys 1680, una mitjana de gairebé 1.000 vaixells neerlandesos ingressava al mar Bàltic cada any.[4] Varen guanyar control de bona part del comerç amb les naixents colònies angleses a Amèrica del Nord i després d'acabar la guerra amb Espanya el 1648, el comerç neerlandès amb aquest país també va florir.

El Trippenhuis a Amsterdam[5]

Altres indústries[modifica | modifica el codi]

Les indústries nacionals també es varen expandir. Les drassanes i les refineries de sucre són clars exemples. Com més intensament es feien utilitzar les terres, en part a través de la transformació dels llacs en pòlders, la producció local de grans i productes lactis es va disparar.

Tràfic d'esclaus[modifica | modifica el codi]

Només una petita part de la riquesa neerlandesa provenia directament del tràfic d'esclaus.[6]

Consciència Nacional[modifica | modifica el codi]

El resultat de la rebel·lió contra Espanya, més conegut com la guerra dels Vuitanta Anys, que havia estat lliurada per la llibertat religiosa i la independència econòmica i política, i havia acabat amb la independència total de les províncies reformistes del nord, va estimular la moral nacional. Ja el 1609 existia aquest sentiment, quan es va signar una treva provisional amb Espanya que duraria 12 anys.

Estructura social[modifica | modifica el codi]

Canal amb cases patrícies - Leiden

A la República dels Set Províncies l'estatus social d'el segle XVII venia determinat en gran part pels ingressos. Les classes socials existien però d'una manera nova. L'aristocràcia, o noblesa, n'havia esgotat molts dels seus privilegis a les ciutats, on els comerciants i els seus diners eren dominants. El clergat tampoc no tenia gaire influència: l'Església Catòlica Romana havia estat suprimida aproximadament des del començament de la guerra dels vuitanta anys amb Espanya. El nou moviment protestant estava dividit, encara que exercia un control social en moltes àrees en més gran mesura que sota l'Església Catòlica. Això no vol dir que els aristòcrates no tinguessin estatus social. Per contra, significa que els rics comerciants es van convertir en la noblesa en esdevenir propietaris de terres i adquirir un escut d'armes i un segell.

Els aristòcrates es barrejaven amb membres d'altres classes per tal de ser capaços de guanyar-se la vida com millor els semblés. A tal fi casaven les seves filles amb comerciants rics, esdevenien comerciants o ocupaven oficines públiques o militar per guanyar un salari. Els comerciants també començaven a valorar els càrrecs públics com a mitjà d'un poder econòmic i prestigi més gran. Les universitats es convertien en una via per tal d'accedir a càrrecs públics. Els comerciants rics i els aristòcrates enviaven els seus fills a una anomenada Grand Tour a través d'Europa. Sovint acompanyat per un investigador privat, preferiblement un científic, aquesta gent jove visitava universitats en uns quants països europeus. Aquest mestissatge de patricis i aristòcrates va ser més prominent a la segona meitat del segle.

Junt amb els aristòcrates i els patricis va aparèixer una classe mitjana opulenta, amb ministres protestants, advocats, metges, petits comerciants i industrials, i administradors de latifundis. En un estatus inferior estaven els propietaris de petites botigues, els treballadors especialitzats i els artesans, els administradors, i els pagesos. Per sota estaven els obrers especialitzats, els encarregats de casa i el personal de servei.

En la base de la piràmide estaven 'els indigents': camperols empobrits, molts dels quals provaven sort en una ciutat com captaires o jornalers. Cal destacar que la gent que es varen rebel·lar contra Felip II s'anomenaven amb el malnom "De Geuzen", que correspon a la paraula francesa "gueux" (captaire).

A causa de la importància del patrimoni en la definició de l'estatus social, les divisions entre classes estaven definides menys bruscament i la mobilitat social era molt més gran que en qualsevol altre lloc. El calvinisme, que predica humilitat com a una virtut important, també tendia a disminuir la importància de les diferències socials. Aquestes tendències han resultat extraordinàriament persistents: la societat neerlandesa moderna, encara que molt més secularitzada, és considerada per ser extraordinàriament igualitària.

Religió[modifica | modifica el codi]

El calvinisme era predominant amb el suport del govern i, tot i comptar amb la coneguda tolerància religios de la població, els protestants reformistes neerlandesos es beneficiaren directament de l'Edat d'Or. Les ciutats amb un fons predominantment catòlic com Utrecht i Gouda, en gaudien molt menys. Pel que fa a les ciutats protestants, la unió de creença no era el model habitual. A començament del segle les amargues controvèrsies entre calvinistes estrictes i els protestants més permissius, coneguts com a arminians o remonstrants, varen dividir el país. El remonstrants negaven la predestinació i defensaven la llibertat de consciència, mentre que els seus adversaris més dogmàtics (coneguts com Contra-remonstrants) guanyaven una victòria essencial al sínode de Dordrecht (1618-1619).

L'humanisme del renaixement, del qual Desiderius Erasmus (circa. 1466-1536) era un important defensor, també havia obtingut una posició ferma i era parcialment responsable d'un clima de tolerància.

Aquesta tolerància no va ser fàcil de protegir pels catòlics, en la mesura que aquesta religió havia tingut un important paper durant els Guerra dels Vuitanta Anys per a independitzar-se d'Espanya. Altres motius importants varen ser la llibertat política i econòmica. Les tendències hostils varen ser vençudes per la via econòmica. Així, els catòlics podien comprar el privilegi per celebrar cerimònies en un conventicle (una casa que s'utilitzava discretament com a església), però no així amb els oficis públics. Els catòlics tendien a mantenir-se a la seva secció de cada ciutat, tot remarcant els seus signes d'identitat (per exemple, el pintor catòlic Johannes Vermeer vivia a la "cantonada Papisme" de la ciutat de Delft). El mateix passava amb els anabaptistes i jueus. Utrecht, encara amb aproximadament un 40% catòlics el 1650, i fins i tot més entre les elits, va estar una excepció a aquest model.

Amb tot, el nivell de tolerància varen ser suficientment alts per atreure refugiats religiosos d'altres països, comerciants jueus notables des de Portugal que hi portaven molt patrimoni. La revocació de l'Edicte de Nantes a França el 1685 va ocasionar la immigració de molts hugonots francesos, molts dels quals eren botiguers o científics. Amb tot, la tolerància tenia els seus límits, tal com el filòsof Baruch Spinoza (1632-1677) descobriria.

Ciència[modifica | modifica el codi]

A causa del seu clima de tolerància intel·lectual, la República atreia científics i altres pensadors d'arreu d'Europa. Especialment la cèlebre universitat de Leiden (establerta el 1575 pel Stadhouder neerlandès, Guillem I d'Orange, en senyal d'agraïment per la resistència ferotge de Leiden contra Espanya durant la Guerra dels Vuitanta Anys) es convertí en un lloc de reunió per a aquests intel·lectuals. Per exemple, el filòsof francès René Descartes va viure a Leiden des de 1628 fins a 1649.

Els advocats neerlandesos varen ser famosos pel seu coneixement de la llei internacional del mar i dret mercantil. Hugo Grotius (1583-1645) establia els fonaments del dret internacional. Varen inventar el concepte dels mars lliures o Mare liberum, que era feroçment disputat per Anglaterra, el principal rival dels neerlandesos per al domini del comerç mundial. També varen formular lleis per als conflictes entre nacions recollits al seu llibre De iure belli ac pacis (Lleis de guerra i pau).

Christiaan Huygens (1629-1695) era un famós astrònom, físic i matemàtic. Va inventar el rellotge de pèndol, que va ser un pas essencial cap al cronometratge exacte. Entre les seves contribucions en astronomia consta la seva explicació dels anells de Saturn. També va contribuir al camp de l'òptica. El científic neerlandès més famós en l'àrea d'òptica és, però, Anton van Leeuwenhoek, que va inventar o en gran manera millorar el microscopi (les opinions difereixen) i va ser el primer a estudiar metòdicament la vida microscòpica, establint així els fonaments en el camp de la microbiologia i la histologia.

El famós enginyer hidràulic neerlandès Jan Leeghwater(1575-1650) va obtenir victòries importants en l'eterna batalla dels neerlandesos contra el mar. Leeghwater va afegir una quantitat considerable de terra a la república convertint uns quants grans llacs en pòlders, bombant tota l'aigua fora amb molins de vent en millorar l'obra de Simon Stevin.

Una altra vegada a causa del clima de tolerància, es varen desenvolupar bastants editors de llibres sobre religió, filosofia i ciència que controvertits a l'estranger s'hi publicaven secretament s'exportaven a altres països. Així durant el segle XVII la República Neerlandesa es va convertir en l'editorial més llarg d'Europa.

Cultura[modifica | modifica el codi]

El país presenciava un desenvolupament cultural que destacava dels països veïns. Amb algunes excepcions (el destacat dramaturg neerlandès Joost van den Vondel, de pares anversesos) el moviment barroc no guanyava gaire influència. La seva exuberància no encaixava amb l'austeritat de la majoritària població calvinista.

La força principal darrere dels nous desenvolupaments es va formar per la ciutadania, sobretot a les províncies occidentals: abans que res a Holanda, en menor dimensió a Zelanda i Utrecht. Si en altres països els rics aristòcrates sovint es convertien en patrons d'art, la poca presència d'aquesta figura fou substituïda pels comerciants rics i pels patricis.

Els centres d'activitat cultural eren les milícia de ciutat (neerlandès: schutterij) i cambres de retòrica (neerlandès rederijkerskamer). S'havien creat per a la seguretat i defensa de la ciutat, però també servien com a lloc de trobada per als bons ciutadans, que s'enorgulleix de tenir un paper destacat i pagaven una suma justa per veure aquest conservat per a la posteritat a través d'un retrat de grup. Aquestes últimes varen ser associacions a nivell ciutat que fomentaven les activitats literàries, com la poesia, el teatre i els debats, sovint a través de concursos. Les ciutats s'enorgullien de la seva existència i els varen promoure.

Pintura[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Pintura barroca als Països Baixos

La pintura a l'Edat d'Or seguia moltes de les tendències dominants de l'art barroca d'altres parts d'Europa, com el Caravaggisme i el naturalisme, però fou el líder desenvolupant els temes de natura morta, paisatge i pintura de gènere. Els retrats eren també populars, excepte la pintura d'història - tradicionalment el gènere més elevat - lluitava per trobar compradors. L'art d'església era virtualment inexistent, i produïa poca obra de qualsevol classe. Mentre que el col·leccionisme d'art i pintura per al mercat lliure era comú en altres llocs, els historiadors de l'art assenyalen el creixent nombre de rics de classe mitjana com a forces que influenciaven els temes pictòrics populars.[7]

Aquesta tendència, junt amb la manca de patronatges de l'església de la contrareforma que dominava les arts a l'Europa catòlica, ocasionava el gran nombre d'escenes quotidianes o pintures de gènere i altres imatges no religioses. Els paisatges i marines, per exemple, reflecteixen la terra reclamada al mar i les fonts de la potència comercial i naval que marquen l'Edat d'Or. Un tema que és força característic de la pintura barroca és el retrat de grup gran, especialment de gremis cívics i de milícia, dels quals el quadre de Rembrandt La ronda de nit és emblmàtic.

Avui, els pintors més coneguts de l'Edat d'Or són: Rembrandt, la figura més dominant del període; Vermeer el mestre de Delft; l'innovador pintor de paisatges Jacob van Ruisdael, i Frans Hals, que infonia nova vida als retrats. Alguns estils artístics notables i les tendències inclouen el manierisme de Haarlem, els Caravaggistes d'Utrecht, l'escola de Delft, els fijnschilders de Leiden i el classicisme neerlandès.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

El Kaaswaag (Casa de pesatge de formatge) a Gouda, construït el 1667, obra de Pieter Post (1608–1669)

L'arquitectura va aconseguir un nou cim a l'Edat d'Or. A mesura que l'economia creixia, les ciutats s'expandien contínuament. Es construïen nous ajuntaments, cases de pesatge i magatzems. Els comerciants opulents construïen noves cases al llarg dels molts canals nous que es construïen dins i al voltant de les ciutats (com element de defensa i transport), una casa amb una façana guarnida que corresponia al seu estatus nou. Al camp, es construïen molts castells i residències majestuoses, la majoria d'ells avui desapareguts.

A començaments del segle XVII, els elements del gòtic tardà encara prevalien, combinats amb motius renaixentistes. Després d'unes quantes dècades el classicisme francès guanyava prominència: els elements verticals s'accentuaven, fent servir menys ornamentació amb predilecció de la pedra natural sobre els maons. A les darreres dècades del segle aquesta tendència va girar cap a la sobrietat. Al voltant de 1670 els trets més prominents de les façanes eren la seva entrada, amb pilars a cada costat i sovint un balcó damunt, sense cap més decoració.

A partir de 1595 es varen encarregar moltes reformes d'esglésies.

Els arquitectes més famosos del segle XVII eren Jacob van Campen, Pieter Post, Pieter Vingbooms, Lieven de Key, Hendrick de Keyser.

Escultura[modifica | modifica el codi]

Els èxits del segle XVII en escultura varen ser menys prominents que en pintura i arquitectura, i va haver menys realitzacions que als països veïns. Una de les causes va ser la seva absència als interiors de les esglésies protestants; de fet, l'objecció dels catòlics romans a la veneració d'estàtues havia estat un dels punts contenciosos de la Reforma Protestant. Una altra raó era la comparativament reduïda noblesa. Les escultures s'encarregaven per a edificis governamentals, edificis privats (sovint guarniment de façanes) i exteriors d'esglésies. Hi havia també una clientela per a mausoleus i busts de retrat.

Hendrick de Keyser, que va estar actiu al començament de l'Edat d'Or, és un dels pocs escultors desenvolupats localment. Els anys 1650 i el 1660, l'escultor anversès Artus I Quellinus, junt amb la seva família i seguidors com Rombout Verhulst, foren responsables de la decoració classicista per a l'ajuntament d'Amsterdam (acualment Palau Reial, Amsterdam). Roman com el més gran mostra d'escultura de l'Edat d'Or.

Literatura[modifica | modifica el codi]

L'Edat d'Or va ser també un temps important per al desenvolupament de la literatura. Algunes de les figures essencials d'aquest període varen ser Gerbrand Adriaenszoon Bredero, Jacob Cats, Pieter Corneliszoon Hooft i Joost van den Vondel.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Boxer, Charles Ralph. The Dutch seaborne empire, 1600-1800. Knopf, 1970, p. 18 [Consulta: 22 de novembre 2010]. 
  2. Els mapes utilitzats per Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel per atacar ciutats neerlandeses per terra i per mar, varen ser fets per cartògrafs neerlandesos
  3. QUINN, Stephen. ROBERDS, William. The Big Problem of Large Bills: The Bank of Amsterdam and the Origins of Central Banking. Agost, 2005.
  4. Connexions del Bàltic: Mercantilisme al Bàltic Occidental
  5. La germandat de viatgers, comerciants d'armes, varen construir el Trippenhuis a Amsterdam, actualment és la seu de la Reial Acadèmia de les Arts i les Ciències Neerlandesa, que és un exemple típic de l'arquitectura del segle XVII
  6. Emmer, P. C.. The Dutch slave trade, 1500-1850 (en anglès). Berghahn Books, 2006, p. 3–. ISBN 9781845450311 [Consulta: 22 Novembre 2010]. 
  7. Mamiya, Christin J.; Kleiner, Fred S. Gard Art Thru Ages 12e (en anglès). Thomson Wadsworth, 2004, p. 718–719. ISBN 9780495030386 [Consulta: 22 Novembre 2010]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edat d'Or neerlandesa Modifica l'enllaç a Wikidata