Edat de pedra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Stonehenge Wide Angle.jpg
Antiga Edat de Pedra
Paleolític inferior
Paleolític mitjà
Paleolític superior
Mesolític
Nova Edat de Pedra
Neolític inicial
Neolític mitjà
Neolític final
Edat del coure
Edat del bronze
Cultura dels túmuls
Cultura dels camps d'urnes
Edat del ferro
Cultura de Hallstatt
Cultura de La Tène


L'edat de pedra[1] és el període de la prehistòria durant el qual els éssers humans creaven eines de pedra a partir de la tecnologia existent. La fusta, els ossos i altres materials també van ser utilitzats (banyes, cistells, cordes, cuir ...), però la pedra (i, en particular, diverses roques de trencament concoide, com el sílex, el quars, la quarsita o l'obsidiana, entre altres) va ser emprada per fabricar eines i armes, tant de tall com de percussió.

Tanmateix, aquesta és una circumstància necessària, però insuficient per la definició d'aquest període, ja que hi van tenir lloc fenòmens fonamentals d'allò que esdevindria el món actual: l'evolució humana; les grans adquisicions tecnològiques, com el domini del foc per part dels primers humans, l'ús d'estris, habitatge i roba, entre altres; l'evolució social; les glaciacions; la dispersió de diverses espècies humanes fóra de l'Àfrica, l'extinció de la resta d'espècies humanes (des de fa 30.000 anys l'única espècie humana existent avui en dia és Homo sapiens); i la revolució econòmica des d'un sistema d'economia de subsistència basada en la recol·lecció i la caça (o inicialment carronyer) a un sistema d'economia productiva basada en l'agricultura i la ramaderia, que implicà la necessària domesticació d'espècies animals i vegetals.

El període de temps que abasta aquesta edat és ambigu, disputat i variable segons la regió en qüestió. Encara que és possible parlar d'aquest període en concret pel conjunt de la humanitat, no s'ha d'oblidar que alguns grups humans mai no van desenvolupar la tecnologia del metall fos i per tant van romandre en una edat de pedra fins que es van trobar amb cultures tecnològicament més desenvolupades. Tanmateix, en general, es creu que aquest període va començar a l'Àfrica fa 2,5 milions d'anys, quan els primers homínids del gènere Homo van tallar la pedra (per a alguns l'iniciador de la talla de pedra fou Homo habilis). L'edat de pedra se subdivideix en dos grans períodes: el paleolític (que significa "pedra antiga") i el neolític ("pedra nova"). Recentment s'afegeix un període de transició entre aquests dos: el mesolític ("pedra intermèdia").

L'Edat de Pedra és el període tecnològic més extens de la prehistòria i de la història de la humanitat, i el succeeixen una sèrie d'edats dels metalls, en què la humanitat inventà la forja dels metalls. Inclouen de més antic a més recent el calcolític o edat del coure; i l'edat de bronze, durant la qual les eines d'aquest aliatge esdevingueren comunes; transició que va ocórrer entre el 6000 i el 2500 aC.

Eina de pedra tallada

El paleolític és l'època dels caçadors i dels recol·lectors de fruites, tiges i canyes, dels humans nòmades i de l'ús d'eines fetes amb pedra i ossos. Els humans del paleolític també van començar a donar explicacions màgiques a algunes coses que els passaven: temes com la vida i la mort van començar a ser explicats pels bruixots de les tribus a través de rituals.

Àfrica[modifica | modifica el codi]

Àfrica, bressol de la humanitat, és actualment el continent on sobreviuen més pobles primitius. Per això, es pot concloure que la prehistòria africana és la més llarga i complexa del globus.

A diferència d'Euràsia i Amèrica, els canvis climàtics que es van produir al llarg de la prehistòria en aquest continent no van ser glaciacions, sinó que es van alternar períodes pluvials (amb més precipitacions) amb períodes interpluvials (més àrids). La determinació i cronologia d'aquests és força complicada de dur a terme; en alguns estudis els episodis pluvials es corresponen amb els períodes glacials, mentre que en altres, es corresponen amb els interglacials.[2]

Àfrica subsahariana[modifica | modifica el codi]

Àfrica subsahariana

La geografia de l'Àfrica central i meridional resulta bastant homogènia comparada amb la d'altres continents, a causa del fet que es tracta d'una de les zones geològicament més antigues del planeta i l'erosió n'ha eliminat les grans barreres naturals. Cal destacar únicament els altiplans i depressions: la conca del Congo i la fondalada del Kalahari, rodejades per altiplans a Angola, Namíbia i Zàmbia, entre altres. Les serralades s'agrupen vers l'est associades amb la gran falla coneguda com la Gran Vall del Rift, una enorme zona plena de volcans, blocs elevats, enormes llacs i barrancs. Té forma de Y i uns 5.000 km de longitud, neix al sud de Moçambic i arriba al mar Roig, des d'on continua, ja a Àsia, fins a la vall del Jordà. Es considera que la Vall del Rift és la zona on podria haver començat la història de l'ésser humà.

Tot i que, actualment, hi ha considerables diferències climàtiques, hidrogràfiques i ecològiques, no és possible aplicar aquests paràmetres a l'edat de Pedra, perquè —com ja s'ha indicat— hi hagué canvis ambientals significatius durant el seu desenvolupament. Precisament fou algun d'aquests canvis, combinat amb transformacions geològiques, l'espurna que probablement propicià l'aparició i evolució dels homínids. Fa més de 20 milions d'anys, els primats primitius habitaven els densos boscos d'Àfrica Oriental. Aquests primats (potser Propliopithecus o Aegyptopithecus) es desplaçaven pels arbres a quatre grapes. Un suposat moviment tectònic (relacionat d'alguna manera amb el Rift) féu que les selves es quedessin a l'oest, però provocà una dessecació a l'est, propiciant l'aparició d'un territori de sabanes i prades a les quals els nous primats hagueren d'adaptar-se. D'aquesta manera, se suposa que aparegueren els primers antropoides bípedes que, possiblement, pertanyien al gènere Ardipithecus que, al seu torn, donà a lloc als australopitecs en un moment indeterminat d'entre fa sis i quatre milions.

Evolució humana

No es descarta que alguns australopitecs avançats elaboressin eines rudimentàries, però hi ha una forta polèmica al respecte; es considera que foren els membres del gènere Homo els primers que fabricaren eines previsorament, és a dir, abans de necessitar-les, sense improvisar, preveient-ne un possible ús amb antelació. En aquest punt comença la prehistòria i l'edat de Pedra, que per l'Africa subsahariana sol dividir-se en fases de denominació anglosaxona:

Early Stone Age (ESA)[modifica | modifica el codi]

Es refereix al període comprès des de l'aparició del primer Homo, fa més de dos milions i mig d'anys, fins fa uns 200.000 anys. Inclou pràcticament tots els grans passos de l'evolució humana (car els anomenats humans "primitius moderns" sorgiren al final d'aquest període), així com importants avenços culturals, dels quals amb prou feines es coneixen els referents a uns pocs vestigis conservats de pedra i os.

Sol dividir en dues grans etapes:

  • Olduvaià: Anomenat així per haver estat identificat al jaciment de la gorja d'Olduvai, i d'altres molts llocs, la majoria alineats amb la vall del Rift. Les eines olduvaianes més antigues podrien tenir més de 2,6 mya (als jaciments de l'Afar etíop[3]), havent-hi una seqüència de troballes a tot Àfrica oriental i austral des d'aquesta data fins fa uns 1,5 mya, ininterrompudament, fet que fa possible argumentar que aquest període perdurà més d'un milió d'anys. L'olduvaià es divideix en una fase inicial i una altra evolucionada, identificades a partir dels estrats I i II de la citada gorja d'Olduvai.

En un principi les eines foren de pedra tallada toscament, sense que s'apreciï cap estandardització en la tècnica. A poc a poc, van cristal·litzant determinats procediments i tipus concrets, entre els quals destaquen còdols tallats, políedres, rascadors i denticulats. És de suposar que existí una indústria de la fusta o de l'os, però no s'ha conservat en les mateixes condicions. Els protagonistes d'aquest llarg període foren diverses espècies del gènere Homo (H. habilis, H. rudolfensis i els primers H. erectus, que a vegades inclouen H. ergaster). Totes elles eren espècies que semblen haver estat dedicades principalment a la recol·lecció i a la carronya, caçant en rares ocasions; coneixien el foc però no el dominaven, i se'ls atribueixen algunes estructures constructives senzilles per aixoplugar-se.[4]

  • Acheulià: S'originà a Àfrica molt abans que en qualsevol altra part del món, en un moment que sembla coincidir amb la gran migració humana cap a Euràsia i amb l'aparició dels primers Homo erectus. No obstant això, i malgrat que els bifaços més antics s'han trobat al jaciment etíop de Konso-Gardula, i daten de fa uns 1,9 milions d'anys. No sembla que la tecnologia acheuliana surti de l'àrea africana fins un milió d'anys més tard. Així doncs, mentre Àfrica es trobava immersa en la cultura acheuliana, a la resta del Vell Món hi persistí la tradició olduvaiana. Probablement, l'inventor d'aquesta nova cultura fou Homo ergaster, sent molt representativa la troballa d'un esquelet gairebé complet d'un infant a Nariokotome (KNM-WT 15000), a la riba del llac Turkana (Kenya).[4] L'eina més coneguda de l'Acheulià és el bifaç, però la varietat tipològica és enorme. Apareixen fenedors, triedres, boles polièdriques i tota mena d'utensilis. L'auchelià africà perdurà fins fa uns 200.000 anys. És molt probable que l'expansió de l'Aucheulià fora d'Àfrica fos conseqüència d'una segona onada migratòria, tot i que aquesta no arribà als confins d'Àsia.
Línia del temps del Paleolític Inferior de l'Àfrica Subsahariana


L'acheulià desaparegué vers les dates en què aparegueren els humans moderns primitius, força més intel·ligents i amb una tecnologia molt més sofisticada i diversa. Tot i no pertànyer a aquesta regió, a Jebel Irhoud, prop de Marràqueix (Marroc) es trobà una mandíbula d'home modern primitiu de més de 160.000 anys; tenen una antiguitat data similar les restes d'Homo sapiens idaltu (Etiòpia). fet que permet indicar el final de l'Early Stone Age a tot el continent.[5]

Middle Stone Age (MSA)[modifica | modifica el codi]

L'edat de pedra mitjana és el període entre el final de l'ESA (fa uns 200.000 anys), fins l'inici de l'edat de pedra tardana, o LSA (fa 30.000 anys); es podria equiparar amb el paleolític mitjà europeu, però existeixen diferències culturals i antropològiques significatives entre els dos. Per alguns autors, tota la zona té unes constants comunes (tècniques d'extracció similars, presencia de fines peces foliàcies bifacials, evolució cap a tècniques d'obtenció de fulles i fulletes, al final)[6] i d'altres aprecien dos corrents, la divisió dels quals es va diluint a mesura que avancen els descobriments, i que determinats autors atribueixen a imposicions de la matèria primera o a l'especialització de les eines per hàbitats de bosc i de sabana.[7]

Peça foliàcia
  • En principi semblen predominar les indústries sobre resquills i macroútils de tipus destral o aixada, sent una de les cultures més representatives d'aquest estil la cultura sangoana, seguida de l'stillbaiensana d'Àfrica oriental i austral i que en alguns jaciments succeeixen clarament l'acheulià (ex., Cave of Hearts), apreciant-se dins de la mateixa una evolució molt clara cap a la leptolització, és a dir, una proporció cada cop més gran de fulles lítiques. Els bifaços són petits i gruixuts, a l'inici, però es van convertint en estilitzades i cuidades peces foliàcies, la factura de les quals es tan fina que recorden a les fulles de llorer europees; les puntes triangulars també son nombroses i el substrat levallois es quelcom que sembla persistir en tot el període d'aquesta cultura. Aquesta cultura s'estén tant al sud com a la zona dels Grans Llacs africans, Zàmbia i Zimbabwe, per exemple; no obstant això, els llocs més coneguts són Pietersburg i Bambata, amb un conjunt d'eines fonamentalment basat en raspadores, puntes i resquills laminars; també hi és present el mètode levallois polaritzat per resquills llargs.


Línia temporal de l'edat de pedra mitjana (MSA) d'Àfrica
  • Per la seva part, la línia més evolucionada, basada en l'extracció de fulles i fins i tot en la generalització de micròlits laminars, està ben representada en les troballes de Howieson's Port (Gauteng, Sud-àfrica), on s'han trobat micròlits amb una antiguitat de fins a 70.000 anys.

Es difícil atribuir grups humans a cadascuna d'aquestes eines, possiblement les més arcaiques corresponguin a presapiens, i les més evolucionades als primers sapiens ancestrals. Els "primitius moderns" neixen a Àfrica, en aquesta fase, com s'ha indicat en l'epígraf anterior per Djebel Ihroud (Marroc) i Herto (Kenya); també es documenten les seves restes als jaciments de Border Cave i Klaisies River Mouth.

Late Stone Age (LSA)[modifica | modifica el codi]

L'edat de pedra tardana és l'últim període del paleolític de l'Àfrica subsahariana. Des del primer moment (l'anomenat early Late Stone Age), al sud d'Àfrica es presenten cultures microlítiques i laminars (leptolítiques) en les que ha estat possible documentar el bescanvi (comerç?) d'obsidiana al llarg de rutes que van de la vall del Rift fins a Sud-àfrica fa uns 32.000 anys.[8] Semblen haver coexistit dues tradicions: una microlítica, aparentment derivada de la tradició de Howieson's Poort, amb cultures com Robberg o Wilton; i una altra basada en estris sobre resquills (tshitoliensiana, nachikufiensiana, hargeisiensiana, etc.) a l'Àfrica central i oriental), o fins i tot peces macrolítiques com a la cultura Albany o el magosiensià'.

  • Com a representant de la indústria microlítica cal destacar la cultura wiltoniensiana, que s'expandí per tot l'extrem sud del continent des de fa uns 8.000 anys fins l'expansió bantú. En les seves etapes finals ja coneixia la ceràmica, el poliment de la pedra i la ramaderia i, probablement, l'agricultura itinerant, podent-se considerar una cultura parcialment neolititzada. Un dels assentaments millor conservats d'aquesta cultura de caçadors-recol·lectors és el de Gwisho (Zàmbia).


Línia del temps de l'edat de pedra tardana (LSA) d'Àfrica
  • La tradició macrolítica s'exemplifica, inicialment en la cultura lupembiensiana (vall del Congo). Les seves eines són d'aspecte arcaic, pesants peces bifacials similars a destrals i aixes (també hi ha presents peces més treballades). Aquesta tradició sembla que fou succeïda per la cultura magosiensiana (anomenada així pel jaciment de Magosi, a Uganda), més tardana, tot i que barreja elements regressius amb atributs evolucionats (fines peces foliàcies, micròlits, etc.); la cultura magosiensiana s'inicià fa aproximadament uns 12.000 anys i durà fins a períodes molt recents, evolucionant cap a la microlitització majoritària dels seus utensilis). Al nord de l'Àfrica subsahariana s'hi troben eines avançades emparentades amb les de l'edat de pedra mitjana.

El final de l'LSA és marcat per les manifestacions de la cultura Nok, que s'associa amb la introducció de la tecnologia del ferro a mitjans del primer mil·lenni de l'era actual. No obstant això, en moltes regions més aïllades, les eines evolucionaren molt poc fins l'arribada de la colonització europea.

Nord d'Àfrica[modifica | modifica el codi]

Nord d'Àfrica

L'Àfrica Mediterrània tingué durant l'edat de pedra una periodització essencialment paral·lela a l'europea,[9] fins que a l'inici del neolític la influència de la civilització egípcia i l'arribada de colonitzadors fenicis accelera el ritme evolutiu respecte a Europa.[10]

Paleolític[modifica | modifica el codi]

Les cultures més antigues es poden datar al període olduvaià; s'han localitzat jaciments com el de Sidi Abderraman a Casablanca (Marroc), datat al voltant de fa un milió d'anys, gràcies al qual s'ha pogut establir una transició gradual des d'una cultura en què predominen els còdols tallats fins a una altra en què el bifaç és el "fòssil director". Les restes de Sidi Abderraman podrien vincular-se al tipus d'humà trobat per Camille Arambourg a Ternifine (Algèria), l'anomenat Atlanthropus mauritanicus (una varietat d'Homo heidelbergensis).[11]

L'acheulià[12] és molt abundant en aquesta zona: destaquen, entre altres, jaciments com Sidi Zin (Tunísia), Ain Fritissa (Marroc), Arka, Erg Tihodaine, Tachengit i Tabelbalá (Algèria); Abbassieh, Kharga i Gurnah (Egipte). Als jaciments d'Algèria s'hi ha pogut establir una seqüència completa de l'acheulià nord-africà (800.000 - 100.000 anys d'antiguitat).

Línia de temps del Paleolític Inferior i Mitjà en el Nord d'Àfrica

El paleolític mitjà nord-africà neix arran de l'arribada dels neandertals, probablement procedents d'Europa, Important la cultura del musterià. Hi ha controvèrsia sobre la ruta que seguiren els neandertals entre Àfrica i Europa. Tot i el consens que les migracions foren a través del Pròxim Orient, descobriments més recents semblen demostrar que hi hagué comunicació a través de l'estret de Gibraltar, probablement en ambdós sentits.[13]

El paleolític mitjà nord-africà, molt similar a l'europeu fins fa uns 50 000 anys, inicià un període que es caracteritza per una industria pròpia, l'anomenada cultura ateriana (que deu el nom al jaciment de Bir el-Ater, Algèria). L'aterià és molt similar al musterià, diferenciant-se en el fet que gran part de les eines son pedunculades (raspadors, puntes, etc.) i peces foliàcies amb retoc. S'associa al tipus d'humà de Jebel Irhoud (Marroc). Aquesta cultura fou molt abundant durant uns 20.000 anys (Bir el-Ater, Taforalt, Temara, Dar-es-Soltan, etc.), però començà el seu declivi fa uns 30.000 anys, desapareixent completament fa uns 12.000 anys a l'albada de l'Holocè.

El paleolític superior també es diferencia de l'europeu; el conjunt de cultures presents al nord d'Àfrica son diferents.

La més anomenada es la cultura de l'iber-maurità, pròpia del Magreb, que nasqué poc abans del 30.000 aC, d'extensa longevitat (encara present a inicis del mesolític), desapareixent fa uns 8.000 anys. El seu origen i característiques són encara tema de debat, sent objecte de tot tipus d'especulacions sobre la seva arrel de l'aterià. Per alguns investigadors (els que li donaren nom) la cultura fou importada per immigrants procedents de la península Ibèrica, mentre que per altres (la majoria) és procedent de l'orient (l'arribada de "primitius moderns"). Es tracta d'una cultura leptolítica, és a dir, laminar, en què les fulles lítiques són essencials com a suport per tot tipus d'eines que, al llarg del temps, tendeixen a microlitització, però també té moltes similituds amb altres indústries ubicades més a l'est.

Línia temporal del paleolític al neolític al Magreb

Epipaleolític[modifica | modifica el codi]

La cuptura més important d'aquest període fou la cultura del Capsià, una cultura bastant tardana que sobrevisqué fins al Neolític, sota la denominació de Neolític de tradició capsiana.

La cultura Capsiana fou definida per J. de Morgan en el jaciment d'El-Mekta, prop de Gafsa (قفصة, Tunis). L'influencia d'aquesta cultura supera la regió Magrebí, arribant a la zona Cirenaica ia la vall del Nil. En els jaciments d'aquesta cultura s'hi solen trobar gran candidat de petxines d'origen bromatològic i una industria lítica laminar i microlítica (amb formes trapezoïdals i triangulars) al que hi hem d'afegir ous d'estruç, emprats com a recipients, moltes voltes decorats. La cultura capsiana es podria associar a les restes humanes d'Ain Dakkara, a Líbia, amb les manifestacions rupestres deTassili i d'altres zones rocalloses saharianes.

Principals jaciments de l'Iber-Maurità i el Capsià en el Magreb

Neolític[modifica | modifica el codi]

Zona occidental
El primer neolític del litoral nord-africà pertany a la ceràmica cardial, de principis del setè mil·lenni aC (l'hàbitat principal eren les coves en las que, junt a restes de ceràmica impresa i proves de pervivència de la caça, s'hi troben d'altres que demostren que ja es practicava l'agricultura i la ramaderia). En el occident la cultura d'origen local s'hi sumaren les innovacions que predominen en el àrea magrebí,donant a lloc el denominat Neolític de tradició capsiana, des d'abans del 5000 aC. fins després del 2000 aC.

Aquest període es caracteritza per un avanç en les tècniques de talla de sílex (inicialment predominen els micròlits geomètrics, essent substituïts per puntes de fletxa foliàcies). La ramaderia i la caça son les activitats principals, essent l'agricultura secundaria; La ceràmica es tosca i sense decoració i competeix amb els Autells fets a partir d'ous d'estruç, algun dels quals son ricament decorats.[14]

Zona central
Apareix, en un procés similar a l'anterior i de cronologia coetània, el Neolític Sàharo-Sudanès: Aquest, molt similar a la cultura Capsiana, destaca por tenir un major nivell de desenvolupament, una ceràmica cuidada, molt decorada amb incisions i impressions, inhumacions en posició contraguda, amb ocre i ornaments de cornalina, amazonita, calcedònia o marfil. Se li atribueix un art rupestre en abrics i petites coves repartides pel desert.
Zona del Nil[15]
Es distingeixen dues zones de neolitizació aparentment autòctones, al sur la zona de l'Alt Egipte, on dominà la cultura Badariesana, i al nord, en el Baix Egipte, on destaca, junt al delta, la cultura de Merimdé i en el llac Moeris, en els estrats mes profunds d'el Fayum que s'inscriuen en les fases neolítiques.

En tots els casos el neolític neix en el V mil·lenni a. C., perdurant al llarg del IV mil·lenni a. C. La comunicació entre les dues zones heguè d'existir mitjançant el riu, car a inicis del III mil·lenni comparteixen molts trets en comú, tants que es podria parlar d'una única cultura, ja no neolítica, si no del Calcolític, el Geerzensiana, mes rica al sur (Nagada II) que al nord (Maadiensiana).

Línia del temps del Neolític en el Nil
El neolític de Merimdé es coneix per un gran jaciment en ple delta (Merimdé Beni-Salamé) amb greus problemes de conservació degut a l'entorn pantanós on es troba. Els poblats coneguts tenien cases de planta oval construïdes amb canya, amb llar de foc i sitges; la ceràmica, de formes variades, es tosca i mancada de decoració, exceptuant les últimes fases, en què rep una de roig. També modelaren rudimentàries estàtues, destacant un tosc rostre humà. Un alt grau tècnic en la industria lítica, amb puntes de fletxa de base cóncava i peces bifacials, a voltes combinant el retoc per pressió amb el poliment de peces, tals com puntes de llança de magnifica factura; també hi son presents ganivets, dents de falç, i altres estris quotidians com les destrals brunyides. A Merimdé apareixerien paletes rudimentàries, amb la funció de mesclar pigments per a cosmètica o teixits, de materials diversos i sense forma definida. Es coneixen centenars d'enterraments en foses ovals.
La Cultura Badariana també disposa de proves d'enterraments en fossa que, generalment, són ubicats a la riba del riu, fet que ha afavorit que els sediments els preservessin: moltes de les fosses estan apuntalades amb taulons; els esquelets i les mòmies naturals estan en posició fetal, presenten ornaments com cinturons, ceràmica, puntes de fletxa i altres; posteriorment el cadàver es cubria amb una pell.[16] La cultura material es millor coneguda que en el Baix Egipte, almenys, sembla més rica o, simplement les condicions ambientals han afavorit la seva conservació: esplèndides peces de sílex, paletes d'esquist per a mesclar colorants de formes diverses (quadrangulars, forma de peix); peces d'os i marfil, teixits i, inclòs (al final), alguns objectes de coure. També hi son presents estàtues masculines, femenines i figures d'animals. La ceràmica és delicada, variada i, als inicis, sol estar decorada en relleu formant ondulacions; posteriorment sorgeix la ceràmica pintada amb motius geomètrics, vegetals i animals, fins l'aparició de la figura humana. L'agricultura i la ramaderia son documentades i els poblats tenen vivendes de planta quadrangular construïdes amb brancatge i tova. El Badariensià sembla enllaçar-se amb el període predinàstic d'Egipte (entrant ja en la Història). De fet, al Neolític egipci se'l denomina «Període predinàstic primitiu».
Els primers metalls apareixen en l'antic Egipte al final del predinàstic primitiu, i immediatament després inventen l'escriptura i sorgeixen com a gran cultura de l'Antiguitat. El Magreb s'estanca, habitat per pobles líbics mal coneguts, no és senzill parlar d'una edat del bronze a l'estil de la resta del Mediterrani; de fet són els fenicis qui, al voltant de l'any 1.000 aC, indueixen tals canvis que treuen a aquesta regió de l'edat de Pedra definitivament.

Orient Pròxim[modifica | modifica el codi]

Orient Pròxim

Emprarem la denominació Orient Pròxim, o Orient Mig, per a designar a la regió de l'Orient més propera a Europa. Els límits d'aquesta denominació varien segons el sentit en què s'empra el terme. En el seu àmbit més restringit aquesta denominació s'empra per denominar l'Àsia sud-occidental: Turquia, Síria, Líban, Palestina, Israel, Jordània, Iraq, Iran (també s'inclouen Aràbia Saudita, Kuwait, Bahrain, Qatar, Emirats Àrabs Units, Oman i Iemen, els quals no son mencionats en el text). També se sol incloure Egipte, el qual hem mencionat (vall del Nil) en l'apartat d'Àfrica; així mateix també hem exclòs Xipre deixant-lo per al capítol europeu. Per altra part, inclourem ocasionalment zones del Caucas.

Des del punt de vista prehistòric l'Orient Pròxim forma, el que es denomina, una Zona Nuclear que irradia continues innovacions i canvis que influeixen decisivament en el desenvolupament, no sols de zones properes, si no de tot Eurasia.

Paleolític en l'Orient Pròxim[modifica | modifica el codi]

  • Paleolític Inferior: La presència humana a l'Orient Pròxim s'ha pogut constatar com a màxim primerenca, la troballa en el jaciment de Dmanisi (Geòrgia) en són una prova. Es dit jaciment s'hi han trobat restes d'Homo ergaster, probablement, en concret diferents cranis d'entre 1.850.000 i 1.600.000 anys d'antiguitat[17] junt amb restes d'una cultura material molt tosca (resquills, còdols tallats i nuclis d'extraccions desorganitzades[18]). Trobant-nos davant un Paleolític Inferior Arcaic, anterior a l'Acheulià.
Restes del Paleolític Inferior en el Orient Pròxim
Els primers bifaços, poc treballats, apareixen al sud del llac Tiberíades, a Ubeidiya (Israel), junt a altres restes. En aquest jaciment també s'hi trobaren restes humanes, si bé que escasses, de més d'un milió d'anys d'antiguitat (l'Home de Galilea).
Un Acheulià més típic es el que s'observa a Banat Yacub (Israel), data en més de 800.000 anys o en els jaciments siris de Lantamne (Acheulià mitjà, d'uns 500.000 anys) i Gharmachi (Acheulià final). L'Acheulià final és el més abundant, es troba tant en jaciments costaners (Ras Beyruth, Líban), com a l'interior a la vall del Jordà, Um Qatafa, i Mugharet et-Tabun, que marca la transició al Paleolític Mig. Aquesta transició sembla estar present en les indústries lítiques nomenades Yabrudiensianes (menys presencia de bifaços, més estris de resquills, major importància del mètode Levallois...), aquesta cultura ha estat datada a Mugharet-el-Zuttiyeh amb 150.000 anys de antiguitat.
Línia del temps del Paleolític Inferior en l'Orient Pròxim


  • Paleolític Mitjà: És força similar al Europeu. La cultura material es compon bàsicament d'estris mosterians de resquills: La més antiga es la nomenada «Tradició Wadi-Mughara», seguida per la «Mostero-Levalloisiana», la qual sembla arribar fins l'actual Tadjikistan. De fet, es parla d'un Paleolític Mitjà Perimediterrani.[19] l'Orient Pròxim presenta coves tan emblemàtiques com Shanidar (Iraq), on es troba la tomba de l'Home de les Flors; Kebara, Amud i Mugharet et-Tabun (Israel), que ofereix una seqüència quasi complerta del Paleolític Mitjà i son associades a inhumacions neandertals; Teshik-Tash (Uzbekistan), on s'ha identificat la tomba d'un infant neandertal, Amrit i Dederiyeh (Síria), Ras Beyruth (Líban), etc.
EXemple de la transformació lítica des d'el Mostero-Levalloisiana fins a l'Aurinyacià llevantí
A Mugharet et-Tabun (Israel), les indústries lítiques més antigues són les del Paleolític Inferior (Acheulià final i Yabrudiensià); on es troben peces de «Tradició Wadi-Mughara». El nivell que s'hi superposa s'hi troben industries molt modernes. mentre que en la part superior es troben industries mosterianes, virtualment idèntiques a les europees i associades a restes neandertals.
Aquest fet fa suposar una circunstancia excepcional en el Paleolític Mitjà del Llevant del Mediterrani oriental. A la zona també hi són presents altres jaciments més antics. La vall del riu Jordà sembla haver rebut una migració d'humans moderns abans de la desaparició dels neandertals. En qualsevol cas, les restes reflecteixen l'aparició d'eines lítiques modernes (similars a les del Paleolític Superior europeu), a partir del 56000 aC, molt abans que a Europa), emparentada amb la tradició Levallois, però clarament Aurinyaciana. Aquestes industries lítiques han estat datades a Boker Tachtit (Néguev) d'entre 47.000 i 38.000 anys de antiguitat.
Restes humanes de Primitius moderns i Neandertals procedents del vall del Jordà a Israel
Vers els fòssils humans, la vall del Jordà es particularment coneguda per un conjunt de restes que comparteixen rastres comuns entre «Neandertals clàssics» i cromanyons o humans moderns. Dites restes son nomenades algunes vegades «Neandertals progressius» i en altres «Primitius moderns» (denominació que emprem majoritàriament en aquest text). En el conjunt de les restes cal destacar les restes de les coves de Skhül, Amud, Qafzeh i Mugharet-el-Zuttiyeh, datades d'entre 100.000 i 90.000 anys,[20] i que alguns autors les fan més antigues[21] (prenent en compte que la sepultura neandertal de Kebara té 60.000 anys com a mínim). A diferencia dels «Neandertals clàssics», aquests «Primitius moderns» no s'extingeixen enllaçant-se,sense solució de continuïtat, amb els humans moderns, tant en aspecte físic, com cultural. A grans trets, els «Primitius moderns» es diferencien dels «Neandertals clàssics» en què tenen el rostre molt més petit i prominent, sense espai retromolar en el maxilar,[22] el front alt i un mentó (la capacitat craneana se similar, l'estructura del cap: esplacnocrani/neurocrani, és molt diferent).
Hi ha dubtes vers si aquests «Primitius moderns» d'Orient Pròxim són la punta de llança en el seu camí cap a Europa (tal com hem indicat anteriorment, alguns autors afirmen que aquests éssers humans moderns arribaren a Orient Pròxim abans que els Neandertals[23]). Ambdues especies estaven en expansió, una venia d'Europa occidental mentre que l'altra d'Àfrica, i es trobaren aquí. Les restes trobades prenen la semblança d'un híbrid, resultat de relacions físiques i/o culturals entre aquestes espècies.[24] Possiblement varen conviure durant milers d'anys.
Línia del temps del Paleolític Mitjà en el Pròxim Orient


  • Paleolític Superior: Fins a finals segle XX, el coneixement del Paleolític Superior del mediterrani oriental es fonamentava principalment en els treballs de Neuville i Dorothy Garrod, realitzats en coves i abrics rocallosos de Galilea, Mont Carmel i la zona de Judea. La classificació de Neuville (1934) admetia un únic llinatge evolutiu dividit en diferents fases.
Estudis més recents tendeixen a referir-se a dues corrents culturals diferenciades i paral·leles, entre altres motius, per la tecnologia lítica trobada. Revisant-se, al mateix temps, la cronologia:
  • Ahmarià:[25] cultura datada entre 36.000 aC. I 22.000 aC. Aparentment deriva del Emirencià i és possible que fos precursora d'un Kebarià primerenc (o Kebarià laminar). El fòssil director es la punta de base retocada o punta d'El-Wad.
Utensilis típics de la tradició Ahmariana
  • Aurinyacià Llevantí:[26] Datat entre el 32.000 aC. i el 18.000 aC., se sol dividir en tres fases (Antelià inferior, Antelià superior y Atlitià). Probablement deriva del Aurinyacià europeu oriental (Bacho Kiro, Bulgària).[27] Cultura rica en productes carenats.
Utensilis típics del Aurinyacià Llevantí (Anteliensià i Atlitiensià)


Línia del temps del Paleolític Superior en el Pròxim Oriente


Durant la transició entre el Paleolític Superior i l'Epipaleolític es produeix un important canvi conceptual. Les eines lítiques més antigues s'obtenen en processos operatius especialitzats, amb l'objectiu d'obtenir micròlits laminars. A inicis de l'Epipaleolític, en canvio, el mètode no es destinà a obtenir fulletes, si no fulls per a micròlits geomètrics, apareixent la tècnica del microburí i les primeres puntes de fletxa amb retocs plans que les cobreixen (apuntant a a que en el Mesolític sorgeix la invenció de l'arc).

Mesolític en l'Orient Pròxim[modifica | modifica el codi]

Inhumació Natufiana de Nahal Me'arot, Israel

S'inicà al voltant d'uns 15.000 anys a Mesopotàmia i Egipte, en finalitzar l'última glaciació. El canvi climàtic provocà a la zona una desertització paulatina de l'entorn, afectant les costum dels pobladors, si bé també es probable qu no fos únicament aquest canvi climàtic el que estimulà el progres del ésser humà. Inicialment la caça i la recol·lecció continuaren sent primordials; el fet que les àrees productives s'anessin contraent al voltant de rius i llacs, propicià un canvi de costums. En aquesta zona creixia espontàniament el blat i la Civada, i abundaren les manades d'ovelles, cabres i toros salvatges. El nomadisme es transformà, forçosament, en semi sedentarisme, la caça es convertí en simbiosis (els humans caçaven les seves peces al mateix temps que les protegien d'altres competidors) i la recol·lecció s'organitzà millor. Esta fase es denominada, en el Orient Pròxim, Kebarià. En aquest període aparegué l'arc i les fletxes.

Posteriorment la recol·lecció adquireix major importància, sorgint la cultura més significativa del Mesolític mig-oriental, el Natufià: Localitzada en les rodalies de Wadi-en-Natuf (un uadi en territori palestí), caracteritzada pel sedentarisme (existeixen petits poblats amb cases circulars), la recol·lecció sistemàtica de cereals, associat a micròlits de tipus dents de falç, junt a morters, pedres de moldre, etc. En el Natufià augmenta l'economia de gestos, però, aparentment, la tècnica lítica es degrada (s'empra gairebé qualsevol tipus de pedra per a crear utensilis). No obstant això, aquest fet es podria interpretar com una flexibilització de l'economia, ja que els productes obtinguts són menys especialitzats, poden emprar-se per a diferents propòsits, o per haver-se elaborat in situ, per a una necessitat puntual.

Línia temporal de l'epipaleolític/mesolític en el Pròxim Orient

Neolític en l'Orient Pròxim[modifica | modifica el codi]

Fa poc més de 10.000 anys esclataren un seguit d'innovacions a la zona de l'Orient Pròxim que foren tant notables que varen donar a lloc el que s'ha anomenat la Revolució del Neolític. Més concretament en els territoris anomenats Creixent Fèrtil que comprèn: Mesopotàmia (actualment, Iraq) i Canaan (actualment, Israel i Palestina) i que també inclou la vall del Nil (Egipte), Líban, el nord de Síria i el Sud-est d'Anatòlia (Turquia).

Els pobladors de l'orient pròxim foren els primers en domesticar animals (ramaderia), així com a cultivar plantes: (agricultura). L'evidència més antiga de treballs agrícoles s'ha trobat al jaciment de Tell Abu Hureyra (Síria), fa 11.000 anys; mentre que al jaciment de Zawi Chemi Shanidar (Iraq) s'ha localitzat les restes dels primers animals domèstics, fa vora 10.500 anys.

Des del Creixent Fèrtil, el Neolític s'expandí per Àsia (cap a l'Índia i Xina), Àfrica (en especial a Egipte) i per Europa a través del Mediterrani; afectant a totes les regions habitades.

  • S'inventen nous utensilis: molt variats, però fonamentalment, s'originà la ceràmica i el teixit.
La ceràmica apareix força avançat el Neolític, després del període anomenat«preceràmic». Les primeres restes ceràmiques conegudes daten del 6750 aC i foren trobades al jaciment de Kalat Jarmo (Kurdistan), així com les trobades a Tepe Guram i Tepe Serdam (Iraq), datades en el 6.500 aC.
  • Al convertir-se en agricultors, els grups humans s'assenten, donant a lloc els primers poblats estables: sedentarisme. El poblat protoneolític de Jericó s'ha datat pel mètode: 14C en el 9551 aC[28] (altres exemples els trobem a Eynan (Israel), Zawi Chemi Shanidar (Iraq) i Tepe Asiab (Iran).
  • L'agricultura i la ramaderia varen suposar un augment productiu que la ceràmica va permetre emmagatzemar. Per primera vegada sobraven aliments i altres productes donant a lloc els denominats excedents.
  • Dits excedents varen afavorir un gran augment demogràfic, s'estima que la població es multiplica per deu (passant d'uns 10 milions a 100 milions d'humans)
  • ElL sedentarisme i el creixement demogràfic propiciaren el naixement d'autèntiques ciutats: Jericó (Cisjordània) ostenta l'honor de ser considerada la primera ciutat del món (amb uns 2.000 habitants el 8000 aC), així mateix es poden citar d'altres com Çatal Hüyük i Hacilar (Anatòlia), Kalat Jarmo (Kurdistan), Hassuna i Samarra a Iraq, Ras Shamra i Tell Halaf (Síria), etc.
  • S'inicià la divisió del treball: agricultors, ramaders, artesans. Els que disposaven d'excedents iniciaren a intercanviar-los amb altres per tal de suplir les seves necessitats: Neix el comerç (Bescanvi).
  • Dits intercanvis no seran sòls locals, n'hi haurà de regionals, germinant d'aquesta manera les primeres rutes comercials. El millor exemple el troben en els jaciments de Al Beidha (Jordània) i Ba'ja, on s'ha excavat un autèntic basar datat al VII mil·lenni aC.
  • Tots aquests canvis originaren diferències socials (rics i pobres); també apareixen les primeres autoritats: governants i sacerdots.


Línia del temps del Neolític en el Pròxim Orient
Edat de Bronze calcolític Oligarquía Uruk El Obeid ceràmica Bescanvi Çatal Hüyük Jericó Jericó Simbiosis Domesticació Estratificació social Mercat Domesticació Historia Calcolític Neolític Neolític Mesolític

En el Pròxim Orient no té sentit parlar de l'Edat dels Metalls com una etapa prehistòrica doncs, exceptuant unes primeres fases en què s'emprà el coure sense fondre, el gran desenvolupament de la metal·lúrgia coincideix amb l'aparició de documents escrits i el naixement de les grans civilitzacions. Entrant, per tant, època Històrica estrictament parlant.

Amèrica[modifica | modifica el codi]

A Amèrica, l'edat de Pedra apareix més tardanament que a la resta i presenta la seva pròpia idiosincràsia. La teoria actualment més acceptada ens presenta que el poblament humà d'Amèrica es produí des de Sibèriamitjançant l'Estret de Bering. Si bé aquest fet és comunament acceptat, no és així en relació amb el moment en què es produí dita migració. La Glaciació de Würm provocà un descens del nivell marí que, unit a l'existència de plaques de gel proporcionà un pas transitable sobre l'estret de Bering entre ambdós continents denominat pont de Beringia. No sempre era possible travessar-lo, se ha estimat que almenys els humans pogueren passar en dues ocasions en les que hi hagué una ruta lliure sobre el gel: la primera durà uns 4.000 anys i la segona fa uns 15.000 anys; posteriorment el pont desaparegué amb lo qual la migració no pogué retornar. Dit pas s'originà fa uns 50.000 anys. Tenint en compte aquestes dades, han sorgit dues teories sobre quan es produí la població de l'ésser humà en el continent americà:

  • Teoria del poblament Primerenc: Sosté que l'esser humà arribà a Amèrica fa uns 50.000 anys.
  • Teoria del poblament Tardà: Sosté que l'esser humà arribà a Amèrica fa uns 15.000 anys.

La Teoria del poblament Tardà teoria es la mes clàssica i presenta més evidencies, amb tot cap de les dues teories entra en contradicció amb l'altre, essent possible que hi hagués dues migracions procedents d'Àsia.

La població humana d'Amèrica visqué bàsicament aïllada de la resta de la humanitat durant uns 40.000 anys, Aquests grups humans hagueren d'adaptar-se a vuit tipus de climatologia diferent, Originatn-se una diversificació en més de 300 tribus, originant mès de 2.000 llengües diferents i desenvolupant, pel cap baix, una dotzena de civilitzacions excepcionals.

Donats tots aquests, no és possible aplicar la mateixa periodització que s'empra en el Vell món en el continent Amèrica.

Línia del temps de la Prehistòria d'Amèrica


Nord-amèrica i Mesoamèrica[modifica | modifica el codi]

Punta de llança tipus Clovis
Nou Mèxic Estats Units

El 1958, els arqueòlegs Gordon Willey i Philip Phillips proposaren les següents etapes per a Nord-amèrica i Mesoamèrica:

  • Període Lític (equivalent al Paleolític Superior del Vell Món), compren des de l'arribada dels primers americans fins aproximadament uns 10.000 o 12.000 anys (segons el paradigma teòric defensat). En aquest període es distingeixen dues fases:
    • Una fase inicial de caçadors-recol·lectors indiferenciats, amb restes molt escasses, que es caracteritza per una industria lítica similar a la del Vell Continent (còdols tallats, bifaços...) i sense puntes de llança; els exemples de més antiguitat els troben en jaciments dels Estats Units: Topper, «Lewisville» i «American Falls», i a Mèxic «El Cedral» i «Tlapacoya».
    • La segona fase, de caçadors avançats, es de fa uns 13.000 anys; hi sorgeixen les cultures amb raspador, fulls de sílex, burins..., i elaborades puntes de llança. A nord-amèrica es destaca les cultures Clovis, Folsom i El Plano (Nou Mèxic). Aquestes cultures corresponen a pobles eminentment caçadors, la mida de les puntes, que va disminuint en el del temps, indiquen que al principi caçaven grans preses però, a mesura que aquesta paleofauna es va extingint, els grups de caçadors es van adaptant vers una fauna d'una mida més reduïda.
  • Període Arcaic (equivalent, però no exactament igual al Mesolític del Vell món), Es un període complex on es produeix la transició vers l'agricultura del blat de moro. Esta fase s'expandeix per quasi tota Nord-amèrica i Mesoamèrica (on, a voltes, s'empra el terme pre-mexicà), com a motor essencial de l'evolució posterior. En el nord, en zones circumpolars, sobreviuen pobles caçadors recol·lectors sota la denominació Arctic tradition; mentre que les grans prades del centre solen incloure's en la denominació Cultura cochise (amb les seves tres fases: Sulphur Springs, Chiricahua i San Pedro; del 5000 aC al 200 aC). La caça segueix essent fonamental i es documenta la invenció de l'arc vers l'any 1000 aC.
Mà retallada sobre mica Cultura Hopewell Estats Units

Cap olmeca gegant. San Lorenzo de Tenochtitlán
  • Període Formatiu (equivalent al neolític) destaca per novetats com l'agricultura, la ramaderia, la ceràmica... Entre el 5000 aC i el 1000 aC apareixen el poblats estables, governats per una poderosa casta sacerdotal. La ceràmica més antiga del continent data de l'any 3500 aC, aproximadament. Els Olmeques foren la cultura més evolucionada d'aquest període. És per tant l'últim període de la Prehistòria en aquesta zona d'Amèrica, car a partir d'aquest temps comencen a aparèixer documents escrits, donat que les fases posteriors s'inclouen dins el denominat Període Clàssic de las cultures precolombines, sovins s'ha anomenat a aquest període com a «preclàssic»
    • Les cultures d'Oasisamèrica: anterior al 3000 aC diferents pobles mesoamericans, amb economies basades en el Blat de Moro, el frijol (fesol) i la carbassa, emigraren cap el centre-sud de l'oest americà constituint un ric nucli cultural que donarà lloc a la cultura Basket makers (cistellers), la qual derivarà cap a les cultures dels Anasazi i les similars, Hohokam i Paquimé les quals, actualment, es coneixen com els Indis Pueblo.
    • Els constructores de Monticles de Nord-américa: En les boscoses terres orientals de nord-amèrica (Ohio) apareixen, per aquestes dates, els primers constructors de túmuls: la Cultura Adena (1.000 a. C.-200 a. C.), el monument més conegut dels quals es el Túmul de la Serp (Cincinnati). Posteriorment a la cultura Adena apareixen diferents cultures tumulars en una amplia zona centre-est dels Estats Units (Mississipí-Missouri-Ohio), destacant la cultura Hopewell (200 aC-500 dC), i els Constructors de Monticles del Mississipí (900-1500 d.c.), que crearen nombroses ciutats-estat, como la de Cahokia.
    • Els Olmeques són la civilització més avançada del moment, apareixen poc abans del 1.500 a. C., desapareixent poc abans del començament de la nostra era. Els Olmeca practicaven l'agricultura, coneixien la ceràmica, eren sedentaris i comptaven amb una organització molt avançada amb clares diferencies socials. Les seves restes s'estenen per tot Mesoamèrica. Amb tot, majoritàriament, no desenvoluparen la vida urbana, tot i tenir grans santuaris religiosos com els de San Lorenzo o La Venta, i un tipus d'escultura monumental molt característica: els caps gegants. No tenim dades de si crearen un imperi, no hi ha proves de l'existència d'un exèrcit, ni de batalles. Els pocs centres urbans que es coneixen estaven protegits per muralles i situats en llocs de fàcil defensa. Els olmeques llegaren als seus successors el calendari solar, i un conjunt de símbols que poden considerar-se ja una escriptura arcaica.
    • Període Maia Pre-Clàssic: Hi ha una estreta relació entre els Olmeques i el naixement de la civilització Maia. Els períodes inicials d'aquesta cultura (dos últims mil·lennis anteriors a la nostra era) encara poden ser considerats com prehistòrics. Sorgeixen grans centres urbans com monuments elevats sobre piràmides i plataformes de pedra, existint importants diferencies socials i un comerç exterior molt intens. Apareixen importants innovacions en el treball de l'obsidiana i el jade, així com de la ceràmica (apareixent la ceràmica pintada).

Sud-amèrica[modifica | modifica el codi]

a L'hora de parlar de les primeres civilitzacions sud-amèricanes, existeixen dos punts de vista divergents al voltant de l'origen de les grans cultures andines; per una banda se sosté que la conca de l'Amazones constituí un nucli aïllat i independent de les costes del Pacífic i que aquestes cultures andines es desenvoluparen autònomament. En contra, s'han descobert intenses relacions comercials i moviments migratoris de gran amplitud entre la Amazonia i els Andes, fet que porta a alguns historiadors a sostenir que els fundadors de les grans civilitzacions andines eren pobles amazònics cultivadors de mandioca i batata, així com pescadors fluvials que ocuparen la Puna i les valls. a Sud-amèrica la periodització resulta més complexa, molt sovint es parla d'un gran període Pre-ceràmic (20000 aC-2000 aC) que engloba el «període Lític», o «Paleoindi», i el «període Arcaic». Però la disparitat de denominacions és molt gran, motiu pel qual se simplificarà.

  • El Paleoindi sol ser el terme preferit, en detriment de «període Lític», però sembla respondre a la mateixa dinàmica: una primera fase de industries poc conegudes i més rudimentàries; i una segona fase, el fòssil director de la qual son les puntes de projectil (puntes de llança foliàcies magistralment treballades.
    • La primera fase (Període Protolític) amb jaciments d'antiguitat força discutida —com «Pedra Furada» (Brasil) que volta els 50.000 anys i «Monte Verde II» (Xile), amb uns 33.000 anys—. No obstant està força ben documentada en coves més recents, com les de «Taima-Taima» a Veneçuela, «Garzón» a Colòmbia, «Pikimachay» a Perú... En aquesta última s'han documentat restes humanes de més de 17.000 anys, perdurant fins prop de 14.000 anys d'antiguitat. La cova de «El Guitarrero» (Perú), excavada por el nord-americà Thomas Lynch (de la Universitat de Cornell) en els anys 70, completa amb la seva estratigrafia totes les etapes d'ocupació d'aquesta fase.
    • La segona fase (caçadors avançats) sembla coincidir amb una expansió humana cap al sud. Les puntes de llança per a la caça de grans preses a Sud-amèrica solen ser del tipus Cola de peix mantenint moltes semblances amb les puntes tipus Clovis nord-americanes. Dites puntes no apareixen a la gruta de «Ghachi», prop de San Pedro de Atacama (Xile), del 13000 aC; però ja estan presents en les diferents fases del Període Lauricocha (Perú), 12.000 anys d'antiguitat. Més al sur, dins a Xile, s'han trobat restes de vivendes i artefactes d'uns 12.500 anys d'antiguitat («Monte Verde I», prop de Puerto Montt). També destaquen «Jobo», a Veneçuela, i «El Inga», a l'Equador. Des de Xile sembla que s'originà l'ocupació de la Província de Santa Cruz (Argentina), amb restes que es remunten a l'11000 aC, arribant finalment, a la Terra del Foc vora el 7000 aC. («Cueva Fell», Xile).
Panorama del lloc Preceràmic de El Caral (Perú).
  • El període Preceràmic: Fa uns 7.000 anys s'inicia l'agricultura, ramaderia i es troben els primers poblats, alguns dels quals son convertits en centres religiosos de peregrinació, destacant la ciutat d'El Caral (Perú), de vora el 2600 aC. En aquest període es completa la colonització humana de sud-amèrica. Cal destacar el fet que l'agricultura americana cultiva una gran varietat d'espècies, molt superior en ombre a les cultivades en el vell món, alguna de les quals son força complicades de cultivar donant-nos mostra del alt grau d'adaptació i la destresa desenvolupada per aquests pobladors. A banda del blat de moro, també es cultivà cotó, mandioca, batata, fríjol, tomàquet, coca, quina, quinoa, papa, tabac, cacau, i una llarga varietat d'espècies. Tan sols dues importants carències provocaren l'estancament agrícola d'Amèrica respecte al Vell Mon: la manca de l'arada i la roda. La ramaderia, per altra banda, s'aplicà a molt poques especies: el gos, el paó, el conill d'índies i, como animals de carrega els camèlids (la llama, l'alpaca, la Vicunya i el guanaco, animals exclusius de Sud-amèrica, la potencia dels quals no se suficient per a treballar amb arades.
  • El període Agro-terrissaire i metal·lúrgic: Les cultures de Sud-amèrica presenten rics exemples del període Ceràmic o Agro-alfarer:
Figura de tradició chibcha
Els Txibtxes els més antics pobladors de les actuals Panamà i Colòmbia amb més de 5.000 anys d'antiguitat i una persistència cultural notable, fins al punt que els colonitzadors espanyols els arribaren a conèixer. Foren grans constructors i agricultors, però especialment foren grans artesans de l'or. Més al sur trobem la cultura de Norte Chico, a Perú (3000-2000 aC), precedent directe de la Cultura Chavín, coetània als Olmeques. La Cultura Chavín és el màxim referent pre-incaic de Sud-amèrica, desenvolupant-se entre el 900 aC i el 300 dC. El centre de dita cultura el trobem en el santuari andí de Chavín de Huántar, arribant a dominar tot el territori peruà. Foren grans constructors, amb una complexa societat, eficaç administració, de comerç actiu i una alta tecnologia agrícola i ceràmica. La cultura Chavín fou substituïda vers l'any 300 d.C. per la Cultura mochica o Moche, destacada pels seus regadius i les Huaca, piràmides escalonades de tova. Cap a l'any 700 dC apareix el primer estat andí: l'Imperi Wari, els quals foren substituïts per els Chimú, la capital dels quals fou Chanchán, una immensa Ciutadella de tova i tapial a Perú. Els chimú foren conquerits pels inques vers el 1470.
Com a últim exemple citarem els Constructors de Cerritos (Uruguai), els quals fa uns 4.800 anys d'antiguitat crearen una cultura menys espectacular però interessant. Amb pobles circulars, amb una plaça central rodejada per cabanes, les quals eren situades sobre monticles («cerritos»), Rere el cercle de cabanes feien monticles de deixalles (a l'estil dels llogarets circulars amazònics). Sembla que aquests poblets formaven grans conglomerats que podrien arribar a constituir autentiques ciutats.

Europa[modifica | modifica el codi]

L'Edat de pedra europea sol dividir-se en tres etapes, seguint les propostes de John Lubbock de 1865:

Paleolític[modifica | modifica el codi]

Paleolític, o Edat Antiga de la Pedra: És el període més antic i llarg de la història europea; S'inicià fa aproximadament un milió d'anys amb l'arribada dels primers Homínids (ja fossin Homo ergaster o bé Homo antecessor). Durant el Paleolític europeu se succeeixen altres tipus d'homínids: Homo heidelbergensis, Homo neanderthalensis i Homo sapiens sapiens. Aquest últim mitjançant una migració, provocant l'extinció dels neandertals (fa uns 50.000 anys).

Paral·lelament a l'evolució humana es produeix una evolució cultural: durant el Paleolític Inferior la cultura dominant a Europa es la cultura Acheulià; en el Paleolític mitjà Ho fou la cultura Mosterià (pròpia de l'home de Neandertal) i posteriorment la cultura Châtelperronià.

Amb l'arribada de l'home modern[29] se succeeixen un seguit de cultures com l'Aurinyacià, Gravetià, Solutrià i Magdalenià.

Altres elements importants per a comprendre el Paleolític son les oscil·lacions climàtiques, les glaciacions, el predomini de l'economia caçadora recol·lectora i l'aparició de l'art paleolític.

Epipaleolític/Mesolític[modifica | modifica el codi]

Epipaleolític/Mesolític, o Edat Mitjana de la Pedra: Fa referència al període comprès entre la retirada de la Glaciació de Würm, considerada l'última fase glaciar, fa uns 12.000 anys, fins l'entrada del neolític, fa uns 5.000 anys. Actualment es diferencia entre Epipaleolític (on les cultures mantenen un estil de vida propi del Paleolític, sense canvis substancials, com per exemple l'Azilià), del Mesolític (on les cultures mostren una tendència a evolucionar cap el sedentarisme i altres trets propis del Neolític, com el Tardenoisià).

Neolític[modifica | modifica el codi]

Article principal: Neolític
El Neolític a Europa

Neolític o Edat Moderna de la pedra arribà a Europa procedent del Pròxim orient introduint-se pel litoral Mediterrani durant el sisè mil·lenni abans de Crist. Se sospita de l'existència d'un neolític pre-ceràmic, fonamentalment ramader, la primera gran civilització mediterrània plenament neolítica es la denominada Ceràmica cardial. Restes de la qual es troben en un seguit de ceràmiques decorades amb impressions de de petxines d'escopinyes que apareixen tant a la costa africana com a l'europea, des de Dalmàcia a la península Ibèrica.

Durant el cinquè mil·lenni aC aquesta civilització se substituïda por un altre originada en el Danubi anomenada de ceràmica de bandes, que s'estengué pel Rin fins a la costa atlàntica.

En l'entrada d'un nou mil·lenni es produeix un canvi fonamental: al voltant del 4.000 aC apareix en el sud de Portugal la civilització dels constructors de megàlits. Aquesta civilització sobrepassa els límits de l'Edat de Pedra, ja que perdura durant el calcolític (en una fase que s'ha denominat Neo-Eneolític). Des de Portugal i altres punts de la costa atlàntica, el fenomen megalític arriba a tota l'Europa occidental, evolucionant fins a voltants del 2.500 aC. Els constructors de megàlits vivien en poblats fortificats.

Referències i notes[modifica | modifica el codi]

  1. C. J. Thomsen exposà el 1836 el sistema de les “Tres Edats” per classificar els materials prehistòrics: edat de pedra, edat del bronze i edat del ferro.
  2. Huzayyin, S. A.. Glacial and Pluvial Episodes of the Diluvium of the Old World: A Review and Tentative Correlation. Revista «Man», número 36, 1936. ISSN: 0025-1496. 
  3. Roche, Hélène. «Hadar et les industries préacheuléennes d'Afrique orientale». Bulletin de la Société Préhistorique Française, 79 , número 6, 1982. ISSN 0249-7638.
  4. 4,0 4,1 Leakey, Richard. La formación de la humanidad (volumen I). Ediciones Orbis, S.A., Barcelona., 1981. ISBN 84-7634-174-1. 
  5. Smith, Tanya M.; Tafforeau, Paul; Reid, Donald J.; Grün, Rainer; Eggins, Stephen; Boutakiout, Mohamed i Hublin, Jean-Jacques. «Earliest evidence of modern human life history in North African early Homo sapiens». Proceedings of the National Academy of Sciences, PNAS , març, 2007. doi:10.1073/pnas.0700747104.
  6. Leroi-Gourhan, André. «El Paleolítico Medio: África oriental y del sur». A: La Prehistoria. Editorial Labor S.A., Barcelona, 1980. ISBN 84-335-9309-9. 
  7. Tarradell, Miquel et al.. «Culturas paleolíticas y Mesolíticas en el África subsahariana». A: La Prehistoria, nacimiento y primeras fases de la Civilización. Editorial Montaner, Barcelona, 1979. ISBN 84-7368-022-7. 
  8. Mitchell, Peter. «The Late Pleistocene Early Microlithic Assemblages of Southern Africa». World Archaeology, Vol. 20 , No. 1, 1988. ISSN 0043-8243.
  9. Gragueb, Abdelrrazak i Mtimet, Alí. La Préhistoire de Tunisie et au Maghreb. Les Guides Alif Editions de la Mediterranée, Tunis, 1989. ISBN 9973-716-10-8. 
  10. Tarradell, Miquel. «Prehistoria del Sáhara». A: La Prehistoria, nacimiento y primeras fases de la civilización. Editorial Montaner, Barcelona, 1979. ISBN 84-7368-022-7.  (pàg. 110-121).
  11. Arambourg, Camille. «Récentes découvertes de paléontologie humaine réalisées en Afrique du Nord française (L'Atlanthropus de Ternifine - L'Hominien de Casablanca)». Third Panafrican Congress on Prehistory, Livingstone 1955, London, Chatto & Windus, Clark, J.D. i Cole, S., Eds., 1957. Pàg. 186-194..
  12. Alimen, Marie-Henriette, amb la col·laboració de José Zuate y Zuber. L'Evolution de l'Achuléen au Sahara Nord-Occidental (Saoura - Ougarta - Tabelbala). CNRS, Meudon, França, 1978. 
  13. Cagliani, Martín. «Noticia: La búsqueda del neandertal en Ceuta». (recopilació d'articles de premsa especialitzada), 2006. [Consulta: 7 de setembre de 2006].
  14. Tixier, Jacques. Le campement préhistorique de Bordj Mellala, Ouargla, Algérie. Paris, Éditions du CREP, 1976. 
  15. Chapa Brunet, Teresa y Delibes de Castro, Germán. «El Neolítico». A: Manual de Historia Universal. Tomo I. Prehistoria. Editorial Nájera, Madrid, 1983. ISBN 84-85432-06-1 (pàg. 272-274). 
  16. Les primeres excavacions permeteren estudiar les característiques racials dels esquelets badarians egipcis, arribant a la conclusió que es tractava d'un poble mestís, mig africà, mig asiàtic, cosa que induïa a pensar en una neolitizació provocada per l'arribada d'immigrants. No obstant això, els estudis del professor Eugen Strouhal han canviat por complert la visió, aquest antropòleg sosté que els badarians son negres autèntics, provinents del cor d'Àfrica.L'origen del neolític egipci segueix sent tema de controvèrsia: Strouhal, Eugen. Life of the Ancient Egyptans. University of Oklahoma Press, 1992. ISBN 0-8061-2475-X. 
  17. Aquestes dates marquen l'esdeveniment paleomagnètic d'Olduvai-Gisla, ja que sot els fòssils més antics, es troba una superfície basàltica (nomenada superfície de Mashavera, de polaritat normal) de 1.850.000 anys de antiguitat, sobre la qual restava l'estrat amb les restes humanes, lítiques i paleontològiques. I sobre d'aquest la polaritat ja era negativa, cosa que indica la fi de l'esdeveniment: Geologia de Dmanisi
  18. La indústria lítica de Dmanisi
  19. Leroi-Gourhan, André. «El Paleolítico Medio». A: La Prehistoria. Editorial Labor SA (Barcelona), 1980. ISBN 84-335-9309-9 (pàg. 27-34). 
  20. de la Torre Sáinz, Ignacio y Domínguez-Rodrigo, Manuel. «El Paleolítico Medio en el Próximo Oriente. Una síntesis regional. versión en PDF». A: Complutum 11. Universitat Complutense (Madrid), 2000. ISSN 1131-6993 (páginas 9-27). 
  21. Orígenes de los Humanos Modernos: ¿Multiregional o Fuera de África?, per Donald Johanson
  22. Holton, Nathan E.. «Tabun C2, The late migration hypothesis and Circum-Mediterranean Gene flow». A: The Tabun C2 mandible: an assessment of mandibular ramus and retromolar space morphology. Department of Anthropology of the Northern Illinois University (Dekalb, Illinois), 2002. Chapter Six. 
  23. Nazareth y Palestina hace 100 000 años, per Juan Luis Arsuaga
  24. Neanderthals and Modern Humans in Western Asia
  25. [enllaç sense format] http://faculty.smu.edu/jowillia/use_wear/use-wear_analysis.htm Lithic Use-Wear Analysis of Early Ahmarian el-Wad Points: an Example from Southern Jordan], per John K. Williams
  26. Levantine Aurignacian Technology and Subsistence, per John K. Williams
  27. Tradicionalment es considera que Europa occidental es el nucli originari del Aurinyacià, tot i que aquest aspecte s'està qüestionant. Existint dubtes vers on sorgí l'Aurinyacià i com s' estengué cap a Orient Pròxim. Belfer-Cohen, Anna y Bar-Yosef, Ofer. «The geography and chronology of carinated core chaîne opératoire». A: Core Reduction, Chaîne Opératoire, and Other Methods: The Epistemologies of Different Approaches to Lithic Analysisst. 71 ° Annual Meeting of the Society for American Archaeology, San Juan (Puerto Rico), 2006. Pàgines 3 i 4. 
  28. Detweiler, Robert; Sutherland, Jon N; Werthman, Michael S. Environmental decay in its historical context. Foresman Scott, 1973. ISBN 0673076784. 
  29. (en castellà) Se hace camino al andar (sobre l'expansió dels sers humans moderns) per Juan Luis Arsuaga
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edat de pedra Modifica l'enllaç a Wikidata