Edessa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per la ciutat grega vegeu Edessa (Grècia)

Edessa fou una antiga ciutat actualment anomenada Şanlıurfa o Urfa al sud-est de Turquia. Des del 137 aC al 244 aC fou capital del regne d'Osroene i del 1097 al 1144 fou capital d'un comtat.

La ciutat portava antigament el nom de Urhai que podria ser un nom d'origen persa derivat de Khosrov però la tradició el fa anterior als perses i podria també ser un nom siriac. El nom Edessa vindria del assiri Edessu que s'hauria imposat després de l'emigració assíria vers el 612 aC després de la caiguda de Nínive. No obstant es més probable que, com que a Edessa hi havia moltes fonts, el selèucida Seleuc I Nicàtor, vers el 290 aC, va decidir de refundar la ciutat i donar-li el nom d'Edessa, l'antiga capital reial macedònia on també hi havia moltes fonts. Antíoc IV Epifanes li va canviar el nom a Antioquia de Callirhoe, però després del seu regne va retornar al nom d'Edessa o al nom popular de Urhai. Durant Antíoc IV ja es va emetre moneda a la ciutat el que suggereix una certa autonomia i importància, però la població no era grega, i hi havia àrabs, siríacs, assiris, i altres.

Vers el 137 aC es va establir una dinastia anomenada de Bar Hawuy però més coneguda com la dinastia dels Agbar (agbàrides), nom que van portar deu dels seus reis. Els selèucides probablement van restablir el seu domini a Edessa poc abans del 132 aC; el 122 aC el rei Abdu bar Mazur es va declarar vassall del Imperi Part. El 85 aC es va proclamar a Edessa la sobirania del rei d'Armènia que va durar fins al 67 aC. Després la ciutat va estar sota influencia dels parts.

Domini romà[modifica | modifica el codi]

El 114 fou conquerida per Trajà. El seu successor Adrià la va evacuar el 118, però la regió va romandre sota influència romana. En 201 va patir una inundació.[1] El 244 el regne, que era poc mes que les rodalies de la ciutat, fou suprimit i incorporat a la província romana d'Osroene de la que Edessa fou la ciutat principal.

El 260 els sassànides van obtenir una gran victòria a la batalla d'Edessa; l'emperador Valerià I fou fet presoner, però la ciutat d'Edessa no apareix a la llista de les ocupades pels perses pel que hom suposa que o bé la guarnició romana va resistir o fou abandonada immediatament després d'una hipoteca conquesta.

Durant les persecucions de Dioclecià, emperador entre el 284 i 305, Edessa, i la regió en general, va donar alguns màrtirs essent els més coneguts Guria i Shamona. En aquest temps s'hi va introduir la secta dels maniqueus. En la seva reorganització Dioclecià va fundar a Edessa una fàbrica d'armes i equips militars especialment destinada a les legions de la frontera.

El 298 Galeri va derrotar els perses i va reorganitzar la província d'Osroene. La ciutat va esdevenir la clau d'una eventual conquesta persa de Síria i així ho deia Shahpur II (309-379) al 359. Durant dos segles Edessa fou una base romana per proveir d'homes i material altres fortaleses mes a l'est, especialment Nisibis. La província fou governada per un dux resident a Edessa (dux Osrhoenae).

El 363 Jovià va entregar Nisibis a Pèrsia i molts cristians de la regió es van refugiar a Edessa, entre ells el poeta Efraim el Siri, que va fundar un seminari conegut com "L'escola dels perses" que va esdevenir un centre de nestorianisme i la població va adoptar el monofisisme. L'escola es va haver de traslladar més tard a Nisibis (en poder de Pèrsia) per evitar les persecucions.

El 544 fou atacada pels perses que la van assetjar sense èxit. Khosrov II a la guerra amb l'imperi (603-628) la va ocupar al 609. Fou recobrada per Heracli el 628 i retornada a l'Imperi en el tractat de pau del mateix any 628.

Domini bizantí[modifica | modifica el codi]

Va romandre en mans dels bizantins només 11 anys; el governador Johannes Kateas va voler salvar el domini pagant tribut als àrabs, però fou destituït i substituït pel general Ptolemaeius que el 639 la va rendir al cap àrab que l'atacava.

Possessió del califat fou integrat en el govern de la Djazira i dintre d'aquest govern al del Diyar Mudar (junt amb Rakka, Harran i al-Karkisiya, sent una vila secundària de província que va ser coneguda com al-Ruha. El 3 d'abril de 679 un terratrèmol va destruir l'església cristiana. Vers el 686 formà un govern junt amb Harran i Sumaysat, que Ibrahim al-Ashtar va cedir en feu a Hatim ibn al-Numan. El darrer bisbe important fou Jacob d'Edessa (684-687) que va regir la seu també uns mesos el 708. Edessa fou destruïda per un terratrèmol el 718 però fou reconstruïda ràpidament.

El 737 un grec anomenat Bashir va aparèixer a Edessa i es va fer passar per Tiberies, fill de Constantí IV i encara que va aconseguir algun suport, aviat fou desemmascarat i executat a la pròpia ciutat. El 750/751 fou teatre de les lluites entre Abu Djafar i el futur califa al-Mansur d'un costat i el pro-omeia Ishak ibn Muslim al-Ukayli i el seu germà Bakkar de l'altra; els dos darrers es van rendir al saber-se la mort del califa Marwan II. es van produir noves revoltes i el 758/759 el governador d'al-Ruha, Mansur, fou executat a Rakka. El maronita Teòfil d'Edessa (mort el 785) va escriure a Edessa una història universal i va traduir llibres al siríac. Els cristians de la ciutat foren acusats de cooperar amb els bizantins, però Harun al-Rashid no va creure les acusacions que era evident que eren calumnies.

Algunes famílies nobles locals van poder evitar el saqueig de la ciutat per Nasr ibn Shabath a canvi d'un fort pagament. El 814 la ciutat fou fortificada pagant els habitants, per evitar futurs saquejos. El califa al-Mamun va enviar a la ciutat al seu general Tahir Abu l-Tayyib Dhu'l-Yaminayn i les seves forces hi foren assetjades per dos rebels però va poder resistir amb el suport dels habitants. Tahir es va trobar amb la revolta de les seves pròpies tropes i va fugir a Kallinikos, però va aconseguir atreure als rebels a la seva causa i va nomenar a Abd al-Ala governador de la ciutat; el nou governador va oprimir als habitants; el 825 governava Muhammad ibn Tahir va començar a perseguir als cristians, política seguida pels seus successors.

Els hamdànides en foren els primers governadors independents. El 942/943 els bizantins van ocupar Amida (Armènia), Arzan, Dara i Ras al-Ayn i van avançar fins a Nasibin, reclamant als habitants d'al-Ruha la Santa Imatge de Crist, que els fou lliurada amb permís del califa a canvi de l'alliberament de 200 presoners musulmans i a renunciar a la conquesta de la ciutat. El 15 d'agost del 944 la imatge entrava a Constantinoble de manera solemne i era portada a Santa Sofia. El 949/950 l'acord fou violat per l'hamdànida Sayf al-Dawla que va fer un atac des de al-Ruha contra al-Massisa. El domesticos Lleó va marxar el 959/960 contra Amida i al-Ruha que foren atacades. L'emperador Nicèfor Focas va atacar el Diyar Mudar, Mayyafarikin i Kafartutha (967/968) i al-Ruha fou cremada (octubre/novembre del 971 o 972, segurament en l'expedició de Joan Tzimiskes que fou el 972 [2]). Les tropes bizantines es van quedar a la Jazira. El 978 Ibn Hawkal diu que hi havia 300 esglésies a al-Ruha.

En aquest temps el poder local va passar als Banu Numayr, que al començament del segle XI estaven manats per Utayr que hi va instal·lar com el seu naib (delegat) a Ahmad ibn Muhammad, però després el va fer executar; això va provocar la revolta de la població i els rebels van oferir la ciutat a Nàssir ad-Dawla, emir de la dinastia marwànida (Diyarbakir) que hi va enviar a Zengi a ocupar-la (1025/1026). Després de l'assassinat de Utayr i de la mort de Zengi, Nàssir ad-Dawla va concedir al fill d'Utayr alguna torre en feu, i alguna altre al fill d'un tal Shabal.

Segons algunes cròniques el primer, i segons altres un turc nomenat governador de nom Salman (que s'hauria casat amb la vídua d'Utayr), va vendre la fortalesa d'al-Ruha i 4 pobles al protospatari bizantí Jordi Maniakes, fill de Gudelios (1030). Maniakes, que era el catepà bizanti de Samosata, va anar de nit, va sorprendre els àrabs a Edessa i es va apoderar de les altres torres. Hi fou assetjat pels emirs de Mayyafarikin (marwànida) i d'Alep però va resistir (1031) si bé la ciutat va patir severs danys (hiverns del 1030 al 1031); llavors Maniakes va poder dominar la fortalesa i la ciutat. Després Edessa (com havia estat rebatejada) fou atacada pels àrabs numayrites manats per Ibn Waththab (maig de 1036) que van fer presoner al patrici grec, i van saquejar la ciutat però foren rebutjats i els grecs van conservar la fortalesa i per la pau de 1037 li fou reconeguda a l'emperador la possessió de la fortalesa i la ciutat. A Edessa es van establir llavors milers d'armenis que en 50 anys van esdevenir majoria a la ciutat. En aquest temps les fortificacions es van reforçar. Els generals governadors d'Edessa foren Maniakes, seguit d'Apukap, i aquest del íber Βαροσβατζέ; el 1059 el catepà era Ιωάννη.

Vers 1063 va arribar a la regió de Sebastea un cos bizantí dirigit pel mercenari normand Hervé, conegut com a Francopoulos. Es va establir al districte de Thelkhum, amb el dux o catepà bizantí d'Edessa, Davatanos (o Tavatanos). Assabentats de què l'emir de Diyarbakir havia estat enverinat, Davatanos va decidir atacar Amida, però els habitants van subornar a Hervé que es va abstenir de participar en l'atac. Davatanos va morir a la lluita. Hervé es va trobar més tard amb els destacaments turcs que havien saquejat Thelkhum dirigits per un tal Yusuf, i els va derrotar completament, alliberant als captius.

Domini àrab[modifica | modifica el codi]

El governador del sultà seljúcida, anomenat el Khorasan-salar, va iniciar (1066-1067) la conquesta de les regions del sud-est d'Armènia a la vora de Sebastea. Va ocupar Thelkhum, va atacar Severak (on fou rebutjat) i altres fortaleses, algunes a la regió d'Edessa.

El 1070 un cunyat d'Alp Arslan, de nom Arisiaghi, es va barallar amb el sultà i va passar al territori bizantí i va arribar a Sebastea. Alp Arslan en va demanar l'extradició a l'imperi, però l'emperador va posar a Arisaghi sota la seva protecció. Això va provocar la guerra. Poc després Alp Arslan va ocupar Malazgird i Ardjesh ; després va ocupar Thelkhum i Ariudzathil, i finalment, amb l'ajut de Abul Uswar de Dwin, va atacar Edessa el 10 de març de 1071. Basili, el seu defensor (un búlgar o un armeni, no se segur; alguns l'identifiquen amb el fill del rei de Bulgària) va resistir heroicament. L'emperador va contraatacar. Va passar per Sebastea, on va rebre salutacions dels prínceps locals Atom i Abushal, però per foscos motius va desposseir als dos prínceps i va castigar la ciutat; després l'emperador se'n va penedir i va restaurar als prínceps i va anar a Teodosiòpolis d'Armènia. Aviat es van iniciar les operacions prèvies de la batalla de Manazkert, a Akhlat i altres llocs (estiu del 1071). Entre el 19 i el 25 d'agost del 1071 es va lliurar la batalla de Manzikert en la que els bizantins van patir una derrota total.

Encara que es va fer un tractat que establia una frontera similar a la que ja existia de facto, a la practica en els següents anys el seljúcides es van estendre per Anatòlia. Edessa, que havia de passar als seljúcides, va quedar en mans del catepà Paulos, però aquest finalment va fugir a Constantinoble i fou Basili el que va agafar el comandament; la ciutat va resistir i el 1081/1082 fou atacada per un emir de nom Khusraw sense èxit. Poc després va morir Basili i la ciutat es va sotmetre al cap armeni Smbat, però al cap de sis mesos (23 de setembre de 1083) va passar a Filaret Brachamios. El governador designat per aquest fou assassinat i els caps locals van lliurar la ciutat el 1086 al seljúcida Malik Shah I (1072-1092) que va nomenar governador a l'emir Buzan (que va governar al-Ruha i Harran), però al seu torn aquest la va perdre davant un cap local armeni anomenat Nar Sawmo el 1087, però la va tornar a recuperar.

Comtat d'Edessa[modifica | modifica el codi]

Buzan, com a dependent del sultà seljúcida, va governar fins que va morir el 1094 en lluita contra Tutush I de Síria, el general del qual, Alpyaruk, la va ocupar i quan l'anava a lliurar a les seves tropes per saquejar-la fou assassinat per una ballarina grega de nom Gali. Llavors se'n va apoderar el curopalat armeni Toros (fill d'Hethum); el 1097 va caure en mans del croat Balduí de Bouillon, que va fundar el comtat d'Edessa, que va resistir el setge d'Edessa (1098) del seljúcida Kerbogha de Mossul. Balduí va cridar a Toros a lluitar contra els seus enemics i l'armeni hi va anar i fou ben rebut però als 15 dies fou assassinat a la ciutat contra la voluntat de Balduí,.[3] el comtat d'Edessa persistí sota poder dels croats durant mig segle (1098 - 1144).

Retorn als musulmans[modifica | modifica el codi]

Després del setge d'Edessa (1144) fou ocupada per l'emir de Mossul Imad al-Din Zengi; l'octubre de 1146 els francs la van intentar recuperar dirigits per Joscelí II i Balduí de Kaysum però l'empresa no va reeixir i després de tenir-la sis dies foren expulsats per Nur al-Din Mahmud que la va saquejar i els habitants foren convertits en esclaus; Balduí va morir i Joscelí va fugir a Sumaysat. Aquesta conquesta va provocar la II Croada. A la mort de Nur al-Din va passar al seu nebot Saif al-Din Ghazi (1174). El 1175 es va sotmetre als egipcis i l'aiubita Saladí se'n va fer càrrec el 1182 i la va cedir a al-Malik al-Mansur. A la mort d'al-Àdil I (germà de Saladí) el 1218 va passar de manera efectiva al seu fill al-Àixraf Mussa Sharaf al-Din (junt amb Harran i Akhlat), que des de 1229 fou emir de Damasc.

El juny de 1234 fou ocupada per Ala al-Din Kaykubad I i els habitants deportats a Àsia Menor; però al cap de quatre mesos fou reconquerida per al-Kàmil ibn al-Àdil (1218-1238) el sultà aiubita. El 1244 els mongols van passar per la regió sense atacar la ciutat, però el 1260 fou ocupada pels mongols d'Hulagu (es va sotmetre sense lluita igual que Harran, en canvi Sarudj va voler resistir i els habitants foren tots morts) i va quedar dins els dominis dels il-Khan.

El 1321 Abu l-Fida ja l'esmenta en ruïnes però encara el 1340 al-Mustawfi diu que hi havia alguns edificis en peus i habitats. Va passar a Tamerlà el 1393 i vers el 1400 s'havia reconstruït (procés segurament iniciat abans de la conquesta tamerlànida); de Tamerlà va seguir en mans dels seus successors i després fou dels Ak Koyunlu i dels Ramazanoğulları. Els primers anys del segle XVI fou ocupada pel safàvida Ismail I i finalment va passar als otomans el 1517 (en algunes fonts el 1537).

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edessa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Ross, Steven K. Roman Edessa: Politics and Culture on the Eastern Fringes of the Roman Empire, 114 - 242 C.E. (en anglès). Routledge, 2000, p. 57. ISBN 0203991974. 
  2. alguns autors suggereixen una confusió amb Emesa o Homs, però aquesta fou cremada el 969
  3. Thomas Asbridge, The First Crusade: A New History, p.190 (anglès)

Coord.: 37° 09′ N, 38° 48′ E / 37.150,38.800