Edicte de Caracal·la

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Es coneix com edicte de Caracal·la o igualment Constitutio Antoniana a la proclama imperial de l'any 212 promulgada per l'emperador Lucius Septimius Bassianus, Caracal·la, de la dinastia Severa. Aquest va ser un dels documents amb més trascendència de la història de Roma i possiblement de l'antiguitat, ja que principalment estenia el dret de ciutadania romana a tots els homes lliures de l'imperi.

La nova llei va estendre el concepte de ciutadà romà, amb tots els seus deures i drets, a tots els homes lliures de l'Imperi Romà, amb l'excepció dels dediticii, habitants de ciutats que o bé havien ofert una gran resistència a ser conquerides abans de capitular o bé no ho havien fet. Les dones dels homes lliures passaven a tenir els mateixos drets que les dels ciutadans.

Extracte de l'edicte[modifica | modifica el codi]

« [...] puc manifestar el meu agraïment als déus immortals que em protegeixen [...] considero, aleshores, que puc [...] servir a la seva grandiositat [...] fent participar amb mi en el culte dels déus a tots els qui pertanyen al meu poble. Per tant, concedeixo a tots els peregrinus que estan sobre la Terra la ciutadania romana [salvaguardant els drets de las ciutats] amb l'excepció dels dediticii. És legítim que el major nombre no només estigui sotmès a totes les càrregues, sinó que també estigui associat a la meva victòria. Aquest edicte serà [...] la sobirania del poble romà. »
— Cèsar Marc Aureli Sever Antoní August

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Dió Cassi, Història de Roma.