L‘edicte de Nantes, firmat el 13 d'abril de 1598 pel rei Enric IV de França, va ser un decret que va autoritzar la llibertat de culte, amb certs límits, als protestants calvinistes. La promulgació d'aquest edicte va posar fi a les Guerres de religió que van convulsar la França durant el segle XVI i el punt culminant de les quals va ser la massacre del dia de Sant Bartomeu de 1572. Enric IV, també protestant, es va convertir al catolicisme per poder accedir al tron. El primer article és un article d'amnistia que posava fi a la guerra civil:
| « |
Que la memòria de totes els esdeveniments ocorreguts entre uns i altres després del començament del mes de març de 1585 i durant els seus convulsos precedents, fins al nostre adveniment a la corona, quedin dissipats i assumits com a cosa no succeïda. No serà possible ni estarà permès als nostres procuradors generals, ni a cap altra persona pública o privada, en cap temps, ni lloc, ni ocasió, sigui aquesta la que sigui, fer menció d'això, ni processar o perseguir a cap cort o jurisdicció a ningú per aquest motiu.[1] |
» |
L'edicte de Nantes, que va posar fi al període borrascós de les guerres de religió a França, no és el primer text d'aquest tipus promulgat en aquest país. Després de les dissensions constatades en els últims quatre decennis, Carles IX va firmar l'edicte de Sant Germà, també anomenat edicte de gener, el 17 de gener de 1562, que contenia el mateix esperit que l'edicte de Nantes, acordant la llibertat de culte als protestants a Saint-Germain. El mateix pot trobar-se a l'edicte d'Amboise (19 de març de 1563) que reduïa els drets als gentilhomes. Igualment, la Pau de Saint-Germain (8 d'agost de 1570), pactava la llibertat de consciència, la llibertat de culte i quatre places fortes: La Rochelle, Cognac, Montalban i La Charité-sud-Loire per als protestants. La diferència entre aquests texts i l'edicte de Nantes, rau que aquest va ser aplicat gràcies a l'autoritat d'Enric IV, que el va imposar.
A determinades ciutats, com Bordeus, Grenoble i Castres, els protestants eren jutjats per tribunals en els quals la meitat dels jutges eren també protestants. En altres, com París, Rouen, Dijon, Tolosa i Lió, el culte estava prohibit, mentre que en altres, com Saumur, La Rochelle, Montalban o Montpeller es permetia el culte. L'historiador francès Pierre Miquel[2] explica que
| « |
els catòlics que volien practicar la fe dels seus pares no podien anar a l'església: estava destruïda, o la porta vigilada per dos piquets, per ordre d'un cap protestant |
» |
.
- ↑ Enric IV. «Édit de Nantes» (en francès). [Consulta: 16-12-2008].
- ↑ Miquel, Pierre. Édit de Nantes (Preface). Florida (EUA): Mille Poètes LLC.
Enllaços externs [modifica]
PDF
PDF
