Eduard Marquina i Angulo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Eduard Marquina

Retrat d'Eduard Marquina
Naixement Eduard Marquina i Angulo
21 de gener, 1879
Barcelona, Barcelonès
Defunció 21 de novembre de 1946
Nova York, Estats Units
Ocupació Escriptor

Eduard Marquina i Angulo (Barcelona, 21 de gener, 1879 - Nova York, 1946) fou un escriptor català.

Sintesi[modifica | modifica el codi]

Inicià la seva activitat literària com a col·laborador de les revistes Pèl & Ploma i Joventut. El 1902 es traslladà a Madrid on començà a escriure obres de teatre de tema històric en un estil que recrea el teatre romàntic de Zorrilla, com En Flandes se ha puesto el sol o Las hijas del Cid. També fou autor de lletres per a sarsueles. Als Quatre Gats, d'on era assidu contertulià, féu lectures d'algunes de les seves obres.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Despré de fer els seus primers estudis a la seva ciutat natal, es dedicà, sent molt jove, al periodisme, escrivint cròniques per La Publicitat de Barcelona, i dedicant totes les estones lliures al cultiu de la poesia. El 1899 publicà la seva primera obra, un poema en forma dramàtica, escrit en col·laboració amb Lluís de Zulueta, que portava el títol de Jesús i el diable. El 1900 donà a la impremta les seves Odes, que van merèixer un detingut estudi de Juan Valera, publicant vers aquests dos articles: La irresponsabilitat de los poetas i La purificación de la poesia, que figuren en la seva obra El superhombre y otras novedades i on i diu, referint-se a Marquina:

« <A pesar del tema constante que presta unidad a las Odas, no puede negarse que el poeta acierta a evitar la monotonia y qye hay bastante variedad en sus cuadros. La hermosura y fertilidad de los campos están bien sentides y, á menudo, dichosamente expresadas. Viva i honda es casi siempre la percepción que el poeta tiene de lo grande y de lo Hermoso de la naturaleza, y no pocas veces sabe comunicarnos el propio sentimiento suyo que en las Odas de don Eduardo Marquina se revelan muy envidiables Prendas de poeta lírico, no hubiera disertado tanto con ocasión de su lectura. Cuanto hay en elles de Bueno procede del propio ser del poeta. Y cuanto en ellas pueda censurarse nace de la escuela que sigue y del empeño de superar y de extremar sus rarezas, tanto en el sentir y en el pensar como en el estilo o modo de expresarse.> »

Algunes d'aquestes Odas, i especialment a Cantos de la vendimia, s'anaren publicant solts el 1899, en La Publicitat, de Barcelona, i en El Diario Catalán de la mateixa ciutat, conforme anaven apareixent, un implacable crític anònim les estudiava amb tanta independència com mordacitat.

Des dels cèlebres Solos i Paliques de Leopoldo Alas, no es registrava en la història de la crítica literària espanyola una dissensió més aclaparant vers un autor. En efecte, Marquina, en les seves Odas, usava i abusava de la metàfora amb unes audàcies de comparació i uns trops tan estrafolaris i inversemblants, que, llegida desapassionadament la crítica d'aquestes, l'autor no pot menys que preguntar-se on poden conduir tals excessos d'expressió dintre d'un gènere que exigeix sempre la serena selecció de les formes més clares, pròpies i equilibrades d'expressar la bellesa per mitjà de la paraula.

Trasllat a Madrid[modifica | modifica el codi]

Eduard Marquina vist per Ramon Casas (MNAC).

Als dinou anys i amb el producte de les seves Odas, el poeta es traslladà a Madrid, on trobà la protecció de Valera, que l'animà a continuar en la seva empresa, publicant el 1901 dos nous llibres de poesies: Eglogas i Las Vendimias. El 1902, mercès a la protecció de Chapí, aconseguí estrenar a Madrid un drama, El Pastor, primera temptativa teatral, que no despertà cap mena d'interès, estrenant al cap de poc una sarsuela amb música de Gay titulada Agua mansa.

Marxà a París, de corresponsal d'España Nueva, i durant una temporada restà encarregat direcció d'aquest diari, fins que el 1908 assoli estrenar Las hijas del Cid. Anteriorment havia estrenat la sarsuela La vuelta del rebaño (1903), amb música de Gay; els drames La risa de Grecia (1905 i Benvenutto Cellini, i publicat dos llibres de versos: Elegias i Vendimias (1909). Gómez de Baquero, parlant d'aquesta ultima obra en la España Moderna, diu el següent:

« <Entre els nous poetes, Marquina no és tan sols un dels més notables, sinó un dels més interessants; és dir, dels que més conviden a l'estudi i major matèria li ofereixen en les seves obres. Marquina és un dels poetes més personals, dels que menys s'assemblen a d'altres, i menys influïts es mostren per les tendències dominants en la poesia contemporània. No és un modernista ni un clàssic. Poeta molt del seu temps, és modern, abans de tot, en aquesta facultat de comprendre totes les èpoques i estils de l'art, que fan de l'hora actual una hora sincrètica, de múltiples renaixements, en que tota la història humana reviu al nostre voltant sense divorciar-nos del present, oferint-nos el seu espectacle, la seva emoció, i el seu aroma llunyà. Però, en ésser modern, Marquina, no participa dels morbosos extraviïs d'una gran part de la lírica contemporània. Poeta civil, poeta d'idees, també poeta d'amor fort i honest, d'amor les quals guirlandes adornen l'altar familiar, els assumptes de la seva poesia són robustos i virils. La seva inspiració no és solitària, ni es tanca en les llars interiors; surt gustosa a l'espectacle del món, i acompanya amb la seva vibració a les figures i a les escenes que desfilen per l'escenari del drama humà.> »

I aquest judici de Gómez Baquero era ratificat per James Fitzmaurice-Kelly, que en la seva obra Historia de la Literatura Española, qualifica la poesia de Marquina d'<obres d'inspiració sana, fresca i briosa.>

Autor dramàtic[modifica | modifica el codi]

L'estrena el 1908 del drama Las hijas del Cid, premiat per Academia Española, fou el principi de la seva carrera com a autor dramàtic, estrenant el 1910 Doña María la brava, i el 1911 En Flandes se ha puesto el sol, la seva obra més aplaudida, i una de les seves obres més patriòtiques. També el 1911 estrenà La Alcaldesa de Pastrana, i en els anys successius va estrenar les obres següents:

  • El Rey Trovador, (1912).
  • Cuando florecen los rosales, (1913) en prosa.
  • Por los pecados del Rey, (1913).
  • El retablo de Agrellano, (1913).
  • La Hiedra, tragèdia en prosa (1914).
  • Las flores de Aragón, (1915).
  • El Gran Vapitán, (1916).
  • El último dia, drama en un acte.
  • Una mujer, drama en tres actes i en prosa.
  • La extraña, drama entres actes, en prosa (1921).
  • Alondra, drama en tres actes, en prosa.
  • Ebora, tragèdia en tres actes, en vers.
  • Don Luis Mejia, drama en tres actes i un epíleg, en vers, amb col·laboració amb A. Fernández Catá.
  • La vida es mia, drama, (1928).
  • La dueña del mundo, comèdia dramatica.
  • El camino de la felicidad, comèdia poètica entres actes i envers en col·laboarió amb Gregorio Martínez Sierra (1929).
  • Salvadora, drama rural en tes actes, en vers.
  • Sin horca ni cuchillo, drama basat en l'època medieval.
  • El monje blanco subtitulada per l'autor com a <retaules de llegenda primitiva> i que li reportà un gran triomf l'any 1930.
  • Fuente escondida, (1931).

El teatre històric de Marquina va restar jutjat amb molt d'encert per Gómez Baquero en la seva obra La España Moderna.

A més de les obres citades, va publicar les següents:

  • Emporium, òpera, amb música d'Enric Morera (1906).
  • El abanico duende, comèdia musical amb col·laboració amb Amadeu Vives.
  • La morisca, òpera amb música de Pahissa (1919).
  • El Delfin, sarsuela en col·laboració amb Salmerón.
  • Alimaña, comèdia en quatre actes, en prosa.
  • Don Diego de Noche, comèdia en tres actes, en prosa.
  • La princesa juega, comèdia poètica en dos actes, en prosa.
  • La morisca, comèdia (1918).
  • El pavo real, comèdia poètica en tres actes, en vers.
  • Rosa de Francia, joc de comedies en quatre actes, en vers, amb col·laboració amb Luis Fernández Ardavin
  • Una noche en Venècia, comèdia poètica en tres actes, en vers.
  • El pobrecito carpintero, conte de poble en quatre actes, en vers, que li'n valgué el premi Piquer de l'Academia Espanyola.
  • El Gavilán de la espada,
  • Cantiga de Sarrana.
  • El antifaz.
  • La Caramba.
  • La Monja Teodora, (aquestes quatre últimes totes elles peces dramàtiques col·leccionades en un volum publicat el 1914 amb el titol de Tapíces viejos).

La novel·la[modifica | modifica el codi]

Malgrat que Marquina va veure la seva activitat embargada per la seva labor poètica i teatral, també va cultivar la novel·la, i en aquest gènere literari es mostrà sempre admirable en l'estudi de l'ambient i de personatges. I cal citar entre elles:

  • Almas anónimas.
  • Las dos vidas.
  • La caravana.
  • Beso de oro (1917).
  • Almas de mujer.
  • El beso en la herida.
  • Maternidad, Barcelona (1917).
  • Agua en cisterna.
  • El destino cruel.
  • Adán y Eva en el dancing, (1926), etc...

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Va traduir entre d'altres les obres completes de Guerra Junqueiro.

Encara que l'ambient regnant a Espanya no era propici a la seva producció, Marquina continuà durant la República portant les seves obres a escena amb la mateix freqüència de sempre. El !932 estrenà el poema Era una vez en Bagdad...; la comèdia entres actes Los Julianes i l'estampa biogràfica Teresa de Jesús, comèdia en vers. Quan el 1934 es despertà el furor antireligiós i el públic se sentia envoltat per l'exaltada demagògia, Marquina continuà impertorbable la seva labor sense fer concessions al criteri polític dominant. Aquell any fou elegit president de la Federació d'autors Dramàtics i Músics, per l'XIè Congrés celebrat a Varsòvia, i de retorn a Espanya emprengué la tasca d'adaptar a l'escena moderna La Dorotea de Lope de Vega, i poc temps després marxà a lArgentina, on el sorprengué la guerra civil espanyola. A Buenos Aires postulà eficaçment a favor del bàndol franquista i publica un llibre de poemes titulat Por el amor a Espanya. L'agost de 1938 retornà a la llavors nomenada <zona nacional>, i el novembre del mateix any a Burgos fou nomenat president de la Junta Nacional de Teatros y Música. President de la Sociedad General de Autores de España i elegit acadèmic de la Real de la Lengua el 1939, a l'any del seu ingrés en la Reial Acadèmia, estrenà el drama en vers La Santa Hermandad, i el 1941 apareix la seva obra Los tres libros de España, en el que fa un resum històric de la vida civil i política de les idees i sentiments públics.

El 1943 se li atorgà la insígnia de l'Orde d’Alfons X el Savi i el gener de 1946 la seva ciutat natal l'imposava en un solemne acte la Medalla d'Or de Barcelona. Poc temps després era anomenat ambaixador extraordinari per assistir a la cerimònia de presa de possessió del president de la República de Colòmbia, i complida aquesta missió, visità altres repúbliques hispanoamericanes, en les que hi donà conferències i recitals poètics. Després es traslladà als Estats Units, on sofrí una pulmonia, i quan es trobava en franc restabliment mori d'una afecció cardíaca. El cadàver fou portat a Espanya, i l'enterrament, celebrat a Madrid, adquirí el caràcter de sentida manifestació de dol nacional.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (Mendoza, 1995), núm. 114

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eduard Marquina i Angulo