Edulcorant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Es coneix com edulcorant a la substància que proporciona a un aliment un gust dolç.[1] A més de la sacarosa (el sucre comú), són d'ús corrent edulcorants com la sacarina, l'aspartam, el ciclamat, la taumatina, etc., tot i que la seva naturalesa química no té res a veure amb els sucres naturals.

Els edulcorants poden ser de dos tipus, artificials, com la sacarina, ciclamats, etc., que no aporten calories, i naturals com la fructosa, el sorbitol, etc., que sí que ho fan, encara que menys que la glucosa.[1] Els edulcorants tenen interès en dietes hipocalòriques per a malalties com la diabetis mellitus i l'obesitat. Convé sempre llegir la composició dels edulcorants que estan en el mercat, ja que gairebé sempre solen ser barreges de diversos productes, i així saber allò que un pren.

Tipus d'edulcorants[modifica | modifica el codi]

Sucres[modifica | modifica el codi]

  • Fructosa. Sol conèixer-se com "sucre per a diabètic". S'utilitza en l'elaboració de postres i productes per a diabètics. Té un poder edulcorant 1,7 vegades comparat amb el de la sacarosa o sucre de taula.
  • Glucosa. Component de la sacarosa i, bàsicament, el que alimenta les cèl·lules.
  • Sacarosa Sucre de taula, majorment obtinguda de la remolatxa (que conté un 15%) o de la canya de sucre (25% de contingut en sacarosa).

Substituts naturals del sucre[modifica | modifica el codi]

Poliols[modifica | modifica el codi]

  • Lactitol o E-966. Edulcorant artificial baix en calories. S'empra per a confeccionar dolços baixos en calories. És un edulcorant recomanable en la diabetis. Menys dolç que la sacarosa però més estable que l'aspartam.
  • Sorbitol o E-420. És un poliol que té els mateixos avantatges i inconvenients que la fructosa, però pot causar diarrea si es consumeix en excés. És l'edulcorant que contenen generalment els xiclets "sense sucre". No ha de prendre's més de 5 xiclets al dia. En el fetge pot transformar-se en glucosa i fructosa.
  • Xilitol o E-967. Poliol d'intensitat de sabor dolç idèntica a la sacarosa, molt utilitzat en la indústria de les llaminadures, i xiclets, té un efecte de refredament en el paladar.

Altres[modifica | modifica el codi]

  • Glucòsids d'esteviol (E-960) extrets de la Stevia. Endolceixen 300 vegades més que el sucre.

Substituts artificials del sucre[modifica | modifica el codi]

  • Acesulfam de potassi o E-950. No és metabolitzat per l'organisme i endolceix 200 vegades més que el sucre.
  • Aspartam o E-951. És dels més recents, i el seu poder edulcorant s'aproxima a la sacarina, encara que se li atribuïx la generació de tumors cerebrals, ceguesa i convulsions, havent-se demostrat mitjançant assajos clínics a nivell mundial que no era cert. El seu consum està molt estès en les grans empreses.
Està prohibit als individus que pateixen de fenilcetonúria. Perd capacitat edulcorant quan se'l sotmet a temperatures superiors a 30 °C (o més baixes) de forma prolongada. El seu poder edulcorant és 200 vegades superior al de la sacarosa. Una cullerada d'aquest edulcorant sols aporta 2 calories a la dieta. És una font important de fenilalanina i manitol, l'excés dels quals pot produir trastorns com diarrea, tot això a causa d'un desequilibri basat en l'acció del manitol, té a veure amb l'absorció aquosa per part de l'intestí prim.
  • Ciclamat o E-952. Amb un poder edulcorant 50 vegades superior al del sucre. El Còdex Alimentari ho inclou com additiu alimentari. Els ciclamats estan prohibits als Estats Units, Japó, Anglaterra i França. El seu ús està contraindicat en nens i embarassades.
  • Sacarina o E-954. Prohibit a França i Canadà. En Estats Units és obligatori fer constar en les etiquetes dels productes que la continguin que aquest additiu és nociu per a la salut. S'ha demostrat que a dosis habituals no és tòxic (menys de 2,5 g al dia). Un flascó de sacarina líquida ha de durar almenys un mes. No està aconsellada en dones embarassades.
  • Sucralosa o E-955. Va Ser descoberta el 1976. Es fabrica a partir del sucre, i és 600 vegades més dolça que aquest. Més de 100 estudis científic asseguren que pot ser consumida per qualsevol persona. A més, en 1990 va ser aprovada per l'Administració d'Aliments i Fàrmacs (FDA) dels Estats Units.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Edulcorant». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]