Edward Sapir

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Edward Sapir
Edward Sapir.jpg
Edward Sapir
Naixement 26 de gener de 1884
Lębork, Polònia
Mort 1939
Nacionalitat EUA
Es coneix per Hipòtesi Sapir-Whorf
Classificació llengües ameríndies
Camp científic Lingüística
Antropologia
Institució Canadian Geological Survey, Universitat de Chicago, Universitat de Yale

Edward Sapir (1884–1939), lingüista i antropòleg estatunidenc, fou una figura cabdal en la institucionalització de la lingüística i l'antropologia als EUA i al Canadà. Com a antropòleg, fou continuador de l'escola de Franz Boas, el relativisme cultural, i se'l considera el lingüista de l'antropologia boasiana. Fundà l'antropologia acadèmica al Canadà i formà multitud de deixebles en lingüística ameríndia i treball de camp a Ottawa, Chicago i Yale. Com a lingüista, s'interessà per la psicologia, la tipologia i la comparació lingüístiques i escrigué un llibre divulgatiu que ha perdurat com a clàssic de la disciplina: Language: An Introduction to the Study of Speech[1]. Estudiós dels pobles amerindis, fou l'autor d'una classificació de les famílies lingüístiques nord-americanes que es mantingué vigent durant bona part del segle xx. El seu nom ha quedat associat a la hipòtesi Sapir-Whorf i a la consideració igualitària de totes les llengües, com a aplicació a la lingüística del concepte boasià de cultura.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infància[modifica | modifica el codi]

Edward Sapir va néixer el 26 de gener de 1884 a Lauenburg in Pommeren (Prússia), actualment Lębork (Polònia). Els Sapir eren jueus lituans, de llengua familiar jiddisch, i el pare, Jacob David Sapir, exercia de cantor —cantaire i auxiliar en els oficis religiosos de la sinagoga—, activitat que obligava la família a canviar sovint de residència. El 1890 la família s'instal·là als EUA, primer a Richmond (Virgínia) i després a Nova York, on visqueren en la pobresa gràcies a la botiga que la mare, Eva Seagal Sapir, regentava.

Formació[modifica | modifica el codi]

Gràcies a l'excel·lència acadèmica, va rebre una beca que li permeté cursar els estudis secundaris i accedir a la Universitat de Columbia. Hi estudià filologia germànica i lingüística comparada i entrà en contacte amb l'antropologia cultural i Franz Boas, la figura intel·lectual més influent en la seva carrera. El seu interès per l'antropologia el conduí a fer treball de camp i a immergir-se en l'estudi de les llengües ameríndies, interès que ja no abandonaria en tota la seva vida. Féu treball de camp amb les comunitats chinook, takelma i chasta costa, n'elaborà gramàtiques i presentà la seva tesi doctoral sobre la llengua takelma. El 1907, es desplaçà a Califòrnia per estudiar la llengua yana a petició de l'antropòleg boasià Alfred Kroeber i el 1908 obtingué una plaça docent a la Universitat de Pennsilvània, on ensenyà etnologia i lingüística ameríndia. En aquesta època també féu treball de camp i estudià les llengües catawba, ute i paiute.

Franz Boas

Ottawa[modifica | modifica el codi]

El 1910 acceptà una oferta del Canadian Geological Survey d'Ottawa per tal de fer recerca en l'àmbit dels pobles amerindis i d'assentar les bases de l'antropologia acadèmica al Canadà, ja que la disciplina no hi estava tan institucionalitzada com als EUA. S'instal·là al Canadian Museum of History i en aquells anys assolí la maduresa i la independència personal i professional. Creà la Divisió Antropològica d'acord amb el model i el programa boasià, organitzà exposicions etnològiques, recopilà objectes de la cultura material ameríndia, formà investigadors en antropologia lingüística i ell mateix féu treball de camp amb els nootka. Durant aquells anys els seus interessos s'ampliaren cap als camps de l'estètica, la psicologia i les relacions entre cultura i personalitat. Un dels encàrrecs que tenia era elaborar el mapa dels pobles indígenes i, fruit d'un vast treball comparatiu, elaborà la famosa classificació de les llengües ameríndies en sis famílies. A Ottawa escrigué la seva única obra adreçada a una audiència general, Language: An Introduction to the Study of Speech, de 1921, que ha esdevingut un clàssic de la literatura lingüística. També participà en la vida pública del país, com els altres antropòlegs boasians, i intervingué a favor dels drets socials i culturals dels pobles indígenes en diverses controvèrsies, també en contra de la prohibició del potlatch.

Ruth Benedict

Vida personal[modifica | modifica el codi]

Es casà amb una cosina segona per part de pare, Florence Delson, també jueva, lituana i culta. El matrimoni tingué tres fills: Herbert Michael (1913), Helen Ruth (1914) i Philip (1916). El 1921, Florence emmalaltí i morí el 1924. En l'etapa canadenca, Sapir també cultivà la poesia, una de les seves grans passions, i publicà alguns poemes amb pseudònim. Durant aquests anys mantingué una estreta relació amb Ruth Benedict, també antropòloga deixeble de Boas. Els unia l'interès per les relacions entre cultura, estètica i personalitat i, sobretot, l'afecció d'ambdós a la poesia. A més a més, Benedict acudí a Ottawa per ajudar la família durant la malaltia de Florence. La relació, molt intensa en alguns moments, no passà del pla intel·lectual i poètic i s'anà refredant, sobretot a causa de cert puritanisme moral en qüestions de gènere per part de Sapir.[2] Posteriorment, Sapir tingué una breu aventura amb Margaret Mead, al seu torn deixeble i amant de Ruth Benedict, però s'interrompé a causa de la marxa de Mead a fer treball de camp a Samoa i del segon matrimoni de Sapir.[2]

Chicago[modifica | modifica el codi]

Després d'enviudar, acceptà una oferta per anar a Chicago i abandonà el Canadà el 1925. A la Universitat de Chicago, en una etapa de molta activitat acadèmica i intel·lectual, es dedicà a la formació d'estudiants en lingüística ameríndia. Coincidí amb Leonard Bloomfield, l'altra gran figura de la lingüística americana de la primera meitat del s. xx, també germanista i estudiós de les llengües ameríndies. El 1926 es casà en segones núpcies amb Jean Victoria McClenaghan, canadenca, amb qui tindria dos fills més: Paul Edward (1928) i James David (1932).

Yale[modifica | modifica el codi]

El 1931, es vinculà a la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut. Hi fundà el departament d'antropologia i hi formà estudiants en lingüística ameríndia. Entre els seus alumnes cal destacar Benjamin Lee Whorf (1897-1941), conegut per les seves idees sobre el determinisme lingüístic, i Harry Hoijer (1904-1976), que batejaria les idees de Whorf amb el nom d'hipòtesi Sapir-Whorf.

Edward Sapir morí el 1939 a New Haven, a l'edat de cinquanta-cinc anys, després d'una sèrie d'atacs de cor.

Contribucions a la lingüística[modifica | modifica el codi]

Sapir fou una figura cabdal en la institucionalització acadèmica i la professionalització de la lingüística als EUA. Aquest procés es bastí sobre la base de la filologia germànica i l'antropologia americanista, justament les dues especialitats tant de Sapir com de Bloomfield. Participà en la fundació de la Linguistic Society of America (1925) i en la seva revista, Language, i també fou director de la International Auxiliary Language Association (1930-1931). Les seves contribucions teòriques més destacades foren en el camp de la lingüística ameríndia, en què féu descripcions gramaticals de diverses llengües i establí la classificació en sis famílies de les llengües indígenes, i en la divulgació lingüística gràcies al seu llibre Language: An Introduction to the Study of Speech (1921).

Language és una obra divulgativa, adreçada a un públic ampli, però al mateix temps és una contribució molt personal. Malgrat la brevetat, abasta la majoria dels camps de la lingüística i alguns d'una mica més enllà: fonologia, morfologia, sintaxi, tipologia lingüística, psicologia, dialectologia, sociolingüística, història, psicologia, estètica, processos de canvi i de contactes lingüístics, cultura... Destaca per un enfocament universalista i humanista, amb una forta presència de l'autor en el text, amb una sensibilitat molt moderna i una gran consciència cívica.

Classificació de les llengües ameríndies[modifica | modifica el codi]

Edward Sapir fou l'autor d'una classificació de les llengües ameríndies que tingué vigència durant quatre dècades. Era un expert tant en la descripció sincrònica de llengües com en la comparació diacrònica, gràcies a la seva experiència en el treball de camp i als seus amplíssims estudis de lingüística comparativa. A més a més, treballà amb multitud de dades recollides per altres investigadors i tenia un temperament sintètic i multidisciplinari. Amb aquest bagatge, emprengué la tasca de revisar la classificació de les famílies lingüístiques ameríndies aleshores vigent. Aquesta qüestió no era purament acadèmica, sinó que tenia efectes pràctics, ja que era el criteri que es feia servir, per exemple, per assignar reserves a les comunitats indígenes. La classificació en vigor era de 1891, obra de John Wesley Powell, i comprenia cinquanta-cinc llengües. Sapir proposà una classificació de sis famílies i vint-i-tres llengües. Publicà la seva proposta a Science el 1921, i esdevingué un article de l'Enciclopèdia Britànica. Aquesta proposta, coneguda amb el nom de les Sis Unitats, fou la canònica durant bona part del segle, fins que la lingüística moderna, completament desvinculada de l'etnologia, en féu d'altres (Campbell i Mithun el 1979 i Greenberg el 1987), tot i que sense esmenar del tot la proposta sapiriana.

Sapir també sostenia l'origen asiàtic d'almenys una de les sis famílies. És la idea coneguda com hipòtesi indoxinesa. Hi treballà força i s'interessà pel tibetà i per les llengües polinèsies, però no s'atreví a publicar res explícitament per por d'una reacció desfavorable.[2]

La hipòtesi Sapir-Whorf[modifica | modifica el codi]

El nom de Sapir ha quedat entrelligat amb la polèmica teoria relativista coneguda com hipòtesi Sapir-Whorf, força discutida en l'àmbit acadèmic. Aquesta hipòtesi sosté que el llenguatge determina el pensament: la manera de categoritzar la realitat i, per tant, la conceptualització que se'n fa depenen de cada llengua particular. És a dir, la llengua delimita les condicions mateixes de possibilitat del coneixement: què es pot pensar i de quina manera. És doncs un determinisme lingüístic del pensament i, alhora, un relativisme cultural extrem, que comportaria una incommensurabilitat del pensament entre comunitats lingüístiques i que suposa portar a l'extrem les idees de Humboldt i Boas. Ara bé, la filiació sapiriana d'aquesta hipòtesi està en entredit, tant en el sentit literal com en l'intel·lectual.

Participació[modifica | modifica el codi]

Sapir no hi tingué cap implicació material, ja que Benjamin Lee Whorf elaborà la seva teoria durant la malaltia del mestre i la publicà un cop mort aquest. És un fet contrastat que Sapir ni la conegué ni, per tant, pogué subscriure-la o rebatre-la.[2] Concretament, la formulació aparegué a «The Relation of Habitual Thought And Behavior to Language»,[3] un article panegíric de 1939 dedicat a Sapir. A més a més, Whorf també morí prematurament poc després de Sapir, sense poder defensar la tesi ni aclarir-ne la filiació. De fet, el nom d'hipòtesi Sapir-Whorf fou encunyat molt després de la mort de Whorf: concretament el 1954, per Harry Hoijer, un alumne de Whorf. La seqüència genealògica de la teoria, doncs, és la següent: Whorf publicà la seva proposta un cop mort Sapir, i Hoijer la batejà un cop mort Whorf. En tots dos casos, a més, les aportacions es feren en homenatges pòstums als difunts.

Filiació intel·lectual[modifica | modifica el codi]

Sapir havia tractat la qüestió de manera tangencial i havia suggerit opinions contradictòries segons el problema que tractés: tant l'autonomia del llenguatge respecte de la cultura com la dependència o el condicionament apareixen en les seves obres. El text de Sapir que se sol prendre com a germen de la hipòtesi és un fragment de «Conceptual categories in primitive languages»,[4] en què afirma que el llenguatge esdevé un sistema conceptual que condiciona tota experiència, i que les categories gramaticals són imposades a la realitat «per la pressió tirànica que la forma lingüística exerceix respecte de la nostra orientació vers el món. En la mesura en què les llengües discrepen àmpliament en la seva sistematització dels conceptes fonamentals, tendeixen a ser només remotament equivalents entre si com a mecanismes simbòlics i són, de fet, incommensurables.».[4][5] D'altra banda, en altres textos, com a El llenguatge mateix, sosté l'autonomia del llenguatge respecte de la cultura. Així, considera que la llengua és tan sols la «vestidura formal» dels pensaments i dels sentiments: «és fàcil de demostrar que la llengua i la cultura no estan intrínsecament associades. Llengües totalment inconnexes comparteixen una cultura, llengües íntimament relacionades —fins i tot una sola llengua— pertanyen a esferes culturals diferents» [6]. En el mateix llibre, tracta força directament la qüestió del determinisme lingüístic i sembla refutar-lo: «És impossible de demostrar que la forma d'una llengua tingui la més petita connexió amb el temperament nacional»[7]. «Tampoc no puc creure que la cultura i la llengua estiguin causalment relacionades en cap sentit real»[8].

L'opinió dels experts[modifica | modifica el codi]

Els historiadors de la lingüística no coincideixen a relacionar el pensament de Sapir i la hipòtesi Sapir-Whorf, encara que sí que tendeixen a desvincular-lo de la formulació amb què s'ha popularitzat. Així, Tuson en algun moment atribueix una concepció forta a Whorf i una d'atenuada a Sapir,[9][10] i en d'altres l'en desvincula [11].[9] Per Robins, en canvi, la hipòtesi ja era present en essència en les idees de Sapir (i en les de Herder i Humboldt).[12] Regna Darnell, biògrafa de Sapir, constata que havia sostingut punts de vista diferents segons el focus del seu interès, no tanca del tot la qüestió i diu que cal més recerca[13]. En general, doncs, el pensament de Sapir no fou prou unitari per extreure'n una conclusió taxativa en aquest punt.

La hipòtesi fou sotmesa a dures crítiques des de l'àmbit acadèmic, i fou bandejada del tot amb el triomf del paradigma universalista proposat per Chomsky. Això no obstant, a partir de finals dels vuitanta, amb el sorgiment de la lingüística cognitiva, hi ha hagut certa reivindicació del relativisme lingüístic per part d'autors com Lakoff, Gumperz, Levinson o Slobin.

Obres principals[modifica | modifica el codi]

Llibres[modifica | modifica el codi]

  • Sapir, E.; Swadesh, M. (1939). Nootka Texts: Tales and ethnological narratives, with grammatical notes and lexical materials. Philadelphia: Linguistic Society of America. ISBN 0-404-11893-3. ASIN: B000EB54JC.
  • Sapir, E.; Mandelbaum, D., ed.(1949) Selected writings in language, culture and personality. Berkeley: University of California Press. ISBN 0-520-01115-5. ASIN: B000PX25CS.

Assaigs i articles[modifica | modifica el codi]

  • The Function of an International Auxiliary Language (link)
  • The problem of noun incorporation in American languages. Am. Anthropol. 13:250-82. (1911)
  • Time Perspective in Aboriginal American Culture: A Study in Method. Canada Department of Mines, Geological Survey, Memoir 90. Anthropological Series, No. 13. (1916)

Referències (notes al peu)[modifica | modifica el codi]

  1. Sapir, Edward. El llenguatge (en català). Barcelona: Empúries, 1985, p. 230. ISBN 9788475960517. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Darnell, Regna. Edward Sapir: Linguist, Anthropologist, Humanist (en anglès). Los Angeles: University of California Press, Ltd, 1990, p. 480. ISBN 978-0803224377. 
  3. «"The Relation of Habitual Thought And Behavior to Language"» (en anglès). Universitat d'Stanford. [Consulta: 11 de jun de 2015].
  4. 4,0 4,1 Sapir, Edward. «Conceptual categories in primitive languages». A: Hymes. Language in Culture and Society: A Reader in Linguistics and Anthropology (en anglès). Nova York: Harper and Row, 1964, p. 764. 
  5. Junyent, Carme. Antropologia lingüística (en català). Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2005. ISBN 84-475-3045-0. 
  6. Sapir, 1985, p. 200.
  7. Sapir, 1985, p. 203-204.
  8. Sapir, 1985, p. 205.
  9. 9,0 9,1 Tuson, Jesús. Introducció a la lingüística (en català). Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 160. ISBN 978-84-92672-16-5. 
  10. Tuson, Jesús. El luxe del llenguatge (en català). Barcelona: Editorial Empúries, 1996, p. 112. ISBN 978-8475964829. 
  11. Tuson, 1996, p. 117.
  12. Robins, R. H.. Breve historia de la lingüística (en castellà). Madrid: Cátedra, 2000, p. 135. ISBN 9788437618036. 
  13. Darnell, 1990, p. 375.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]