Ekiken Kaibara
Ekiken o Ekken Kaibara (en japonès: 貝原 益軒, Kaibara Ekiken), (Fukuoka, 17 de desembre de 1630 – 5 d'octubre de 1714), fou un filòsof i científic japonès. És considerat el màxim exponent del neoconfucianisme del seu país[1] i va ser anomenat "l'Aristòtil del Japó" pel japonòleg alemany Philipp Franz von Siebold.[2]
Comparant les seves coneixences científiques amb els escrits filosòfics tradicionals que estudiava (heretatge del neoconfucianisme, de les nocions daoistes i del xintoisme), va arribar a la conclusió que aquests no feien més que parlar de l'existència d'una "llei universal de la natura", que també es podia comprendre a través de la ciència.[1] La seva gran tasca va consistir en intentar traduir aquests conceptes filosòfics, esdevinguts segons ell obtusos i hermètics, en un ensenyament pràctic expressat en llenguatge corrent japonès.[1]
Això es va concretar amb l'edició d'una sèrie de manuals, anomenats kunmono, distribuïts per tot el país i que van esdevenir molt populars, fent que Kaibara arribés a ser molt famós al Japó de la seva època. N'hi havia, per exemple, que explicaven "com criar els infants" o "com s'havien de comportar les dones".[1] També va tenir molt èxit la seva obra sobre la salut, Yojokun, traduïda per "Secrets de la salut i la longevitat dels japonesos" (1713).[1] A part d'aquestes obres va publicar igualament un estudi sobre la botànica del Japó, Yamato Honzo, considerada l'obra que va inaugurar aquesta ciència al seu país.[1]
Les seves obres completes estan compilades al recull Ekken zenshu, 8 vols. (Tòquio, 1910–1911).
