El Cabanyal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Cabanyal-Canyamelar
Localització
Ubicació del Cabanyal-El Canyamelar dins de València
Carrer Rosari del Cabanyal
Carrer Rosari del Cabanyal
Estat
• CCAA
• Província
• Comarca
• Municipi
• Districte
Espanya
País Valencià
Província de València
València
València
Poblats Marítims
Gentilici Cabanyaler, cabanyalera
Superfície 1349 km²
Població (2009)
  • Densitat
21,101 hab.
15,64 hab/km²
Coordenades 39° 28′ 7.61″ N, 0° 19′ 58.08″ O / 39.4687806°N,0.3328000°O / 39.4687806; -0.3328000Coord.: 39° 28′ 7.61″ N, 0° 19′ 58.08″ O / 39.4687806°N,0.3328000°O / 39.4687806; -0.3328000
Codi postal València 46011
Festes majors Setmana Santa Marinera
Dies de mercat dijous
Plataforma veïnal Salvem el Cabanyal
Transport MetroValencia-logo.gif L4-VAL.gif L5-VAL.gif L6-VAL.gif
Web

El barri del Cabanyal-Canyamelar és, des de finals del segle XIX, un barri mariner de la ciutat de València. Aquest barri, fins a 1897, va ser un municipi independent anomenat el Poble Nou de la Mar. La seua peculiar trama en retícula deriva de les alineacions de les antigues barraques, paral·leles al mar. Aquest tret particular li conferí el títol de Bé d'Interés Nacional. El poble, principalment de pescadors, prompte es va convertir en una zona d'interés com a lloc de descans i oci. Mostra d'això són un bon nombre d'alqueries que apareixien juntament amb les barraques, pertanyents als més afavorits en el segle XVIII, o la presència de fondes que s'anunciaven en la premsa de l'època. A la darreria del segle XX es començà a estudiar projectes per a construir l'extensió de l'avinguda de Vicent Blasco Ibáñez, que passaria a través del barri i que requerix l'enderroc de quasi 2.000 edificis, molts d'ells considerats d'interés nacional.

Història[modifica | modifica el codi]

El Poble Nou de la Mar[modifica | modifica el codi]

Casa a la cantonada entre els carrers de la Reina i Vicent Guillot

El Poble Nou de la Mar és un poble pescador. En el moment de la seua independència (1828) limitava pel sud amb Vilanova del Grau, per l'est amb el mar, per l'oest amb el Partit de Sant Tomàs, i pel nord amb la séquia de la Cadena, és a dir, amb l'actual Malva-rosa.

Estava subdividit en dos grans blocs. El més pròxim al Grau és el Canyamelar, que s'estenia des de la séquia del Riuet fins a la d'en Gasch o del Gas. El Cabanyal s'estenia a continuació des de la séquia del Gas fins a la séquia de la Cadena.

És en l'any 1839 quan tres fets fonamentals convergeixen i configuren la seua nova fisonomia. Es tracta en primer lloc, de la retirada del mar i el consegüent creixement de la zona litoral; en segon lloc, el poblat ha adquirit la seua independència i l'Ajuntament es mostra obert a nous projectes; en tercer lloc, estem en plena desamortització, fase en què s'advertix amb claredat la importància dels terrenys edificables i s'intenta delimitar al màxim a qui pertany cada pam de terreny. Tots estos elements units donen lloc a l'elaboració d'un ambiciós pla urbanístic per a la zona, encara que en 20 anys sofrirà moltes modificacions, motivades sobretot per l'arribada del tren al Grau, i el consegüent augment de la demanda turística.

El segle XX: la incorporació al municipi de València[modifica | modifica el codi]

Edifici del Cabanyal construït el 1919

L'entrada en el segle XX portaria moltes novetats per al Poble Nou de la Mar; la principal, la pèrdua de la seua independència i la incorporació del seu ajuntament, a tots els efectes, al municipi de València.

En 1900, Joaquim Sorolla i Bastida i Benlliure són declarats fills predilectes de València, i es retolen amb els seus noms la meitat del carrer de les Barques i la Plaça de la Pilota. Són els dies en què al Cabanyal es produïx l'obertura del restaurat Teatre de la Marina, al qual es podia acudir amb tramvia elèctric, que el 23 de març de 1900 havia substituït el de vapor.

En 1909, mentre a València es vivien jornades d'exaltació regional (per l'Exposició Regional Valenciana del 1909, al Marroc es va produir la desfeta del Barranco del Lobo. Al Cabanyal, per tal d'albergar els soldats ferits, s'utilitzà un edifici que pareixia haver sigut construït per a hospital: la Llotja del Peix, que la societat Marina Auxiliant està concloent en la platja de Llevant. Ací s'albergarà els soldats que tornen ferits o malalts amb la col·laboració de la Marina Auxiliant, que s'afanyà a secundar la iniciativa, posant a la seua disposició el local. També oferí el seu local El Progreso Pescador, tal com consta en el diploma que els atorgà la Creu Roja.

En 1957 la Riuada de València afectà considerablement els poblats marítims, ja que les travessies i els carrers amb direcció al mar esdevingueren torrenteres d'aigua. L'aigua cobria les cases del Cabanyal que eren d'una planta, i la planta baixa de les que en tenien dos o tres. El Sanatori del Carme hagué de desallotjar tots els seus malalts perquè l'aigua pujava i pujava. L'ajuda de la resta de les províncies va ser crucial per a remuntar totes les pèrdues.

La Setmana Santa Marinera[modifica | modifica el codi]

Article principal: Setmana Santa Marinera
Església del Rosari

L'activitat tradicional per antonomàsia en el Cabanyal és la celebració de la Setmana Santa Marinera, els orígens de la qual es remunten al segle XV, quan es crea una agrupació anomenada la "Concòrdia dels Disciplinats" o Concòrdia dels que fan disciplina, de la qual va ser prior sant Vicent Ferrer. A partir d'ací no es té cap tipus d'arxiu, perquè els arxius parroquials i els del mateix arquebisbat van ser destruïts durant la Guerra Civil. Per tant, s'han hagut de reconstruir els fets basant-se en fragments dispersos que han anat recomponent la història de la Setmana Santa Marinera.

Així doncs, entrem en el segle XX amb una fisonomia molt peculiar de la Setmana Santa Marinera. Hi havia en les tres parròquies corporacions de Saions que rendeixen culte a Jesús Natzaré amb la creu al llom; corporacions de Granaders dedicades al culte de la Santíssima Verge, bé en la seua advocació dels Dolors, bé en la de la Soledat; i les confraries de Penitents, a València anomenades de "Vestes" en al·lusió al capirot tradicional que porten en Setmana Santa. Existeixen d'estes últimes la Confraria del Santíssim Crist del Salvador en la parròquia dels Àngels, la Confraria del Santíssim Crist del Bon Encert en la del Rosari i la Confraria del Santíssim Crist de la Concòrdia en la del Grau o Santa Maria del Mar.

La renovació de tot açò es produïx en la dècada dels anys vint. Un grup de devots crea en 1924 la Germandat de la Santa Faç en la Parròquia de la Mare de Déu del Rosari, i a ells correspon el mite d'haver introduït un nou element de culte, trencant amb la uniformitat de les imatges, perquè, al Natzaré i a la Dolorosa, afegí el grup del Pas de la Verònica, que constava de cinc figures. D'altra banda modificà el vestuari, dotant-lo de teles més riques (setí, seda i vellut) que, a poc a poc, va anar assumint la resta; en tercer lloc, acabà amb la concepció de Setmana Santa Marinera integrada per Granaders, Saions i Vestes, donant pas a una etapa de creació de noves Germandats que transformarà el panorama de les processons.

En 1948, la comitiva de la Setmana Santa que venia des del Cabanyal fins al Grau arribava fins a la part de darrere de Santa Maria del Mar pel carrer del Crist del Grau i es dissolia en eixa zona al costat de l'església, en l'avinguda del Port.

Després de 40 anys, només es tornaren a traure en processó les antigues germandats del nostre Pare Jesús Natzaré, la Pontifícia i Reial Germandat del Crist de la Concòrdia i els Granaders de Santa Maria del Mar, a la qual s'afegí una nova germandat: la de Jesús de Medinaceli.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la ciutat de València

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El Cabanyal Modifica l'enllaç a Wikidata