El Grande

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Grande
Joc de taula "El Grande", vista general
Autor: Wolfgang Kramer
Richard Ulrich
Editor: Hans im Glück
Rio Grande Games
Gabinete Lúdico
Jugadors: 2–5
Edat: 12 +
Preparació: 15 minuts
Durada: 90 minuts
Complexitat: Baixa
Estratègia: Alta
Atzar: Mitjà
Habilitats: Pensament estratègic
Data: 1995
Idioma: Anglès, castellà
Premis: Spiel des Jahres 1996
Entrada a BoardGameGeek

El Grande és un joc de tauler d'estil europeu de control de territori ambientat a l'Espanya del segle XV on cada jugador pren el rol d'un membre de l'alta noblesa que rivalitza amb els altres companys pel control dels diferents regnes. Va ser dissenyat per Wolfgang Kramer i Richard Ulrich l'any 1995 i va guanyar el premi Spiel des Jahres de 1996. Se'l considera el primer joc de majories, és a dir, un joc que es gaudeix amb la majoria de jugadors possible.

Funcionament[modifica | modifica el codi]

Cada jugador representa un membre de l'alta noblesa, amb un reialme natal i una cort de 30 cavallers que haurà d'anar repartint pels diferents reialmes que conformen la península. Aquests cavallers es distribueixen mitjançant un conjunt de cartes d'acció que els jugadors escullen en ordre mitjançant un sistema de subhastes. A més a més, cada carta permet un conjunt d'esdeveniments que tenen efecte sobre la resta de jugadors: redistribució de cavallers, puntuació de territoris, canvis en el valor en punts de determinats territoris, etcètera.

Una partida té una durada determinada en un total de 9 torns. Cada tres torns es puntuen els territoris, mitjançant un sistema que dóna punts al tres jugadors amb major quantitat de cavallers en cadascun dels territoris. Guanya la partida el jugador que, en finalitzar l'últim recompte, hagi acumulat major nombre de punts.

Altres aplicacions[modifica | modifica el codi]

Alguns autors han destacat les aplicacions formatives de determinats jocs com Carcassonne, El Grande o Puerto Rico en disciplines com la història donada la seva temàtica accessible i la seva capacitat de simulació.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Coma Quintana, Laia; Joan Santacana i Mestre. Ciudad educadora y patrimonio. Cookbook of heritage. (en castellà). Gijón: Trea, 2010, p. 247-254. ISBN 978-84-9704-537-7. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]