El Petit Príncep

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estàtua del Petit Príncep al museu que té dedicat a Hakone, Japó

El Petit Príncep (en francès, Le Petit Prince) és l'obra més coneguda d'Antoine de Saint-Exupéry. Publicat el 1943 a Nova York, és un conte poètic i filosòfic sota l'aparença d'un conte per a nens.

La història narra la trobada entre un nen i un aviador, els diàlegs que tenen i com aquests fan replantejar la vida a l'adult. El llibre està il·lustrat amb dibuixos del mateix autor, que formen part de la narració i que són tant o més coneguts que el conte. Cada capítol relata una trobada del petit príncep que resta perplex pel que fa al comportament absurd de les «persones grans». Cadascuna d'aquestes trobades pot ser llegida com una al·legoria.

El llenguatge, senzill i desposseït, destinat a ser comprès pels nens, és en realitat per al narrador el vehicle privilegiat d'una concepció simbòlica de la vida. Les aquarel·les, que formen part del text participen d'aquesta puresa del llenguatge: nuesa i profunditat són les qualitats mestres de l'obra.

S'hi pot llegir una invitació de l'autor a trobar el nen en si mateix, ja que «totes les persones grans han estat al principi nens. (Però poques se'n recorden)».

Resum[modifica | modifica el codi]

El narrador i el Petit Príncep[modifica | modifica el codi]

El narrador és un aviador que, de resultes d'una avaria de motor, ha hagut d'aterrar al desert Sàhara i ha de mirar de reparar tot sol el seu avió. L'endemà del seu aterratge forçat, una petita veu desperta l'aviador i li demana: «Si us plau... dibuixa'm un xai!». És el Petit Príncep. Perplex per aquesta inversemblant aparició, l'aviador comença sentint curiositat per la procedència d'aquesta criatura, però a mesura que el va coneixent —ben sovint tot fent deduccions arran del seu comportament i de les seues expressions— es desentén de la seua avaria i va creixent envers ell un lligam d'amistat i estima.

Dia rere dia, el Petit Príncep va revelant la seua història a l'aviador: l'episodi de la vida a l'asteroide B 612no gaire més gran que una casa»); el drama dels baobabs i els volcans; l'excepcional naixement d'una rosa orgullosa, presumida i exigent que el fa descobrir l'amor i el dolor i, finalment, l'expedició per explorar altres asteroides a la recerca d'amics fins a arribar a la Terra.

El viatge del Petit Príncep[modifica | modifica el codi]

Asteroide del Petit Príncep "Museu del Petit Príncep" a Hakone, Japó

El Petit Príncep visita set astres:

1. L'asteroide del rei del que la lògica és aquella de «regnar per damunt de».

2. L'asteroide del vanitós que no deixa de saludar quan se l'admira.

3. L'asteroide del bevedor, que «beu per oblidar que té vergonya de beure».

4. L'asteroide de l'home ocupat de coses serioses que compta els estels i que no deixa de repetir «sóc un home seriós, jo».

5. L'asteroide de l'encenedor de fanals, l'únic que no sembla ridícul al Petit Príncep «perquè s'ocupa de coses per a d'altres i no per a ell mateix».

6. L'asteroide del geògraf, que vol donar a conèixer el món però sense aventurar-se a moure's del seu asteroide.

7. I finalment, la Terra, que era el major planeta i que contenia «dos mil milions de persones grans».

Monument al Petit Príncep a Terrassa

El Petit Príncep a la Terra[modifica | modifica el codi]

Sempre a la cerca d'amics, el Petit Príncep arriba a la Terra, però és encara la solitud i l'absurd de l'existència el que descobrirà: la seva trobada amb la serp que no parla més que per enigmes, la d'una flor «de tres pètals», l'eco de les muntanyes. Finalment, arriba a un jardí de roses. Llavors se n'adona que la seva flor no era única.

És aleshores que es troba la guineu que explica al Petit Príncep el que significa «domesticar». És gràcies a l'ensenyament de la guineu que el Petit Príncep descobreix el sentit profund de l'amistat:

  • «No es veu bé més que amb el cor; allò essencial és invisible per als ulls».
  • «Ets responsable per sempre d'allò que has domesticat».
  • «És el temps que has perdut per a la teva rosa, que fa la teva rosa tan important».

Més tard, el Petit Príncep troba de manera successiva un guardaagulles i un venedor abans de trobar l'aviador, amb qui hi restarà set dies. Aquest, guiat per la fragilitat i el candor del Petit Príncep, acaba descobrint un pou al desert: «El que embelleix el desert, diu el Petit Príncep, és que amaga un pou en alguna banda». Poc després, el Petit Príncep explica al narrador que ha arribat a la Terra fa prop d'un any: ha d'anar al seu planeta per ocupar-se de la seva flor de la que se'n sent d'ara endavant «responsable». En companyia de l'aviador, el Petit Príncep torna al lloc exacte on havia arribat: «Va caure dolçament com cau un arbre. Això ni tan sols no va fer soroll a causa de la sorra».

Naixement del personatge[modifica | modifica el codi]

«M'hauria agradat començar aquesta història a la manera dels contes de fades». El penediment del narrador és clar. Tanmateix, en el moment de la seva aparició, El Petit Príncep no ha rebut acollida a Terra dels homes ni a Pilot de guerra, considerat pels americans com «la major resposta que les democràcies hagin trobat al Mein Kampf». Per tant, malgrat la seva cabellera daurada, el seu xal aeri i el seu riure deliciós de nen, el Petit Príncep és fonamentalment greu. Ha vist el dia en temps de guerra.

El Petit Príncep fa la seva aparició a les llibreries als Estats Units el 1942. Però Saint-Exupéry hi pensa des de fa més de set anys ja. Llevat que no es pugui llegir l'obra com una «autobiografia discreta».

El 1935 apareix Terra dels homes. Al tren que el condueix a Moscou, Saint-Exupéry troba una parella d'obrers: «Entre l'home i la dona, el nen, tant bé com malament, havia fet el seu forat i dormia. I la seva cara em va aparèixer sota l'animeta. Ah! quina adorable cara! Havia nascut d'aquella parella una mena de fruita daurada. Havia nascut aquest èxit d'encant i de gràcia. Em vaig interessar per aquell front llis, sobre aquella dolça ganyota dels llavis, i em vaig dir: heus aquí una cara de músic, heus aquí Mozart nen, heus aquí una bonica promesa de la vida. Els petits prínceps de les llegendes no eren diferents d'ell». El personatge ja estava designat.

El 29 de desembre del mateix any, Saint-Exupéry intenta mantenir la línia aèria París-Saigon, però el seu avió s'estavella el 31 de desembre al desert de Líbia. És una caravana de nòmades que el salvarà: la trobada «miraculosa» i com a «caiguda del cel» acaba de néixer.

Michel Quesnel precisa que «quan sovinteja els petits restaurants, Saint-Exupéry alimenta la seva paciència gargotejant, sobre el paper estampat que li fan d'estovalles, l'esbós d'un jove personatge al que n'hi haurà prou que se li amputin les ales inútils i que es deixi irradiar els seus cabells perquè es faci el Petit Príncep».

A poc a poc, els correus personals de l'autor fan aparèixer la silueta molt neta que coneixem del personatge. El maig de 1940, en una carta que envia a Léon Werth, apareix sobre el seu núvol un petit personatge a la mirada enfadada, davant un planeta en què hi viu un vell xai banyut, plantat amb arbres i adornat en primer pla per una rosa.

El personatge del Petit Príncep també hauria estat inspirat a Antoine de Saint-Exupéry per la personalitat de Pierre Sudreau. Una altra història, al Quebec, afirma que El Petit Príncep seria inspirat per Thomas De Koninck, fill del seu amic Charles De Koninck amb qui s'ha quedat al Quebec el 1942.

Un fenomen editorial[modifica | modifica el codi]

L'obra ha estat traduïda a més a més de cent vuitanta llengües i dialectes (essent la quarta obra amb més versions del món): les llengües més conegudes dels quatre continents, però també a llengües menys conegudes com el tagal, el papiament, el feroès, el friülès, l'aragonès, el sobreselvà, el quítxua, el telugu, el marathi, el panjabi, el tàmil i el malaiàlam. El 2005, El Petit Príncep ha estat traduït al toba, una llengua ameríndia del nord d'Argentina, sota el títol So Shiyaxauolec Nta'a. És el primer llibre traduït a aquesta llengua després del Nou Testament.

Fenomen d'edició, fenomen internacional, fenomen cultural, El Petit Príncep és universal. Cent seixanta traduccions catalogades fins avui, més de vuitanta milions de llibres, cassets, DVD, CD àudio venuts al món, un museu al Japó, una òpera als Estats Units i a Alemanya, una comèdia musical a França i a Corea, una integració en els programes escolars al Marroc, al Canadà, al Japó, a Corea...

El llibre ha estat de manera inicial publicat a New York. Una nova tirada a la col·lecció Folio al començament del segle XXI va restituir tardanament en una edició francesa les il·lustracions a partir dels originals. Independentment de la millor qualitat tècnica, es va veure que diversos dibuixos de les edicions franceses anteriors havien estat alterats per l'editor per raons de format (l'estel al què apunta l'Astrònom, per exemple).

Dedicatòria[modifica | modifica el codi]

Saint-Exupéry ha dedicat Le Petit Prince a un dels seus millors amics, Léon Werth, escriptor i crític d'art. O més aviat al nen que ha estat Léon Werth. Però ha lamentat llavors no haver-lo dedicat a la seva esposa Consuelo de Saint-Exupéry, que és l'ànima del llibre.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]