El Príncep

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Retrat pòstum de Nicolau Maquiavel. Palazzo Vecchio. Florència

El Príncep (Il Principe) és un tractat de política escrit per Nicolau Maquiavel (1469 - 1527). L'obra, redactada el 1513, interrompent temporalment la redacció dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, va ser completada no més tard del primer semestre de 1514; fou dedicada a Llorenç de Mèdici, a qui va dedicat també el darrer capítol (XXVI), escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per a exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia. El Príncep fou publicat pòstumament el 1532 i representa una fita en el desenvolupament d'una concepció realista de la política. L'obra ha estat considerada com el punt de partida de la ciència política moderna atès que Maquiavel, fonamentant-se en el naturalisme renaixentista, trenca amb la dependència de la política a la moral, a la religió o a la idealització i realitza una anàlisi i descripció de la societat que es basa en la realitat efectiva, segons principis realistes i immanents.[1]

Tesi política de El Príncep[modifica | modifica el codi]

Tot i les conviccions republicanes de Maquiavel, El Príncep defensa una tesi absolutista del poder polític, com a solució a la debilitat i fragmentació dels petits estats italians que pogués fer front a les potents monarquies francesa i espanyola. És en aquest context que cal interpretar la figura del princep nou que reclama un estat nacional italià fortament cohesionat.

Estructura de l'obra[modifica | modifica el codi]

Està dividida en quatre parts principals:

  • Capítols I-XI: Com s'adquireixen i com es conserven els principats, sobretot li interessen els principats nous. En el capítol IX fa referència als principats eclesiàstics i mostra el seu menyspreu per la política temporal de l'Església (el llibre va estar sempre a l'Índex de llibres prohibits per la Santa Inquisició [2]).
  • Capítols XII-XIV: Sobre el problema de la seguretat i les armes, les considera imprescindibles i que el príncep estigui al front de l'exèrcit.
  • Capítols XV-XXIII: Comportament del príncep respecte a súbdits i amics. Fa una política realista conscient que les aparences són sovint més efectives que la sinceritat, que a vegades la moral haurà de deixar-se de banda (a favors dels interessos col·lectius i que el governant ha de procurar sobretot no ser odiat pel seu poble.
  • Capítols XXIV-XXVI: Estudia la situació contemporània de la Itàlia de la seva època per procurar-ne la regeneració. En aquest aspecte la posteritat s'ha burlat de Maquiavel, considerant que ell, "l'oportunista", "el maquiavèl·lic", no pretenia realment descriure la política, sinó únicament crear "una eina" a favor de la Itàlia oprimida per als estrangers (i no un escrit realment dedicat a tothom que en volgués fer ús, és a dir, a tota la humanitat).

En definitiva encara que Maquiavel no dubta de la validesa de la moral, la subordina a les finalitats de l'estat. Tanmateix destaca que el príncep no és l'amo del principat sinó el seu servidor. Maquiavel veu un model contemporani de l'estat nou en la figura de Cèsar Borja.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El Príncep
  1. Their os, Xavier. «El príncep de Maquiavel fa 500 anys». Diari Ara, 12/12/2013 [Consulta: 14 desembre 2013].
  2. Nouus index librorum prohibitorum et expurgatorum