El Rei Lear

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
King Lear and the Fool in the Storm pintura de William Dyce.

El Rei Lear és considerada generalment com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare, basada en la llegenda del Rei Leir, un Rei britó preromà. Fou escrita entre els anys 1603 i 1606.

La part del Rei Lear ha estat representada per molts d'actors importants, però malgrat el fet que Lear és un home vell, sovint no es representa per actors d'una edat avançada, a causa del fet que es tracta d'un paper molt vigorós tant en la part física com si es considera l'emoció.

Personatges[modifica | modifica el codi]

  • El rei Lear: rei que precipita l'acció en confondre l'autèntic amor amb el fals, perd el poder i acaba embogint en adonar-se del seu error
  • Cordèlia: filla menor de Lear, representa la fidelitat i els bons sentiments
  • Goneril: filla gran de Lear, adopta trets masculins en iniciar voluntàriament un adulteri, liderar tropes o tractar amb extrema violència els presoners
  • Regan: filla mitjana de Lear, es comporta com la seva germana en la traïció i destaca per la seva gelosia per atreure Edmund
  • Gloucester: noble que actua com a paral·lel del rei, ja que confon qui és el fill que l'estima. Roman sempre fidel al seu senyor i ajuda a tornar-lo al poder
  • Edgar: fill de Gloucester, es disfressa diverses vegades per ajudar al retorn de la justícia i apareix com assenyat i valent
  • Edmund: fill bastard de Gloucester, a qui traeix per ressentiment sobre el seu origen. Pacta amb les germanes Lear, qui volen tenir relacions amoroses amb ell. És l'únic personatge que es mostra sempre mogut pel càlcul i no la passió[1]
  • Kent: un dels cavallers de Lear que el protegeixen de la seva pròpia follia
  • Albany: marit de Goneril, covard però lleial al seu sobirà
  • Cornwall: marit de Regan, participa en la traïció de la cort
  • Bufó: company de Lear en tot moment, actua com a portaveu de la realitat
  • Oswald: presentat com l'arquetip del mal criat que només vol medrar socialment

Argument[modifica | modifica el codi]

El rei Lear ja se sent massa gran per governar i planeja dividir el seu regne entre les seves tres filles, però vol saber qui l'estima més per donar-li el tros més gran. Les dues filles grans asseguren que l'estimen més que cap altra cosa al món però la petita, Cordèlia, assegura que només l'estima com correspon a una bona filla, per la qual cosa perd la seva herència i marxa a l'exili, on es casa amb el rei de França. Mentrestant els cortesans comencen diverses conspiracions per assegurar la seva posició a la nova situació.

Lear s'hostatja primer a casa de Goneril, la filla gran, la qual el maltracta i intenta apartar-lo dels cavallers que romanen fidels. Quan s'adona d'aquesta traïció, busca refugi a casa de la segona filla, Regan. Aquesta s'alia amb el fill de Gloucester per adquirir més poder. Afirma que la seva germana ha actuat correctament, vol fer fora els servents del rei i a ell mateix el deixa al ras enmig d'una tempesta. Lear comença a embogir de desesperació

Allà coneix el fill de Gloucester, disfressat de captaire foll i acaba al seu palau, on s'està tramant una altra traïció, ja que els cortesans liderats per Edmund descobreixen les cartes que permetrien escapar Lear cap a França. Edmund i les princeses fereixen cruelment Gloucester i el fan fora, i només els servents més humils intenten impedir-ho.

Malgrat els esforços de les germanes, Lear arriba a França amb Cordèlia, qui intenta guarir-lo i el perdona per haver-la desterrat. Edgar, disfressat, s'assabenta de totes les trames a la cort i pacta amb Cordèlia per intentar impedir el triomf dels altres germans. Comença aleshores una guerra, on els britànics són derrotats però el rei i Cordèlia són fets presoners. Edmund ordena que pengin Cordèlia, mort que fa que el rei Lear mori també de pena. Els comtes hereten el poder reial i l'obra acaba amb un funeral general per la família de Lear.

Fonts[modifica | modifica el codi]

El rei britó Leir protagonitza nombroses llegendes que és probable que Shakespeare conegués, entre elles una primerenca versió de Geoffrey of Monmouth en el segle XII. La font més important de Shakespeares es creu que va ser la segona edició de The Chronicles of England, Scotlande, and Irelande de Raphael Holinshed, publicada el 1587. El mateix Holinshed trobà la història a l'anterior Historia Regum Britanniae de Geoffry of Monmouth, escrita en el segle XII.

El nom de Cordèlia correspon probablement a l'obra The Faerie Queene d'Edmund Spenser, publicada en el 1590. La Cordèlia de Spenser també mor penjada com al King Lear.

Altres possibles fonts són A Mirror for Magistrates de John Higgins; The Malcontent (1604) de John Marston; The London Prodigal (1605); Arcadia (1580-1590), de Sir Philip Sidney, dels quals Shakespeare prengué les línies principals; Els Assaigs de Montaigne, que van ser traduïts a l'anglès per John Florio el 1603; An Historical Description of Iland of Britaine, de William Harrison; Remaines Concerning Britaine, de William Camden (1606); Albion's England de William Warner, (1589); i A Declaration of egregious Popish Impostures, de Samuel Harsnett (1603), que proporcionà una part de les paraules usades per Edgard quan fingia bogeria.

Temes[modifica | modifica el codi]

El tema de la correcta relació entre pares i fills és el que desencadena la trama en el cas de la diferència entre l'honestedat de Cordèlia i les intrigues de les seves germanes, però també està present en la subtrama entre el fill legítim i el bastard de Gloucester, que actua com a mirall o paral·lel del drama de la família reial. La incapacitat d'ambdós pares per distingir d'entrada entre l'autèntic amor filial i el fals acaba simbòlicament en bogeria i ceguesa.[2]

L'error del rei és advertit pels seus homes i el bufó, qui entre bromes i versos sempre diu la veritat del que està passant i actua com a anticipació del que succeirà. Un altre personatge que veu la veritat és justament un cavaller que es disfressa de servent, amb la qual cosa es torna a posar de manifest la diferència entre aparença i realitat, en aquest cas entre l'amor veritable i el que es declara. Les disfresses apareixeran també en la subtrama de Gloucester.

Un segon focus d'atenció és la bogeria. El rei es torna progressivament foll i dubta de si mateix per la decepció que sent en veure com el tracten les seves filles. Aquests dubtes, lligats a la seva edat, són expressats de manera repetida al llarg de l'obra i són augmentats pels comentaris dels traïdors, els quals afirmen que el rei no pot governar perquè ha perdut el seny. Després de la traïció de la segona filla, surt en la foscor durant una violenta tempesta i rebutja l'aixopluc, un altre símbol que està perdent la capacitat de decidir.

Paradoxalment la bogeria és el que apropa a Lear a l'amor, primer per la compassió cap a altres que ho han perdut tot o cap al seu bufó, i després per la presència de Cordèlia. Només quan ha abandonat del tot l'estatus reial i està al carrer comença a valorar el que realment valen les relacions humanes.

El fals amor emergeix de nou en una subtrama sexual, on les germanes busquen Edmund, l'altre fill que es comporta com elles, reforçant el paralel·lisme entre les dues famílies que estructura tota la tragèdia. Els marits deixen d'ocupar un lloc rellevant (un mor i l'altre condemna els excessos de la seva muller) i el triangle dels antagonistes es reforça. Igualment els bons fills s'acosten, ja que Edgar disfressat només revela la seva identitat a Cordèlia i junts intenten restaurar la situació de justícia cap als seus pares.

Un darrer tema d'interès és el model de poder. El rei Lear no acaba recuperant el tron, la justícia no triomfa (per això és una tragèdia). Es qüestiona la monarquia medieval, d'herència familiar i vincles de lleialtat entre vassalls. La nova política es basa en l'estratègia i l'ascens de noves classes socials, que són les que significativament acaben ocupant el buit de Lear.[3]

Traduccions catalanes[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bloom, Harold; Heims, with an introduction by Harold Bloom; volume editor, Neil. King Lear. Nova York: Bloom's Literary Criticism, 2008. ISBN 0791095746. 
  2. «Sparknotes». [Consulta: 16 maig 2014].
  3. John Danby, Shakespeare’s Doctrine of Nature: A Study of King Lear (Londres, 1949)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El Rei Lear