El banquet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El banquet o Simposi (en grec antic Συμπόσιον, Sympósion) és un diàleg de Plató escrit cap al 380 aC que versa sobre l'amor. Aquesta obra, al costat del Fedre (diàleg) va conformar la idea de l’amor platònic.

Plato's Academy mosaic from Pompeii.jpg
Part de la sèrie:
Els diàlegs de Plató
Primers diàlegs:
ApologiaCàrmidesCritó
EutífronAlcibíades I
Hípies majorHípies menor
LaquesLisis
Transitoris i diàlegs mitjans:
CràtilEutidemGòrgies
MenexenMenóFedó
ProtàgoresEl banquet
Diàlegs mitjans posteriors:
La RepúblicaFedre
ParmènidesTeetet
Últims diàlegs:
TimeuCríties
El SofistaEl Polític
FilebLleis
Obres d'autenticitat dubtosa:
Axioc - Alcione
ClitofontEpínomis - Erixias
DemòdocCartesHiparc
MinosRivals d'amorSísif
Alcibíades IITèages

Contingut[modifica | modifica el codi]

La narració se situa durant el banquet organitzat pel poeta tràgic Agató per celebrar la seva victòria en les festes Lenees[1] del 416 a. C. Després del menjar Erixímac, proposa passar el temps en mutus discursos i a debatre un tema que Fedre ha tingut al cap. Erixímac demana que cadascun dels convidats improvisi un elogi a Eros ja que, segons comentaris de Fedre, sent aquest déu un dels més importants, rares vegades és encomiat com mereix.

És llavors el propi Fedre qui comença la sèrie, amb un encès elogi de l'amor, Eros, a qui considera el més antic i admirable dels déus. Després d'ell, el sofista Pausanies parla de la doble natura de l'amor, distingint entre un origen vulgar i l'altre que aspira al bell i el bo. Erixímac, el tercer a parlar, proposa una visió una mica més científica, entenent l'amor com a principi fonamental que, al costat de l'odi, domina a la natura i a l'home.

Segueix llavors el discurs d'Aristòfanes, al que es deu sens dubte gran part de la fama de la qual gaudeix el Banquet. En ell s'introdueix un mite (el mite de l'androgin) segons el qual, va haver-hi un temps en què la terra estava habitada per persones esfèriques amb dues cares, quatre cames i quatre braços. Tres sexes existien llavors: el masculí, descendent del sol, el femení, descendent de la terra i l'androgin, descendent de la lluna, que participava en ambdós. L'arrogància d'aquests éssers va provocar la ira de Zeus que per a sotmetre'ls els va dividir amb el seu llamp, convertint-los en éssers incomplets i condemnant-los a anhelar sempre la unió amb la seva meitat perduda. Les tres formes de l'amor sexual queden així explicades: els heterosexuals són descendents d'éssers androgins i els homosexuals provenen d'éssers completament masculins o femenins.

Després del bell discurs de Aristòfanes el torn arriba a Agató i després a Sòcrates, que comença amb un irònic exordi en el qual adverteix que no elogiarà Eros faltant a la veritat sobre ell sinó que contarà el que sap de l'amor sense callar el que no sigui bell. Sòcrates explica que va ser instruït en assumptes amorosos per Diotima, una sàvia dona de Mantinea la veracitat històrica de la qual no ha estat aclarida. El concepte central d'aquests ensenyaments és la sublimació de l'amor, procés pel qual l'amor a un cos bell ha de conduir-nos a estimar tots els cossos bells i després d'això a l'amor de totes les coses belles i de la Bellesa en sí que, per a Sòcrates i Plató, que parla a través d'ell, resulta idèntica al Bé.

El diàleg es tanca amb la bulliciosa entrada d'un embriac Alcibíades en la celebració. Aquest elogia llavors la figura mateixa de Sòcrates, lloant la seva temprança i la seva inclinació a la veritat, a la recerca de la qual viu consagrat. D'aquesta forma es mostra al lector com el propi Sòcrates és l'encarnació perfecta dels preceptes que ell mateix va exposar en el seu discurs. Com a exemple, Alcibíades ens narra com, a pesar que llavors tota Atenes reconeixia la seva bellesa física, Sòcrates va refusar el tracte sexual amb ell.

Personatges[modifica | modifica el codi]

  • Agató
  • Erixímac
  • Fedre
  • Pausanies
  • Aristòfanes
  • Sòcrates
  • Alcibíades
  • Aristodem
  • Diotima


Referència bibliogràfica[modifica | modifica el codi]

  • Diàlegs, vol. VI (El convit), intr. i trad. d'Eulàlia Presas, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1983.
  • —. El Banquete. Introducció de Carlos García Gual; traducció i notes de Fernando García Romero. Madrid: Aliança Editorial, 1989. ISBN 84-206-3662-2. 
  • —. Banquete. Traducció, introducció i notes de Marcos Martínez Hernández. Barcelona, RBA Llibres. Colección Clássicos de bolsillo (en castellà), 2007. ISBN 978-84-7901-087-4. 


Vegeu també[modifica | modifica el codi]


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  • El Banquet, Traducció i notes de Patricio de Azcárate (1872). (castellà)
  • Plató a la Internet Encyclopedia of Philosophy (anglès)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Del 12 al 14 de Gamelió (Gener), dedicades a Dionís