El barber de Sevilla

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'òpera de Rossini. Si cerqueu la de Paisiello, vegeu «Il barbiere di Siviglia (Paisiello)».
El barber de Sevilla
Representació d'Il barbiere di Siviglia
Representació d'Il barbiere di Siviglia
Títol original: Il barbiere di Siviglia
Llengua original: Italià
Gènere: opera buffa
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Cesare Sterbini
Font literària: L'inutile précaution, ou, Le barbier de Séville de Beaumarchais (1775)
Actes: dos
Estrena: 20 de febrer de 1816
Teatre: Teatro Argentina de Roma
Estrena a Catalunya: 16 de juliol de 1818, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu: 18 de desembre de 1847
Personatges:
  • Rosina, pupil·la del doctor Bartolo, enamorada de Lindoro (mezzosoprano)
  • Doctor Bartolo, metge i tutor de Rosina, amb la que vol casar-se (baix)
  • Comte d'Almaviva, un noble de la ciutat. Utilitza el malnom de Lindoro. Enamorat de Rosina (tenor)
  • Figaro, el barber de Sevilla (baríton)
  • Basilio, mestre de música, eclesiàstic a sou còmplice de Bartolo (baix)
  • Berta, criada del Doctor Bartolo, secretament enamorada d'aquest (soprano)
  • Fiorello, criat del comte d'Almaviva (baix)
  • Ambrogio, paper mínim, moltes vegades mut (baix)
  • Oficials, soldats, policia, notari

Il barbiere di Siviglia (El barber de Sevilla) és una opera buffa en dos actes de Gioachino Rossini segons un llibret de Cesare Sterbini al seu torn basat en la comèdia de 1775 de Pierre Beaumarchais Le Barbier de Séville. L'estrena amb el títol Almaviva, o sia l'inutile precauzione tenia lloc el 20 de febrer de 1816, al Teatro Argentina de Roma, enmig d'una tempesta de protestes que va canviar de signe a la segona representació (l'endemà), i que va significar per al compositor l'èxit més grandiós de tota la seva carrera.

L'estrena a Catalunya fou al Teatre de la Santa Creu, el 16 de juliol de 1818, amb la curiositat de que l'obertura fou canviada per una escrita per Ramon Carnicer, ja que faltava la de la partitura italiana.

L'acció se situa a Sevilla, a finals del segle XVII. quan les prerrogatives de la noblesa i l'obscurantisme de l'Antic Règim comencen a donar pas a la Il.lustració, apuntant ja el germen de la revolució burgesa. Rosina, una noia bella i orfe es troba privada de la seva llibertat. El seu tutor, la té tancada a casa i només la deixa anar a missa, amb l'esperança de casar-se algun dia. Ella, però, està enamorada d'un jove comte que farà tot el que estigui a les seves mans per acostar-se i casar-s'hi. Tot gràcies a l'ajuda del barber Fígaro, el mateix que va inspirar Les noces de Fígaro, cèlebre òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. L'òpera de Rossini segueix la primera de les obres de la trilogia de Fígaro de Beaumarchais, mentre que l'òpera de Mozart, composta 30 anys abans, el 1786, es basa en la segona part de la trilogia del dramaturg francès. La versió original va ser estrenada per Beaumarchais el 1775 a París, a la Comédie Française del Palau de les Tulleries.[1]

Composició[modifica | modifica el codi]

Paisiello ja havia compost el 1782 una òpera d'èxit basada en la mateixa comèdia de Beaumarchais. Una altra amb el mateix nom i argument va ser composta el 1796 per Nicolas Isouard.[1]

És ben conegut que Rossini treballava ràpid en la composició, i fidel al seu estil, va escriure aquesta òpera en un temps rècord de tres setmanes,[1] encara que la famosa obertura va ser presa en realitat de dues òperes anteriors de Rossini, Aureliano a Palmira i Elisabetta, regina d'Inghilterra. El motiu fou que el contracte amb el teatre es va firmar menys de dos mesos abans de la seva estrena. Rossini, després d'haver treballat al teatre San Carlo de Nàpols, es dedicà a buscar contractes d'última hora a Roma. El contracte li va facilitar el duc Cesarini Sforza, que era l'empresari del teatre Argentina de Roma. Per la celeritat amb la qual es necessitava la partitura es va escollir un tema que ja fóra aprovat per la censura i, per aquest motiu, Rossini va presentar durant les seves vacances de Nadal el mateix argument que Paisello.[2] Encara que l'òpera de Paisiello va triomfar per un temps sobre la de Rossini, només aquesta va suportar el pas del temps i és encara una de les obres permanents del repertori operístic.

Representacions[modifica | modifica el codi]

A l'estrena, el públic va xiular i se'n burlà contínuament, i fins i tot es van produir diversos accidents a l'escenari. Es creu que molts dels assistents eren partidaris d'un dels rivals de Rossini que van provocar que la resta de l'audiència no els agradés l'òpera. A partir de la segona funció va ser ben diferent, i es convertí en un èxit rotund. És curiós observar que l'obra original en francès va patir una història similar, odiada al principi per esdevenir un èxit rotund al cap d'una setmana.[1]

Es convertiria en la primera òpera italiana estrenada als Estats Units, fou al Park Theater de Nova York el 29 de novembre de 1825.[1]

Com a element bàsic del repertori operístic, El barber de Sevilla apareix com a número nou a la llista de les òperes més representades a tot el món en les darreres temporades.[3] El paper de Rosina, encara que escrit per a una contralt de coloratura[4] i més freqüentment cantada per una mezzosoprano de coloratura, en el passat i ocasionalment en temps més recents, ha estat cantada per sopranos de coloratura, com ara Marcela Sembrich, Maria Callas, Roberta Peters, Gianna D'Angelo, Victòria dels Àngels, Beverly Sills, Lily Pons, Diana Damrau, Kathleen Battle i Luciana Serra. Rosina ha estat recentment cantada per famoses mezzosoprano com Marilyn Horne, Teresa Berganza, Lucia Valentini Terrani, Cecilia Bartoli, Joyce DiDonato, Jennifer Larmore, Garance Elina i Vesselina Kasarova, així com la famosa contralt Ewa Podlés.

Repartiment estrena[modifica | modifica el codi]

El baix rus Fiódor Xaliapin en el paper de Don Basilio el 1916
Rol Veu Repartiment de l'estrena, 20 de febrer de 1816[5]
(Director: Gioachino Rossini)
Rosina mezzosoprano Geltrude Righetti
Doctor Bartolo baix Bartolomeo Botticelli
Comte Almaviva tenor Manuel Garcia
Figaro baríton Luigi Zamboni
Fiorello baix Paolo Biagelli
Don Basilio baix Zenobio Vitarelli
Berta soprano Elisabetta Loyselet

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena 1[modifica | modifica el codi]

Una plaça a Sevilla, a l'alba. El comte Almaviva ha preparat una serenata per a la bella Rosina, pupil·la del doctor Bartolo. Els músics ocupen els seus llocs en silenci i el Comte canta al peu de la finestra. Com que Rosina no apareix, paga als músics i es queda esperant, però s'amaga en sentir que algú s'acosta. És Fígaro, el barber de Sevilla, que fa gala de la seva professió, que li obre totes les portes de la ciutat i li permet participar en totes les intrigues amoroses. Quan arriba reconeix al Comte, però aquest li demana que no reveli el seu nom, ja que ha seguit en secret a Rosina fins allà. Fígaro sap tot d'ella: és la pupil·la del doctor Bartolo, i el vell vol casar-se amb ella. El Comte, que no vol que Rosina l'accepti a ell per marit per la seva riquesa i els seus títols, pretén fer-se passar per un pobre estudiant, Lindoro. Quan ella es disposa a respondre, la finestra es tanca de cop. Com que el Comte li ha promès una recompensa, Fígaro inventa un pla. El Comte haurà d'entrar a casa de Bartolo vestit de soldat, demanant allotjament. Si a més fingeix estar ebri, el tutor no tindrà cap sospita. Els dos decideixen posar en marxa el seu pla.

Escena 2[modifica | modifica el codi]

El baríton rus Mikhaïl Karakash com a Figaro cap al 1910

A l'interior de la casa de Bartolo. Rosina, sola, acaba d'acabar d'escriure una carta a Lindoro. Apareix Fígaro, però abans que els dos puguin parlar, entra Bartolo. Don Basilio, mestre de música i amic de Bartolo, porta la notícia de l'arribada a Sevilla del Comte Almaviva, enamorat en secret de Rosina, i proposa difamar al Comte per mitjà de rumors infundats. Bartolo prefereix casar-se aquest mateix dia amb Rosina i els dos surten per redactar el contracte matrimonial. Figaro, que ha escoltat la conversa, adverteix a Rosina. Al mateix temps que ella assegura al barber que serà capaç de fer front a aquesta situació, Rosina manifesta alguns dubtes sobre les intencions del jove que ha vist en companyia de Fígaro. Aquest li respon que es tracta d'un parent pobre que no té cap altre defecte que el d'estar bojament enamorat de Rosina. Quan Fígaro suggereix a la jove que escrigui a Lindoro, ella el sorprèn amb la seva carta ja redactada.

Fígaro es disposa a portar al seu destinatari. El desconfiat Bartolo acusa Rosina d'haver escrit al seu estimat: els seus dits estan tacats de la tinta, manca una quartilla i ha utilitzat la ploma. L'amenaça de tancar a casa. El Comte, disfressat de soldat ebri, truca a la porta. Diu a Bartolo que busca allotjament. Quan apareix Rosina, el Comte li revela que ell és Lindoro. Bartolo porta una ordre que l'eximeix de donar allotjament als militars, però el Comte fa volar el paper. En la confusió lliura una nota a Rosina, que ella fa passar per una llista de la bugaderia, per exasperació de Bartolo. Entren la criada Berta i Don Basilio. Fígaro torna informant-los de que el soroll se sent a tota la ciutat. En aquest moment, els soldats truquen a la porta. Tots els personatges tracten d'explicar la situació, creant un caos encara més gran. L'oficial deté al Comte, però quan aquest extreu un document és immediatament alliberat. Bartolo es queda mut d'estupor, després explota de còlera, mentre tots expressen la seva completa confusió davant els esdeveniments del dia.

Acte II[modifica | modifica el codi]

La soprano italiana Fanny Persiani com a Rosina el 1840

Bartolo tem que el soldat pogués ser un emissari del Comte d'Almaviva. De nou truquen a la porta. És el Comte, aquest cop disfressat de "Don Alonso", mestre de música, un alumne de Don Basilio, que ha estat enviat pel seu mestre, que està malalt. Per guanyar-se la confiança de Bartolo, declara que ha robat al Comte una nota escrita per Rosina. Amb ella tractarà de convèncer Rosina que el Comte està jugant amb els seus sentiments. Enganyat, Bartolo surt a la recerca de la seva pupil·la per la lliçó de cant. Rosina executa el rondó de la precaució inútil. Mentre Bartolo es desperta, ja que aquesta "música moderna" l'avorreix i canta un exemple de la "música del seu temps". Fígaro ve a afaitar-lo. Bartolo no vol deixar a "Don Alonso" i a Fígaro tot sol amb Rosina, i envia al barber a la recerca dels estris per a l'afaitat. Fígaro aprofita l'ocasió per fer-se amb la clau del balcó, després deixa caure els plats i els gots per cridar l'atenció de Bartolo. Rosina i Lindoro es declaren novament el seu amor .. Quan Fígaro comença a afaitar a Bartolo arriba Don Basílio per la lliçó de cant de Rosina. Però els joves li ofereixen una borsa de diners i fan veure que té l'escarlatina perquè es retiri. Fígaro segueix afaitant a Bartolo, mentre Lindoro i Rosina continuen amb el seu pla.

Aquesta mateixa nit, Lindoro i Fígaro entren pel balcó i rapten a Rosina. Bartolo sorprèn el Comte quan parla amb la seva disfressa i esclata novament de còlera. Berta, tot sol, comenta l'estupidesa dels vells que volen casar-se amb jovenetes. Basilio, a qui Bartolo va enviar un criat per buscar-lo, confessa que ell no coneixia a cap "Don Alonso", i que podia tractar-se del Comte en persona. El tutor, que no vol córrer riscos, encarrega a Basilio que faci venir immediatament al notari, perquè les noces pugui celebrar aquesta mateixa nit. Per enganyar a Rosina, Bartolo li mostra la seva carta per Lindoro i li diu que el seu estimat es burla d'ella.

Rosina es desespera. Esclata una tempesta. Quan Fígaro i el Comte entren pel balcó, Rosina acusa Lindoro de voler vendre-la al Comte Almaviva. El Comte es llança als seus peus i revela la seva veritable identitat. Els enamorats expressen la seva alegria, mentre Fígaro els diu que s'afanyin a escapar-se. Quan es disposen a partir, l'escala ha desaparegut. Basilio entra amb el notari. Fígaro aprofita l'ocasió per a les noces de Rosina i el Comte. Arriba Bartolo amb els soldats, però ja és massa tard. El Comte Almaviva revela la seva identitat i anuncia que Rosina és la seva esposa. A Bartolo no li queda altra opció i beneeix el matrimoni. Tots desitgen a la feliç parella amor i fidelitat eternes.

Moments més cèlebres[modifica | modifica el codi]

L'òpera és essencialment coneguda per la seva ària de Figaro (largo al factotum), per la cèlebre ària de Rosina (una voce poco fa) i pel tema de Don Basilio (la calunnia è une venticello). L'obertura és memorable gràcies a la seva melodia burlesca. Fou escrita inicialment per a una altra obra i després, quan el compositor va realitzar Elisabetta, regina d'Inghilterra també la reutilitzà, fet que en Rossini era bastant normal.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudio[modifica | modifica el codi]

Any Intèrprets
(Rosina,
Almaviva,
Figaro)
Director
Companyia d'òpera i orquestra
Discogràfica
1950 Giulietta Simionato,
Luigi Infantino,
Giuseppe Taddei
Fernando Previtali,
Cor i orquestra de la RAI de Milà
Warner Fonit
Cat: 5046 71224-2
1954 Antonietta Pastori,
Nicola Monti,
Rolando Panerai
Carlo Maria Giulini,
Orquestra simfònica i cors de la RAI
Great Opera Performances Classics
Cat: G.O.P. 66.104
1957 Giulietta Simionato,
Alvinio Misciano,
Ettore Bastianini
Alberto Erede,
Orquestra i cor del Maggio Musicale Fiorentino
Decca Eloquence
Cat 467 4112
1957 Maria Callas,
Luigi Alva,
Tito Gobbi
Alceo Galliera,
Philharmonia Orchestra and Chorus
EMI Classics
1958 Roberta Peters,
Cesare Valletti,
Robert Merrill
Erich Leinsdorf,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
RCA
1971 Teresa Berganza,
Luigi Alva,
Hermann Prey
Claudio Abbado,
Orquestra Simfònica de Londres i cors
Deutsche Grammophon
Cat: 457 7332
1975 Beverly Sills,
Nicolai Gedda,
Sherrill Milnes
James Levine,
Orquestra Simfònica de Londres,
John Alldis Choir
EMI Classics
1982 Marilyn Horne,
Paolo Barbacini,
Leo Nucci
Riccardo Chailly,
Cor i orquestra del Teatro alla Scala, Milà
Sony Classics
1983 Agnes Baltsa,
Francisco Araiza,
Thomas Allen
Neville Marriner,
Ambrosian Opera Chorus
Decca, 2002
1987 Luciana Serra,
Rockwell Blake,
Bruno Pola
Bruno Campanella,
Cor i orquestra del Teatro Regio di Torino
Nuova Era
1993 Kathleen Battle,
Frank Lopardo,
Plácido Domingo
Claudio Abbado,
Chamber Orchestra of Europe and Chorus
Deutsche Grammophon
1997 Edita Gruberová,
Juan Diego Flórez,
Vladimir Chernov
Ralf Weikert,
Münchner Rundfunkorchester and Chorus
(en viu)
Nightingale Classics
Cat: NC 004022

Vídeo[modifica | modifica el codi]

  • Gobbi (Figaro); Corradi (Rosina); Tagliavini (Comte); De Taranto (Bartolo); Tajo (Basilio); Rome Opera Chorus and Orchestra;Morelli (Director); una pel·lícula de Mario Costa. Pickwick VHS
  • 1972: Prey (Figaro); Berganza (Rosina); Alva (Comte); Dara (Bartolo); Montarsolo (Basilio); La Scala Chorus and Orchestra;Abbado (Director); Ponnelle (Director). DG VHS/DVD
  • 1982: Rawnsley (Figaro); Ewing (Rosina); Cossotti (Comte); Desderi (Bartolo); Furlanetto (Basilio);Glyndebourne Festival Chorus and Orchestra; Cambrelling (Director); Cox (Director);Heather (Director del vídeo). Castle VHS/Warner DVD
  • Nucci (Figaro); Battle (Rosina); Blake (Comte); Dara (Bartolo); Furlanetto (Basilio); Metropolitan Opera Chorus and Orchestra; Weikert (Director); Cox (Director); Large (Director del vídeo) DG VHS/DVD
  • 1988: Quilico (Figaro); Bartoli (Rosina); Kuebler (Comte); Feller (Bartolo); Lloyd (Basilio); Cologne Opera Chorus/Stuttgart Radio Symphony Orchestra; Ferro (Director); Hampe (Director; Viller (Director del vídeo). RCA VHS/Art Haus Musik DVD
  • 1992: Malis (Figaro); Larmore (Rosina); Croft (Comte); Netherlands Opera; Zedda (Director); Hulscher (Director). Image DVD
  • Prey (Figaro); Koth (Rosina); Wunderlich (Comte); Proebstl (Bartolo); Hotter (Basilio); Chorus and Orchestra of the Bavarian State opera; Keilberth (Director). Sung in German. Legato Classics. VHS
  • 2008:Francesco Meli (Comte); Bruno De Simone (Bartolo);Rinat Shaham (Rosina); Roberto Frontali (Figaro); Giovanni Furlanetto (Basilio); Giovanna Donadini; Antonino Fogliani (Director); Bepi Morassi (Director); Orchestra and chorus of Teatro La Fenice di Venezia. Dynamic (record label) Cat.33597
  • 2010: Spagnoli (Figaro); Di Donato (Rosina); Florez (Almaviva); Orchestra of the Royal Opera House; Royal Opera Chorus; Antonio Pappano (Director). Virgin Classics. DVD.

Curiositat[modifica | modifica el codi]

El compositor parmesà Constantino Dall'Argine va escriure una òpera amb el mateix títol que fou un autentic fracàs.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El barber de Sevilla

Vegeu també[modifica | modifica el codi]