El complex de Baader Meinhof

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Der Baader Meinhof Komplex
El complex de Baader Meinhof
Baader meinhof komplex.jpg
Poster original de la pel·lícula

Fitxa tècnica
Direcció: Uli Edel

Producció: Bernd Eichinger

Guió: Bernd Eichinger

Música: Peter Hinderthür
Florian Tessloff

Fotografia: Rainer Klausmann

Muntatge: Alexander Berner

Dades i xifres
País: Alemanya
Data d'estrena: 2008
Duració: 144 minuts
Idioma original: alemany

Pàgina sobre “Der Baader Meinhof Komplex a IMDb

Valoracions
IMDb 7.4/10 stars
FilmAffinity 6.5/10 stars

El complex de Baader Meinhof (alemany: Der Baader Meinhof Komplex) és una pel·lícula alemanya dirigida el 2008 per Uli Edel. El film, cofinançat per l'empresa pública de radiodifusió ARD, va esdevenir la producció de parla alemanya més cara de la història i tot el repartiment -incloent els papers més secundaris- està farcit dels actors alemanys més populars i coneguts.

Arran del debat social generat degut a l'estrena de la pel·lícula, la crítica alemanya va quedar dividida sobre la cinta i el seu paper galvanitzador o imparcial respecte la Fracció de l'Exèrcit Roig (RAF), sobre la mistificació de la RAF i la idealització dels seus membres o sobre l'aportació d'elements nous al debat sobre el tema RAF.

Contingut[modifica | modifica el codi]

Els fets[modifica | modifica el codi]

La major part de la pel·lícula s'ocupa del naixement de la Fracció de l'Exèrcit Roig i les seves primeres accions, entre el 1967 i el 1977.

La controvertida visita del xa Mohammad Reza Pahlavi a Berlín occidental genera una forta oposició que desemboca en una espiral de violència en el qual l'agent de policia Karl-Heinz Kurras mata a trets a l'estudiant Benno Ohnesorg davant l'edifici de l'Òpera Alemanya. El líder estudiantil Rudi Dutschke, portaveu al congrés sobre el Vietnam celebrat a la Universitat Tècnica de Berlin, és també abatut a trets al mig del carrer per un anticomunista i resulta greument ferit. Com a reacció s'organitza una protesta contra el grup editorial d'Axel Springer, en la qual també hi participa Ulrike Meinhof.

El tres d'abril de 1968, després de l'incendi intencionat contra dos magatzems comercials a Frankfurt en senyal de protesta contra la guerra del Vietnam, dos infractors són arrestats per la policia. Meinhof és la periodista encarregada de seguir el judici i coneix d'aquesta manera als inculpats Andreas Baader, Gudrun Ensslin i Thorwald Poll. Els tres joves són condemnats a tres anys de presó però el juny de 1969 ja són posats en llibertat a l'espera que el tribunal es pronunciï sobre la revisió de la sentència. El novembre de 1969, quan la revisió de la sentència és rebutjada, Andreas Baader i Gudrun Ensslin passen a la clandestinitat i viuen, entre altres ciutats, a Roma. Al retornar a Berlín Meinhof els acull al seu pis, fins que Baader és arrestat en un control de tràfic. Un mes després, Meinhof i Ensslin l'alliberen i d'aquesta manera també Meinhof s'incorpora a la vida clandestina dels seus companys, tot abandonant les seves dues filles.

A l'estiu de 1970 la banda participa en una formació militar impartida en un camp palestí d'Al Fatah. El mateix any i de manera gairebé simulània el grup atraca a mà armada tres bancs de Berlín, tot embutxacant-se més de 200.000 marcs alemanys. Seguidament es produeixen les primeres detencions -de Horst Mahler i Astrid Proll entre d'altres. La primera víctima de la RAF és Petra Schelm, que mor tirotejada per la policia al pati interior d'un edifici. A continuació tenen lloc múltiples explosions de bomba, entre d'altres contra la policia militar V-Korps dels EUA a Frankfurt, contra la direcció de policia d'Augsburg i contra el grup editorial Axel Springer A.G. Horst Herold -president de l'Oficina Federal de la Policia Criminal- ordena una ràtzia massiva com a mesura per capturar els terroristes. Finalment, a l'estiu del 1972, la represiva mesura policial dóna els seus fruits i els principals membres de la banda són detinguts, entre d'altres Baader, Ensslin, Meinhof i Holger Meins, els quals són internats a la presó d'alta seguretat de Stammheim.

Després de la mort de Meins durant una vaga de fam col·lectiva dels membres de la RAF presos, altres terroristes en llibertat assassinen a trets a Günter von Drenkmann -president del tribunal de Berlín. També amb l'objectiu de forçar la llibertat dels companys detinguts, el "comando Holger Meins" ocupa l'ambaixada alemanya a Estocolm fent un total de 12 ostatges. El tinent coronel Andreas von Mirbach i el diplomàtic Heinz Hillegaart perden la vida durant aquesta acció. Quan la policia llança una operació d'assalt, té lloc una explosió que fereix als sis membres del comando.

Ja començat el procés judicial contra el membres de la RAF, els acusats intenten boicotejar el curs judici al·legant incapacitat per defensar-se i insultant al jutge per tal d'enterbolir el procés. Meinhof es baralla amb els seus companys i és trobada morta a la seva cel·la el maig de 1976, oficialment per suïcidi.

Després d'haver complet la condemna, Brigitte Mohnhaupt esdevé la líder del grup, que continua atemptant: la RAF assassina el fiscal general Siegfried Buback i els seus acompanyants a la ciutat de Karlsruhe. En un fallit intent per segrestar a Jürgen Ponto -cap executiu de Dresdner Bank AG- els activistes Mohnhaupt i Christian Klar acaben matant a trets al seu hostatge, a la pròpia casa del banquer a la ciutat d'Oberursel.

Després que els presos de Stammheim s'assabenten del fracàs del segrest de l'avió Lanshut per part del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, que tenia per objectiu exigir la llibertat immediata dels presos de la RAF, els empresonats Baader, Gudrun Ensslin i Jan-Carl Raspe són trobats mort a les seves cel·les, oficialment per suïcidi. Com a reacció, els darres membres afins a la RAF assassinen al president de la patronal Hanns Martin Schleyer, després d'haver romàs segrestat durant un mes i mig. La seva mort posa fi a l'anomenada tardor alemanya, clímax de la insurgència de la RAF.

Fidelitat amb la realitat[modifica | modifica el codi]

La pel·lícula resta en tot moment molt fidel al llibre d'assaig homònim del periodista alemany Stefan Aust publicat el 1985 -el qual va esdevenir tot un èxit comercial a Alemanya. Der Baader-Meinhof-Komplex és considerat com el primer llibre que va aportar una extensa i detallada documentació de fets i dates sobre la RAF i, encara que no va restar lliure de crítiques a causa del seu pregonat estil periodístic, l'obra resta com un dels llibres més importants i populars sobre la història de la RAF i ha esdevingut també l'obra de consulta per exel·lència sobre la banda armada.

Els cineastes Eichinger i Edel van fer grans esforços perquè la pel·lícula mantingués en tot moment una gran fidelitat[1] respecte als esdeveniments reals i van invertir una quantiosa suma en vestuari i decoració per tal de reproduir amb la màxima autenticitat possible els diferents escenaris on es desenvolupa la història. També es va tenir molta cura que les preses cinematogràfiques recreesin amb la màxima fidelitat els esdeveniments històrics. Exemples d'aquestes acurades mesures en són els cotxes d'època, amb matrícules coincidents amb les reals; o el nombre de trets disparats en les confrontacions armades, que amb l'ajuda d'informes policials van ser contats amb exactitud. També l'estanteria de la cel·la de Meinhof va ser emplenada amb cada cinta i llibre real, respectant el seu ordre exacte. Les perruques es van ocupar que els pentinats encaixessin exactament amb la moda dels anys 1960.[2] Els diàlegs dels quals n'ha quedat constància històrica gràcies a gravacions o transcripcions, també van ser reproduïts al peu de la lletra. Respecte als altres diàlegs, es van reconstruir a partir de notes i documents escrits.

Tot i els esforços, el guionista Eichinger va deixar clar que la recreació de la realitat històrica pot ser malgrat tot només aproximada. Eichinger va afirmar que a vegades es va permetre allunyar-se dels fets històrics reals per tal d'equilibrar el curs dramàtic del film, sense per això distorsionar la realitat.[3] A títol d'exemple, l'escena en que Baader troba junts a Ensslin i a Peter-Jürgen Boock a la banyera va ser lleugerament modificada. Efectivament Boock es trobava a la banyera amb Ensslin i efectivament Baader va regalar-li la seva jaqueta a Boock. Això no obstant, els fets no es van produir simultàniament sinó que va ser Eichinger qui per conveniències del guió va ajuntar els fets en una única escena.[1][4] La detenció de Baader és abreujada al film. El cartell "Deutsche Oper Berlin" de l'òpera no existia encara, però el director Edel va decidir deixar-lo per tal de facilitar al públic la identificació del lloc dels fets. L'assistent del cap de l'Oficina Federal de la Policia Criminal és un personatge fictici, inventat per tal que així Herold pugui comunicar les seves intencions i pensaments al públic.[3] Altres personatges com Hanne o Ruth, interpretats per Jasmin Tabatabai i Sandra Borgmann, respectivament, no apareixen al llibre de Stefan Aust. Per contra, durant el segrest de Hanns Martin Schleyer no apareix l'activista Sieglinde Hofmann. Al judici de Stammheim hi són mostrats només parcialment els advocats reals, sense veu ni ser nombrats. Així, alguns advocats com Hans-Christian Ströbele o Otto Schily, que després van esdevenir populars polítics, no apareixen al film.

Premis[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Llibres[modifica | modifica el codi]

Entrevistes[modifica | modifica el codi]

  • Amb Moritz Bleibtreu, Johanna Wokalek i Uli Edel al diari "Berliner Morgenpost", 22 de setembre de 2008, pàgina 19: „Wir drehen ja keine Komödie“ (alemany)
  • Amb Uli Edel al diari "Stuttgarter Nachrichten", 19 de setembre de 2008, pàg. 16: „Aber ich als Vater wollte nicht schweigen“ (alemany)
  • Amb Johanna Wokalek al diari "Frankfurter Allgemeine Zeitung", 20 de setembre de 2008, pàg. 6: Wie konnte Gudrun Ensslin das tun, Frau Wokalek? (alemany)

Crítica[modifica | modifica el codi]

Positiva
Lleugerament positiva
  • Revista "Stern" 11 de setembre de 2008, pàg. 152–161, de Stefan Schmitz: Das letzte Gefecht der RAF (alemany)
Ambigua
  • Revista "Cinema" Nr. 10/2008, pàg. 30–36, de Heiko Rosner: Der Baader Meinhof Komplex (alemany)
  • Diari "Frankfurter Rundschau", 18 de setembre de 2008, pàg. 33, de Daniel Kothenschulte: Belmondo Baader (alemany)
Lleugerament negativa
  • Revista "epd Film" Nr. 10/2008, de Stefan Reinecke: Der Baader Meinhof Komplex (alemany)
  • Diari Frankfurter Allgemeine Zeitung, 24 de setembre de 2008, pàg. 33, de Michael Althen: Die Sache mit der Hummersuppe (alemany)
  • Diari "Neue Zürcher Zeitung", 25 de setembre de 2008, pàg. 47, de Claudia Schwartz: Mehr Schiesswut als Sprengkraft (alemany)
  • Diari Süddeutsche Zeitung, 25 de setembre de 2008, de Tobias Kniebe: Bang Boom Bang (alemany)
Negativa
  • Diari "Die Presse", 20 de setembre de 2008, de Christoph Huber: Das bleierne Zeitbild (alemany)
  • Diari "Der Standard", 18 de setembre de 2008, pàg. 5, de Bert Rebhandl: Die Unterschlagung aller Diskurse (alemany)
  • Diari "Der Tagesspiegel", 18 de setembre de 2008, pàg. 29, de Jan Schulz-Ojala: Extrem laut und unglaublich fern (alemany)
  • Diari Die Welt, 18 de setembre de 2008, pàg. 3, d'Eckhard Fuhr: Terror als Action (alemany)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Stefan Schmitz: Das letzte Gefecht der RAF, a la revista Stern, 11 de setembre de 2008, pàgs. 152–161
  2. Katja Eichinger: Der Baader Meinhof Komplex. Das Buch zum Film. Editorial "Hoffmann und Campe" 2008, ISBN 978-3-455-50096-7, pàgs. 41–77
  3. 3,0 3,1 Katja Eichinger: Der Baader Meinhof Komplex. Das Buch zum Film. Editorial "Hoffmann und Campe" 2008, ISBN 978-3-455-50096-7, pàgs. 24–39
  4. Tobias Kniebe: Bang Boom Bang, a la revista alemanya Süddeutsche Zeitung, 25 de setembre de 2008

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]