El gall d'or

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El gall d'or
Títol original: Zolotoy Petushok
Llengua original: rus
Gènere: Òpera-Suite
Música: Nikolai Rimski-Kórsakov
Llibret: Vladímir Belski
Font literària: obra homònima d'Aleksandr Puixkin
Actes: tres
Estrena: 24 d'octubre de 1909
Teatre: Teatre Solodovnikov de Moscou
Estrena a Catalunya: 23 de novembre de 1944, Teatre Tívoli (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu: 30 de desembre de 1950

El gall d'or és una òpera en tres actes de Nikolai Rimski-Kórsakov, amb llibret de Vladímir Belski, basat en l'obra homònima d'Aleksandr Puixkin. S'estrenà al Teatre Solodovnikov de Moscou el 24 d'octubre de 1909.

Fou l'última de les òperes de Rimski-Kórsakov. Basada en un conte, era una sàtira hàbilment disfressada de la corrupta cort del tsar Nicolau II i els seus incompetents caps militars. L'òpera fou víctima de la censura i la pugna del músic abans de la seva estrena el 1907.

Retrat de Rimski-Kórsakov

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

En la cort, un astròleg presenta a un indolent rei Dodon un gall daurat capaç d'avisar dels imminents perills. El cant del gall alerta a la cort d'una possible invasió; el rei promet concedir a l'astròleg qualsevol desig. Quan Dodon és derrotat en el camp de batalla, la reina de Shemaja apareix per entonar el seu seductor Himne al Sol. Bojament enamorat, Dodon la demana en matrimoni, però l'astròleg reclama a la reina en recompensa pel gall màgic. Dodon assassina a l'astròleg, i el gall picoteja al rei fins a matar-lo. Apareix llavors l'astròleg per a confirmar davant del públic que tot el succeït només era una broma.

Rimski-Kórsakov es deixa anar en aquesta obra al seu gust pel cromatisme orquestral i els temes exòtics. Avui dia no existeix cap versió en àudio de l'òpera sencera, però sí de la Suite. Els seus quatre moviments presenten al rei Dodon en el seu palau, en el camp de batalla, amb la reina de Shemaja, en la festa del desposori i en la seva mort.

El 1956 la companyia Merury Living Presence desplaçà els seus equips de gravació des dels Estats Units fins a Londres per a unes sessions de gravació amb l'Orquestra Simfònica de Londres i el seu prestigiós director Antal Dorati. Els enginyers varen romandre al marge: l'equilibri i la dinàmica interpretativa foren confiats al director, amb resultats musicals òptims.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • 1001 Discos de Música Clàsica que hay que escuchar antes de morir, de Matthew Rye-Luis Suñén, pag. 554. Editorial Grijalbo

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El gall d'or