El lazarillo de Tormes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Portada de l'edició de 1554

La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, més coneguda com a '''El lazarillo de Tormes''', és una novel·la picaresca del segle XVI, d'autor desconegut, escrita en castellà segons unes fonts i en català segons unes altres. Narra les aventures d'un jove orfe que serveix diversos amos per prosperar socialment. L'obra encadena episodis humorístics sota la forma d'una carta on el protagonista explica la seva vida. El seu gran èxit va propiciar l'aparició de diverses segones parts a càrrec de literats de l'època, sense la fortuna de l'original. Se'n va fer una pel·lícula espanyola l'any 1959.

Argument[modifica | modifica el codi]

El protagonista va néixer a Salamanca. En va ser abandonat per sa mare, Llàtzer entra a treballar amb un cec que li nega el menjar elemental per sobreviure. El nen ha de desenvolupar la seva astúcia per a robar-n'hi una part. El mateix passa amb el clergue i l'herald a qui serveix més tard. Amb aquest darrer, hi manté una relació cordial però l'home abandona la ciutat. Llavors Lazarillo entra en el servei d'un capellà mercedari hipòcrita i un venedor de butlles eclesiàstiques (tractat que va ésser censurat).

La segona part narra més breument la seva estada amb altres amos, com un capellà, un artesà i un vigilant. Aleshores passa a tenir ofici propi, es torna aiguador i pregoner. El religiós d'una església l'ajuda a aconseguir aquestes feines i li ofereix una casa perquè es casi amb una de les seves criades (amb qui suposadament mantenia relacions). Llàtzer hi accedeix i suporta la infidelitat de la seva dona, que continua veient-se amb el religiós, a canvi d'una posició de calma a la vida, ja que ha vist que l'honor és simple aparença.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El protagonista, un pícaro (és a dir, un noi trapella o entremaliat) que ve del poble baix, narra les seves aventures de manera autobiogràfica. En tant que antiheroi, Lazarillo és utilitzat per la literatura com a antítesi de l'ideal cavalleresc. L'engany, l'astúcia i la trampa enginyosa fan part del seu caràcter. Viu al marge dels codis d'honor propis de les classes altes de la societat de la seva època i l'única cosa de la qual es pot enorgullir és seva llibertat.

Els amos a qui serveix pertanyen a diferents classes socials però tots tenen en comú que aparenten ésser qui no són i que viuen d'enganyar la gent amb uns pretesos valors. Aquest pessimisme és un dels trets que va atreure més de la novel·la, avançant-se a la concepció barroca que tot és il·lusió i aparença. al projectar l'autor la seva personalitat sobre un personatge fictici, això li permet exposar amb major llibertat les seves pròpies idees.

Aquesta novel·la picaresca té un marcat caràcter moralitzant. És un exemple de les conductes aberrants que, sistemàticament, resulta castigada. La picaresca és molt influïda de la retòrica de l'època, basada en molts casos, sobre la predicació d'exemples, en els quals es narra la conducta desencaminada d'un individu que, finalment, serà castigat.

El to realista parodia els gèneres de cavalleries i pastorils, ja que l'objectiu únic del protagonista és menjar i situar-se dins la societat, no té els ideals propis dels herois. En realitat, és una autobiografia on justifica a un superior la seva actitud enfront la seva dona, en contra de l'escàndol popular. Es pot considerar que inaugura el gènere picaresc. Té també un fort caràcter satíric. La sàtira és un element constant en el relat picaresc. El protagonista deambularà pels diferents estrats socials. Primer farà de servent, cosa que li permetrà conèixer els fets més íntims dels seus amos. Tot això serà narrat per un trapella amb una actitud crítica.

L'aparició de nombrosos personatges religiosos amb un tractament negatiu va fer que el llibre fos a l'Índex de les obres prohibides per la Inquisició. Van aparèixer, llavors, edicions esporgades, sense els passatges més controvertits, que no van impedir la circulació clandestina del llibre original. Segurament per aquesta raó l'autor no va gosar signar l'obra.

El nom de Lázaro va passar a designar, en castellà, des d'aquell moment els pigalls (lazarillos en castellà). El llibre és un dels clàssics escolars espanyols més estables en el temps.

Autoria del llibre[modifica | modifica el codi]

La versió del Lazarillo de Tormes que tenim avui es va publicar anònimament i l'original s'ha perdut.[1]

El 1605 fra José de Sigüenza n'atribueix l'autoria al matemàtic i també frare Juan de Ortega. Diu que va trobar un manuscrit a la seva cel·la, però no hi ha més evidències.

El 1607 el belga Valère André cita com a autor a Diego Hurtado de Mendoza. Aquesta atribució va ser generalment acceptada fins que a finals del segle XIX es va mostrar que era insostenible.

El francès Alfred Morel-Fatio relaciona l'autor amb el cercle erasmista del germans Valdés. La catalana Rosa Navarro i Durán,[2] catedràtica de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona, concreta l'autoria a Alfonso de Valdés.[3]

Al segle XXI l'Institut Nova Història de recerca i altres investigadors sostenen que l'autor va ser català i que l'original va ser escrit en català.[4][5][1] Ho comparen amb el cas del Tirant lo Blanc.[1]

Catalanitat de l'autor i de l'obra[modifica | modifica el codi]

Al començament del segle XV va haver un canvi de dinastia a la Corona d'Aragó. De tenir uns reis respectuosos amb les lleis i la manera de fer dels catalans van passar als Trastàmara, gens respectuosos, absolutistes i no pactistes. El primer d'ells, Ferran I, i la seva família robava a les botigues, va fugir de sobte una nit de Barcelona i va ser trobat mort l'endemà a Igualada. El seu fill Alfons IV no va ni voler viure a Barcelona, va deixar la seva dona de virreina i es va establir a Nàpols. El va succeir el seu germà Joan II, a qui la Generalitat va declarar la guerra. Posteriorment, Ferran el Catòlic va sufrir un atemptat en què li van clavar un ganivet al coll i va passar dies entre la vida i la mort. Va sobreviure i llavors va portar a la Corona d'Aragó la Inquisició castellana, una eina de repressió que controlava qualsevol cosa que no li agradés, inclòs allò català. Per exemple Ferran el Catòlic va treure tots els monjos de Montserrat i hi va portar els de Valladolid, que s'hi van quedar fins a la revolta dels segadors. La Inquisició va seguir fent aquesta feina al llarg dels segles XV i XVI, com quan ja a l'època de Felip II va posar tots els diputats de la Generalitat a la presó.[1]

Al segle XVI, a Castella, la gent del poble no sap llegir ni escriure, no hi ha burgesia i els senyors feudals, a causa de l'honra, tenen prohibit treballar. Als Països Catalans tothom parla català al carrer, a la Universitat i a les Corts. La corrspondència s'escriu en català, els notaris i els llibres de justícia també es fan sempre en català i les lleis són en català. En canvi, la literatura impresa d'aquesta època que es conserva actualment és en castellà. L'excepció és el Tirant lo Blanc, editat a Barcelona en català i signat per Joanot Martorell, que onze anys més tard es va editar a València en castellà i com a anònim. L'original en català es va perdre i no va ser trobat fins al segle XIX. També es van traduir i plagiar llibres pràctics o de no ficció, traient el nom de l'autor o castellanitzant-lo, com és el cas del Llibre del Coch, que passa de ser de Robert a Ruperto de Nola. Si s'hagués perdut l'original català, actualment hom pensaria que l'original és anònim i en castellà.[1]

Del Llàtzer de Tormos es diu que és anònim i que l'original s'ha perdut. El seu protagonista va escalant d'una classe social a una altra, cosa impossible d'imaginar a l'estructura social a Castella. El contingut és anticatòlic, amb una ironia molt punyent, més propi de la mentalitat i context polític i social catalans que no pas castellans. L'acció passa a València, on tothom parla català, i s'hi descriu la revolta dels agermanats, nom que s'hi va donar als menestrals i burgesos que es van sublevar contra la noblesa i el rei. Un altre exemple de llibre que es conserva només en castellà és la Celestina, malgrat que Joan Lluís Vives escriu que va ser escrita en "la nostra llengua", ocorre també a València i la versió castellana està plena de catalanades.[1]

Darrerament s'ha començat a apuntar que l'autor del llibre seria en realitat Joan de Timoneda o, més possiblement, Joan Lluís Vives, que l'hauria escrit en català. Així, entre els que afirmen que Vives seria l'autor, estaria Francisco Calero,[4] professor de la UNED, i entre els que parlen de Vives o Timoneda i de la catalanitat del llibre, Juan Manuel Rodríguez o Josep Maria Orteu i Jordi Bilbeny.[5] Segons aquestos, el llibre que coneguem seria en realitat una versió rectificada i traduïda de manera interessada per la censura castellana.

Hi són pressents una sèrie de catalanismes. D'altra banda, una sèrie d'incoherències havien fet pensar durant anys que l'autor no sabia res dels llocs dels quals parlava. Al respecte es pot assenyalar el fet que el llibre parle del Regne de Toledo, quan no existia cap regne així en aquella època. Aquest regne seria, en realitat, el Regne de València. D'acord amb això, segons Bilbeny, la mare de Llàtzer no era de Tejales, sinó de Teulada. La menció al desterrament del pare es podria explicar per les Germanies. Igualment, Llàtzer seria de Tormos, el poble de la Marina Alta, i no hauria nascut en mig del riu Tormes com es diu a la versió coneguda. Tampoc és probable que la mare de Llàtzer visquera amb un negre a Salamanca, ja que no n'hi havia, mentre que si n'hi havia a Dénia, prop de Tormos, port que tenia comerç amb l'Àfrica i on probablement estava ambientada originalment la història. Per tant, la vila ducal de què es parla i on el cec xoca contra una columna no seria Escalona, sinó Gandia, on encara hi ha porxos així. Igualment molts dels carrers esmentats podrien identificar-se amb carrers de València. Finalment, això explicaria perquè l'orfe Llàtzer explica a "vuesa merced" tots els amos amb què ha estat. Això sols es comprèn a partir del "pare d'orfes" una figura jurídica de la legislació valenciana que es feia càrrec dels orfes i els adjudicava una mena d'amo-tutor fins que es feien majors d'edat, cosa que resulta incomprensible a Castella.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 La literatura catalana al segle XVI i XVII, Eugènia Carrasco, dDONA, pàgs. 74-75, abril-maig 2011, B-4987-2006 (català)
  2. Entrevista a Rosa Navarro
  3. Bibliografia de Rosa Navarro sobre La vida de Llàtzer de Tormos
  4. 4,0 4,1 «Text de Francisco Calero defensant que Vives és l'autor del Llàtzer». Arxivat de l'original el 15 de febrer de 2012.
  5. 5,0 5,1 Vilaweb, Anna Notícies, e-Notícies

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Francisco Calero, Juan Luis Vives, autor del Lazarillo de Tormes, Ajuntament de València,València, 2006.
  • Francisco Calero, Juan Luis Vives, autor del Diálogo de Mercurio y Carón, Ajuntament de València, València, 2004.
  • La vida de Llàtzer de Tormos, Anònim, Trad. Antoni Bulbena i Tusell, estudi preliminar de Jordi Bilbeny, edició a cura de Josep Maria Orteu,Llibres de l'Índex, Barcelona, 2007.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El lazarillo de Tormes