El malalt imaginari
El malalt imaginari és una obra de Molière estrenada el 1673 que gira al voltant de la hipocondria. És la darrera comèdia de l'autor, que va morir després d'interpretar justament el paper del malalt.
Argument [modifica]
Argant és un vell hipocondríac que està obsessionat amb la seva salut. El cuiden la seva dona i una munió de metges, que busquen només heretar la fortuna de l'ancià. Al seu costat, però, té també Toinette, la serventa, i la seva filla Angelique, que l'estima de debò. La Toinette intenta debades que el seu amo es guareixi de les seves manies i recuperi les ganes de viure i vol desemmascarar els farsants que l'envolten. Per aquest motiu aconsella l'Argan que fingeixi que mor, per veure com reaccionen els que suposadament vetllen per ell. El vell s'adona que només la seva filla és sincera en l'amor, mentre que és a l'única que no havia deixat ser feliç, intentant que es casés amb un metge ric i no amb el seu pretendent estimat. En veure com és de caràcter l'Angelique, accedeix a deixar-la casar amb el seu amor i acaba proposant-se ser ell mateix el seu metge per no deixar-se enganyar més.
Personatges [modifica]
- Argant, l'hipocondríac
- Toinette, la serventa
- Béline, l'esposa
- Béralde, germà d'Argan
- Angelique, filla
- Louison, una altra filla
- Cléante, pretendent d'Angelique
- Thomas Diaforus, fill de metge amb qui Argant vol que es casi la seva filla
- Monsieur De Bonnefoy, notari
- Monsieur Fleurant, boticari
- Polichinelle, promès de Toinette
- Monsieur Purgot i Monsieur Diafoirus, metges
Anàlisi [modifica]
Els noms dels personatges són reveladors del seu caràcter, així Angelique és la bona filla, Fleurant (de flor) prepara remeis a partir d'herbes... Cadascú d'ells representa una figura tipus però estan descrits amb realisme. Aquest realisme, però, no exclou la comicitat, present tant als diàlegs, al final on el propi Argan esdevé un metge com a la figura dels criats, que segueixen la línia de la commedia dell'arte (present en tota l'obra) adoptant el paper dels graciosos però amb sentit comú.
La crítica a la medicina és una constant a la literatura barroca (com es veu per exemple a les sàtires de Francisco de Quevedo). També és propi del barroc el joc entre aparença i realitat (els suposats aliats del malalt només volen els seus diners), tot i que aquí ocupa un lloc secundari davant el caràcter satíric de la hipocondria.
Un altre tema recurrent a les obres franceses de l'època (que augmentarà durant la Il·lsutració i el Romanticisme) és la condemna dels matrimonis concertats per a la dona, que s'ha de casar per posició i no per amor.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El malalt imaginari |
