El motí del Bounty

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Situació geogràfica de l'Illa de Pitcairn, refugi dels rebels del Bounty a l'Oceà Pacífic, l'enclavament humà actual més allunyat de qualsevol continent

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

El motí es produí a bord del vaixell de Sa Majestat (HMS) Bounty de la Marina Reial Britànica el 28 d'abril de 1789. Fou liderat pel primer oficial Fletcher Christian en contra del capità William Bligh. Segons les cròniques del succés,[1] els mariners es rebel·laren pel dur tractament aplicat per Bligh a la tripulació i pel somni d'una vida idíl·lica i les oportunitats sexuals que descobriren a l'illa de Tahití. Els amotinats abandonaren Bligh i altres divuit tripulants lleials al bell mig de l'Oceà Pacífic, en una embarcació de només set metres d'eslora.

Per a evitar la detecció i impedir la deserció, els rebels es van establir en diversos enclavaments a Tahití i a la remota i llavors deshabitada illa de Pitcairn on van cremar la nau. Per la seva banda el capità deposat i els seus homes fidels navegaren en la petita barca durant quaranta-set dies, des de prop de Tofua al Timor, Índies Orientals Holandeses, una distància de 3.618 milles nàutiques (6.701 quilòmetres) sense gràfics o brúixola, equipats tan sols amb un quadrant i un rellotge de butxaca . Després d'aquesta proesa nàutica, Bligh va poder tornar a la Gran Bretanya i informà del motí a l'Almirallat el 15 de març de 1790, dos anys i onze setmanes després de la seva partida original.

Per a capturar els amotinats, el govern britànic va enviar l'HMS Pandora que el 23 de març de 1791 va arribar a Tahití. Allà, quatre dels rebels es van entregar i en poques setmanes deu més van ser detinguts. Aquests catorze van ser empresonats en una cel·la improvisada a la coberta del Pandora. De tornada a casa, aquest vaixell va encallar a la Gran Barrera de Corall el 29 d'agost de 1791, amb la pèrdua de 31 mariners i quatre dels presoners. Els deu captius supervivents van ser finalment repatriats a Anglaterra i jutjats per un tribunal naval que en condemnà tres a mort en la forca, absolent-ne o indultant-ne els altres.


Els quadres de Paul Gauguin evoquen la vida idíl·lica somiada pels amotinats

Els descendents d'alguns dels amotinats encara viuen a Pitcairn, una illa situada a 6000 kilòmetres, respectivament, del Perú a llevant i de Nova Zelanda a ponent. Aquesta rebel·lió, esdevinguda el mateix any que la Revolució Francesa ens parla també del qüestionament de l'autoritat, d'ideals difícils d'aconseguir, i de la tradició com a referent a seguir en circumstàncies difícils. El motí s'ha contat, recreat i commemorat en llibres, pel·lícules i cançons.[2]


L'HMS Bounty i la seva utilitat[modifica | modifica el codi]

Fruit del pa madur


El Bounty fou construït el 1784, i va ser comprat per la Marina Reial per 2,600 lliures esterlines el 1787. Bligh en va ser nomenat comandant el 16 d'agost de 1787, a l'edat de 32 anys. La Marina Reial va comprar la nau per a una sola missió en suport d'un experiment : viatjar a Tahití, recollir plantes de l'arbre del pa i transportar-les a les Índies Occidentals (Amèrica), amb l'objectiu de comprovar-ne allà el creixement i el seu fruit ser destinat a aliment econòmic dels esclaus. Per a augmentar la capacitat de càrrega s'hi feren reformes que modificaren l'habitació del capità. Bligh s'allotjaria en una petita cabina estreta al costat de la tripulació i els oficials.


Viatge d'anada i arribada[modifica | modifica el codi]

El 23 de desembre de 1787, el Bounty va salpar de port de Spithead cap a Tahití amb una dotació de 46 tripulants entre oficials i marineria. Ja d'entrada els plans originals van haver de ser modificats: durant un mes van tractar de passar el Cap d'Hornos però les condicions meteorològiques adverses ho impediren; Bligh va ordenar llavors canviar de rumb cap a l'est, amb la intenció de vorejar el Cap de Bona Esperança i creuar l'ample de l'Oceà Índic. El 26 d'octubre de 1788, després de deu mesos al mar, arribaren a Tahiti, conegut llavors com a "Otaheite" on hi romandrien cinc mesos. Els corrents filosòfics del moment que preconitzaven la idea del bon salvatge es materialitzaren aleshores de manera fefaent als ulls dels mariners:

Les dones són hermoses (...) i tenen prou delicadesa per a ser admirades i estimades. Els caps han pres gust pels nostres homes i els encoratgen a romandre entre ells fins i tot amb promeses de grans possessions. Sota aquestes i moltes altres circumstàncies concurrents és desitjable, per tant, no preocupar-nos per ara (...) que un grup de mariners (...) es regeixin per tal incentiu poderós (...) recrear-se i reposar enmig de l'abundància en la millor illa del món on no necessiten treballar i els atractius de dissipació són superiors a qualsevol cosa que es pugui concebre. (Descripció dels fets, pel Tinent. W. Bligh, 1790, p. 9)[3]

Tripulació del Bounty[modifica | modifica el codi]

Tripulació del Bounty 1788–89
Categoria Nom Rang Posicionament Notes
Oficial
Comissionat
William Bligh Tinent

Comandant

Morí a Londres el 6 de desembre de 1817
Oficials John

Fryer

Pilot lleial Morí a Norfolk, el 26 de maig de 1817
Fletcher Christian Copilot amotinat Assassinat a Pitcairn el 20 de setembre de 1793
William Elphinstone Copilot lleial Morí a Java l'octubre de 1789
Thomas Huggan Cirurgià a bord Morí a Tahiti el 9 de desembre de 1788 abans del motí
Oficials

Auxiliars

John Hallet Guardiamarina lleial Morí el 1794 de malaltia
Thomas Hayward Guardiamarina lleial Morí el 1798 per naufragi
Thomas Ledward Ajudant del

cirurgià

lleial Promogut a cirurgià després de la mort de Thomas Huggan; probablement desaparegut a la mar en l'enfonsament del Welfare el 1789 però d'altres fonts el situen com a cirurgià de l'HMS Discovery el 1791 i mort uns anys després
John Samuel Administrador lleial
Mestres William Cole Nostramo lleial
Charles Churchill Mestre d'Armes amotinat Assassinat a Tahiti per en Matthew Thompson l'abril del 1790 abans del judici
William Peckover Artiller lleial
Joseph Coleman Armer lleial Retingut al Bounty contra la seva voluntat, jutjat i absolt
Peter Linkletter Intendent lleial Morí a Java l'octubre del 1789
John Norton Intendent lleial Assassinat pels nadius a Tofua el 2 de maig de 1789
Lawrence LeBogue Aparellador lleial Retornat estalvi a Anglaterra, s'uní a Bligh en la segona expedició de l'arbre del pa
Henry Hillbrandt Boter amotinat Ofegat al naufragi del Pandora el 29 d'agost del 1791
William Purcell Fuster lleial Darrer supervivent de la tripulació del Bounty, morí a Haslar el 10 de març de 1834
David

Nelson

Botànic lleial Morí el 20 de juliol a 1789 a Coupang
Sot-oficials
en pràctiques
Peter

Heywood

Guardiamarina amotinat Sentenciat a mort i indultat
George Stewart Guardiamarina lleial Retingut al Bounty contra la seva voluntat, mort a l'enfonsament del Pandora el 29 d'agost de 1791
Robert Tinkler Guardiamarina lleial
Ned Young Guardiamarina amotinat Morí a Pitcairn el 25 de desembre de 1800
Professionals

i adjunts

James Morrison Auxiliar del nostramo amotinat Sentenciat a mort i indultat, desaparegut a l'HMS Blenheim el 1807
George Simpson Auxiliar de l'intendent lleial
John Williams Auxiliar de l'armer amotinat Assassinat a Pitcairn el 20 de setembre de 1793
Thomas McIntosh Auxiliar del fuster lleial Retingut contra la seva voluntat al Bounty, jutjat i absolt
Charles Norman Auxiliar del fuster lleial Retingut contra la seva voluntat al Bounty, jutjat i absolt
John Mills Auxiliar de l'artiller amotinat Assassinat a Pitcairn el 20 de setembre de 1793
William

Muspratt

Sastre amotinat Sentenciat a mort i absolt en segona instància, mort a l'HMS Bellerophon el 1797
John Smith Majordom lleial Retornat estalvi a Anglaterra, s'uní a Bligh en la segona expedició de l'arbre del pa
Thomas Hall Cuiner lleial Mort de malaltia tropical (probablement malària) a Java l'11 d'octubre de 1789
Richard Skinner Barber amotinat Mort en l'enfonsament del Pandora el 29 d'agost del 1791
William Brown Auxiliar del botànic amotinat Assassinat a Pitcairn el 20 de setembre de 1793
Robert Lamb Carnisser lleial Morí a la mar en ruta de Java a Ciutat del Cap l'11 d'octubre de 1789
Mariners

professionals

i mariner (m)

John Adams Mariner amotinat Perdonat el 1825, morí a Pitcairn el 1829; es feia anomenar Alexander Smith
Thomas Burkitt Mariner amotinat Condemnat i penjat el 29 d'octubre de 1792 a Spithead
Michael Byrne Mariner lleial Retingut contra la seva voluntat al Bounty, jutjat i absolt
Thomas Ellison Mariner amotinat Condemnat i penjat el 29 d'octubre de 1792 a Spithead
Isaac Martin Mariner amotinat Assassinat a Pitcairn el 20 de setembre de 1793
William McCoy Mariner amotinat Se suïcidà a Pitcairn el 1797 o el 1798
John Millward Mariner amotinat Condemnat i penjat el 29 d'octubre de 1792 a Spithead
Matthew Quintal Mariner amotinat Mort per n'Adams i en Jones a Pitcairn el 1799
John Sumner Mariner amotinat Mort en l'enfonsament del Pandora el 29 d'agost del 1791
Matthew Thompson Mariner amotinat Mort per tahitians l'abril de 1790, abans del judici i després de matar Charles Churchill
James Valentine Mariner (m) Mort d'escorbut a la mar el 9 d'octubre de 1788 abans del motí

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El motí del Bounty Modifica l'enllaç a Wikidata

Mr. Bligh's bad language. Passion, power and theatre on the Bounty, Greg Dening. Cambridge University Press, 1992

Coord.: 47° 45′ S, 179° 03′ E / 47.75°S,179.05°E / -47.75; 179.05