El nom de la rosa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la novel·la d'Umberto Eco. Vegeu-ne altres significats a «El nom de la rosa (pel·lícula)».
El Nom de la Rosa
Autor Umberto Eco
Títol original Il nome della rosa
Traductor Josep Daurella
País Itàlia
Llengua Italià
Gènere Novel·la històrica
Data de publicació 1980

El Nom de la Rosa (Il nome della rosa en l'italià original) és una novel·la d'Umberto Eco ambientada en un monestir benedictí l'any 1327. Va ser publicada per primer cop l'any 1980 i fou un èxit de vendes immediat sent traduïda a nombroses llengües, entre elles el català a càrrec de Josep Daurella.

La novel·la, que ha venut més de 50 milions de còpies arreu del món, combina elements d'intriga i una investigació detectivesca amb reflexions filosòfiques i disputes teològiques, dins del marc del pensament medieval.

Església de l'Abadia d'Eberbach (Alemanya), on es va rodar l'adaptació cinematogràfica de la novel·la.

Argument[modifica | modifica el codi]

L'any 1327, durant el papat de Joan XXII, el frare franciscà Guillem de Baskerville i el seu aprenent Adso de Melk es desplacen a una abadia del nord d'Itàlia per assistir a un concili entre els delegats del Papa i els representants de l'emperador per discutir sobre la suposada heretgia d'una nova branca de l'orde franciscà.

A l'arribar-hi l'abat els encarrega investigar la misteriosa mort d'un jove monjo. A mesura que la trama avança, el nombre de monjos que moren en estranyes circumstàncies segueix augmentant, i la investigació ha de continuar enmig del temor de la vinguda de l'anticrist, l'actuació de la inquisició i els debats sobre la pobresa apostòlica i la natura subversiva del riure.

Temàtica[modifica | modifica el codi]

La novel·la descriu la vida monàstica del segle XIV en una abadia benedictina, durant la controvèrsia sobre la pobresa apostòlica que va enfrontar les diferents branques dels franciscans i els dominicans. S'hi veuen reflectides les tensions existents a la Cristiandat en què els espirituals (una facció dels franciscans) defensaven que l'Església havia d'abandonar totes les riqueses terrenals i viure pobrement com els apòstols, i aparegueren algunes sectes herètiques com els apostòlics o els dolcinians que assassinaven aquells que consideraven "impurs".

El misteri del llibre gira entorn la biblioteca del monestir

Umberto Eco representa fidelment el pensament medieval, fent que els monjos reaccionin adequadament a la mentalitat de l'època. L'objectiu de la biblioteca que ocupa un lloc central de la trama és preservar el coneixement de les generacions passades, però en cap cas facilitar la recerca o estar oberta a tothom. El bibliotecari només permet l'accés a les obres a copistes i traductors, però mai per a l'enriquiment personal (això es consideraria pecat de gula o de supèrbia), i fins i tot alguns llibres són considerats perillosos i ni tan sols els monjos hi tenen accés. Una altra característica típicament medieval és la constant apel·lació a l'autoritat en les discussions: recórrer a cites bíbliques, de destacats filòsofs o sants que avalin la pròpia tesi és un argument irrebatible.

La investigació de Guillem de Baskerville és una exposició del mètode escolàstic, que era molt popular al segle XIV. A través del raonament deductiu, especialment sil·logismes, desxifra els problemes que se li presenten. Tot i que l'entorn monàstic dóna per certa la tesi de la possessió demoníaca i la fi dels temps abans de la Segona Vinguda, Guillem aconsegueix demostrar que el assassinats són obra humana. Mantenint una ment oberta, recol·lectant dades i apreciacions, i seguint la seva intuïció i el mètode dialèctic, decideix sobre què cal investigar tal com ho faria un escolàstic. La història també exemplifica la importància crucial de l'atzar en una investigació. Tot i que les solucions teòriques de Guillem no sempre es corresponen amb la realitat, no s'haurien pogut resoldre els misteris de l'abadia sense elles.

Com a semiòtic, Eco utilitza nombrosos símbols com a recursos literaris. Els diferents personatges personifiquen diversos aspectes de la condició humana. Umberto Eco també és un destactat teòric de la postmodernitat, i El Nom de la Rosa és considerada una obra postmoderna.[1] D'acord amb l'estil postmodern, el final de la novel·la és incert: Guillem resol el misteri, però per casualitat, ja que pensava que els crims seguien un esquema que de fet era casual. Com el mateix autor afirma, al final "es descobreix molt poc i el detectiu és derrotat", renunciant a l'objectiu modernista de la certesa d'un objectiu final.

Personatges[modifica | modifica el codi]

Personatge Historicitat Nacionalitat Orde Ocupació
Protagonistes
Guillem (William) de Baskerville Fictici Anglesa Franciscà Inquisidor retirat
Adso de Melk Fictici Austríaca Benedictí Novici; escrivà i deixeble de Guillem
Monjos de l'abadia
Abbone de Fossanova Fictici Laciana Benedictí Abat
Severino de Sant'Emmerano Fictici Bavarès Benedictí Herborista
Malaquies de Hildesheim Fictici Saxó Benedictí Bibliotecari
Berengario d'Arundel Fictici Anglesa Benedictí Ajudant de bibliotecari
Adelmo d'Otranto Fictici Pullesa Benedictí Miniaturista
Venanci de Salvemec Fictici Benedictí Traductor
Benci d'Uppsala Fictici Escandinava Benedictí Estudiant de retòrica
Aimaro d'Alessandria Fictici Piemontès Benedictí Copista
Remigio de Varagine Fictici Lígur Benedictí Cellerer
Salvatore de Montferrat Fictici Piemontés Benedictí Ajudant de cellerer
Nicola de Marimondo Fictici Llombard Benedictí Vidrier
Alinardo de Grottaferrata Fictici Laciana Benedictí Ancià retirat
Jorge de Burgos Fictici Castellana Benedictí Ancià retirat
Ubertino de Casale Històric Piemontesa Franciscà Retirat
Visitants
Michele de Cesena Històric Romanyès Franciscà Líder espiritual dels franciscans
Bernard Gui Històric Llemosí Dominicà Inquisidor i legat papal

Referències[modifica | modifica el codi]

Obres i autors[modifica | modifica el codi]

El llibre està ple de cites en llatí, moltes de textos autèntics i d'altres d'apòcrifes inventades per l'autor.

  • Els monjos de l'abadia citen sovint la Bíblia durant les seves converses. El pròleg comença amb la primera frase de l'Evangeli de Sant Joan.
  • Durant tot el llibre es fan nombroses referències a Aristòtil i a les seves obres, de forma especialment prominent al segon llibre de la seva Poètica. Tot i que el llibre es va perdre i no ha arribat a la posteritat, Eco en descriu el seu contingut de forma plausible i en cita paràgrafs sencers imaginats per ell.
  • La forma en què Guillem fa que sigui Adso el qui arribi a les conclusions lògiques a través de preguntes concretes s'equipara a la maièutica de Sòcrates segons Plató.

Personatges[modifica | modifica el codi]

  • El protagonista Guillem de Baskerville està basat en Guillem d'Ockham, també anglès i contemporani dels fets descrits a la novel·la, va revolucionar el pensament medieval introduint molts dels mètodes de raonament que utilitza a la novel·la el seu personatge homònim (incloent-hi la coneguda "Navalla d'Ockham"). Guillem és alhora una referència a Sherlock Holmes (un dels seus casos més coneguts és "El Gos dels Baskerville). Com Guillem, el detectiu fictici creat per Ser Arthur Conan Doyle també utilitzava el mètode científic i el raonament lògic en moltes de les seves investigacions.
  • Adso és l'abreviatura de "Ad Simplicio", referint-se al personatge del Diàleg de Galileu Galilei. Allí Simplici fa una crítica a l'ús inapropiat de la Navalla d'Ockham, de la mateixa manera que a la novel·la Adso no sempre segueix els raonaments de Guillem. Trobem una altra doble referència entre Adso i l'acompanyant de Sherlock Holmes el Dr. Watson. A part de la semblança fonètica entre els noms, tots dos juguen el mateix paper de companys, confidents i futurs narradors de la història. Finalment, la procedència d'Adso és deguda a l'abadia benedictina de Melk, famosa per la seva enorme biblioteca.
  • Jorge de Burgos és un homenatge a l'escriptor argentí Jorge Luis Borges. Com el personatge d'Eco, Borges era cec durant els seus darrers anys de vida i també va ser director de la biblioteca nacional d'Argentina. El seu relat curt "La biblioteca de Babel" és una clara font d'inspiració de la biblioteca secreta del llibre: "La Biblioteca es compon per un nombre indefinit, i potser infinit, de galeries hexagonals, amb grans pous de ventilació enmig, envoltats de baranes baixes." Molts dels altres temes recurrents de El Nom de la Rosa també es troben en relats de Borges: bibliotecaris cecs, laberints, miralls, sectes, i llibres i manuscrits obscurs.
  • Alguns dels personatges, com l'inquisidor Bernard Gui o Michele de Cesena, són històrics i visqueren en el temps de la novel·la. Eco va fer els possibles per què la seva aparició fos versemblant. Per exemple l'abadia se situa en una zona muntayosa perquè necessitava un lloc on les gelades arribessin aviat: la matança del porc no es fa fins que arriben les gelades i Eco necessitava grans quantitats de sang de porc per la seva trama, però per tal que Bernard Gui aparegués a la història els fets no podien ser més tard, ja que se sap que l'inquisidor es trobava fora d'Itàlia a finals d'any.

Anacronismes[modifica | modifica el codi]

  • En el transcurs del llibre se cita un gran nombre de filòsofs, molts d'ells de forma anacrònica. Així, quan al final del llibre Guillem parla a Adso de la contradicció entre els mètodes de la ciència i de la fe tot citant "un autor de la teva terra", fa servir la mateixa metàfora que l'austríac Ludwig Wittgenstein (18891951) al seu Tractatus Logico-Philosophicus (cal llençar l'escala després de pujar-la).
  • Durant la recerca entre els llibres de la Biblioteca, en què Guillem se sorprén de veure'n un comentat per Umberto de Bolonya. Umberto Eco és professor de la Universitat de Bolonya.
  • Un exemple del diferents nivells de les referències del llibre és la frase amb què comença la història "Era un matí gris de la darreria de novembre", és la primera frase del llibre que Snoopy mai és capaç d'acabar d'escriure, però alhora la darreria de novembre és l'última setmana de l'any litúrgic (abans de l'advent), i per tant simbolitza el final dels temps que es presagia a la novel·la.

Títol[modifica | modifica el codi]

Una de les advocacions de la Verge Maria és "la Rosa Mística". Retaule barroc de la Mare de Déu del Roser, a la catedral de Barcelona, obra de 1617-1629 d'Agustí Pujol.

Mentre l'escrivia l'autor havia titulat la novel·la "L'Abadia del Misteri", però el títol no convencia l'autor perque pensava que centrava l'atenció del lector en la història dels assassinats desviant l'interès de la resta de temes tractats. Va proposar als editors posar-li el nom del narrador "Adso de Melk", però la proposta no els va convèncer.

Finalment es va decidir per "el Nom de la Rosa", inclòs en la darrera cita en llatí de la novel·la: stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus (de la rosa original només ens queda el seu nom, només tenim noms buits). La frase transmet la idea que els homes no podem arribar a l'essència de les coses, i ens hem de conformar a percebre'n la forma.

La pretesa ambigüitat del títol pot trobar moltes interpretacions a la novel·la. D'entrada, el llibre il·lustra el debat sobre l'essència de les coses que Aristòtil i Sant Tomàs d'Aquino consideraven abastables. La rosa també simbolitza el coneixement de la biblioteca, que al final del llibre es perd i només en resta el record, o l'amor d'Adso per la jove que coneix a l'abadia de la que mai arriba a saber el nom. En un sentit més general, l'autor apunta que la bellesa dels temps passats ha desaparegut en els nostres dies.[2]

La cita és de Bernat de Cluny, un monjo benedictí del segle XII.

Adaptació[modifica | modifica el codi]

L'any 1986 el Nom de la Rosa es va adaptar en una versió cinematogràfica dirigida per Jean-Jacques Annaud i amb Guillem de Baskerville i Adso de Melk interpretats per Sean Connery i un jove Christian Slater respectivament. Umberto Eco va quedar tan descontent de la pel·lícula que va renunciar a vendre els drets de cap més novel·la seva.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Christopher Butler. Postmodernism: A Very Short Introduction. OUP, 2002. ISBN 978-0-19-280239-2 - pàgines 32 i 126.
  2. «Name of the Rose: Title and Last Line». [Consulta: 2007-03-15].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a El nom de la rosa