El tinent Kijé

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El tinent Kijé és la música que Serguei Prokófiev va compondre per la pel·lícula d'Aleksandr Fajntsimmer del 1933. L'any següent va treure la suite de concert (Op. 60) i deu cançons per a piano i veu.

Història[modifica | modifica el codi]

« L'aire de les terres estrangeres no m'inspira perquè soc rus i no hi ha res més perjudicial per a mi que viure a l'exili... M'haig de submergir novament en l'atmosfera de la meva terra nadiua...tinc d'escoltar la parla russa i xerrar amb la meva volguda gent. Això em donarà el que em manca, doncs les seves cançons són les meves cançons...torno a la llar. »

Així li digué Sergei Prokófiev a un crític parisenc, el 1933, després de romandre 16 anys lluny de la seva terra natal. El compositor ansiejava retornar per raons de melangia, no de política.

El retorn de Prokófiev fou una benedicció per la política cultural soviètica. El destacat compositor de Rússia, que havia viscut a Occident i havia sigut un "modernista decadent", havia reconegut el "dolent" de llurs costums i havia tornat a la llar, com corresponia. Aparentment, abandonà les dissonàncies de llurs obres estrangeres en favor d'un estil populista completament apropiat per un artista soviètic.

La primera música que emprengué després del retorn a la Unió Soviètica fou pel El tinent Kijé, d'Aleksandr Fajntsimmer, basada en una historia satírica de Yuri Tinyanov. L'enginy sarcàstic i l'humor sorneguer de la partitura contribueixen considerablement al deliciós humor del film. És interessant tenir en compte que la música del tinent Kijé fou utilitzada un quart de segle més tard en un altre film, la sàtira britànica The Horse's Mouth, amb l'actuació de Sir Alec Guinnes.

La música de El tinent Kijé està entre les partitures per a films de més èxit que s'hagin compost mai. Posteriorment Prokófiev creà altres bandes sonores per a films. Llur èxit en el mitjà provenia del seva total entesa de la relació que existeix entre la imatge, la caracterització i la música. El 1940 escriví:

« El cinema és un art jove i molt modern que ofereix al compositor possibilitats noves i fascinants. Aquestes possibilitats han de ser utilitzades per complet. Els compositors deurien fer-les objecte d'estudi, en lloc de limitar-se a escriure la música i després deixar-la a mercès de la gent del cinema. Àdhuc el tècnic de so més capaç de cap de les maneres pot manejar la música tant bé com el mateix compositor. »

La història de El tinent Kijé té lloc durant el regnat del tsar Pau I de Rússia, el monarca que abrigava una obsessió que ratllava en la mania per la pompa i la disciplina militar. El personatge de El tinent Kijé neix quan el tsar creu haver escoltat per casualitat que algú deia Parutchik Kijé (tinent Kijé) quan en realitat la frase vertadera era Parutchik je (el tinent, tanmateix...). Com que ningú gossa a dir-li al tsar que ha comès un error, el nom del tinent s'incorpora al registre militar. S'ha de forjar una elaborada biografia per l'imaginari Kijé. Es falsifiquen llurs antecedents militars i se li inventa una carrera. Rep una missió i es casa. Els creadors de Kijé cometen l'error de caracteritzar-lo com un heroi. Quan el tsar s'assabenta de les valentes gestes, insisteix a conèixer en Kijé. Abans que pugui presentar-se davant del tsar, el tinent és convenientment "mort" en batalla.

L'obra[modifica | modifica el codi]

La suite està composta dels següents moviments amb una duració aproximada de 20 mints:

  • Naixement de Kijé
  • Romanço
  • Noces de Kijé
  • Troika
  • Enterrament de Kijé

El primer moviment de la suite simfònica conta la història del "naixement" de Kijé. El destí militar del personatge està senyalat al principi per una fanfàrria distant de cornetes. La marxa paròdia que segueix, "que comença amb tambor, piccolo i flauta", suggereix que el seu caràcter militar és menys que real, ja que llur vertader naixement es produí en la ment del tsar. Un andante presenta el tema sentimental de Kijé (flauta i saxòfon).

El segon moviment és un romanço, que indica que Kijé ha crescut el suficient per enamorar-se. Prokófiev escriví dues versions d'aquest moviment, una per a orquestra i una per a solo de baríton amb acompanyament instrumental. Aquesta última versió, el baríton canta:

El meu colom gris està ple de dolor. Es queixa dia i nit pel seu
estimat company que l'abandonà, desapareixen de la mirada.
Es posa cada volta més trist. No para de queixar-se i de gemegar.
Revolta d'una branca a l'altra, escoltant cada so, i cercant
el seu amic. Digues al teu cor que es mantingui serè, que no sigui
com una papallona. No temis de mirar a un altre lloc. Digue'm,
perquè no hi hauries de mirar?. Cerca el teu amic en altra lloc.
Que ha decidit el teu cor?. Descansar?. Creus que hi has d'anar ara?.
Calmat, bategant cor. El meu colom gris pateix i plora.

El tercer moviment, "Les noces de Kijé", comença amb un cant de benvinguda en els bronzes. La melodia de les noces apareix en la corneta. El vodka sens dubte raja lliurement en aquesta cerimònia de casament, doncs la música s'abalança de sobte d'una tonalitat inesperada a una altra. El tema de Kijé és tocat pel saxòfon.

La següent troika descriu un passeig en trineu tirat per tres cavalls, acompanyat per campanes. Novament hi ha una versió alternativa per la veu del baríton: "El cor d'una dona és com una taverna: tots els que ho desitgen poden entrar. I aquells que vaguen dia i nit, entren i surten. Vine aquí, dic, i no temis, siguis casat o no. Crido tothom, siguin tímids o agosarats. Vinguin aquí, dic. Tots els que estiguin per ací, que segueixin entrant i sortint."

El final, "L'enterrament de Kijé", recorda els temes dels moviments anteriors doncs l'heroi rememora la seva vida passada. Aquestes melodies estan hàbilment superposades. La fanfàrria de la corneta retorna com a tancament de la suite.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Invitación a la Música pag. 558 de l'Editorial VERGARA.