L·L

La ela geminada amb punt volat al mig (<l·l>) és un «grup de lletres modificat» del català que representa el so (sempre intervocàlic) de la ela doble o ela prolongada, pronunciat en dues síl·labes diferents —en realitat, es tracta de dos sons: [ɫ.ɫ], que en AFI també es poden representar com a [ɫː]. El signe <l·l> també es fa servir en belsetà, una varietat dialectal de l'aragonès.

L'ús del punt volat (també anomenat punt alçat) té com a finalitat diferenciar aquest grup de lletres respecte del dígraf <ll>, que representa el fonema lateral palatal /ʎ/. Tot i que a vegades el signe <l·l> ha estat qualificat de dígraf, en puritat no ho és, ja que aquest grup de lletres no representa un sol fonema, sinó dos d'heterosil·làbics (per bé que iguals). D'aquí que l'esborrany de la nova gramàtica normativa de l'IEC digui que és un «grup de lletres modificat» i no l'inclogui en la llista de dígrafs del català.

La ela geminada es troba, sobretot, en mots cultes (presos directament del llatí o del grec) que ja tenien doble ela (com, per exemple, intel·ligent, excel·lent, col·loqui, sol·licitar, etc.). En la majoria dels casos, hom pronuncia col·loquialment aquests mots amb l simple, perquè han entrat modernament en el llenguatge corrent a través de l'escola castellana, i en castellà el grup s'ha simplificat; però en els pocs casos en què el cultisme ha arribat al poble en català (com en cel·la, col·legi, col·locar o destil·lar), es conserva la pronúncia genuïna amb ela doble, especialment en el català balear, on aquesta seqüència es manté prou forta (com s'aprecia, per exemple, en el mot al·lot o en l'ús del sufix diminutiu -el·lo i variants) i on s'anomena parlar bleda el fet de deixar de pronunciar-la (a part del defecte consistent a no velaritzar la ela). Les secessionistes Normes del Puig rebutgen la grafia <l·l>, tot i que no és cert que en valencià no es pronunciï la ela geminada o, almenys, no manco que en el català oriental central.

Les dues eles pertanyen a dues síl·labes diferents i, en cas d'haver-se de dividir una paraula en dues ratlles diferents, el guionet es posa en substitució del punt.

Cal apuntar que, en català, la seqüència fònica [ɫ.ɫ] no és exclusiva del grup de lletres <l·l>, sinó que, per exemple, també es troba en mots amb <tl>, com atleta, atles, ametla o espatla.

Història

En català antic s'utilitzava la grafia <ll> per a representar els sons de ela geminada, igual que en llatí. Posteriorment, el fonema lateral palatal /ʎ/, que no existia en llatí, va passar a representar-se també amb <ll>. Davant aquesta confusió, alguns optaren per separar gràficament les eles de la ela doble mitjançant l'ús del guionet. En la llengua parlada, la interferència del castellà (que molt sovint simplifica els grups consonàntics) va iniciar una tendència (que encara avui continua) a canviar la l geminada en l simple, simplificació que alguns escriptors i gramàtics traslladaren, fins i tot, a la llengua escrita (alguns, senzillament pel rebuig a emprar el guionet per a separar les dues eles).

En la moderna codificació ortogràfica, l'Institut d'Estudis Catalans va decidir que era convenient restablir la doble ela etimològica (que es corresponia amb la pronúncia més genuïna) i, doncs, representar de manera diferent la ela geminada de la ela palatal (ja que, si no, hom podria cometre l'error de lectura consistent a pronunciar amb /ʎ/ mots que s'han de pronunciar amb ela prolongada). Pompeu Fabra va rebutjar la grafia <l-l>, amb guionet, perquè aquest signe donava al mot l'aparença de mot compost. Mossèn Antoni M. Alcover s'hi mostrà d'acord i proposà al Ple de l'IEC la grafia <l·l>, amb el punt volat com a marca diacrítica, que tenia una certa extensió d'ús a començaments del segle XX i, a Mallorca, ja en el segle XIX. I, així, segons la norma 7 de les Normes ortogràfiques de 1913, «mentre no es convingui a representar la l palatal altrament que amb el símbol ll, la l doble serà escrita intercalant un punt alçat entre les dues l».

Aquesta norma, en principi provisional (ja que, d'entrada, <ll> seria el símbol més adequat per a la representació de la doble ela etimològica, mentre que caldria trobar un altre símbol per a representar /ʎ/), va esdevenir definitiva, car mai no es va convenir a representrar /ʎ/ amb una grafia distinta de <ll> (i això que aquest dígraf és considerat, per alguns, de certa influència castellana), com haurien pogut esser <ɫ> i <yɫ> (com havia proposat Fabra inicialment; si bé, en aquell moment, aquestes grafies eren tipogràficament complicades), o bé <yl> (que, invertint-ne les lletres, seria <ly>, paral·lel a <ny>, com proposava Melcior Cases el 1903) o, fins i tot, <lh> (com en occità i en portuguès). El canvi no es féu, entre altres raons, perquè hauria topat amb molta oposició (pensem, per exemple, en tots els noms propis que, com Llucmajor, Llúcia o Lledó, comencen per <Ll> i que haurien hagut de canviar de grafia) i perquè, tanmateix, la inèrcia de l'escola en castellà hauria forçat la lectura amb /ʎ/ dels mots escrits amb <ll> etimològica.

Tipografia

Segons Pompeu Fabra, «les dues l que representen una l doble han d'anar ben juntes, gairebé tant com les dues l que componen la ll». Fabra propugnava l'ús d'una sola peça tipogràfica per compondre els tres signes, ja que fent-ho amb tres peces la distància entre les dues l resulta massa gran. En la dècada del 1920, ja s'incloïa la ela geminada d'una sola peça en les matrius tipogràfiques.

El 1985, en l'àmbit de les màquines d'escriure elèctriques, va tenir lloc la primera homologació de teclats on s'incloïa una tecla directa amb l'anomenada ela geminada escapçada (una sola ela seguida d'un punt volat), per a poder compondre la ela geminada amb dos caràcters picats en dues pulsacions (ela escapçada i ela). El 1991, el consorci Unicode va homologar la ela escapçada, anomenada Ldot (Latin capital letter L with middle dot) i ldot (Latin small letter l with middle dot), amb els codis U+013F i U+0140 (en HTML, Ŀ i ŀ): Ŀ i ŀ. Emperò, la ela geminada escapçada fou derogada el 1993 arran de l'homologació amb les normatives europees.

En la pràctica, la ela geminada escapçada no ha tingut cap incidència en els teclats d'ordinador, car la ela geminada se sol composar amb tres caràcters (picats en quatre pulsacions): ela, punt volat (shift + 3) i ela. Amb tot, el resultat és un espaiat que no es correspon amb la tipografia recomanada per Fabra.

Per al punt volat s'utilitza el caràcter · (amb el codi U+00B7, representat · o · en HTML). És incorrecte l'ús d'altres caràcters separadors, com el caràcter • (amb el codi U+2022, representat • o • en HTML), ja que és considerat poc estètic i està reservat a la funció de separador de llistes, o bé un punt (<l.l>) o un guionet (<l-l>).

A partir de la versió 5 d'Unicode, es manté la ela geminada escapçada per compatibilitat amb ISO/IEC 6937 (definit en els codis ASCII estès 241 i 237), però indicant que la representació preferent és amb una ela seguida d'un punt volat.

El 2005, es va aprovar la creació del domini .cat. En aquest domini, es permet el registre de noms amb un punt volat per a fer la ela geminada amb tres caràcters.

Vegeu també

• Punt volat
• N·h i s·h del gascó.
• Dígraf