Elektra (Strauss)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Elektra
Electra i Orestes
Electra i Orestes
Llengua original: alemany
Música: Richard Strauss
Llibret: Hugo von Hofmannsthal
Font literària: Electra de Sòfocles
Actes: 1
Estrena: 25 de gener de 1909
Teatre: Semperoper, Dresden
Estrena al Liceu: 15 de febrer de 1949 (estrena a Espanya)
Personatges:

S'indica en cursiva el repartiment de l'estrena

Elektra és una òpera en un acte de Richard Strauss, sobre un llibret en alemany d'Hugo von Hofmannsthal, adaptat d'un drama seu de 1903. Aquesta va ser la primera de les nombroses col·laboracions entre el músic i el llibretista. Va ser estrenada a la Semperoper de Dresden el 25 de gener de 1909, i roman com una de les òperes del repertori estàndard.

Sinopsi[modifica | modifica el codi]

Electra en la tomba d'Agamèmnon, oli de Frederic Leighton 1868 - 1859

L'argument d'Elektra està basat en la tragèdia homònima de Sòfocles. L'implacable pessimisme i l'horror que traspua l'obra original produeixen, en mans de Hofmannsthal i Strauss, un drama que només gira entorn de la venjança. Clitemnestra, ajudada pel seu amant Egist, ha assassinat el seu marit i rei de Micenes: Agamèmnon. Ara tem la venjança dels seus fills: Electra, Crisòtemis i Orestes, fill mascle desaparegut. Electra, que és la personificació de l'apassionat desig de venjança, intenta persuadir la seua germana de la necessitat d'assassinar la mare i el seu amant. Abans que aquest pla puga ser posat en pràctica, Orestes, de qui es pensava que havia mort, arriba. En ser-li contada la veritat per part d'Electra, determina venjar la mort de son pare. Orestes assassina sa mare i Egist; Electra en una extàtica dansa amb la qual celebra el seu triomf, cau morta d'avant dels ulls de l'horroritzada cort.

Estil i instrumentació[modifica | modifica el codi]

En Elektra, Strauss fa ús de la dissonància, el cromatisme i una tonalitat extremadament fluïda d'una manera que recorda, tot i anant un pas més enllà, Salomé (1905), del mateix compositor, constituint-se en l'obra més representativa i més avançada del modernisme en Strauss, tendència que després el mateix compositor va rebutjar. Per a donar suport a l'aclaparador contingut emocional de l'òpera, Strauss fa ús d'una orquestra extremadament àmplia i, en certa manera, atípica, amb el següent efectiu orquestral:

1 piccolo, 3 flautes (tercera flauta doblada amb un segon piccolo), 3 oboès (el tercer doblat a corn anglès), 1 Heckelphone, 1 clarinet en mi bemoll, 4 clarinets en si bemoll i la, 2 corns di basseto, 1 clarinet baix, 3 fagots, 1 contrafagot, 8 trompes (trompes 5-8 doblades a 2 trompes tenor si bemoll i 2 tubes wagnerianes baix en fa), 6 trompetes, 1 trompeta baix, 2 trombons tenor, 1 trombó baix, 1 trombó contrabaix, 1 tuba contrabaix, 6-8 timbals (hi calen 2 instrumentistes), glockenspiel, triangle, pandereta, caixa, plats, castanyoles, bombo, tam-tam, celesta (ad libitum), 2 arpes, i un heterodox grup d'instruments de corda amb violins agrupats en 4 seccions, la darrera doblada amb la primera secció de les violes, violes en tres seccions, violoncels en 2 seccions i contrabaixos.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]