Elements clàssics
Els quatre elements clàssics són l'aigua, la terra, el foc i l'aire.[1][2] En l'antiguitat clàssica representaven les quatre formes conegudes de la matèria i eren utilitzats per tal d'explicar diferents comportaments de la natura.
En la cultura occidental l'origen de la teoria dels quatre elements es troba en els filòsofs presocràtics de la Grècia clàssica, i des d'aleshores ha estat objecte de nombroses obres d'expressió artística i filosòfica, perdurant a través de l'Edat Mitjana i el Renaixement i influint profundament el pensament i la cultura europeus. Paral·lelament l'hinduisme i el budisme han desenvolupat concepcions molt semblants.
En la majoria d'aquestes escoles de pensament se sol afegir un cinquè element als quatre elements tradicionals, que s'anomena alternativament com Idea, Buit, Èter o quintaessència (literalment "la cinquena essència").
Els elements clàssics a la cultura occidental[modifica]
En l'antiguitat, la voluntat de trobar l'element original (arkhé/αργέ) de què era fet el cosmos va fer que quatre filòsofs presocràtics proposessin per separat l'aigua (Tales de Milet, 635 aC),[3] l'aire (Anaxímenes, vers 585 aC), la terra (Xenòfanes, vers 570 aC) i el foc (Heràclit, 544 aC)
Segons Plató, el filòsof jònic Empèdocles (vers 450 aC) va ser el primer a teoritzar que de fet l'univers era compost per aquests quatre elements. El terme que utilitzava Empèdocles eren les quatre "arrels", i aparentment Plató hauria estat el primer a utilitzar el terme "element" (stoicheion) per referir-se a la terra (Γαια, gaia), l'aigua (ύδωρ, hydor), l'aire (άήρ, aer) i el foc (έιλή, heile).
Plató va concebre un sistema en què la matèria es dividia en àtoms amb la forma dels sòlids geomètrics regulars (que en honor seu reben el nom de sòlids platònics) que havien descobert els Pitagòrics. D'aquesta manera, els àtoms de foc tindrien forma de tetràedre, l'aire d'octàedre, l'aigua d'icosàedre, i la terra de cub. Com que els Pitagòrics havien identificat cinc sòlids geomètrics regulars, Plató va suposar l'existència d'un cinquè element amb la forma de dodecàedre.
|
|
|
|
| Tetràedre (foc) | Octàedre (aire) | Cub (terra) | Icosàedre (aigua) |
El mateix Plató va proposar la idea (ίδέα, idea) o "allò diví" (ίερόν, hieron) com el cinquè element. Aprofundint en aquesta línia Aristòtil va posar el nom d'èter (αἰθήρ, aither) a la quinta essència, tot raonant que així com els quatre elements eren terrenals i corruptibles, i a la vista que les regions celestials eren immutables, els estels no podien esser fets de cap dels quatre elements sinó d'una substància més elevada.
Segons la concepció aristotèlica, els quatre elements tenien qualitats contraposades:
- L'aire és primàriament humit i secundàriament calent.
- El foc és primàriament calent i secundàriament sec.
- La terra és primàriament seca i secundàriament freda.
- L'aigua és primàriament freda i secundàriament humida.
Segons Galè (s. II) els quatre elements ja eren usats per Hipòcrates (s. IV aC) per descriure el cos humà en relació amb els quatre humors: bilis groga (foc), bilis negra (terra), sang (aire) i flegma (aigua).
El concepte dels elements clàssics va continuar vigent a Europa durant l'Edat Mitjana, degut a la prominència de la visió cosmològica aristotèlica i a l'aprovació de l'Església Catòlica del concepte de l'èter que donava suport a la concepció de la vida terrenal com un estat imperfecte i el paradís com quelcom etern.
L'ús dels quatre elements en la ciència es va abandonar als segles xvi i xvii, en què els nous descobriments sobre els estats de la matèria van superar la concepció clàssica.
Ús en l'alquímia, l'astrologia i l'ocultisme[modifica]
Els elements clàssics han estat un dels objectes d'estudi principals de la tradició alquímica, que aprofundí en les propietats de foc (.svg){kind=small}
), terra (.svg){kind=small}
), aire (.svg){kind=small}
), i aigua (.svg){kind=small}
).
En l'astrologia occidental el concepte dels quatre elements clàssics perdura, dividint els dotze signes del zodíac entre els quatre elements: àries, lleó i sagitari són signes de foc; taure, verge i capricorn s'identifiquen amb la terra; bessons, balança i aquari tenen les característiques de l'aire; i càncer, escorpí i peixos corresponen a l'aigua. La majoria dels astròlegs moderns encara consideren els quatre elements com un fet essencial en l'anàlisi de la carta astral.
Determinats ocultistes han defensat la vigència de la teoria clàssica associant els quatre elements amb els estats de la matèria: sòlid/terra, líquid/aigua, gas/aire i plasma/foc.
En les cartes del tarot, i la baralla de cartes que se'n deriva els quatre pals corresponen als quatre elements: oros/terra, copes/aigua, espases/aire i bastos/foc.
Correspondència amb la ciència moderna[modifica]
La ciència moderna ha demostrat que la matèria està formada per molts més elements que els quatre proposats pels clàssics. En aquest sentit la taula periòdica dels elements seria la successora del model clàssic, que a més a més confonia l'essència amb els estats de la matèria i amb fenòmens com ara la combustió.
Dels elements clàssics, l'aigua està composta per molècules H₂O, i l'aire està format per combinacions de molècules on predominen el N₂ i l'O₂. Per tant, es poden dividir en diferents elements. La terra està formada de centenars d'elements diferents, i el fenomen del foc s'entén com l'efecte d'energia electromagnètica.
Referències[modifica]
- ↑ Boyd, T.J.M.; Sanderson, J.J.. The Physics of Plasmas. Cambridge University Press, 2003, p. 1. ISBN 9780521459129. LCCN 2002024654.
- ↑ Ball, P. The Elements: A Very Short Introduction. OUP Oxford, 2004, p. 33. ISBN 9780191578250.
- ↑ Padilla, Juan Raez. «1.1.2». A: Manual de simbología (en castellà). Septem Ediciones, 18 de març de 2015, p. 23. ISBN 9788416053438 [Consulta: 30 març 2018].
Vegeu també[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Elements clàssics |
Bibliografia[modifica]
- Plantilla:Cite SEP
- Dijksterhuis, Eduard Jan. The Mechanization of the World Picture. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1969.
- Lloyd, G. E. R.. Aristotle: The Growth and Structure of his Thought. Cambridge: Cambridge University Press, 1968. ISBN 978-0-521-09456-6.
- Norris, John A. «The Mineral Exhalation Theory of Metallogenesis in Pre-Modern Mineral Science». Ambix, 53, 2006, pàg. 43–65. DOI: 10.1179/174582306X93183.
- Russell, Bertrand. History of Western Philosophy. 2nd. Londres: Routledge, 1991. ISBN 0-415-07854-7. OCLC 221108071.
- Strathern, Paul. Mendeleyev's Dream: The Quest for the Elements. Macmillan, 21 abril 2001. ISBN 978-0-312-26204-4.
- Tester, S. J.. A History of Western Astrology. Boydell & Brewer, 1999.