Elionor d'Aquitània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Elionor d'Aquitània (Bordeus 1122 - Abadia de Fontevrault 1204), duquessa d'Aquitània (1137-1204) i reina consort de França (1137-1152) i d'Anglaterra (1154-1189).

Elionor i el seu fill Joan sense Terra.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Filla i hereva del comte Guillem X d'Aquitània i la seva esposa Elionor de Châtellerault.

Hereva del comtat d'Aquitània[modifica | modifica el codi]

El 1130 va morir el seu únic germà mascle Guillem, per la qual cosa es convertí en hereva del seu pare al ducat d'Aquitània. El 9 d'abril de 1137 el seu pare morí en una peregrinació a Santiago de Compostel·la i la succeí al comtat, que s'estenia des del riu Loira fins als Pirineus i era més extens que els dominis directes del rei de França.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Es casà el 22 de juliol de 1137 a Bordeus amb el príncep i futur rei Lluís VII de França. D'aquesta unió nasqueren:

Es casà, en segones núpcies, el 18 de maig de 1152 a la catedral de Sant Pere de Bordeus amb el príncep i futur rei Enric II d'Anglaterra. D'aquesta unió nasqueren:

Problemes amb Lluís VII de França[modifica | modifica el codi]

Lluís VII de França

Les tensions entre la jove parella van iniciar-se molt aviat, especialment quan Elionor va donar suport al matrimoni de la seva germana Peronella amb Raül I de Vermandois mentre el rei feia envair el comtat de Vermandois pel seu germà com a càstig per la bigàmia del comte.

El caràcter del rei, devot, ascètic, ingenu i indecís xocava amb el d'Elionor, dona de caràcter fort. Aquesta tenia un comportament liberal i emancipat que fou molt criticat per la cúria eclesiàstica, sobretot per Bernat de Claravall i l'abat Suger de Saint-Denis.

El Nadal de 1145, motivats per la predicació de Bernat de Claravall, la jove parella va participar en la Segona Croada. En un primer moment, el rei no volgué que la seva esposa participés en la croada però Elionor, en qualitat de duquessa d'Aquitània, i per tant, la major feudatària de França va insistir a partir vers Terra Santa com la resta de senyors feudals del país.

Durant la seva estada a Antioquia, les relacions de la reina consort amb el seu oncle Raimon de Poitiers, príncep de la ciutat, van donar lloc a tota mena de murmuracions, que van provocar l'allunyament entre el rei i la reina.

Lluís obligà la seva dona a tornar amb ell cap a França, encara que partiren en vaixells separats. Durant el camí, s'aturaren a Roma, on el papa intentà reconciliar-los. Però la parella estava irremeiablement distanciada: el 21 de març de 1152 Lluís VII va aconseguir l'anul·lació del matrimoni, basant-se en el parentiu entre ambdós. El preu que va posar Elionor a aquesta separació va ser la conservació dels seus dominis.

Matrimoni amb el príncep anglès[modifica | modifica el codi]

Enric II d'Anglaterra

Sis setmanes després del seu divorci, Elionor va contreure matrimoni amb el príncep i futur rei Enric II d'Anglaterra, unint així els seus extensos dominis a França als que ja posseïa l'hereu al tron anglès, amo de l'Anjou, el Maine i la Normandia, a part d'Anglaterra i Gal·les. D'aquesta manera, es formava l'anomenat Imperi angeví, en el qual els reis d'Anglaterra, tot i ser vassalls del rei de França, controlaven un territori vuit vegades superior al dominat directament per Lluís VII. Establerta principalment a Poitiers, a la seva cort va tenir gran auge la poesia trobadoresca, sent mecenes de nombrosos trobadors.

L'existència d'una amant d'Enric II, va provocar l'enfrontament entre Elionor i el rei anglès, i a partir de 1173 Elionor va promoure la rebel·lió de tres dels fills del rei contra el seu pare. Després de reprimir la rebel·lió, el rei va empresonar-la, primer a Chinon i després a Salisbury, on va romandre sota arrest fins a la mort del rei Enric el 1189.

Recuperada la llibertat, Elionor es va convertir en regent dels dominis angevins durant les absències del seu fill Ricard Cor de Lleó. Després del retorn d'aquest rei de la Tercera Croada, Elionor es va retirar a l'abadia de Fontevrault. La mort de Ricard, el 6 d'abril de 1199, va provocar que Elionor abandonés de nou el seu retir fins a aconseguir la coronació del seu altre fill, Joan Sense Terra, relegant el seu nét, el duc Artur I de Bretanya, al qual pràcticament no coneixia.

Final dels seus dies[modifica | modifica el codi]

El 1200, i sent gairebé octogenària, donà mostres d'una fortalesa impressionant quan decidí viatjar fins al regne de Castella, travessant els Pirineus, per a escollir entre les seves nétes, les infantes de Castella (filles d'Elionor d'Anglaterra i d'Alfons VIII de Castella), la futura esposa del fill de Felip II August, el príncep i futur rei Lluís VIII el Lleó.

Va morir el 31 de març de 1204 a l'abadia de Fontevrault, als 82 anys, i va rebre sepultura al mateix monestir, al costat del seu espòs Enric II i del seu fill Ricard Cor de Lleó.


Precedida per:
Guillem X
Duquessa d'Aquitània
amb Lluís VII i Enric II

11371168
Succeïda per:
Ricard I Cor de Lleó
Comtessa de Potiers
amb Lluís VII i Enric II

11371153
Succeïda per:
Guillem de Poitiers
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Elionor d'Aquitània Modifica l'enllaç a Wikidata