Elisabet de Baviera (emperadriu d'Àustria)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Elisabet d'Àustria
Elisabet de Baviera (emperadriu d'Àustria)
Elisabet de Baviera, emperadriu d'Àustria-Hongria, per Franz Xaver Winterhalter

Regne
24 d'abril de 1854 10 de setembre de 1898
Precedit per Maria Anna de Savoia
Succeït per Zita de Borbó-Parma

Regne
1867 – 1898
Succeït per Zita de Borbó-Parma
Coronació 8 de juny de 1867

Regne
24 d'abril de 1854 – 12 d'octubre de 1866
Precedit per Maria Anna de Savoia
Succeït per ---

Títols Reina Consort de Bohèmia, Croàcia, Eslavònia, Dalmàcia, Galítsia, Lodomeria i Iliria
Batejat Elisabeth Amalie Eugenie
Naixement 24 de desembre de 1837
Baviera Possenhofen, Baviera
Defunció 10 de setembre de 1898 (als 60 anys)
Suïssa Ginebra, Suïssa
Consort Francesc Josep I
Descendència
Dinastia Casa de Lorena Lorena
Wittelsbach Wittelsbach
Pare Maximilià de Baviera
Mare Lluïsa de Baviera

Elisabet de Baviera (Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, o Isabel de Wittelsbach), emperadriu d'Àustria i reina d'Hongria (Possenhofen 1837 - Ginebra 1898), més coneguda com a Sissi, va ser pel seu naixement duquessa a Baviera amb el grau d'Altesa reial i es convertí, pel seu matrimoni amb Francesc Josep I d'Àustria en emperadriu d'Àustria-Hongria des de 1854 fins a 1898 i reina d'Hongria, entre altres.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Orígens familiars i infància[modifica | modifica el codi]

Nascuda el 24 de desembre de 1837 al Castell de Possenhofen a vores del llac Starnberg a l'estat alemany de Baviera, llavors país independent. Filla del duc Maximilià de Baviera i de la princesa Ludovica de Baviera, que conformaven una branca secundària de la casa reial bavaresa. Malgrat tot, Elisabet era néta del rei Maximilià I Josep de Baviera a través de la seva mare i alhora era neboda dels reis Frederic Guillem IV de Prússia i Joan I de Saxònia i de l'emperador Francesc I d'Àustria.

Elisabeth va ser un dels vuit fills de la parella ducal Ludovica i Max de Baviera (de gran a menor): Lluïs; Helena, a qui li deien Nené; Elisabeth, era Sissi; Carles Teodor, el germà predilecte de Sissi, anomenat Gackel (pollet); Maria; Matilde, a qui li deien Spatz (pardal); Sofia i Maximilià.

Elisabeth, junt amb els seus germans, va viure una vida senzilla, en la natura, atesa i educada directament per la seva mare. La seva infantesa va ser molt despreocupada i allunyada de la vida protocol·lària, fet que més endavant li portaria molts problemes. Tots els estius, la família Wittelsbach es traslladava al Castell de Possenhofen a la vora del llac Starnberg. Aquesta residencia era la favorita d’Elisabeth, ella solia anomenar-la Possi. Allà és on va aprendre a practicar muntanyisme, pescar, muntar a cavall, nadar i apreciar la bellesa de la natura. Igual que els seus pares i els seus germans, no donava importància a les cerimònies ni al protocol, cosa que tampoc preocupava a la cort reial de Múnich, ja que la rama ducal dels Wittelsbach no havia d'exercir cap funció oficial i per això es podien permetre una còmoda vida privada.

Adolescència, núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Feia temps que la seva mare, Ludovica, buscava un marit adequat per a Elisabeth però pocs s'interessaven per ella degut a la manca de coneixements de protocol. La seva germana gran, Helena, acostumava a atraure més l’atenció entre els joves rics de la regió a causa de la seva bona educació, bellesa i intel·ligència.

L'arxiduquesa Sofia ja feia temps que buscava a l’esposa perfecte pel seu fill Francesc Josep i l’elecció va recaure sobre Helena, neboda de la mateixa Sofia i cosina de Francesc Josep. Ludovica, efectivament, va acceptar la decisió de la seva germana i va traslladar-se durant les vacances a Ischl perquè la futura parella pogués conèixer-se i si tot fos bé, arribar al matrimoni. Ludovica també va portar de viatge a Elisabeth, que llavors tenia 15 anys i era causa de moltes preocupacions. Es va enamorar d’un jove que no li convenia. Amb aquest viatge la duquessa Ludovica va voler animar-la. A més, Ludovica havia fet ja els seus càlculs: feia ja temps que Sissi i el germà de Francesc Josep, Carles Lluïs, s’enviaven cartes i regals. Es comentava que Carles Lluïs estava enamorat de la seva cosina Elisabeth i Ludovica va voler intentar que aquests dos joves també arribessin al matrimoni.

El 16 d’agost de 1853, van arribar a Ischl. No portaven equipatge ni cambreres. Les tres dames vestien de dol perquè acabava de morir una tieta. El carruatge que portava tot l’equipatge es va retardar i no es van poder canviar de roba per poder rebre a l’emperador. Mentrestant tota l’atenció la rebia el pentinat d’Helena, ja que no tenia més remei que presentar-se a l’emperador amb un vestit negre i ple de pols del viatge. La jove Elisabeth va haver de preparar-se sola: va portar dos llargues trenes i sense que ella s’adonés, era observada contínuament per la seva tieta Sofia, la qual va admetre que donava molt bona impressió encara que portés un vestit negre. Sissi resultava encantadora i molt maca amb aquell vestit negre que li ressaltava la seva pell blanca. Helena, semblava al costat d’Elisabeth molt seria i poc atractiva. Sense dubte, Francesc Josep al veure a Sissi es va enamorar. Sissi, no s’adonava de res. Ella encara seguia amb la seva melancolia i temor produït per la quantitat de gent que hi havia allà. La seva germana, en canvi, sabia desenvolupar-se bé en aquell ambient.

Al dia següent, el jove emperador va anar a veure molt d’hora a la seva mare. Li va confessar que trobava molt atractiva a Elisabeth i que era a ella a qui volia com esposa i no a Helena. Això, va trencar els plans que tenia previstos l’arxiduquessa i sense gaires esperances va demanar-li que raonés bé la situació i que tornés a pensar en Helena, una dona intel·ligent i ben educada, cosa que estalviaria molts problemes a Sofia. Ningú va canviar la decisió de l’emperador, enamorat d’aquella donzella tan jove i senzilla. 

Així doncs, durant el vespre de l’aniversari de Francesc Josep es va celebrar un ball. Durant aquell sarau, l’emperador i Sissi van ballar i a continuació li va oferir un ram de roses vermelles que constituïa la manifestació tradicional que ella era la triada. Tots els presents en aquella festa ho van entendre, menys Elisabeth.

Sissi en un primer moment es va negar per temor a perdre l’amistat de la seva germana gran però finalment va confessar els sentiments que per ell sentia: << Com no podria estimar a un home com ell? Com ha pogut fixar-se en mi? Sóc tant poca cosa...!>>. Però, malgrat els seus sentiments, Elisabeth no volia casar-s’hi amb ell i la seva mare, en certa manera, va obligar-la a acceptar dient-li: << A l’emperador d’Àustria no se li donen carabasses>>

Durant els nou mesos de relació, la jove parella van viure moments molt bonics. Elisabeth, per la seva part, va fer després contínues i amargues referències del compromís: << El matrimoni és una institució absurda. Una es sent venuda als quinze anys i presta un jurament que no entén i del què després se’n penedeix al llarg de trenta anys o més, però que ja no pot trencar>>.

El 1854 es va casar, amb 16 anys, amb l'emperador d'Àustria, Francesc Josep, i així es convertí en emperadriu d'Àustria i, des de 1867, en reina d'Hongria. La parella tingué quatre fills els quals, com era costum a la cort, es deixaven a càrrec de les institutrius cosa que li va suposar molts mals de cap a Sissi:

  • SAI l'arxiduquessa Sofia d'Àustria, nascuda el 1854 a Viena i morta el 1856 amb dos anys per fortes febres durant un viatge a Hongría. La seva mort va provocar una profunda depressió que va marcar el caràcter de Sissi durant tota la seva vida.
  • SAI l'arxiduquessa Maria Valèria d'Àustria, nascuda el 1860 a Budapest i morta el 1924 al castell de Wallsee a Àustria. Es casà amb l'arxiduc Francesc Salvador d'Àustria-Toscana. Maria Valèria és també coneguda com "l'única filla" o com Sissi acostumava anomenar "la meva estimada filla hongaressa" donat el gran estima que li tenia al país d'Hongria, lloc on habitualment es refugiava com hem dit abans, i amb la cultura i costums del qual es va voler educar. Maria Valèria va ser l'única que va poder estar prop de la seva mare i a la què sempre va estimar i va poder educar a la seva manera.  Els grans enemics que Isabel va fer al llarg de la seva vida li deien despectivament «la nena hongaresa» i no precisament per l'amor que la seva mare sentia per tal país, sinó perquè creien que la nena era fruit en realitat d'algun divagació sexual que Isabel hauria mantingut amb el comte hongarès Gyula Andrássy. No obstant això, la gran semblança que Valeria guardava amb el seu pare, l'Emperador, es va encarregar de desmentir aquests rumors.

Personalitat[modifica | modifica el codi]

L'Emperadriu amb el seu gos Shadow, el 1869

Dotada d'una gran bellesa física, Isabel es va caracteritzar per ser una persona rebel, culta i massa avançada per al seu temps. Adorava l'equitació i va arribar a ser una de les millors amazones del seu temps. Sentia una gran estima pels animals; estimava als seus gossos, costum heretat de la seva mare, fins al punt de passejar amb ells pels salons de palau. Li agradaven els papagais i els animals exòtics en general. Fins i tot va arribar a tenir la seva pròpia pista circense als jardins del seu palau a Corfú. Parlava diversos idiomes: l'alemany, l'anglès, el francès, l'hongarès, propiciat pel seu interès i identificació amb la causa hongaresa, i el grec, aquest últim après amb afany per poder gaudir de les obres clàssiques en la llengua original.

Després del naixement del seu fill Rudolf, va començar a cuidar la seva figura d'una manera maniàtica, arribant a fer-se instal·lar unes anelles a les seves habitacions per poder practicar esport sense ser vista. La seva alimentació va donar també molt a dir, ja s'alimentava bàsicament a base de peix bullit, alguna fruita, i suc de carn espremuda i posteriorment cuinada. A partir dels 35 anys no va tornar a deixar que ningú la retratés o prengués una fotografia, per a això, va adoptar el costum de portar sempre un vel blau, un para-sol i un gran ventall de cuir negre amb el que cobria la seva cara quan algú es s'apropava massa a ella. 

 També, entre altres excentricitats, al final de la seva vida es va fer tatuar una àncora a l'espatlla (pel gran amor que sentia pel mar i les travessies per sentir-se sense pàtria pròpia, com els eterns mariners que vaguen pel món) i es feia lligar al pal del seu vaixell durant les tempestes. Passejava diàriament durant vuit llargues hores, arribant a extenuar a diverses de les seves dames del seu seguici, entre elles Ida Ferenczy o Maria Festetics. A més, adorava viatjar, mai romanent en el mateix lloc més de dues setmanes. Va gaudir de la literatura, especialments de les obres de William Shakespeare, de Friedrich Hegel i del seu poeta predilecte, Heinrich Heine, amb retrats del qual va decorar la seva habitació i va donar peu a una gran polèmica. Finalment, detestava el ridícul protocol de la cort imperial de Viena, de la qual va procurar romandre allunyada durant el major temps possible i cap a la qual va desenvolupar una autèntica fòbia que li va provocar molts trastorns com nàusees, depressió nerviosa... Sissi es va mantenir, sempre que va poder, allunyada de la vida pública. Va ser una emperadriu absent del seu imperi, encara que no per això menys pendent dels assumptes d'Estat. De fet, va ser la pròpia emperadriu una de les principals impulsores de la coronació de Francesc Josep com a rei d'Hongria i en conseqüència, la creació de l'Imperi Austrohongarès el 1867.

Mort de l'emperadriu[modifica | modifica el codi]

El 10 de setembre de 1889, mentre es passejava pel llac Léman de Ginebra amb una de les seves dames de companyia Irma Sztaray i es disposava a embarcar al vaixell que la portaria al seu següent destí, va ser atacada per un anarquista italià, Luigi Lucheni, el qual va fingir ensopegar amb l'emperadriu i aprofitant el desconcert va lliscar un fi estilet al cor de Sissi. Al principi, Isabel no va ser conscient del que havia passat. Només en pujar al vaixell que les estava esperant va començar a sentir-se malament i va marejar-se. Quan va caure a terra, la seva dama de companyia va informar al capità del vaixell de la identitat de la dama i van tornar al port. Ella mateixa va descordar el vestit de l'emperadriu perquè respirés millor i, al fer-ho, va veure una petita taca de sang sobre el pit.

Lucheni estava, en realitat, planejant un atemptat contra el pretendent al ton francès, el príncep d'Orleans. Malauradament, va llegir al diari que la visita es va anul·lar i casualment algú es va assebentar que l'emperadriu es trobava a la ciutat i Lucheni va pensar que seria millor objectiu per passar a la posterioritat. 

El cos de l'emperadriu va ser traslladat a Viena, en contra del que ella havia indicat al seu testament on va posar que volia ser enterrada a l'illa grega de Corfú al seu palau Achilleion. En contra de la seva voluntat, va ser enterrada a la Cripta Imperial a l'església dels Caputxins, sota una ciutat que sempre la va criticar i de la qual sempre va intentar allunyar-se.

Elisabet de Baviera al cinema[modifica | modifica el codi]

Personatge històric que ha passat al cinema a través de pel·lícules austroalemanyes dels anys 50 com Sissí, Sissi Emperadriu i El destí de Sissi, totes protagonitzades per l'actriu vienesa Romy Schneider. L'escriptora espanyola Ángeles Caso ha escrit diversos llibres sobre l'emperadriu desmitificant la imatge que en va donar el cine. Posteriorment, la pròpia Romy Schneider participà en el film Lluís II de Baviera dirigit pel cèlebre director italià Luchino Visconti, en què donà vida a la pròpia Elisabet de Baviera de bell nou.

El 1992 s'estrenà a Viena un musical basat en la seva vida, sent el musical en alemany de més èxit.