Elisabetta, regina d'Inghilterra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Elisabet, reina d'Anglaterra
Títol original: Elisabetta, regina d'Inghilterra
Llengua original: Italià
Gènere: Melodrama
Música: Gioachino Rossini
Llibret: Giovanni Schmidt
Font literària: The recess or a tale of other times de Sophia Lee
Actes: dos
Estrena: 4 d'octubre de 1815
Teatre: Teatre San Carlo de Nàpols
Estrena a Catalunya: 1828, Teatre de la Santa Creu (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Elisabetta, reina d'Anglaterra
  • Norfolk, noble del regne
  • Leicester, general de l'exèrcit anglès
  • Matilde, esposa de Leicester i filla de María Estuardo, rival d'Isabel
  • Enrico, el seu germà
  • Guglielmo, capità de la guàrdia

Elisabetta, regina d'Inghilterra és una òpera en dos actes amb música de Gioachino Rossini i llibret de Giovanni Schmidt. Va ser estrenada el 4 d'octubre de 1815 en el Teatre Sant Carlo de Nàpols. L'òpera, que no és fidel a la història, narra l'amor d'Isabel I d'Anglaterra per Robert Dudley, comte de Leicester, la seva suposada reacció quan descobreix que aquest amor no és correspost, com el sentencia a mort, el seu penediment i la seva decisió de no lliurar el seu amor a altre home.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Aquesta òpera va ser la primera que va compondre Rossini per a l'influent empresari i director del San Carlo, Domenico Barbaia. A més va ser la que va servir per a donar a conèixer Rossini a Nàpols, ciutat musical important, que idolatrava als compositors Giovanni Paisiello i Nicola Zingarelli, i que tenia certa aversió cap als estrangers. Buscant l'èxit, Rossini va compondre una obra plena d'efectes vocals, la qual cosa va servir per a aconseguir un èxit notable. Barbaia va posar a la disposició de Rossini els millors cantants de la ciutat, incloent a la soprano espanyola Isabel Colbran (Elisabetta), el tenor també espanyol, Manuel García (Norfolk) i el baríton italià Andrea Nozzari (Leicester).

Rossini va fer alguns canvis al seu estil, per primera vegada abandona per complet el recitatiu sec en favor del recitatiu acompanyat (moment sublim és el recitatiu d'Elisabetta en el segon acte Per ché mai, destin crudele), va escriure detalladament totes les floritures vocals, no deixant llibertat als cantants, va escriure els papers principals per a dues sopranos i dos tenors, i finalment li va donar major importància al cor.

També era acceptat per aquells anys la inclusió de passatges ja creats per altres obres en nous títols, sens dubte últims serrells derivats de l'antic pasticcio del Barroc. D'aquesta manera, trobem per exemple que ja l'obertura va ser composta originalment, òbviament amb petits canvis, per Aureliano in Palmira, òpera del propi compositor estrenada el 1813 i que ha aconseguit la seva major fama en els nostres dies per incloure-la també Rossini en el seu arxiconegut Il barbiere di Siviglia, presentada per primera vegada el 1816. A més de la cavatina de presentació d'Elisabetta Questo cor ben lo comprende, que té també sospitoses similituds amb Una voce poco fa, cavatina de Rosina a Il Barbiere, i amb la cabaletta anterior d'Aureliano Non lasciarmi in tal momento en el segon acte de l'òpera homònima. I per posar un altre cas, al final d'aquesta motivadora òpera podem trobar detalls que van servir més tard a l'autor per al O muto asil del pianto de l'Arnoldo de Guglielmo Tell.

Argument[modifica | modifica el codi]

Elisabetta, enamorada del comte de Leicester, el rep després de la seva victòria a Escòcia contra Maria Stuarda. El que la reina desconeix és que el seu enamorat s'ha casat en secret, i sense ell saber-ho en un principi, amb la filla de la seva enemiga, Matilde. Però el duc de Norfolk, ple d'enveja pel triomf de Leicester, s'encarrega de fer veure a la reina l'alta traïció que suposa a la seva corona. Elisabetta ofereix salconduits el seu home a canvi que deixi la seva dona, però tots són en va, preferint aquest la mort abans de deixar a Matilde. Mentre Norfolk ha estat desterrat en adonar-se la reina de la seva mala influència. Leicester i Matilde esperant al patíbul, Norfolk ferit en el seu orgull i ple de ràbia, i la Reina que veu el seu cor trencat.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]