Elisenda de Montcada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Monestir de Pedralbes

Elisenda de Montcada i de Pinós (c. 1292 - Barcelona, 19 de juliol de 1364) fou reina consort de la Corona d'Aragó (1322-1327), ja que fou la quarta i darrera muller de Jaume II el Just.[1]

Antecedents familiars[modifica | modifica el codi]

Detall de la tomba d'Elisenda de Montcada.

Pertanyia al llinatge dels Montcada i era filla de Pere II Ramon de Montcada i d'Abarca, senescal reial i baró d'Aitona, i la seva segona muller Elisenda de Pinós.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

El 1322 va esdevenir la quarta i darrera muller del Rei Jaume el Just, trenta anys més gran que ella, que havia enviudat de Maria de Xipre qui havia traspassat el 1319.

El casament amb Elisenda convenia aleshores a les relacions del comte-rei amb la branca menor del poderós clan dels Montcada. Quan el rei Jaume II el Just va quedar vidu de la seva tercera muller, Maria de Xipre, va apressar-se a contraure un nou matrimoni. Just al cap d'un mes de la mort de la dissortada reina es va dirigir al cardenal Túscul perquè intercedís vora el papa Joan XXII i obtingués una dispensa de consanguinitat en tercer o quart grau per concertar noves núpcies. Curiosament, el rei no indicava el nom de l'elegida, però era Elisenda de Montcada. El monarca semblava molt animat amb la idea i s'afanyà en els tràmits sense dissimular que tenia presa. Jaume tenia aleshores cinquanta-cinc anys i Elisenda prop dels trenta. El rei es devia sentir tret per la seva bellesa i les seves virtuts. Després de l'experiència amb el seu segon matrimoni no devia voler-ne un altre amb una princesa desconeguda de la qual acabés tip com de la pobra Maria. Ell coneixia Elisenda, sabia que físicament l'atreia, que no li trobaria la <<venusta ineptitud>>.

La cerimònia es va celebrar a Tarragona. La novella reina, tot i que tenia a Tortosa el centre del seu dot i que al castell de l'esmentada ciutat havien residit llargues temporades les seves predecessores, les reines Blanca de Nàpols i Maria de Xipre, trià Barcelona i el seu Palau Major com a residència habitual. Allà va passar la seva vida. Com que no van tenir fills i el rei aviat va emmalaltir, xacrós, Elisenda li va consagrar la vida, així com a les pràctiques religioses i a l'exercici de la caritat.

Escriu Jesús Ernest Martínez Ferrando:

« <Elisenda, per les seves qualitats femenines, per la seva exquisida religiositat, va ésser el millor sedant que pogué trobar el monarca en l'amargor dels seus darrers anys; el diàleg amb la devota muller endolciria les seves hores de suplici espiritual i físic; bé pot dir-se que Elisenda va ajudar Jaume II a ben morir. Mentre la mort s'acostava –com observa l'esmentat biògraf--, s'establí entre els dos esposos <<un mutu delit religiós>>. »

El rei feia presents a la reina que sabia que eren del seu grat: objectes de devoció i de culte, llibres pietosos, relíquies de sants que demanava al soldà d'Egipte...Quan Elisenda li va expressar el seu desig de fundar un monestir de religioses de Santa Clara als voltants de Barcelona, el rei es va apressar a complaure-la, tot i que ja existia Vilafranca del Penedès un monestir de clarisses fundat per Blanca d'Anjou, la primera esposa del monarca. Només va posar una condició: que el monestir s'erigís a honor de la mare de Déu. Primer es va designar per al seu emplaçament el lloc de Valldaura, entre Cerdanyola i Montcada, però després s'optà pel lloc de Valldaura, un indret anomenat Pedralbes a causa de la quantitat de pedra blanca que s'extreia d'una pedrera allà existent. Les gestions i les obres van avançar amb celeritat. Tal vegada Jaume II pressentia la seva mort i desitjava que la mística il·lusió de la seva esposa esdevingués una realitat al més aviat possible.

Una ràpida construcció[modifica | modifica el codi]

L'obra es va construir de pressa i bé. La primera pedra va ser col·locada amb tota solemnitat el 26 de març de 1326. Ferrer Peyró i Domènec de Granyena van ser nomenats directors de les obres. I el 3 de maig de 1327 estaven tan avançades que ja es va poder inaugurar el monestir.

Pocs dies després, el 28 de maig Jaume II atorgà un testament en què ratificava totes les donacions fetes a la reina Elisenda, entre elles la de Pedralbes amb totes les seves pertinences. Al cap de pocs mesos, el 2 de novembre de 1327, el rei va morir.

Elisenda, ja viuda, va vestir de dol fins a la seva mort. Es va retirar a viure al monestir enriquint-lo i beneficiant-lo. Se li ha retret a la reina que es preocupés més de la prosperitat material que no pas de l'espiritual. Hom creia que perjudicava el vot de pobresa que prescrivia la regla de santa Clara. Cal pensar, però, que no debades era una reina.

No es pot, però deixar d'admirar el monestir, un dels més bells monuments gòtics que existeixen. Elisenda de Montcada va tenir molt d'interès que el monestir que havia fundat es dotés d'obres d'art. I com que la major part de les monges que hi ingressaven provenien de famílies nobles i amb diners, van acabar aportant-hi escultures, quadres i, sobretot, retaules d'alt valor artístic.

La reina va voler també que el monestir tingués aportacions artístiques innovadores. Per això va oferir una de les capelles, la de Sant Miquel, al costat de la seva tomba, al pintor Jaume Ferrer i Bassa. Es tractava d'un artista que s'havia format en l'estil de pintura italianitzant, el més destacat internacionalment aleshores, i que coneixia Giotto. L'innovador més gran de la pintura del moment.

El 1326, Elisenda va fundar i dotar el monestir de monges clarisses de Pedralbes. Un any després va quedar vídua i es va retirar 37 anys en un palau immediat al monestir de Pedralbes. Tot i no ser mai monja l'acte de la fundació la dotà d'amplis poders sobre el funcionament intern del monestir, promocionant les arts, com per exemple amb les pintures de la cel·la de Sant Miquel, encarregades per l'abadessa Francesca Saportella, neboda d'Elisenda. Tot i el seu internament al monestir participava d'alguns esdeveniments oficials, com el trasllat de les restes de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona, on va acompanyar a Maria de Navarra, esposa de Pere el Cerimoniós i Constança, esposa de Jaume III de Mallorca. Va dictar testament l'11 d'abril de 1364 i va morir el 19 de juliol del mateix any.[3]

A la seva mort, tal com va establir, fou derruït el palau annex al monestir i fou sepultada entre l'església de Santa Maria de Pedralbes i el pati del claustre del monestir. La tomba és una magnífica obra del gòtic català, mostrant pel costat de l'església Elisenda vestida de reina i pel costat del claustre com una penitent.[4] Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[5]

L'enigma de les dues cares del sepulcre[modifica | modifica el codi]

Banda de la tomba d'Elisenda de Montcada com a reina
Banda de la tomba d'Elisenda de Montcada com a monja clarissa

La tomba de la reina Elisenda de Montcada es troba integrada en un mur que separa l'església i el claustre del monestir de Pedralbes. Una meitat del sepulcre és a l'interior de l'església i l'altra meitat al claustre. En cadascuna de les dues parts de la sepultura hi ha una escultura que representa Elisenda difunta, de cos sencer. Les dues imatges la representen amb unes vestidures ben diferents. En un costat ben abillada amb vestits sumptuosos, amb corona com a reina. Al coixí on reposa el seu cap hi ha les armes reials de la corna catalanoaragonesa. Es pot observar que en un dit porta un anell reial i als seus peus un parell de gossets de companyia, símbol de la fidelitat. A l'altra costat en canvi, ofereix una imatge austera i va vestida de monja, amb l'hàbit de clarissa.

A la banda què és representada com a reina, presideix l'església, mentre que a l'altra contempla el claustre. Una imatge exterior i un d'interior. A la primera la pot veure tothom i ofereix la imatge solemne, domina l'espai com a monarca. En certa manera és com si en digués que vol continuar sent reina després de morta i, situada al costat de l'altra, hom pot dir que vol ser venerada.

« No representa l'edat que tenia quan va morir.
Per què va escollir una sepultura tan peculiar?
»

Atesa la condició de quarta esposa i havent estat la tercera Blanca d'Anjou, que aportà l'hereu i altres fills a la corona, era evident que ella quedava marginada de ser enterrada al costat del seu marit, el rei. A més, aquest havia demanat de ser enterrat al costat de Blanca.

De ben segur que a Elisenda no li devia plaure gens la decisió reial malgrat que ja sabia que, en no haver tingut cap hereu, quedava exclosa del panteó reial.

La sepultura que va fer construir era en certa manera una protesta, una reivindicació dels seus drets i procurà que fos espectacular. I ho va assoli. Javier Chillida, la persona que va dirigir l'estudi i la restauració de les tombes reials de Santes Creus l'any 2007 explicà que la tomba de la reina Elisenda estava tota policromada, amb colors vermell, blau, verd, blanc i negre, i ornada amb fulles d'or.

El funeral es va fer com havia disposat: amb un acompanyament de cent frares dels convents de Barcelona i trenta religioses. Es van repartir vestits de dol entre els seus familiars i el seu seguici. Es van oferir almoines als pobres i es van celebrar misses de rèquiem per la seva ànima a totes les esglésies de Barcelona.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albertí i Casas, 2007, p. 87-93.
  2. Castellano Tresserra, 1998, p. 29.
  3. Sanjust i Latorre, 2009, p. 25.
  4. Albertí i Casas, 2007, p. 93.
  5. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Elisenda de Montcada Modifica l'enllaç a Wikidata