Ellesmere

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ellesmere
Fotomuntatge d'imatges de satèl·lit mostrant Ellesmere
Fotomuntatge d'imatges de satèl·lit mostrant Ellesmere
Illa Ellesmere
Entitat territorial Nunavut Nunavut
Capital Aujuittuq, 141 hab (2006)
oceà oceà Àrtic
Arxipèlag illes de la Reina Elisabet, Arxipèlag Àrtic Canadenc
Superfície 196.235 km²
Llargada màxima 800 km
Amplada màxima 415 km
Altitud màxima Pic Barbeau, 2.616 m
Perímetre 10.748 km
Coordenades 79° 49′ 59″ N, 78° 00′ 00″ O / 79.83306,-78.00000Coord.: 79° 49′ 59″ N, 78° 00′ 00″ O / 79.83306,-78.00000
Població 168 (2001)

Ellesmere (en anglès Ellesmere Island, en inuktitut Ausuittuq Qikiqtalua) és la més septentrional de les illes Àrtiques del Canadà i la més muntanyenca de totes elles, pertanyent al territori de Nunavut i, dins d'aquest, a la regió de Qikiqtaaluk. Amb 196.235 km², és l'illa més gran de l'arxipèlag de la Reina Elisabet, la tercera més gran del Canadà després de les illes de Baffin i Victòria i la desena més gran del món.

La serralada Àrtica recorre quasi tota l'illa, per la qual cosa és la més muntanyosa de totes les que formen part de l'Arxipèlag Àrtic Canadenc. Al mateix temps a l'illa hi conviuen grans espècies d'animals, com el llop àrtic, el bou mesquer, el caribú i l'ós polar. La Salix arctica és l'única espècie llenyosa que hi creix.

En ella s'hi troba l'assentament hurmà situat més al nord del món, Alert, i el punt més septentrional, el cap Columbia, és el punt més septentrional de la Terra fora de Grenlàndia.

Història[modifica | modifica el codi]

Els primers habitants de l'illa d'Ellesmere eren petites bandes natives paleoesquimales que caçaven a la zona el caribú, el bou mesquer i alguns mamífers marins, des d'aproximadament 2000-1000 a.C. [1] Les seves restes pertanyen a la cultura Dorset.

Després, van arribar a l'illa nous caçadors i pioners neoesquimales -membres de les cultures Inuit, Thule tardana, Ruin Island i Post-Ruin Island - que s'establiren, tant a l'estiu com a l'hivern, àmpliament per la regió, fins que les circumstàncies ambientals, ecològiques i, possiblement, socials els van fer abandonar la zona. Ellesmere va ser l'última de les regions de l'alt àrtic canadenc en quedar despoblada durant la Petita Edat de Gel, cosa que acredita el seu interès econòmic, com a part de l'àmbit general de la cultura de l'estret de Smith de la qual va ser de vegades una part i, a vegades, el component principal. [2]

Imatge per satèl·lit del nord de l'illa d'Ellesmere, amb Grenlàndia a l'est.

Els víkings, probablement partint de les seves colònies a Grenlàndia, van arribar a l'illa d'Ellesmere, a l'illa Skraeling (a la península Bache) i l'illa Ruin (a Grenlàndia, a la riba oposada de península Bache, a l'altre costat de la conca Kane) durant les seves expedicions de caça i de comerç amb els grups inuit natius.[3] Algunes restes d'estructures poc usuals de la península de Bache poden ser restes de cases comunals d'un període final de la cultura Dorset. [4]

Els primers europeus a veure l'illa després de la Petita Edat de Gel fou l'expedició de William Baffin, el 1616. Amb tot, l'illa no fou explorada fins al segle XIX. L'illa d'Ellesmere va rebre aquest nom el 1852 durant l'expedició d'Edward Augustus Inglefield en honor al polític anglès Francis Egerton, primer baró d'Ellesmere (1800-1857). [5] L'expedició nord-americana dirigida per Adolphus Greely el 1881 va creuar l'illa d'est a oest. [6]

La plataforma de gel d'Ellesmere va ser documentat per l'Expedició Britànica de l'Àrtic de 1875-1876, en què el tinent Pelham Aldrich, en una travessia de reconeixement, anà des del Cap Sheridan en direcció oest fins a punta Alert, en un recorregut de quasi 400 km en els que també explorà la plataforma de gel Ward Hunt. El 1906 Robert Peary va dirigir una expedició al nord de l'illa, des del Cap Sheridan fins a l'estret de Nansen. Durant aquesta expedició la plataforma de gel era contínua, abarcant, segons estudis actuals, 8.900 km². [7]

Geografia[modifica | modifica el codi]

L'illa d'Ellesmere té una forma força irregular, amb una llargada, N-S, de més de 800 km, i una amplada màxima d'uns 415 km a la septentrional. L'illa està travessada per profunds entrants de mar que conformen diverses i enormes penínsules.

Està banyada al nord per l'oceà Glacial Àrtic i al sud-est les seves costes toquen a la badia de Baffin. A l'est, l'estret de Nares i els canals de Kennedy i Robeson la separen de Grenlàndia (a només 50 km), a l'oest els estrets de Nansen i Eureka la separen de l'illa d'Axel Heiberg i, al sud, l'estret de Jones la separa de l'illa de Devon.

El seu punt culminant, el pic Barbeau, es troba a 2.616 m d'altitud, a la serralada British Empire, cosa que el fa la muntanya més alta de Nunavut. Més d'una cinquena part de l'illa es troba inclosa dins el Parc Nacional de Quttinirpaaq, que inclou set fiords i diverses glaceres.

El 40% de la superfície de l'illa està coberta per glaceres i són diverses les plataformes de gel que s'hi troben.

Població[modifica | modifica el codi]

Estació meteorològica d'Eureka

L'any 2001, la població total de l'illa era de 168 persones, entre personal científic i militar, repartides en tres nuclis:

  • Alert, a l'extrem nord-oriental, prop del cap Sheridan. Amb cinc persones residents, és el nucli habitat més septentrional del món.
  • Eureka, a la península de Fosheim, a la costa oest. No té població permanent. Inclou un aeroport, una estació meteorològica i un laboratori de recerca polar.
  • Grise Fiord o Aujuittuq (nom inuit), a la costa sud. Concentra la majoria de la població (163 habitants).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Lost Visions, Forgotten Dreams. The Paleo-Eskimos» (en anglès). civilization.ca. [Consulta: 11 gener 2011].
  2. Schlederman, Peter; McCullough, K.M. Late Thule culture developments on the central east coast of Ellesmere Island. Copenhagen, Denmark: Danish Polar Center, 2003. 
  3. Inuit-Norse contact in the Smith Sound region. Schledermann, P. McCullough, K.M
  4. Schlederman, Peter. «Eskimo and Viking Finds in the High Arctic» (en anglès). National Geographic Magazine, 159, 5, maig 1981, pàg. 584.
  5. «Ellesmere Island» (en anglès). The Canadian Encyclopedia. [Consulta: 11 gener 2011].
  6. Dick, Lyle. Muskox Land: Ellesmere Island in the age of contact. University of Calgary Press, 2001, p. 631. 
  7. Jeffries, Martin O.. «Ice Island Calvings and Ice Shelf Changes, Milne Ice Shelf and Ayles Ice Shelf, Ellesmere Island, N.W.T.» (PDF) (en anglès). Arctic, 39, 1, març de 1986, pàg. 15-19 [Consulta: 11 gener 2011].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ellesmere