Elogi de la follia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Elogi de la follia (en grec Morias Enkomion, en llatí Stultitiae Laus, en neerlandès Lof der Zotheid) és un escrit del 1509 d'Erasme de Rotterdam de gran influència posterior. Va ser ideat en una estància de l'autor amb el seu amic Thomas More, a qui lloa al text com a defensor crític del catolicisme enfront Luter. Segueix el gènere de la sàtira de Llucià, a qui Erasme havia traduït.

Contingut[modifica | modifica el codi]

La Follia, presentada com una deessa, passa revisió a professions i conductes de l'home en un discurs narrat en primera persona. Es declara filla del déu Plutó i és acompanyada permanentment per l'Oblit, la Mandra, l'Orgull, l'Adulació, la Ignorància i altres éssers similars. Elogia la infància com a edat despreocupada i plena de plaer, que després s'espatlla i perd la bellesa.

Afirma que la dona té com a funció donar plaer i fer apartar l'home del camí de la intel·ligència, i aporta com a proves la seva obsessió per adornar-se per agradar les seves parelles. Llavors critica l'amistat i el matrimoni, que s'aguanten només per mentides i per no voler veure la veritat de l'altre.

La Follia es declara responsable de causar la guerra, que regeix el destí dels homes. Els filòsofs es presenten com a antídot, usant la raó, però la història té exemples de la seva ineficàcia quan tenen el poder. Tots els homes es mouen no per la raó sinó pel desig de fama, que és inútil però impulsa la ciència. Aquest anhel fa que tots es mostrin amb màscares, com a actors, davant del món.

El món es presenta ple de desgràcies per als seus habitants i totes les professions són ridícules, especialment les lligades al coneixement, com els teòlegs o els metges. Per contra, els ximples i els animals són feliços. La follia és el màxim d'aquesta felicitat, però els homes intenten eradicar-la amb drogues i tècniques.

Més endavant critica a l'Església, sumida a la superstició i s'aprofita del poble, que ven miracles, adora relíquies i fa comerç amb la remissió dels pecats. A continuació es burla del patriotisme, que cada nació ven exaltant una suposada virtut única. Declara que tot aquest catàleg de casos ridículs són en realitat un culte a ella mateixa, que per tant no necessita temples com altres divinitats.

A la segona part amplia les crítiques a cada professió, amb especial èmfasi als religiosos i nobles, que prosperen amb la guerra i la mentida i són ximples en els seus actes quotidians. Acaba l'obra criticant els excessos comesos pels cristians i instant a beure i viure.

Estructura[modifica | modifica el codi]

  • La primera part consisteix en la presentació de la follia (capítols I - XVIII), seguint l'exemple d'obres germàniques medievals, com la Stultifera Navis de Sebastian Brant.
  • La segona part comença el catàleg de folls
  • La tercera part (capítols XXX - XXXVII) s'ocupa de veure quins són els motors de la vida humana, amb un to molt humorístic
  • La quarta part (fins al capítol LXI) és una crítica detallada dels sectors socials més importants, amb un to més pessimista i dur
  • La cinquena part proposa una tornada al veritable cristianisme

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

La "follia" (alguns crítics proposen que s'hauria de traduir per "estupidesa") està acompanyada pels vicis lligats a l'hedonisme i la peresa, que busquen la complaença en el carpe diem i no miren de millorar-se. Aquesta personificació dels vicis és pròpia de l'edat mitjana amb el seu ús de l'al·legoria. El pensament d'Erasme entronca amb Epicur i Plató, ja que la meta de l'ésser humà és assolir el saber però amb plaer, el contrari és follia i estupidesa. El procediment que usa, però, és lloar l'inrevés: el nen despreocupat, digne d'afecte i lluny de la prudència i el treball.

La sàtira funciona per acumulació del mecanisme de la cita i la comparació amb clàssics de la mitologia grecoromana, fent al·lusions directes als déus relacionats amb la vida terrenal (com Cupid o Bacus). La concepció de la guerra com a motor de canvi permanent prové d'Heràclit. Usa l'al·lusió als escriptors antics com a argument d'autoritat, fet molt comú als escrits medievals i renaixentistes.

Tot i ser una obra renaixentista, avança moltes de les preocupacions i estils que triomfaran més endavant, durant el període barroc. Les crítiques a la dona i als seus intents per embellir-se artificialment seran un tema recurrent durant el barroc (com per exemple en les burles de Francisco de Quevedo, que anticipa també en la crítica als metges). Un altre tema barroc serà concebre la vida com una representació teatral, on tothom fingeix i és difícil destriar la realitat de l'aparença. Igualment barroc és el pessimisme sobre la raça humana, present a partir del capítol XXI.

Contraposa a l'intel·lectualisme moral socràtic la felicitat del neci i ignorant, similar a la dels animals i lluny de les preocupacions dels instruïts. Sovint aquests pretesos ximples estan més a prop de la veritat, com prova l'exemple del bufó, citat al capítol XXVI, que no solament causa diversió al seu rei sinó que l'adverteix sobre el que els cortesans, plens de por i d'adulació, no gosen dir.[1]

L'apartat on critica el paper de l'Església recull moltes de les observacions del protestantisme i així, tot i que Erasme es pot enquadrar dins la Contrarreforma, ha estat sovint llegit i imitat pels luterans: la religió contemporània ha caigut sota el domini de la bogeria, s'ha de retornar al cristianisme primitu per alliberar-se'n.[2] Aquesta visió negativa sobre el catolicisme renaixentista es veia reforçat per un viatge recent a Roma, on va veure el Papa i els cardenals enmig de la corrupció i el luxe. Però com és la bogeria qui parla, es pot permetre un atac directe que d'altra forma seria condemnat com a heretgia.[3]

El catàleg de bojos i la crítica de cada professió es van convertir en un exercici de retòrica habitual al Renaixement,[4] especialment a partir de la difusió de l'obra impresa amb il·lustracions de Hans Holbein (1511).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/02587286454614395343379/p0000001.htm#2
  2. [enllaç sense format] http://www.cibernous.com/autores/erasmo/teoria/semblanza.html
  3. [enllaç sense format] http://blogs.ua.es/erasmo/el-elogio-de-la-locura/
  4. Charles O. McDonald, The Rhetoric of Tragedy (Amherst, 1966)