Els Pins de Roma

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els pins de Roma
Pins de Roma a la Villa Ada

Pins de Roma a la Villa Ada
Compositor: Otorino Respighi
Tonalitat: La major
Forma musical: Poema simfònic
Any: 1924
Estrena: Roma, 14 de desembre, 1924
Dedicatòria: Dedicat a la ciutat de Roma
Durada: 18'47 minuts
Instrumentació: 3 flautes de bec
2 oboès
3 clarinets baixos
3 fagots
4 trompes
3 trompetes
3 trombons
tuba
timpà
bombo
matraca
triangle
tamborí
timbals
gong
2 arpes
celesta
piano
orgue.
Moviments:

Els Pins de la Villa-Borghese
Els Pins prop d'una Catacumba
Els Pins del Janícul
Els Pins de la Vía Apia

Els pins de Roma és una obra simfònica en quatre moviments, composta per Ottorino Respighi l'any 1924, l'estrena fou dirigida per Bernardino Molinari a Roma el 14 de desembre de 1924).

Moviments[modifica | modifica el codi]

Els Pins de la Vila Borghese (2'40) 
Els infants juguen en els pinars de la Villa Borghese, ballen l'equivalent italià de la ronda. Juguen als soldats, marxant i lluitant, s'agiten i criden com orenetes per la nit. Van i venent com eixams. de sobte, l'escena canvia.
Els Pins prop d'una Catacumba (5'28) 
Veiem les ombres dels pins que es projecten per sobre de l'entrada d'una catacumba. Des de les profunditats s'eleva un càntic, que fa eco solemnement, com un himne, i després és silenciat misteriosament.
Els Pins del Janícul (6'24) 
Hi ha una agitació en l'aire. La lluna plena mostra el perfil dels pins del turó de Gianicolo. Un rossinyol canta.
Els Pins de la Vía Apia
L'aurora bromosa en la Via Apia. El tràgic camp resta vigilat pels pins solitaris, el ritme de passos interminables, de forma indistinta i incessant. El poeta té una visió fantàstica de les glories passades. Les trompetes sonen estrepitosament i, en la grandesa d'un sol que treu el nas novament, l'exercit del cònsol es llença envers la Via Sagrada, ascendint triomfant per la Colina Capitolina.

Anàlisi de l'obra[modifica | modifica el codi]

Respighi transformà l'obra en un tapís orquestral viscut. Els colors de Els Pins a voltes són espectaculars, a vegades íntims. Els brillants moviments exteriors demostren quan aprengué Respighi del seu professor de composició, Rimski-Kórsakov. Els moviments interiors, per contrast, mostren per què Respighi sovint és anomenat neoimpressionista. La influència de Debussy resta freqüentment en evidencia.

De ben segur que el més famós dels molts timbres meravellosos de Els Pins són els sons dels ocells en finalitzar el tercer moviment. Després del retorn de la cadència del piano i del solo de clarinet de l'apertura, oïm no una imitació orquestral d'ocells (com la del final del moviment lent de la Simfonia núm. 6 de Beethoven o els de la introducció de la Simfonia núm. 1 de Gustav Mahler) sinó verdaders ocells enregistrats. Respighi indica que s'ha de posar una gravació fonogràfica especial. Si bé aquesta idea potser hagi estat molt controvertida el 1924, amb els puristes condemnant la intrusió de sons enregistrats en l'orquestra, el que va fer arribà a ésser profètic. A mesura que la tecnologia de gravació es féu més sofisticada i més comuna a finals del segle XX, els compositors sovint han combinat sons prèviament gravats (ho inclús sonoritats produïdes electrònicament de forma immediata) amb sons orquestrals.

Altres efectes especials de Els Pins de Roma inclouen la trompeta distant del segon moviment i l'agregat d'una segona secció de bronzes en la conclusió del moviment final. Aquí Respighi exigeix buccine, que són els antics instruments de bronze que, aparentment, es remunten a l'època romana. El compositor suggereix que poden tocar-se en els seus descendents moderns, nomenats flicorni, fluegelhoms, euphoniums i tubes tenores. Respighi aprofità per complet els recursos sònics de l'orquestra moderna i inclús li agregà sons especials, amb objecte de produir una de les partitures més acolorides del segle XX.

Ambient creador de l'obra[modifica | modifica el codi]

Durant la seva vida Respighi fou el compositor italià de més èxit i fama de la seva generació. Degut al seu renom, el 1913 fou designat professor de composició en el Conservatori de Santa Cecília de Roma. El 1924 fou nomenat director d'aquesta prestigiosa institució, però els deures administratius no li agradaven. Home simple fonamentalment, no tenia ni el talent ni la inclinació per aquest càrrec. A més, com que era freqüentment invitat a dirigir orquestres en altres països, les seves carreres professional i administrativa entraren en conflicte.

Respighi estava ansiós de renunciar tant el càrrec de director com al de professor. Però el ministre de Cultura de Roma comprenia el valor de tindre un personatge tan distingit al cap del Conservatori. Per a evitar (ho, com succeí, impedir) la renúncia del compositor, el ministre arranjà que els deures de Respighi com a professor consistissin només en un curs avançat de conferències l'any en el moment que li convenis. Malgrat tot, Respighi renuncià dos anys més tard amb l'objectiu de consagrar-se a la composició.

L'estrena[modifica | modifica el codi]

Malgrat les seves responsabilitats administratives, el compositor va poder acabar la que estava destinada a convertir-se en la seva obra orquestral més popular –Els Pins de Roma— durant el seu primer any com a director del Conservatori. L'estrena tingué lloc el desembre. L'Augusteo estava abarrotat. Respighi havia predit que el públic es desenganyaria en el primer moviment.

« <¡Veuràs que la primera part no tindrà un passatge suau i haurà cridòria!> »

li digué a la seva esposa. De fet, hi hagué cridòria i xiulets considerables al tancar la primera secció, causats sens dubte per les trompetes estridentment discordants que sonen estrepitosa i repetidament en una nota aliena a la tonalitat que preval (Si bemoll en la tonalitat de La major). L'efecte és com la burla dels infants ¡niah! (la nota de programa de Respighi menciona infants cridant). Un amic del compositor havia suggerit un final diferent, però Respighi respongué:

« <Deixa'ls cridar; que m'importa?,> »

Després d'aquest tancament dissonant del primer moviment, l'orquestra s'aquieta per a un segon moviment contemplatiu. En l'estrena el públic féu el mateix. A mesura que la peça es desenvolupa, el públic restava cada vegada més intrigat. Inclús abans del triomfant final, un salvatge aplaudiment envoltà la sala.

Aquest model es repetí en la segona presentació, dues setmanes més tard.al final del primer moviment, algú va cridar: <¡Això no pot continuar!>. Però al final, de nou hi hagué una extraordinària ovació. Amb posterioritat Els Pins fou amplament tocada, assolint sempre una resposta entusiasta.

Després que Respighi renuncià al Conservatori restà lliure per a viatjar. Ell i la seva esposa s'embarcaren en una gira per Nord-amèrica a finals de 1925. Quan el seu vaixell abordà a Nova York, alguns periodistes i fotògrafs pujaren a bord, exigint entrevistes i informació. Elsa Respighi recordava:

« <No teníem res preparat, ni fotografies, ni notes escrites a màquina, ni podíem pensar en cap incident important ni amè de les nostres vides, que els nostres amics periodistes esperaven tant exigentment de nosaltres. Veient les atònites expressions d'aquests cavallers, ens adonarem de que havíem omès complir amb un cert deure vital: el pagament del tribut a s’ha majestat, la publicitat, una deessa de primera magnitud als Estats Units.> »

Respighi havia programat dirigir Els Pins de Roma amb l'Orquestra de Filadèlfia el gener. Interrompi els assaigs per anar a Nova York, perquè el director Arturo Toscanini havia elegit estrenar aquesta obra a Nord-amèrica, en el seu triomfant concert de retorn després d'una llarga absència dels Estats Units. Els records d'Elsa Respighi són especialment viscuts;

« <Fou una vetllada inoblidable. La sala Carnegie Hall, arranjada amb banderes italianes i coberta amb grans quantitats de flors, albergava un públic nombrós i distingit, que incloïa importants personalitats del món musical i a les dones més belles de Nord-amèrica que lluïen les seves joies més valuoses. L'atmosfera era de vibrant expectativa. Ottorino i jo vinguérem de Filadèlfia per assistir al concert. Toscanini rebé una gran ovació per cada tema del programa, però després de Els Pins de Roma, l'aplaudiment arribà quasi al deliri. Ell havia agraït el tribut del públic saludant cinc o sis vegades i jo estava a punt de deixar la llotja quan un fort soroll hem feu tornar alarmada. Tot el públic estava dempeus, l'orquestra feia sonar la salutació d'honor i Ottorino, junt a Toscanini, inclinava la testa per donar les gracies.> »

Respighi retornà a Filadelfia el dia següent hi trobà un xic difícil el treball amb l'orquestra de Stokowski, que en aquell temps estava al cim de la fama. L'actitud d'alguns intèrprets era de desconfiança mal dissimulada, que preocupava als italians de l'orquestra però que no durà gaire temps. Amb calma olímpica Respighi amb cadascun dels intèrprets en els eu idioma (hi havia russos, alemanys, francesos, italians, etc.) i ben aviat tots ells foren guanyats per la seva personalitat. L'Orquestra de Filadèlfia havia anat en massa a Nova York a escoltar Els Pins dirigida per Toscanini i tots els músics tornaren ansiosos i decidits a proporcionar, en el possible, una interpretació inclús millor que aquesta. El primer contacte amb Respighi tingué lloc el 19 de gener.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]