Elx

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Elx
Elche / Elx
Bandera d'Elx Escut d'Elx
(En detall) (En detall)
Localització

Localització d'Elx respecte del País Valencià Localització d'Elx respecte del Baix Vinalopó


Municipi del Baix Vinalopó
Vista d'Elx
Vista d'Elx
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província d'Alacant
Baix Vinalopó
Elx
Gentilici Iŀlicità, iŀlicitana i elxà, elxana[1]
Predom. ling. Valencià
Pressupost 189.780.443,61 €
Superfície 326,07 km²
Altitud 86 msnm
Població (2013[2])
  • Densitat
230.224 hab.
706,06 hab/km²
Coordenades 38° 16′ 1″ N, 0° 41′ 54″ O / 38.26694,-0.69833Coord.: 38° 16′ 1″ N, 0° 41′ 54″ O / 38.26694,-0.69833
Distàncies 179 km de València
21 km de Alacant
533 km de Barcelona
Formació
Fundació
 
segle V aC (Ilici)
Organització
Nuclis
Ajuntament
• Alcalde:

21
14 PP, 12 PSPV i 1 PE
Mercedes Alonso García (PP) (2007)
Codi territorial 03065
Festes majors Verge de l'Assumpció, el Misteri
Del 13 al 16 d'agost
Patró/Patrons Sant Agatàngel (3 de febrer)
Agermanament Serbia Subotica (Sèrbia)
Espanya Jaca (Osca, Aragó)
Algèria Orà (Algèria)
Occitània Tolosa de Llenguadoc (Occitània)
Japó Kasukabe (Japó)
Bulgària Xumen (Bulgària)
EspanyaSan Bartolomé de Tirajana (Gran Canària)
Web

Elx (IPA: ['ɛltʃ]) (oficialment Elche/Elx) és una ciutat valenciana, capital de la comarca del Baix Vinalopó, a la vora del riu Vinalopó. La població total del municipi aconsegueix és de 230.354 habitants (INE 2011), mentre que la població del casc urbà és de 190.142 (INE 2011); així, és la tercera ciutat més poblada del País Valencià, la segona de la província d'Alacant, la vintena en població a nivell estatal i la quarta major ciutat excloent capitals de província. L'àrea metropolitana d'Alacant-Elx, que agrupa Elx amb la conurbació d'Alacant-Sant Vicent del Raspeig-Sant Joan d'Alacant i amb les localitats properes de Santa Pola i Crevillent, és la vuitena més poblada de l'Estat espanyol, amb uns 735.000 habitants.

En el segle V aC va ser fundada la ciutat ibera d'Ilici. Amb l'arribada dels romans, es va desenvolupar un procés de formació d'una colònia poblada amb veterans de les Guerres Càntabres, que passaria a anomenar-se Colonia Iulia Illici Augusta, entorn de l'any 26 aC. Sota el domini musulmà en l'Edat Mitjana, la ciutat es va establir en el seu emplaçament actual. Arran de la conquesta cristiana, al voltant de l'any 1250, la ciutat va passar a la Corona de Castella. L'any 1265 els musulmans van ser expulsats de la ciutat després d'una rebel·lió i, en 1305, Elx va ser cedida al Regne de València. Durant el regnat d'Amadeu de Savoia en 1871, el monarca li va atorgar el títol de Ciutat, després d'una visita a la vila. Durant els anys 60 i 70 del segle XX, la ciutat va experimentar un fort augment de població lligat a la industrialització, que convertiria a Elx en un dels principals productors de calçat d'Europa.[3][4]

El Palmerar d'Elx, el més gran d'Europa amb més de 200.000 palmeres, ha sigut declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. També ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat el Misteri d'Elx, un drama sacro-líric medieval cantat en valencià, que tracta la mort i Assumpció de la Mare de Déu. Segons els especialistes està datat al segle XV, en la seua part més antiga, i és cantat en valencià medieval.

Geografia[modifica | modifica el codi]

L'ampli terme municipal, 326,1 Km2, s'estén per una planura creuada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, farcida de palmeres; compta amb 12 km de platges on dunes i pins conformen un peculiar paisatge; en l'interior del municipi hi ha el pantà d'Elx, construït en 1632 i La Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha el Clot de Galvany, el Palmerar, amb la palmera Imperial, i el parc natural de Les Salines.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història d'Elx

La història d'Elx comença a L'Alcúdia, jaciment situat a 2 km. del nucli urbà i en què es troben deixalles des del neolític fins als visigots; és l'època íbera la de major esplendor i en la què es talla la Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada, una de les més importants obres artístiques d'aquesta època, trobada en 1897, i que roman al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes per a la seua devolució al seu lloc d'origen; la ciutat d' Ilici o Illici, que pertanyia al contestans, va passar a sobirania de Roma a la Segona Guerra Púnica; dels romans no hi romanen testimonis arqueològics però sabem que en temps d'August establiren a la ciutat ibèrica una colònia de veterans i llavors es va dir Iulia Illici Augusta, i era colonia immunis amb ius italicum; a la ciutat s'encunyava moneda de bronze, i a la costa (bastant propera) tenia un port anomenat Illicitanus Sinus (Santa Pola), just al centre d'una badia formada pel promontoris Saturni i Dianium (Dénia).

Elx també fou seu d'un bisbat en temps bizantins, visigots i el primer període mossàrab, els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en el que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de reguiu; sota domini àrab es va dir Alsh; la conquesta cristiana, en 1265, obligà als moros a instal·lar-se en el Raval de Sant Joan i als jueus en el que ara és la parròquia del Salvador; en època de les taifes, pertanyé, adés l'Emirat de Dàniyya, adés a l'Emirat de Múrsiya.

Jaume el Conqueridor fou qui realment conquistà Elx, en virtut dels pactes que va fer amb el seu gendre Alfons X de Castella, als sarraïns i procedí a la seua repoblació amb catalans, cosa que explica que aquesta comarca tan meridional parle català; en 1304, en acompliment de la Sentència Arbitral de Torrelles, Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar del Segura i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desaparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram; aquest fet és essencial, perquè va contribuir a desenvolupar un ample procés de privatització de terres, dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergirà el 1470 quan la reina Isabel de Castella cedisca a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx, prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó; i tanmateix el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà. El 1332, durant la guerra per la Conquesta del Regne de Granada fou atacada pels granadins encapçalats per Abu-l-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah.[5]

Els segles XVI i XVII són conflictius socialment, d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per tal d'impedir la presa de possessió a Dídac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia al front de les quals anava el propi senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baix-medieval; d'altra l'expulsió morisca que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas, sinó una col·lectivitat que practica una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611, intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada a l'entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges notaris, una burgesia de comerciants, bona part de la qual era d'origen estranger; un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la pressa de possessió de Jaume de Cárdenas, germà i hereu del recent mort Jordi, són el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un tira i arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697.

El Palau d'Altamira , construït a finals del segle XV

Altre aspecte cridaner del segle és l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle; el XVIII comença marcat per l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa dóna l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que crea la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i aliena erms comunals i propis i que torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recupera el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; a partir d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant possibilita l'aparició de noves fortunes i retalla les possibilitats dels estrats més baixos; aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en què la revolta antisenyorial[6] a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos.

L'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera, el cànem fou substituït parcialment pel jute; segons Pere Ibarra, la primera fàbrica fou creada per Josep Maria Buch, el qual aglutinà una sèrie de telers dispersos que simplement treballaven a canvi de matèries primeres.

El 1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es comença a importar lona del Principat –Mataró– progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar; tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera; el breu regnat d'Amadeu I suposà, en una curta visita a les aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat; el procés industrialitzador donà pas a l'aparició d'una nova oligarquia, composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que comença a formar les seues entitats financeres –caixes d'estalvis– i patronals –Centro Industria Alpargatera– i on destaca Manel Gómez Valdívia.

Durant la dictadura de Primo de Rivera a la qual es van unir les classes burgeses i mitjanes (metges, funcionaris, advocats, etc) entre els quals destaquen Dídac Fernández Ripoll, alcalde en diverses ocasions, i el banquer Raimon Peral Torres, es va produir un impuls regeneracionista que impulsaria millores per a la ciutat, clavegueram, escoles, escorxadors, etc; els Obrers conseqüentment comencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics; en 1903 es coneix la primera vaga a Elx.

La Segona República Espanyola fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, aleshores UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha per a la seua explotació col·lectivista; la guerra de 19361939 deixà una difícil situació que es va començar a recuperar a partir dels 50 mercès a la indústria i es va consolidar entre 19651975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la immigració.

Economia[modifica | modifica el codi]

L'agricultura que ha perdut pes últimament continua sent un sector important que els darrers anys s'orienta cap al productes d'ús no alimentari, com ara vivers (Palmerar d'Elx); el turisme, la qual cosa fa que el litoral encara conserve àmplies zones verges; el comerç ocupa un 20% de la població; però el sector econòmic per excel·lència és l'industrial i gira en torn al calcer, de què Elx és principal productor a nivell estatal i un dels més importants d'Europa. Compta la ciutat amb el Centre de Congressos "Ciutat d'Elx", el palau ferial IFA, en què se celebra "Expocalzado Internacional", que constitueix la principal fira del sector i aeroport internacional a Torre del Pla. També hi ha la Universitat Miguel Hernández.

Entitats de població Habitants
Algoda 780
Algorós 623
Altabix 2.557
L'Altet 3.531
Els Arenals del Sol 1.345
Asprella 406
Atzavares 1.413
Les Baies 1.764
Carrús 1.214
Daimes 992
El Derramador 424
Elx 176.164
La Foia 1.958
Jubalcoi 1.032
Maitino 816
La Marina 1.451
Matola 1.680
La Perleta 851
Pla de Sant Josep 1.819
Puçol 328
La Torre del Pla 5.116
La Vallverda 1.398

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica d'Elx (1900-2007)
Evolució demogràfica d'Elx[7]
1787 1857 1877 1887 1900 1910 1920 1930 1940
17.554 19.533 19.636 23.847 27.308 30.511 33.167 38.013 46.596
1950 1960 1970 1981 1991 1996 2001 2006 2008
55.877 73.320 122.663 162.873 187.596 191.660 198.190 219.032 228.348

El 2003 el municipi d'Elx tenia 207.163 habitants. Un 85% viu a la ciutat d'Elx i la resta a les nombroses partides rurals amb que compta el municipi. La distribució de la població per nuclis és la següent:

El 1900 Elx comptava amb 27.308 habitants i era la quarta ciutat de la província d'Alacant per darrere d'Alacant, Alcoi i Oriola. Fins a 1940 va créixer al mateix ritme que Alcoi i Oriola però a partir d'esta data va despuntar amb la industrialització i va rebre molts immigrants pel que passà de 46.596 el 1940 a 73.320 el 1960 i 162.873 el 1981. Elx no ha deixat de créixer als últims anys encara que ha sigut més lent a causa del descens de la natalitat i ha passat de 188.062 el 1991 a 194.767 el 2001 i 201.731 en el 2003. Als últims anys el creixement demogràfic s'ha reforçat per l'arribada d'immigrants iberoamericans i magrebins.

Nacionalitats estrangeres amb més de 500 habitants (any 2006)[8]
Posició Nacionalitat Població
Marroc Marroc 3.955
Romania Romania 3.589
Colòmbia Colòmbia 2.758
Equador Equador 2.723
Argentina Argentina 1.222
Algèria Algèria 1.148
Regne Unit Regne Unit 847
República Popular de la Xina Xina 787
Itàlia Itàlia 596

Immigració[modifica | modifica el codi]

La població estrangera a Elx ha patit un increment de més del 83% en tan sol sis anys, passant de 4.241 en 2001 a 25.334 residents no nacionals a principis de 2007, el que representa un 11,4% de la població total.[9] Segons el cens INE del 2006, el 9,60% de la població il·licitana era de nacionalitat estrangera. Els residents estrangers més nombrosos són els marroquís (16,41% del total d'estrangers censats), els romanesos (15,28% del total d'estrangers censats), els equatorians (10,87%), i els colombians (10,28%).[10] Per continents d'origen, el 35,98% dels estrangers censats a Elx provenia d'Iberoamèrica i el 35,06% d'altres parts del continent europeu. Cal destacar també la immigració castellana i murciana, que durant els últims segles s'ha traslladat a Elx a la recerca de treball, portant la seua llengua materna, el castellà.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Segons el darrer cens lingüístic de la Generalitat Valenciana, datat l'any 2001, Elx ciutat tenia el 2001 un 40% de valencianoparlants (als barris tradicionals i als primers eixamples entre un 50% i un 65% afirmen saber parlar valencià mentre que la llengua és molt minoritària als barris d'alta immigració com Carrús, els Palmerars o Sant Antoni). Al Camp d'Elx el valencià és clarament majoritari i s'arriba a més del 80% de parlants en les pedanies al sud de la ciutat, algunes molt poblades: la Baia, Asprella, la Foia, Matola etc. on la fidelitat lingüística interna és molt alta.

Edificis i llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Palau d'Altamira.
Joves i grans descansen en una plaça de l'antiga vila, i actual barri, del Raval d'Elx.
Vista panoràmica del Palmerar d'Elx.

Monuments religiosos[modifica | modifica el codi]

  • Convent de la Mercè, amb façana renaixentista, església gòtica, claustre del XVIII i uns importants banys àrabs, del XVI.
  • Basílica menor de Santa Maria. Una de les més belles representacions del barroc valencià. Lloc de representació del Misteri d'Elx.
  • Ermita de Sant Sebastià. Annexa a la basílica, alberga la Casa de la Festa, seu del Misteri.
  • Església de Sant Josep. Declarada BIC.
  • Convent de les Clarisses. Segle XVI.
  • Barri i antiga vila morisca del Raval.

Monuments civils[modifica | modifica el codi]

  • Vila Murada, recull d'edificis que compendien la història de la ciutat.
  • Torre Calaforra. Del segle XIII però amb moltes modificacions. Albergà a les primeries del segle XX una lògia francmaçònica.
  • Alcàsser de la Senyoria o Palau d'Altamira. Construït en el segle XV pel primer senyor de la ciutat. Alberga el Museu Arqueològic Municipal "Alejandro Ramos Folques".
  • Ajuntament. De 1441, amb llotja gòtica i façana renaixentista.
  • Torre de la Vetlla o de Calendura hi ha un rellotge amb dos autòmats (Calendura i Calendureta).[11]
  • L'Alcúdia. Parc arqueològic i museu que ens acosten a la civilització ibera i a la romana.
  • Palau de Jorge Juan. Declarat BIC.
  • Museu d'Art Contemporani. En l'antic ajuntament del Raval.
  • Museu Agrícola de Puçol. En la partida del mateix nom.
  • Muralles de l'Alcúdia.
  • Muralles d'Elx. Hi ha abundants restes de la muralla i les torres de santa Llúsia, del Consell, la torre Cova i la torre VIII, entre d'altres.
  • Pont gòtic de Santa Teresa.
  • Torre d'Asprillas. A la partida de Les Baies, forma part d'una casa particular.
  • Torre de Carrús. De 1701, adossada a un caseriu de construcció posterior.
  • Torre de Ressemblanc. Segle XV. Inclosa en l'Hort de la Torreta. Actualment Institut de Formació Professional.
  • Torre Palombar. Molt restaurada i afegida a un edifici posterior.
  • Torre de l'Hort dels Vaillos. Segle XV. Completament restaurada i en excel·lent estat.
  • Torre Estanya. Possiblement musulmana. Propietat particular i en ruïna absoluta.
  • Palmerar d'Elx
  • Clot de Galvany
Panoràmica d'Elx

Dates d'actes festius i d'interès popular[modifica | modifica el codi]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Com a mostra de la variada oferta cultural esmentarem:

  • El Conservatori Professional de Música d'Elx i la Banda del Conservatori
  • Festival Internacional de Cinema Independent. Es fa des de 1978.
  • Festival Medieval d'Elx. De convocatòria anual, des de 1990
  • Setmana Internacional de Música i Cultura Ètnica i Mestissatge. Es començà a fer el 1996
  • El Festival d'Artistes al carrer "Elx al carrer", que es fa anualment des de 2006 [12]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

En els menjars d'Elx hi destaquen els arrossos, especialment l'arròs amb costra, els guisats amb peix, com ara les pipes i carasses (bacallà amb nyores), La llisa de la Llacuna del Fondo, i el putxero amb tarongetes (bullit amb pilotes i carn). De dolç, com no, els dàtils de les seues palmeres, el pa de figa, la tortà d'Elx, a base d'ametla i per a acompanyar-los el tomaní, licor originari de les terres del sud, elaborat des de 1897.

Política i administració[modifica | modifica el codi]

Resultats electorals de Elx, 2011
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
Partit Popular Mercedes Alonso García 49.626 14 44,47
Partit Socialista Obrer Espanyol Alejandro Soler Mur 43.462 12 38,94
Partit d'Elx Manuel Jesús Ruiz Pareja 5.977 1 5,36
Esquerra Unida del País Valencià Robert Quereda 3.190 - 2,86
Coalició Compromís Àngels Candela Plaza 3.155 - 2,83
Altres 6.196 - 5,47
En blanc 1.765 - 1,6
Total 113.371 27
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Ramón Pastor Castell PSPV-PSOE
1983 - 1987 Ramón Pastor Castell PSPV-PSOE
1987 - 1991 Manuel Rodríguez Macià PSPV-PSOE
1991 - 1995 Manuel Rodríguez Macià PSPV-PSOE
1995 - 1999 Diego Macià Anton PSPV-PSOE
1999 - 2003 Diego Macià Anton PSPV-PSOE
2003 - 2007 Diego Macià Anton PSPV-PSOE
2007 - 2011 Alejandro Soler Mur PSPV-PSOE
Des del 2011 Mercedes Alonso García PP

Esports[modifica | modifica el codi]

L'Estadi Martínez Valero durant un partit de
l'Elx CF

La ciutat d'Elx compta amb diversos clubs esportius patrocinats majoritàriament per empresaris del calcer locals.

Elx compta també amb el segon estadi valencià amb més capacitat, l'Estadi Martínez Valero, que té un aforament de 38.750 espectadors.

Entitats locals[modifica | modifica el codi]

La vida cultural d'Elx té diversos vessants, com l'ecologisme, el nacionalisme, o les actives associacions de veïns.

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Ciutats agermanades[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Font: «Els pobles valencians». Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  2. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  3. Anàlisi monogràfica del Calçat d'Elx (castellà)
  4. La Federació d'Indústries del Calçat Espanyol (FICE) (castellà)
  5. Ferrer i Mallol, María Teresa. La frontera amb l'Islam en el segle XIV cristians i sarraïns al Comunitat Valenciana. CSIC, 1988, p. 133-134. ISBN 8400068149. 
  6. . Pedralbes, 1987, p. 198. 
  7. Font: Població segons l'INE Alteracions dels municipis en els Censos de Població des de 1842, Sèries de població dels municipis de l'Estat Espanyol des de 1996 El cens des de 1997 es refereix a data 1 de gener. Les dades de 1787 provenen del cens de Floridablanca, citats per Bernat i Martí i Badenes Martín en Creixement de la població valenciana. Anàlisi i prevenció dels censos demogràfics (1609-1857). Edicions Alfons el Magnànim. València, 1994.
  8. Ajuntament d'Elx: La Població d'Elx (01-01-2006).
  9. Font: Població estrangera: Població estrangera d'Elx. Institut Nacional d'Estadística. http://www.futurelx.com/indicadores/tablaexportar.asp?a=1&id=33]
  10. Font: Explotació estadística del cens segons l'INE. Població per sexe, municipis i nacionalitat (principals nacionalitats).
  11. Turisme d'Elx
  12. «Elx al Carrer - Festival Internacional de Artes de Calle Elche».

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Elx