Emancipació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L' emancipació ,[1] en el sentit més extens en terme, es refereix a tota aquella acció que permet a una persona o un grup de persones accedir a un estat d'autonomia per cessament de la subjecció a alguna autoritat o potestat. (Per exemple: emancipació femenina, d'un fadrí, d'unes colònies en el moment d'accedir a la seva independència, etc.)

Significats per al dret[modifica | modifica el codi]

L'emancipació era, en Dret romà, l'acte d'alliberament de la ràbia per voluntat del seu amo. Cal tenir en compte que en el dret romà l'esclau no era considerat com persona sinó com a objecte.

En el dret contemporani, el terme s'usa específicament en el sentit d'atribució a un menor d'edat per part dels seus pares o tutors la totalitat, o la major part dels drets i facultats civils, que normalment comporta la majoria d'edat. Així mateix, algunes legislacions concedeixen la majoria legal el menor d'edat que contreu matrimoni.

Concepte actual i classes[modifica | modifica el codi]

En un sentit ampli, l'emancipació és l'obtenció de la majoria d'edat. Stricto sensu , provinent del dret romà, la emancipació és el terme o extinció de la pàtria potestat o tutela de manera anticipada durant la minoria d'edat. És una semicapacidad relativament rara en la pràctica actual, i pot considerar-se un concepte anàleg al 'benefici de la major edat' donats a subjectes a tutela des dels 16 anys. Les causes de l'emancipació poden ser diverses:

Emancipació automàtica[modifica | modifica el codi]

  • Automàtica, per majoria d'edat. Quan el subjecte compleix l'edat establerta en la llei per tenir plena capacitat.
  • Automàtica, per matrimoni. El menor, major de 14 anys, queda emancipat prèvia dispensa judicial en contreure matrimoni. Pot ser emancipat abans del matrimoni o quedar emancipat automàticament en produir aquest.

Emancipació a instància de part[modifica | modifica el codi]

  • Per una acta autoritza el pare (concessió paterna). Mitjançant negoci bilateral pare-fill, conforme a l'art. 317 del CC a Espanya. Requereix 16 anys mínim en el menor i el seu consentiment. Es produeix per escriptura pública o compareixença registral, a més d'inscripció en el Registre Civil.
  • Per sentència judicial (concessió judicial). Procés voluntari iniciat a instància del fill (art. 320 CC. Espanyol). Requereix 16 anys mínim en el menor, la petició d'aquest, l'audiència amb els pares i la concurrència d'una causa legal. Es produeix per acte judicial i inscripció en el Registre Civil.
  • Emancipació fàctica (art. 319 CC. Espanyol). Quan el menor té vida econòmica independent i els pares donen el seu consentiment, tot i ser revocable.

Efectes[modifica | modifica el codi]

Alguns actes poden ser anul·lats a instància dels pares o del curador. El consentiment del cònjuge major (a l'establerta per matrimoni) només és respecte a béns i valors comuns (d'altra banda, regeix regla general abans esmentada). Els emancipats estan protegits institucionalment (art. 288 i 293 CC. Espanyol).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Company GUTIERREZ, Ricardo. Dret Romà , ISBN 9788498762914. Editorial Tirant lo Blanch
  • DÍEZ PICAZO, Luis. Sistema de Dret Civil , vol I.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]