Pantà d'Utxesa
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| Dades | ||||
| Tipus | Embassament i llac  | |||
| Característiques | ||||
| Superfície | 284 ha | |||
| Volum | 2,1 hm³ | |||
| Altitud | 145,3 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Torres de Segre (Segrià) i Sarroca de Lleida (Segrià) | |||
| ||||
El pantà d'Utxesa és un embassament que pertany al Canal de Seròs, creat per una presa situada al municipi de Torres de Segre, que s'estén pels termes de Torres de Segre, Sarroca de Lleida i Aitona, a la comarca del Segrià.[1]
És un pantà únic a Catalunya, ja que no es troba a cap riu sinó al mig del traçat del Canal Industrial de Seròs, encara que es considera dintre de la conca del riu Segre.
Aquest embassament es podria dir que està format per dues parts. La formada per la inundació de les valls del Secà i de la Valleta, que formen la part de l'embassament coneguda com la del Secà i la part coneguda com d'Utxesa que és la part inundada de la vall d'Utxesa.
Es construí en un temps rècord i va entrar en funcionament l'any 1914. Com s'ha comentat, l'aigua arriba pel Canal de Seròs, per l'anomenat canal petit, amb una aportació màxima de 60 m³/s i l'aigua surt en direcció a la central hidroelèctrica pel tram del canal anomenat canal gran amb una capacitat màxima de 120 m³/s.
Per la seva construcció es van realitzar tres preses de terra, que van ser recobertes de pedra en la seva part interior per evitar l'acció de l'erosió. Les dues primeres es troben a les valls del Secà i de la Valleta, de 388 i 270 m de longitud respectivament i d'aproximadament 18 i 14 d'alçada, i la més gran de 28 m d'alçada i 400 m de longitud a la vall d'Utxesa.
La superfície de l'embassament és de 242 ha i té un perímetre de 19,5 km.
La capacitat de l'embassament s'ha anat reduint per la sedimentació de fangs i el creixement de la vegetació fet que ha provocat una disminució de la capacitat inicial de 10 hm³ als menys de 4 de l'actualitat.
És important destacar que aquest embassament s'ha convertit en una important zona humida que és utilitzada com a hàbitat per moltes espècies aquàtiques i aus migratòries, fet que no ha passat desapercebut per la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya que el declarà el 23 d'octubre de 1990 Reserva Natural de Fauna Salvatge.
Medi físic[modifica]
El territori d'aquest Espai forma part de l'extrem meridional de la comarca del Segrià, al marge esquerre del riu Segre entre Torres de Segre i Aitona. Està format per relleus poc importants en una extensa plana només interrompuda per petites serres de cims quasi plans, constituïts per materials sedimentaris d'edat oligocènica (argiles i gresos amb ciments calcaris).
A les cotes més baixes se situa Utxesa, d'origen artificial, originat per la construcció de tres dics que retenen les aigües del canal de Seròs. El barratge artificial de les aigües ha creat una xarxa de llacunes (Utxesa, Ximo i Burgebut), que constitueix actualment la zona humida més extensa de tota la depressió Central.
A més dels notables valors biològics reunits en aquest Espai, cal considerar el rellevant interès paisatgístic de la zona, per l'important contrast estètic que implica l'existència d'una gran superfície d'aigua i zones marjalenques en el cor d'un territori profundament sec i àrid. L'Espai Natural Protegit d'Utxesa va ser incorporat al PEIN pel Decret 328/1992, pel qual s'aprovava el PEIN.[1]
- Impactes: En aquest Espai, s'hi donen processos de contaminació i pèrdua de la qualitat de les aigües per aportacions de residus urbans dels nuclis adjacents. La transformació al regadiu d'algunes zones de l'Espai és també una amenaça greu per a la seva conservació, perquè comporta la destrucció de zones de vegetació natural, moviments de terres, etc. Finalment, cal remarcar també l'elevada pressió antròpica provocada per la freqüentació en els usos recreatius de l'estany.
- Vulnerabilitat: El sistema lacustre és fràgil, tot i que les aigües eutròfiques presenten un adequat sistema d'autodepuració. Cal subratllar la vulnerabilitat i fragilitat de determinades biocenosis i espècies (vegetals i animals), situades en condicions ambientals extremes, algunes de les quals molt rares i endèmiques. Els relleus tabulars de materials sedimentaris són fràgils a l'erosió.[1]
Biodiversitat[modifica]
La funció principal dels espais naturals protegits de Catalunya és conservar mostres representatives de la fauna, la flora i els hàbitats propis del territori, de manera que es puguin desenvolupar els processos ecològics que donen lloc a la biodiversitat (l'àmplia varietat d'ecosistemes i éssers vius: animals, plantes, els seus hàbitats i els seus gens).
L'Espai Natural Protegit d'Utxesa és un dels enclavaments de la Catalunya interior que presenta més interès ornitològic, tant per la diversitat dels ocells aquàtics migratoris i sedentaris que s'hi troben.
Vegetació i flora[modifica]
L'Espai aplega una de les millors mostres de les unitats de vegetació que formen el paisatge actual de les planes occidentals catalanes, caracteritzat per l'extrema pobresa de les màquies de garric i arçot (Rhamno-Cocciferetum), degradades i substituïdes per brolles, erms i llistonars diversos.
A l'entorn de l'embassament s'han desenvolupat diversos elements de la vegetació aigualosa i de ribera, que actuen com a comunitats permanents d'aquests indrets especials. La vegetació dels riberals humits d'Utxesa és de característiques inigualables en un territori de caràcter pseudoestepari.
La superfície coberta permanentment per aigua ocupa una extensió important. Les aigües són eutròfiques, amb molts materials en suspensió, i sostenen poblaments d'hidròfits submergits i flotants (Potamogetonetum densonodosi i Lemno-Azolletum), que constitueixen l'hàbitat de nombrosos invertebrats aquàtics. Els marges de l'embassament són coberts per una vegetació helofítica densa i ben conservada que permet la vida de nombrosos ocells aquàtics.
Els canyissars i les jonqueres es reparteixen l'Espai, amb una zonació característica: dins l'aigua, el canyissar (Typho-Schoeno-plectetum glauci) i, a les parts més externes, les jonqueres (Magnocaricion elatae) i altres comunitats dels ambients humits que apareixen de forma més aïllada i espontània (Molinio-Holoschoenion i Imperato- Erianthion).
Al peu de les valls, i vinculats a les proximitats de l'aigua de les cues de l'embassament, es formen sòls salins que porten una rica vegetació halòfila (Suaedion brevifoliae); la més completa sens dubte de les representades als espais interiors del PEIN, exceptuant les singularitats presents en altres zones de les planes centrals. Les comunitats halòfiles són representades per salicornars herbacis (Suaedo-Salicornietum brevifoliae) amb alguns poblaments de tamarius i comunitats de limòniums (Suaedetum brevifoliae i Limonietum ovalifolii), riques en espècies rares o endèmiques (Limonium catalaunicum Limonium ovalifolium).
Els boscos de ribera (Rubio-Populetum albae) apareixen molt fragmentàriament i són acompanyants per herbassars higròfils i gespes calcigades. Els marges dels corrents d'aigua alberguen una flora molt rica i permeten la penetració en aquestes terres eixutes de les úniques plantes eurosiberianes que hi poden viure (Ranunculus repens, Agrímonia eupatoria, Humulus lupulus, Cephalanthera damasonium).
A l'entorn d'aquesta vegetació característica de les zones humides hi ha diverses comunitats xeròfiles que habiten els costers de relleus tabulars encimbellats damunt de l'embassament. De fet, la zona de l'embassament ha creat una barrera d'origen antròpic entre les àrees més seques per damunt d'aquest embassament i les relativament humides per sota, com a conseqüència dels regadius.
Les comunitats vegetals espontànies més interessants són les que prosperen als relleus superiors. Les brolles i timonedes seques (Rosmaríno-Linetum suffruticosi i Sideritetum cavanillesií) substitueixen en gran part la màquia continental (Rhamno-Cocciferetum cocciferetosum), molt empobrida i degradada.
Les comunitats més característiques d'aquest paisatge són, però, els erms de llistó (Ruto-Brachypodietum retusi) i els espartars (Delphinio-Lygeetum sparti). Preservats de l'activitat agrícola, es conserven petits retalls d'aquests interessants erms esteparis provinents de les planes de l'Ebre. Les àrees més nitrogenades són cobertes per un siscallar amb botja pudent (Salsolo-Artemisietum herba-albae). Aquestes comunitats són dominades totalment per les plantes mediterrànies i compten amb la presència d'algunes rareses florístiques mediterrànees estèpàries: Lygeum spartum, Lygos sphaerocarpa, Stipa parviflora, Kochia scoparia, Astragalus turolensis, etc.
Fauna[modifica]
La singular situació d'aquest indret humit a les planes occidentals catalanes determina la presència de poblaments faunístics d'elevat interès, alguns d'ells desapareguts de les terres veïnes i que no tornen a reaparèixer fins terres molt allunyades.
Utxesa és un dels enclavaments de la Catalunya interior que presenta un major interès ornític. Els hàbitats característics de les zones humides d'Utxesa són un refugi únic per molts ocells migratoris i sedentaris.
Cal destacar-ne la importància per a les aus lligades al canyissar, de manera que ha estat considerada com una de les 23 localitats més importants a Catalunya d'aquests tipus d'aus i, específicament, la més important per a la mallerenga de bigotis (Paniurus biarmicus), el repicatalons (Emberiza schoeniclus ssp. witerbii) i la boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon). També hi nidifiquen altres espècies de canyissar interessants com la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), el balquer (Acrocephalus arundinaceus), el trist (Cisticola juncidis) i el rossinyol bord (Cettia cetti).
En aquesta zona humida nidifiquen algunes espècies d'ardeides com l'agró roig (Ardea purpurea), el martinet blanc (Egretta garzetta), el martinet menut (Ixobrychus minutus) o el martinet de nit (Nycticorax nycticorax). També és un punt d'aturada en pas migratori i d'hivernada de nombroses espècies d'ànecs i hi nidifiquen el rascló (Rallus aquaticus), la polla d'aigua (Gallinula chloropus), la fotja (Fulica atra) i el cabusset (Tachybaptus ruficollis). Entre els rapinyaires que nidifiquen a l'espai, cal destacar el milà negre (Milvus migrans) i, especialment, l'arpella (Circus aeruginosus), de manera que acull la major part de la població d'aquesta espècie.
La fauna ictiològica de l'embassament d'Utxesa és composta per només tres espècies autòctones: Barbus graellsi, Parachondrostoma miegii i Leuciscus cephalus; i fins a 4 espècies introduïdes (Cyprinus carpio, Carassius auratus, Ameiurus melas i Gambusia holbrooki).
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
- Lo portal d'Utxesa
- ORDRE de 23 d'octubre de 1990, per la qual es declara la Reserva Natural de Fauna Salvatge d'Utxesa, als termes municipals de Torres de Segre i Sarroca de Lleida (Segrià). Arxivat 2006-08-28 a Wayback Machine.
- Web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya