Emily Dickinson

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emily Dickinson
Black-white photograph of Emily Dickinson2.png
Emily Dickinson entre 1846-1847
Naixement 10 de desembre de 1830
Amherst, Massachusetts (EUA)
Mort 15 de maig de 1886 (als 55 anys)
Amherst, Massachusetts (EUA)
País Estats Units Estats Units
Gèneres poesia

Emily Elizabeth Dickinson (Amherst, Massachusetts, 10 de desembre de 1830 - ibid., 15 de maig de 1886) va ser una poetessa estatunidenca.[1] Malgrat ser gairebé desconeguda en vida, Dickinson ha acabat sent considerada, juntament amb Walt Whitman, un dels més importants poetes estatunidencs del segle XIX. De fet, la teoria sol acceptar que la poesia estatunidenca contemporània amplia dos corrents divergents: un que neix de Whitman i un que neix de Dickinson. Curiosament, aquests dos poetes eren gairebé perfectes opostos en tarannà, prosòdia, intencions i estils poètics.

Dickinson va viure una vida introvertida i hermètica, que ha inspirat moltes biografies i voluminoses especulacions (tanmateix, se'n sap ben poc). Malgrat que va escriure, segons el darrer recompte, 1.789 poemes, només alguns d'ells es van publicar en vida de l'autora, tots ells anònims i probablement sense saber-ho ella.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Emily Dickinson va néixer en el si d'una família benestant coneguda per llur influència política i educativa. El seu avi, Samuel Fowler Dickinson (17751838), va ser un dels fundadors de l'Amherst College, que té el campus a uns dos quilèmetres de casa dels Dickinson. El seu pare Edward Dickinson (18031874), fou advocat i tresorer d'aquesta institució. Va ser, a més, un polític que va formar part del Tribunal General de Massachusetts General Court entre 1838 i 1842, del Senat de Massachusetts entre 1842 i 1843, i de la Cambra de Representants dels Estats Units (per al Whig Party d'aquest país). La mare de la poeta, Emily Norcross Dickinson (18041882) era una dona tranquil·la que sovint es trobava malalta. William Austin Dickinson (18291895), que solia fer servir només el segon nom, era el germà gran. Es va casar amb la millor amiga de l'Emily Susan Gilbert el 1856 i es va instal·lar a la casa del costat. La germana més petita Lavinia Norcross Dickinson (1833 – 1899), que anomenaven "Vinnie", va impulsar la publicació pòstuma de la poesia de la seva germana.

Emily Dickinson va viure la major part de la seva vida a les diferents residències familiars d'Amherst, que s'han conservat com un museu dedicat a l'autora. L'any 1840, Emily va estudiar a l'Amherst Academy, una antiga escola masculina que havia començat a acceptar nenes dos anys abans. Hi va estudiar llengua anglesa i lletres clàssiques; hi va aprendre llatí i va llegir l'Eneida durant anys i també va ocupar-se amb altres assignatures com religió, història, matemàtiques, geologia i biologia. El 1847, amb 17 anys, va començar les classes al seminari femení Mount Holyoke (que més endavant s'anomenaria Mount Holyoke College) a South Hadley (Massachusetts). Austin va anar-la a buscar per tornar-la a dur a casa poc menys d'un any després i ja no tornaria a escola. S'especula si s'enyorava de casa seva, però també que es va negar a firmar el jurament de dedicar la seva vida a Jesucrit, es va adonar que no volia romandre allí, va tornar a casa i no en va tornar a sortir. Després d'aquest retorn, només va deixar casar seva per fer algun viatge curt per visitar familiars a Boston, Cambridge i Connecticut (a Massachusetts). Durant dècades, se l'ha caracterizada com una agorafòbica tancada a casa. Tanmateix, investigacions recents insinuen que, si bé no era la persona més oberta i sociable, sí que tenia en gran estima els seus amics.

Les possibles aventures amoroses i sexuals de l'autora continuen provocant debat entre biògrafs i crítics. Hi ha poques proves que permitin arribar a conclusions sobre els seus objectes d'afecte, malgrat que la concepció de passió de l'autora queda clara en alguns poemes i algunes cartes. Criden sobretot l'atenció un grup de cartes adreçades només a "Master" (senyor), conegudes com les cartes Master on sembla que Dickinson escrigui a un amant masculí: de tota manera, no s'ha pogut establir ni a qui anaven dirigides ni si es van arribar a enviar. Alguns biògrafs es mostren convençuts que Dickinson va tenir un romanç amb l'editor de diaris Samuel Bowles (amic del seu pare), el jutge Otis Lord o un sacerdot anomenat Charles Wadsworth. Altres biògrafs sostenen que Dickinson podria haber tingut vincles romàntics amb dones quan era jove, una hipòtesi que ha anat guanyant popularitat. Després d'un suposat afer amb Emily Fowler, pels volts de 1850, les conjectures apunten a Susan Gilbert 1851, la seva amiga més íntima i cunyada, com a possible amor.[2]

Tant si Emily Dickinson tenia sentiments amorosos envers les dones com si no, és important recordar que els seus poemes van passar per les edicions de diverses persones abans de ser presentats en públic. Segons Macintosh i Hart, hi hauria proves que Mabel Loomis Todd (editor) era amant d'Austin Dickinson i que tots dos van "mutilar els manuscrits de Dickinson; en van esborrar el nom [de Susan] i elminar-ne tota referència". Alguns versos dels poemes estaven completament ratllats. Todd va participar en l'edició dels tres volums inicials de l'obra publicada de la poeta. Aquesta manipulació dels documents condemna els possible aspectes romàntics a l'ambigüitat. Tanmateix, altres aspectes com ara l'amistat de tota una vida (de l'adolescència fins a la mort d'Emily) no són ambigus. Se sap que ningú ha rebut més escrits d'Emily que Susan Gilbert. Es van trobar centenars de cartes, que Gilbert va tornar. Emily estimava molt els seus pocs amics i l'amistat amb Susan no és cap excepció. Algunes cartes són apassionades, cosa que genera una certa ambigüitat. Mal que moltes cartes i poesies de Dickinson són apassionades i eròtiques, hi ha pocs biògrafs i crítics que pensin que Dickinson arribés a consumar cap relació amb ningú.

Susan es va casar amb Austin Dickinson el 1856, tot i que Susan i Emily es coneixen d'abans. Emily va demanar a Susan que li critiqués els poemes, tasca en la qual va treballar més que mai. Emily Dickinson va morir el 15 de maig de 1886. Es va establir la causa de la mort com a malaltia de Bright (nefritis). En morir, la família de l'autora va descobrir 40 volums relligats a mà amb més de 800 poemes.

Poesia[modifica | modifica el codi]

La poesia d'aquesta autora es pot reconèixer al primer cop d'ull i no s'assembla a la de cap altre autor. La facilitat per al metre de la balada i els himnes, la profusió en l'ús dels guions i les majúscules sense norma dels seus manuscrits, a més d'un vocabulari i unes imatges idiosincràtics fan que el seu estil líric sigui únic.

Durant una revifada religiosa que va recórrer l'Oest de Massachusetts durant les dècades de 1840-50, Dickinson va trobar la seva vocació de poeta. Gran part de la seva obra reflecteix petits moments de la seva vida i temes més amplis de la societat. Més de la meitat dels seus poemes van ser escrits durant la Guerra Civil dels Estats Units. Molts han apuntat que aquesta guerra forneix part del sentiment de tensió de la poesia. Dickinson va jugar, un moment només, amb la idea de publicar els poemes i va arribar a demanar consell a Thomas Wentworth Higginson, un crític literari. Higginson es va adonar immediatament del talent de l'artista, però en intentar "millorar" els poemes de l'autora per adaptar-los a l'estil florit i romàntic en voga en aquells moments, Dickinson va perdre ràpidament l'interès en el projecte.

Quan va morir (1886), només se n'havien publicat deu poemes; set d'ells al diari Springfield Republican. Tres reculls pòstums de la dècada de 1890 li van donar fama d'enèrgica i d'excèntrica, però fins al segle XX no va ser apreciada com a poeta. Higginson i Mabel Loomis Todd van recopilar la poesia de Dickinson: Todd recollia i organitzava el material i Higginson editava. El treball era extens per regularitzar la puntuació i les majúscules dels manuscrits segons les normes de finals del segle XIX. De vegades, reescrivien alguns fragments per reduir-ne l'ambigüitat. Un volum de poesia es va publicar a Boston el 1890 i va fer-se força famós: a finals de 1892 ja se n'havien venut onze edicions. El volum Poems: Second Series es va publicar el 1891 i va assolir cinc edicions el 1893. Una tercera sèrie va sortir el 1896. Dos volums de cartes de l'autora, amb canvis profunds i selecció de Todd (que va arribar a modificar les dates en algunes) es van publicar el 1894. Aquesta onada de publicacions pòstumes van fer que la poesia de Dickinson arribés al públic per primera vegada i, de seguida, va trobar partidaris. Recolzada per Higginson i William Dean Howells amb ressenyes i crítiques favorables, la seva poesia va ser popular de 1890 a 1892. Tanmateix, més endavant, l'opinió de la crítica va esdevenir negativa. El 1892 Thomas Bailey Aldrich va publicar-ne, anònimament, una influent ressenya negativa al número de gener de la revista Atlantic Monthly:

Queda clar que Miss Dickinson posseïa una fantasia poc convencional i grotesca. Mostra una profunda influència del misticisme de Blake i del manierisme d'Emerson... Però la incoherència i la falta de forma dels seus versicles són nefastes. Una somiadora, excèntrica, sense gaire educació, reclosa a casa en un poble perdut de Nova Anglaterra (o d'on sigui) no pot desafiar amb tota impunitat les lleis de la gravetat i de la gramàtica.

A principis del segle XX, la neboda de Dickinson, Martha Dickinson Bianchi, va publicar una altra sèrie de poemaris, que incloïen també molts poemes encara inèdits, sempre amb puntuació i majúscules normalitzades. The Single Hound va sortir el 1914; The Life and Letters of Emily Dickinson i The Complete Poems of Emily Dickinson, el 1924; Further Poems of Emily Dickinson, el 1929. Altres reculls editats per Todd i Bianchi van publicar-se durant la dècada de 1930, i a poc a poc van veure la llum els poemes que encara no s'havien publicat. Amb l'arribada de la poesia modernista, les dificultats de Dickinson per ajustar-se a les idees de la poesia vuitcentista ja no provocaven ni sorpresa ni rebuig entre les noves generacions de lectors. Una nova onada de feminisme va enfortir la solidaritat cultural envers ella com a dona i poeta. La seva cotització havia pujat clarament, però Dickinson continuava, en general, sense ser considerada una poeta modernista de primera generació, com es pot llegir en un assaig crític (1937) de R.P. Blackmur:

No era ni una poeta professional ni una d'aficionada; era una poeta privada que escrivia tan infatigablement com algunes dones cuinen o fan mitja. El seu do amb les paraules i la situació cultural de l'època la van portar a la poesia com l'haurien pogut dur al ganxet... Com afirma Mr. Tate, va arribar en el moment just per a aquest tipus de poesia: la poesia de la visió excèntrica i sofisticada. Això és el que la salva: en alguns poemes i molts passatges, representativament genial. Tanmateix, la major part dels seus versos no són representatius si no simples anotacions indicatives, fragmentades. La llàstima és que el document que conforma la seva obra mostra que tenia els temes, el punt de vista, l'observació i la sinceritat que, si hagués sabut com o simplement per què, li haurien permès de fer que la major part dels seus versos (no només la més petita) fos autèntica poesia. Però la seva societat moribunda no tenia cap tradició amb la qual donar-li l'única lliçó que no sabia instintivament.

Els lectors posteriors no reconeixerien aquestes primeres edicions perquè el treball editorial havia modificat de manera substancial els manuscrits de l'autora. El 1955 Thomas H. Johnson va elaborar una nova edició completa de l'obra de Dickinson, The Poems of Emily Dickinson, que va sortir en tres volums. Aquest treball esdevindrà la base dels estudis sobre Dickinson i l'ofereix tal com la coneixeran els lectors posteriors: poemes sense títol, numerats en un ordre cronològic aproximat, puntuats amb guions i amb les majúscules irregulars, i amb un llenguatge tot sovint el·líptic. Es van imprimir per primera vegada molt més pròxims a com els havia deixat l'autora. Una edició posterior incloïa les opcions alternatives que Johnson va haver d'escollir per millorar la llegibilitat del text.

Lectors posteriors s'adonaran d'un problema encara latent en la lectura dels manuscrits Dickinson i observaran que, per com escrivia els manuscrits, les propietats gràfiques i físiques són importants en la interpretació dels poemes. Possiblement es podrien fer distincions significatives, segons sostenen, entre les diferents longituds i angles dels guions emprats per la poeta, i entre les diferents disposicions del text a la pàgina. Diversos volums han procurat reproduir els guions cal·ligrafiats de Dickinson amb diversos símbols tipogràfics d'angles i llargada diferents. El 1998 una versió de R.W. Franklin (que pretenia esdevenir l'edició canònica en comptes de les de Johnson) va recórrer a guions de diverses mides per acostar-se més als manuscrits. Alguns estudiosos mantenen que els poemes s'haurien de valorar llegint directament els manuscrits.

En català, ha estat traduïda per Marià Manent, Agustí Bartra (durant l'exili a Mèxic) i Joan Cerrato. Darrerament, han aparegut dos nous títols: primer, Jo no sóc ningú! Qui ets tu?, selecció i traducció de Sam Abrams l'any 2003. El 2004 es va publicar a València Amherst. LXXX Poemes amb traducció de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick, i gravats de Gemma Roig.

Música[modifica | modifica el codi]

Com que utilitzava sovint versos rítmics, moltes de les composicions de Dickinson es poden adaptar fàcilment a melodies (un exemple: "I heard a fly buzz when I died- / The Stillness in the Room / Was like the Stillness in the Air / Between the Heaves of Storm"). Compositors com ara Aaron Copland i Nick Peros han emprat poemes de Dickinson com a lletres per a cançons.

Resulta també possible cantar molts dels poemes de l'autora al ritme de melodies com "Amazing Grace", "The Yellow Rose of Texas" o "Gilligan's Island". Encara que això sigui divertit en si, l'important és que demostra l'estreta relació entre poesia i cançó al llarg dels segles (sobretot en la forma de la balada).

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]