Emirat d'Armènia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L' Emirat d'Armènia, també conegut com a Ostikanat d'Arminiya (armeni Հայաստանի Էմիրություն) o Principat d'Armènia, fou un règim aristocràtic de l'Alta edat mitjana a Armènia que va florir en el període d'interregne entre els segles VII i IX, després del marzapanat, quan al capdavant del govern se succeïren diversos prínceps. L'any 637, Armènia emergí com a principat independent de l'Imperi Àrab sota el govern del Califa Úmar, amb la unificació de les terres armènies prèviament dominats per l'Imperi Bizantí. El principat va ser governat pel príncep d'Armènia, reconegut pel Califa i l'emperador bizantí.

Història[modifica | modifica el codi]

El primer atac àrab va arribar a Armènia el 640. Dvin (Dabil o Dwin) es va rendir i va ser saquejada per aquest atac. Una segona invasió va tenir lloc entre el 642 i 643 i 650 i 653. Els armenis foren sotmesos pels invasors i signaren un tractat en 654. Segons aquest, Armènia seria reconegut com un estat autònom mitjançant el pagament d'un tribut anual i la contribució de 15.000 homes a l'exèrcit àrab. La política àrab d'exigir un impost pagat en efectiu va tenir un efecte negatiu en l'economia i la societat armènia. Les monedes es van esgotar a Dvin. Els armenis es van veure obligats a produir un excedent d'aliments i "productes manufacturats" per vendre. D'aquesta manera es va desenvolupar forta vida urbana al Caucas i l'economia es va revifar.

Els àrabs, a efectes administratius, van aplegar el sud dels Caucas en un virregnat anomenat Al-Arminiya. El virregnat estava governat per un "ostikan", al qual de vegades s'hi refereixen com a emir, que ve del virregnat - emirat. Es va establir en temps del califa Abd-al-Màlik ibn Marwan de la dinastia omeia (regnat 685 - 705). L'Emirat d'Armènia (al-Arminiya) es va dividir en quatre regions: Arminiya I (Albània del Caucas) Arminiya II (Regne d'Ibèria) Arminiya III (al voltant del riu Araxes) , Arminiya IV (Taron). Aquest virregnat també contenia dos grans llacs: el llac d'aigua salada conegut com a Llac Van al sud-oest i el Llac Guktxah d'aigua dolça al nord-oest.

El més prominent califa de la dinastia abbàssida fou Harun ar-Raixid, que va arribar al poder el 14 de setembre del 786. Mentre que ell era conegut com un governant benèvol, el seu emir d'Armènia no tenia el mateix reconeixement. Esquivant les ordres de Bagdad, els governadors àrabs d'Armènia continuaren saquejant esglésies i oprimint al poble amb pesats impostos i un tracte cruel.

Durant algun temps, l'Emirat d'Armènia incloïa Al-Jazira al nord-oest de Mesopotàmia, Azerbaidjan (clàssica meda Atropatene) i amb menys freqüència, Mazanderan (sud-est de Gilan), i també Fars (Pèrsia central). El centre del virregnat era la gran ciutat armènia de Dvin.

L'Emirat d'Armènia va acabar en 884. Aixot el Gran de la Dinastia dels Bagratuni comandà una reeixida campanya que va recuperar el control d'una àmplia zona d'Armènia i es va auto-declarar "rei dels armenis". Va rebre el reconeixement del califa Al-Mutàmid de la dinastia abbàssida de 885 i de l'emperador bizantí Basili I de la dinastia macedònia el 886. Armènia es convertí després en una regió independent.

Governadors àrabs[modifica | modifica el codi]

Són assenyalats com a governadors sota el regnat dels califes Uthman (r. 644–656) i Alí (r. 656–661), així com amb els primers omeies:

Emirs (Ostikans)[modifica | modifica el codi]

Amb la submissió d'Armènia a Muhàmmad ibn Marwan després del 695, la província fou formalment incorporada al Califat, i a Dvin s'hi instal·là un governador àrab (ostikan):

Prínceps d'Armènia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Jacques de Morgan. The History of the Armenian People. Boston, 1918, Pp. 428.
  • Robert H. Hewsen. Armenia: A Historical Atlas. Univ. of Chicago Press, Chicago, 2001, Pp. 341.
  • Garbis Armen. Historical Atlas of Armenia. A. N. E. C., New York, 1987, Pp. 52.
  • George Bournoutian. A History of the Armenian People, Volume I: Pre-History to 1500 A.D., Mazda Publishers, Costa Mesa, 1993, Pp. 174.
  • John Douglas. The Armenians, J.J. Winthrop Corp., New York, 1992.